1.- Com és conegut, en els darrers dies s’han presentat davant dels Tribunals contencioso-administratius diversos RECURSOS contra els reglaments i ordenances d’ÚS DEL CATALÀ (o, en general, d’ús lingüístic). També s’han presentat alguns recursos d’inconstitucionalitat contra determinades Lleis que tracten la mateixa qüestió (per exemple, la Llei del cinema).
–
2.- El factor que ha desencadenat aquests accions ha estat el contingut de la Sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. En efecte, el caràcter “normal i preferent” de l’ ús del català per les Administracions Públiques va ser declarat inconstitucional. En concret, ES VA ANUL·LAR L’ INCÍS «PREFERENT» (Fonament jurídic 14) , que ja venia de la Llei de Política Lingüística i que havia aconseguit una aplicació relativament pacífica. En paraules del Tribunal Constitucional, EL CARÀCTER DE LLENGUA PRÒPIA DEL CATALÀ «NO PUEDE JUSTIFICAR LA IMPOSICIÓN ESTATUTARIA DEL USO PREFERENTE». Això no impedeix, però, que el legislador “pueda adoptar, en su caso, las adecuadas y proporcionadas medidas de política lingüística tendentes a CORREGIR, de existir, situaciones históricas de DESEQUILIBRIO de una de las dos lenguas”.
–
3.-És a dir, sembla configurar-se un autèntic “dret d’opció lingüística” en la relació amb els poders públics (el personal al seu servei haurà d’acreditar un coneixement adequat i suficient de la dues llengües oficials). Per tant, si pel que fa a les competències en general, l’opinió majoritària sembla inclinar-se per la presència d’una situació similar a la de l’Estatut del 79 (VIVER-PI SUNYER, BARCELÓ, M., DE CARRERAS), pel que fa a la llengua podríem dir que la situació actual és “pitjor” per al català que abans del nou Estatut i de la posterior Sentència. UNA GRAN PART DELS MECANISMES DE PROTECCIÓ I «PREFERÈNCIA» instaurats primer per la Llei de normalització lingüística i després per la Llei de Política lingüística, podrien estar actualment DESACTIVATS.
Ciudades, leyes y letras 