Estatut intervencionista i legislació agilitzadora

7 de febrero de 20127 de febrero de 2012 ~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

Els companys de l’Associació Catalana de municipis m’han convidat a fer demà un xerrada dins del cicle sobre les lleis òmnibus. Us passo un fragment -relatiu a la Llei 11/2011, que és la que se m’ha assignat- en el que plantejo la contrpaosició ideològica entre un Estatut d’autonomia intervencionista i pesat i els nous aires de la política legislativa, que vol la simplificació i l’agilitat, a més de reduir el paper del sector públic:

«19.-Però si fins ara tot era complex i primmirat, detallista mesquí, en el Títol III –relatiu al Consell Català de l’Empresa i a l’Agència de Suport a l’Empresa Catalana- tot és expansió i alegria.

Així, per una banda, hi apareix el Consell Català de l’Empresa –fill directe de l’art. 45 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya-, on s’encabiran les organitzacions sindicals i empresarials més representatives i també les institucions, corporacions de dret públic i també les associacions “l’activitat de les quals té relació directa amb la innovació, la internacionalització, l’emprenedoria i el desenvolupament empresarial”. Un reglament establirà la composició i funcions d’aquest Consell.

Aquí cal apuntar que l’Estatut d’Autonomia –l’art. 45 és un magnífic exponent[1]– és una norma molt intervencionista, que casa poc amb la mentalitat més restrictiva i liberal de les darreres lleis ( i també, potser, de la Llei que comentem).

En el mateix títol III es fa néixer l’Agència de Suport a l’Empresa Catalana, entitat de dret públic adscrita al departament d’indústria i que, al meu entendre, encaixa poc en una Llei d’agilització i aprimament administratiu. A més, se li vol donar un paper actiu, ja que pot constituir societats mercantils i participar en qualsevol altre ens, públic o privat, amb ànim de lucre o sense.»

[1] ARTICLE 45 DE L’ESTATUT D’AUTONOMIA DE CATALUNYA. ÀMBIT SOCIOECONÒMIC

Els poders públics han d’adoptar les mesures necessàries per a promoure el progrés econòmic i el progrés social de Catalunya i dels seus ciutadans, basats en els principis de la solidaritat, la cohesió, el desenvolupament sostenible i la igualtat d’oportunitats.
Els poders públics han de promoure una distribució de la renda personal i territorial més equitativa en el marc d’un sistema català de benestar.
Els poders públics han d’adoptar les mesures necessàries per a garantir els drets laborals i sindicals dels treballadors, han d’impulsar i han de promoure’n la participació en les empreses i les polítiques d’ocupació plena, de foment de l’estabilitat laboral, de formació de les persones treballadores, de prevenció de riscs laborals, de seguretat i d’higiene en el treball, de creació d’unes condicions dignes al lloc de treball, de nodiscriminació per raó de gènere i de garantia del descans necessari i de les vacances retribuïdes.
La Generalitat ha de promoure la creació d’un espai català de relacions laborals establert en funció de la realitat productiva i empresarial específica de Catalunya i dels seus agents socials, en el qual han d’estar representades les organitzacions sindicals i empresarials i l’Administració de la Generalitat. En aquest marc, els poders públics han de fomentar una pràctica pròpia de diàleg social, de concertació, de negociació col·lectiva, de resolució extrajudicial de conflictes laborals i de participació en el desenvolupament i la millora de l’entramat productiu.
La Generalitat ha d’afavorir el desenvolupament de l’activitat empresarial i l’esperit emprenedor tenint en compte la responsabilitat social de l’empresa, la lliure iniciativa i les condicions de competència, i ha de protegir especialment l’economia productiva, l’activitat dels emprenedors autònoms i la de les empreses petites i mitjanes. La Generalitat ha de fomentar l’acció de les cooperatives i les societats laborals i ha d’estimular les iniciatives de l’economia social.
Les organitzacions sindicals i empresarials han de participar en la definició de les polítiques públiques que les afectin. La Generalitat ha de promoure la mediació i l’arbitratge per a la resolució de conflictes d’interessos entre els diversos agents socials.
Les organitzacions professionals i les corporacions de dret públic representatives d’interessos econòmics i professionals i les entitats associatives del tercer sector han d’ésser consultades en la definició de les polítiques públiques que les afectin.
La Generalitat, en consideració a les funcions social, cultural i de promoció econòmica que compleixen les caixes d’estalvis, ha de protegir l’autonomia institucional i ha de promoure la contribució social d’aquestes entitats a les estratègies econòmiques i socials dels diversos territoris de Catalunya.

“Deep America” i Vella Europa. Ciutats i comerços (i III).

16 de enero de 2012 ~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-Per últim, no canvia l’exigència de declaració responsable i llicència comercial abans de sol·licitar la llicència d’obres municipal. S’especifica que aquesta declaració responsable ha de tenir un caràcter previ (arts. 115 a 117 de la Llei 9/2011).

Es modifica també la quantia de les sancions administratives. Curiosament, a diferència d’altres lleis administratives- es redueix la quantia de les infraccions lleus i greus.

—

2.-És rellevant la nova disposició addicional onzena, que implica una autèntica expansió ex lege de la trama urbana consolidada (TUC).

Es podria discutir aquesta “salvació” de supòsits que abans tenien un caràcter intermig, però és una opció que podria justificar-se en la seguretat jurídica davant el nou règim.

Ara bé, el que ja és més objectable és l’habilitació “al departament competent en matèria de comerç” per a que, d’una manera no prou clara, vagi identificant “concentracions comercials”, que poden passar –o no- al paradís intra muros de la trama urbana consolidada. Si ahir parlàvem d’una major seguretat jurídica, avui hem d’alertar sobre l’enorme risc d’arbitrarietat que infecta la disposició addicional de la Llei 9/2011:

“DISPOSICIÓ ADDICIONAL

Delimitacions del Decret 379/2006, del 10 d’octubre, pel qual s’aprova el Pla territorial sectorial d’equipaments comercials

Es faculta el departament competent en matèria de comerç perquè:

a) Identifiqui i delimiti les concentracions comercials existents en el moment

de l’entrada en vigor del Decret 379/2006, del 10 d’octubre, pel qual s’aprova el Pla

territorial sectorial d’equipaments comercials, però que no hi foren incloses. La

resolució que reconegui aquestes concentracions, que se sotmet al règim jurídic de

la Llei 26/2010, del 3 d’agost, de règim jurídic de procediment de les administracions

públiques de Catalunya, pot comportar llur assimilació a la trama urbana consolidada

a efectes de l’ordenació dels equipaments comercials a partir del moment de

la publicació de la resolució en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya. La

delimitació s’ha de divulgar per mitjà del web del departament.

b) Comprovi, si s’escau, l’adequació de les delimitacions fixades pel Decret

379/2006 a la realitat anterior al moment de l’entrada en vigor del Decret. La resolució

que acordi la revisió, que se sotmet al règim jurídic de la Llei 26/2010, s’ha de

publicar en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, i la nova delimitació

s’ha de divulgar per mitjà del web del departament. A partir d’aquest moment, la

modificació corresponent del perímetre de la concentració és efectiva a l’efecte de

la seva assimilació a la trama urbana consolidada.”

—

3.-Afegirem, per últim, que la desaparició de les implantacions excepcionals fora de les trames urbanes consolidades “no afecta les sol·licituds presentades abans de l’entrada en vigor d’aquesta llei per a emplaçaments amb planejament urbanístic general vigent o en tràmit en el moment de la derogació, i a les que, si s’escau, s’aplicarà el concepte de municipi assimilable delimitat per aquesta mateixa llei”.

A més, la derogació de les implantacions excepcionals “queda diferida en un mes per a les sol·licituds relatives a municipis reconeguts per aquesta llei com a assimilables”. Es tracta d’un precepte de difícil interpretació, que sembla acceptar una possible implantació excepcional a municipis assimilats als de més de 5000 habitants o capitals de comarca. En aquest cas, el mes de gener encara podria servir per a sol·licitar instal·lacions excepcionals de mitjans i grans establiments comercials als “municipis assimilats” (una altra cosa és que s’obtinguin).

En conclusió, estem en principi davant una llei restrictiva, ja que tanca “la porteta del pati” que suposaven els permisos excepcionals al Decret-Llei 1/2009. És cert, però, que això afavoreix la seguretat jurídica. No obstant, el joc de la disposició addicional i de les transitòries introdueixen graus excessius de discrecionalitat, que podrien fer del “senyor de les TUC” un ésser força arbitrari. D’altra banda, el quadre final té poc a veure amb la promoció econòmica i és, més aviat, un mecanisme per a amorosir una mica l’statu quo vigent.

Foto: Parc Vallés.

“Deep America” i Vella Europa. Ciutats i comerços (II).

16 de enero de 201216 de enero de 2012 ~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-El vigent Decret-llei 1/2009, d’ordenació dels equipaments comercials, ha estat modificat, en primer lloc, en els següents aspectes:

———a)Desaparició de la definició àmplia d’”establiment comercial singular”, cosa que sembla reduir-los exclusivament a les categories que ja apareixen a l’article. És a dir:

-Establiments de venda a l’engròs.

-Establiments dedicats essencialment a la venda d’automoció i carburants, d’embarcacions i altres vehicles, de maquinària, de materials per ala construcció i articles de sanejament i de pirotècnia.

-Centres de jardineria i vivers.

Seria discutible per què aquests i no altres són singulars. El concepte es podia allargassar una mica al Decret-Llei 1/2009, però ara s’adopta un to més restrictiu, de numerus clausus. Curiosament, per tant, era una mica més favorable a l’apertura del mercat un Decret-Llei promulgat per un Govern d’inspiració esquerrana que la propugnada per un Govern liberal-conservador.

——–b) Nova definició de la noció d’”àrea residencial” inclosa a la trama urbana consolidada. Es tracta d’una redacció que es mou en el marc precedent d’aquestes trames i d’acord amb l’ideal de la ciutat compacta:

“a) S’entén per àrees residencials el conjunt format per les zones d’aprofitament
privat incloses en polígons d’actuació urbanística en sol urbà o en sectors en sol
urbà o urbanitzable amb planejament urbanístic derivat aprovat i vigent, amb ús
residencial dominant, i els sistemes que les vertebren, sempre que configurin una
ordenació unitària que doni continuïtat al conjunt del teixit urbà residencial.”

—

2.-La transformació de l’art. 9.3 generarà polèmica. Es tracta d’un precepte que permetia implantar mitjans i grans establiments comercials de forma excepcional fora de la trama urbana consolidada. Hi havia un seguit de possibilitats que ara queden retallades. En concret, aquesta és l’actual regulació:

“3. Els mitjans establiments comercials i els grans establiments comercials
només es poden implantar a la trama urbana consolidada dels municipis de més de
5.000 habitants o assimilables a aquests o que siguin capital de comarca. S’entén per
municipi assimilable a un de més de 5.000 habitants el que disposa d’una població

equivalent a temps complet anual (ETCA) superior a aquesta quantitat, segons les
darreres dades oficials de l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat).
”Excepcionalment, els mitjans establiments comercials i els grans establiments
comercials es poden implantar també fora de la trama urbana consolidada si la
implantació es produeix dins de les zones d’accés restringit de les estacions de
línies transfrontereres i transregionals del sistema ferroviari que acullen el tren
d’alta velocitat o línies de llarg recorregut, dels ports classificats d’interès general
i dels aeroports amb categoria d’aeroports comercials segons el Pla d’aeroports,
aeròdroms i heliports de Catalunya 2009-2015.”[DESAPAREIXEN LA RESTA DE SUPÒSITS EXCEPCIONALS]

El mateix passa amb el nou art. 9.4, que també suprimeix les vies excepcionals d’implantació de grans establiments comercials territorials fora de les trames urbanes consolidades:

“4. Els grans establiments comercials territorials es poden implantar únicament
a la trama urbana consolidada dels municipis de més de 50.000 habitants o els assimilables
a aquests o que siguin capital de comarca. S’entén per municipi assimilable
a un de més de 50.000 habitants el que disposa d’una població equivalent a temps
complet anual (ETCA) superior a aquesta quantitat, segons les darreres dades
oficials de l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat).”

—

3.-En resum, desapareixen algunes possibilitats discrecionals de l’Administració de cara a ampliar les nocions d’”establiment comercial singular” i de situar instal·lacions excepcionals fora de la trama urbana consolidada.

Això reduirà les hipotètiques irregularitats i arbitrarietats administratives (el joc està ara més clar). No obstant, no veig cap relació entre aquestes portes que es tanquen i la promoció econòmica que la Llei busca. Continuarem demà.

*Font de la fotografia: web oficial de Walmart.

Regles per a afavorir la lliure concurrència en la prestació de serveis portuaris (I)

12 de diciembre de 20114 de enero de 2012 ~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-Un port implica, des de punt de vista legal, la concentració de dos tipus de serveis:

-Els serveis generals.

-Els serveis portuaris.

Els serveis generals són prestats per l’Autoritat Portuària, però poden assignar-se a tercers ( per via concessional) quan no es posi en risc la seguretat o no impliquin exercici d’autoritat.

Dins la llista d’aquests serveis, podem citar, entre d’altres, els següents:

–Ordenació, coordinació i control del trànsit portuari marítim i terrestre.

–Senyalització, abalisament i altres ajudes a la navegació.

–Policia de les zones comuns.

–Enllumenat de les zones comuns.

–Neteja habitual de les zones comuns de terra i d’aigua (amb algunes excepcions).

-Prevenció i control d’emergències.

—

2.- Els serveis portuaris són activitats necessàries per a l’explotació del port i la Llei els determina de forma tancada. En concret, són els següents:

a) Serveis tècnico-nàutics:

1.-Serveis de practicatge.

2.-Serveis de remolc portuari.

3.-Serveis d’amarrament i desamarratge.

b) Serveis al passatge, cosa que inclou l’embarcament i el desembarcament de passatgers, la càrrega i descàrrega d’equipatges i la de vehicles en règim de passatge.

c) Serveis de recepció dels residus generats pels vaixells.

d) Servei de manipulació de mercaderies, que inclou la càrrega, estiba, descàrrega, desestiba, trànsit marítim i transbordament de mercaderies.

—

3.-Els serveis portuaris que hem enumerat al darrer llistat han de prestar-se, d’acord amb l’art.109.1 de la recent Llei de Ports, “por la iniciativa privada, rigiéndose por el principio de libre concurrència, con las excepciones establecidas por la ley”.

No obstant, a ningú se li escapa que aquest univers de salnitre i humitat atreu les pràctiques monopolístiques com el llum crida els mosquits. El mètode consisteix en la invocació del monopoli “natural” o tècnic o la simple retenció fàctica (“aquesta cosa és nostra”).

La ruptura amb aquestes situacions sol donar lloc a intensos conflictes, potser no amb tant glamour com els de Marlon Brando a “Rebel·lió a bord”, però Déu n’hi do.

–

LA ESPECULACIÓN NO ES REPROCHABLE NI EN EL ÁMBITO ECONÓMICO NI EN EL MORAL NI EN EL JURÍDICO (I)*

4 de diciembre de 20115 de diciembre de 2011 ~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

*[ Aquest text és una nota per a iniciar o continuar un debat i està destinada a la xarxa «Regulación, Administración y Derecho Público (RADP)», que dirigeix el professor de Dret Administratiu Endrius Cocciolo]

1.-Un sector de la opinión pública y del espectro político considera que los principales culpables de la denominada “crisis de la deuda soberana” son los prestamistas o compradores de títulos estatales. Estos sujetos, lógicamente, buscan el mejor momento y condiciones (interés, garantías, etc.) para sus transacciones, que han de ser aceptadas o rechazadas libremente por la contraparte.

Estas tareas tan normales son calificadas a menudo y de forma despectiva como “especulación”. En esta breve nota intentaré demostrar que se trata de una recriminación injustificada.

—

2.-Desde el punto de vista económico, la especulación es la actuación natural y ordinaria en un mercado con un mínimo de libertad. Todos los consumidores buscan la mejor circunstancia para efectuar su adquisición. Esto vale tanto para la compra semanal de pescado o fruta como para operaciones más complejas (por ejemplo, la adquisición de un automóvil o de una vivienda).

—

3.-Ahora bien, es cierto que suele atribuírsele a la especulación un plus de “planificación”. En concreto, se supone que hay una fase inicial de acumulación (compra a bajo precio) y un posterior período de oferta (con altos precios de entrada y aprovechando una posible escasez). Sin embargo, la verdad es que ésta es la conducta normal y cotidiana de cualquier comerciante (y tiene su contrapartida en las adquisiciones masivas del comprador en la primera fase, cuando todo son “oportunidades”).

Por otra parte, en fin, también suele suceder que el especulador asume elevados riesgos y que éstos acabarán –lógicamente- convertidos en grandes ganancias o en sonadas ruinas. Es conocido el caso del constructor que se dedicó a acumular –con todos sus costes- una enorme cantidad de arena utilizable en playas, con la esperanza de colocarla algún día en alguna zona turística. Después de varios años de auténtico barbecho para aquellas inútiles masas, una tormenta en el mes de mayo destruyó el litoral…Los hoteleros salvaron el verano y el especulador fue justa y libremente retribuido.

En conclusión, quizá no es conveniente que una señorita de buena reputación pasee sola por estos ambientes, pero lo cierto es que la inmensa mayoría de los operadores de los mercados financieros gana y pierde cada día a través de compraventas que respetan la ética y la legalidad.

Mercheros, financieros, consumidores, yo, tú, él...

El delicat procés de privatització de «Loterías y Apuestas del Estado».

4 de octubre de 2011 ~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-Un dels mecanismes principals per a eixugar el dèficit és, lògicament, la venda d’actius públics. Als darrers mesos, s’havien donat les passes legals per a alienar el 30% de la “Sociedad Estatal Loterías y Apuestas del Estado” (SELAE).

El 23 de setembre del present any, el Consell de Ministres autoritzava l’”Agente Gestor de la Privatización, Sociedad Estatal pera la Venta de Acciones de Loterías y Apuestas del Estado” a formular una oferta pública de venda que, com hem avançat, arribava fins al 30% de les accions de la Societat indicada (fins ara, de titularitat pública en la seva totalitat).

—

2.-El BOE de 27 de setembre publicava l’Ordre EHA / 2551/ 2011, per la qual es creava un “órgano colegiado para el asesoramiento en el proceso de privatización de las acciones de la Sociedad Estatal Loterías y Apuestas del Estado”.

Es tracta d’un òrgan de l’espècie prevista a l’art. 40.1.b) de la LOFAGE. És a dir, un òrgan –en aquest cas, propi del Ministeri d’Economia i Hisenda- amb funcions de proposta i emissió d’informes preceptius.

—

3.-A aquest òrgan se li han encarregat els informes sobre totes les decisions rellevants del procés de privatització. Malgrat que ja existia un informe previ favorable del “Consejo Consultivo de Privatizaciones”, el cert és que la nova instància havia de pronunciar-se –entre altres aspectes- sobre el desistiment, suspensió o ajornament de l’oferta pública de venda. Probablement, la seva posició influí en la suspensió de l’oferta anunciada fa uns dies.

Es tractava d’una de les operacions més grans de la història de la borsa espanyola (amb entrada immediata de la societat a l’IBEX 35). Però, segons sembla, el convuls moment borsari aconsellava retardar l’operació.

Imatges del Dret X: l’individualisme radical de Howard Roark davant del Tribunal

25 de julio de 20113 de noviembre de 2011 ~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

[ATENCIÓ: AQUEST ÉS EL DARRER ARTICLE ABANS DE VACANCES. TORNEM L’11 D’AGOST. BONES VACANCES]

1.-Normalment, es pren com a base dels corrents neoliberals dels anys setanta i vuitanta del segle passat el nom de l’economista Milton Friedmann. No obstant, el moviment de reducció de l’Estat i expansió de la societat civil o del mercat té altres noms amb més matisos. Per exemple, Ayn Rand.

—

2.-Ayn Rand(1905-1982) és una pensadora poc coneguda a Espanya, encara que alguns cercles liberals comencen a fer-se ressò. La seva teoria, denominada objectivisme, es basa en un individualisme radical, que només s’autolimita en cas de contracte lliurement acceptat i delimitat. El seu pensament –autodenominat “objectivisme”- va ser polèmic als Estats Units, ja que planteja també un ateisme sense concessions. No obstant, la seva influència ha estat considerable i fins i tot Alan Greenspan, l’anterior president de la Reserva Federal Nord-americana durant els anys 1987-2006, estava dins del cercle selecte dels seus seguidors i amics (cosa que, per cert, generà tensions dins del col·lectiu sobre la recta interpretació del laissez-faire capitalista).

—

3.-El fragment que proposem avui és una escena del film “The fountainhead” (traduït a la versió en castellà com “El manantial”). És una pel·lícula basada en la novel·la d’Ayn Rand del mateix nom. En efecte, a Rand li agradava expressar el seu pensament en novel·les o guions cinematogràfics.

L’arquitecte Howard Roark és acusat de la destrucció d’uns edificis que ell mateix havia projectat. La seva defensa davant del Tribunal és un discurs antològic en defensa de l’individu i de la seva llibertat creadora.

La pel·lícula és un resum del text original, encara que la versió subtitulada en espanyol que aquí acompanyem és força acceptable. Per als lectors interessats, indiquem la font íntegra en anglès i anotem la traducció d’alguns fragments:

“Fa milers d’anys, un dels primers homes descobrí el foc. Fou probablement cremat a la foguera a la que havia ensenyat els seus germans a il·luminar-se. Fou considerat un malfactor que havia tingut tractes amb algun dimoni horrible. Però, a partir d’aquell moment, els homes van tenir foc per a escalfar-se, per a cuinar i per a omplir de llum les seves coves. Ell els havia donat una eina que ningú havia concebut i, així, havia alliberat la terra de la foscor. Uns segles després, un home inventà la roda. Fou probablement trossejat en el mateix turment que va ensenyar a construir als seus germans. Fou considerat un transgressor que s’aventurava a un territori prohibit. Però, a partir d’aquell moment, els homes van poder viatjar i traspassar els horitzons. Els havia deixat un instrument que ni havien imaginat i havia obert els camins del món.

Aquell home, el primer i l’insubmís, se situa en el capítol inicial de qualsevol llegenda que els humans hagin elaborat sobre el principi dels temps. Prometeu fou encadenat a una roca i atacat pels voltors perquè havia robat el foc als déus. Adam va ser condemnat al sofriment perquè havia menjat el fruit de l’arbre del coneixement. Qualsevol que sigui la llegenda, en algun lloc de les ombres de la seva memòria, els humans van saber que la seva glòria va començar amb algú que fou castigat durament pel seu coratge. “

“Cap creador fou impulsat pel desig de servir els seus germans. Ells rebutjaven l’invent que els oferia i que, a més, destruïa la mandrosa rutina de les seves vides. La seva veritat era el seu únic motiu. La seva pròpia veritat i el seu propi treball per a tirar-la endavant a la seva manera. Una simfonia, un llibre, una màquina, una filosofia, un avió o un edifici: aquest era l’objectiu de la seva vida. No pas aquells que sentien, llegien, utilitzaven, creien, volaven o vivien dins l’objecte que el havia creat. La creació, no pas els seus usuaris. La creació, no pas els beneficis que altres obtingueren d’ella. La creació, que va donar forma a la seva veritat. Ell va protegir la seva veritat per sobre de totes les coses i fins i tot contra tots els homes.”

“La ment és un atribut de l’individu. No existeix cap cosa que pugui qualificar-se com a cervell col·lectiu. No existeix el pensament col·lectiu. Un acord obtingut per un grup d’homes és sols un compromís o una mitja obtinguda a partir dels pensaments individuals. És una conseqüència secundària. L’acte primer -el procés de raonament- ha de ser realitzar per cada home en solitari. Podem dividir un menjar entre uns quants homes. Però no el podem digerir en un estómac col·lectiu. Cap home pot emprar els seus pulmons per a fer respirar un altre. Cap home por usar el seu cervell per a pensar per un altre. Totes les funcions del cos i de l’esperit són privades. No poden ser compartides o transferides.”

“La persona que intenta viure per als altres és dependent. És un paràsit en els seus objectius i fa paràsits a aquells que vol servir. Aquesta relació només produeix corrupció mútua. És una relació que no es pot concebre. La figura real més propera d’aquest home que viu per a servir a altres és l’esclau. Si l’esclavatge físic és repugnant, encara molt més repulsiva és la noció de servilisme de l’esperit. L’esclau conquerit guarda un vestigi d’honor. Té el mèrit d’haver resistit i, a més, considera que la seva condició és una desgràcia. Però l’home que s’esclavitza a si mateix voluntàriament en nom de l’amor és la més vil de les criatures. Ell degrada la dignitat de l’home i degrada el concepte de l’amor. Però tot això és l’essència de l’altruisme.

Als homes se’ls ha ensenyat que la virtut més alta no és aconseguir, sinó donar. Però ningú no pot donar si no ha creat abans. La creació va abans de la distribució –o no hi ha res a distribuir. La necessitat interna del creador va abans que la necessitat de qualsevol possible beneficiari. Se’ns ha ensenyat a admirar l’actor secundari que reparteix béns que no ha produït i el preferim a la persona que els va fer possibles. Lloem aquell acte caritatiu. Ignorem l’acte creador.”

“Se’ns ha ensenyat que estar d’acord amb els altres és una virtut. Però el creador és l’home que no està d’acord. Se’ns ha ensenyat que és una virtut nedar amb el corrent. Però el creador va sempre contracorrent. Se’ns ha dit que és una virtut estar tots junts. Però el creador roman sol.

Se’ns ha ensenyat que el jo individual és el sinònim del mal i que la desaparició de l’egoisme és l’ideal de la virtut. Però el creador és egoista en un sentit absolut i l’home sense el seu “jo” és algú que no pensa, no sent, no jutja i no actua. Tot això són funcions de l’individu.”

“El primer dret sobre la terra és el dret de l’individu. El primer deure del home és amb si mateix. La seva llei moral consisteix en no situar mai els seus objectius dins de la ment dels altres. La seva obligació moral és fer el que desitja, aconseguir el que vol sense subordinar-se al jou d’altres homes. Això implica viure en el món de les seves facultats creatives, del seu pensament i del seu treball. Res a veure amb el món del gàngster, de l’altruista i del dictador. “

“El “bé comú” d’un grup –una raça, una classe, un Estat- va ser la reivindicació i la justificació de totes les tiranies que s’han imposat sobre els homes. Els crims més horrorosos de la història van ser comesos en nom d’un motiu altruista. ¿Ha igualat algun acte d’egoisme la brutalitat perpetrada pels deixebles de l’altruisme? ¿Radica aquest defecte en la hipocresia dels homes o en la naturalesa dels principis altruistes? Els més terribles assassins foren els més sincers. Van creure en una societat perfecta obtinguda a través de la guillotina i dels afusellaments. Ningú va posar en qüestió el seu dret de matar, ja que estaven matant per un propòsit altruista. S’acceptà que l’home ha de ser sacrificat per altres homes. Els actors canvien, però el curs de la tragèdia es manté. Algú molt humanitari que comença amb declaracions d’amor per l’espècie humana i acaba en un mar de sang. Així ha estat i així serà mentre els homes creguin que una acció és bona si és contrària a l’individu. Això permet a l’altruista actuar i força les seves víctimes a suportar-ho. Els líders dels moviments col·lectivistes no demanen res per a ells. Però observeu els resultats.

El millor bé que els homes poden fer pels altres i la única frase per a una relació decent és: “mans fora!”.

Ara observeu els resultats d’una societat construïda sobre el principi de l’individualisme. Aquest, el nostre país. El país més noble en la història dels homes. El país d’èxit més gran, de major prosperitat, de més llibertat. Aquest país no es va basar en el servei abnegat, en el sacrifici, la renúncia o qualsevol precepte de l’altruisme. Es va fonamentar en el dret de l’home de perseguir la felicitat. A seva pròpia felicitat. No la de qualsevol altre. Un motiu privat, personal i propi. Observeu els resultats. Observeu dins la vostra pròpia consciència.”

***

Seguretat ferroviària a través d’entitats certificadores

26 de May de 201127 de May de 2011 ~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-Durant uns anys, les primeres passes de la liberalització ferroviària hagueren de lluitar contra la imatge allotjada al subconscient per alguns desgraciats accidents coincidents amb les balbucients privatitzacions angleses.

És cert, però, que qualsevol programa d’aprofundiment en l’apertura del transport (en qualsevol modalitat) ha de plantejar-se decididament la qüestió de la seguretat.

—

2.-En l’àmbit ferroviari, cal destacar el recent “Real Decreto 641/2011, de 9 de mayo, por el que se modifica el Reglamento sobre seguridad en la circulación de la Red Ferroviaria de Interés General, aprobado por Real Decreto 810/2007, de 22 de junio”.

A més d’algunes precisions tècniques, la norma és un altre exemple del rellevant paper que, des de fa uns anys, han pres les entitats de certificació i acreditació en camps tradicionalment administratius i públics.

—

3.-En concret, el principal canvi es produeix en matèria de manteniment de vehicles ferroviaris (permeteu-me la comparació: en aquest punt crític radica la causa del darrer accident d’Spanair a Madrid).

En síntesi, es preveu el següent:

3.1.-Tots els vehicles ferroviaris han de comptar amb una ENTITAT ENCARREGADA DEL MANTENIMENT. Aquesta entitat pot ser:

-L’empresa ferroviària (que explota la xarxa).

-El mateix Administrador de la Infrastructura Ferroviària.

-El posseïdor de vehicles ferroviaris (que, ordinàriament, els lloga a l’empresa autoritzada per a utilitzar la xarxa).

-O UNA ENTITAT ESPECIALITZADA EN EL MANTENIMENT.

3.2.-El Reglament és especialment primmirat en matèria de vagons de mercaderies. En aquest cas, es preveu que les entitats encarregades del manteniment han de ser:

-CERTIFICADES per la Direcció General d’Infraestructures Ferroviàries. S’apliquen les regles tradicionals del Dret Administratiu. Aquest tràmit s’aplica a sempre si es tracta d’empreses ferroviàries o del mateix Administrador d’Infraestructures Ferroviàries.

-CERTIFICADES per un organisme acreditat o reconegut d’acord amb un procediment específic establert per la Comissió de la Unió Europea d’acord amb la normativa europea. És aquí on el Dret Públic comença a evaporar-se i, per aquest motiu, la norma recorda que l’acreditació o el reconeixement han de respectar els “criteris d’independència, competència i imparcialitat”. En efecte, l’acreditació o el reconeixement habiliten un nou subjecte imparcial i amb coneixement tècnic (que és el que sempre s’ha predicat de l’Administració Pública).

Servei públic d’ocupació i agències privades: entre la competència i la coordinació (i II).

11 de enero de 20111 de febrero de 2011 ~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.- Com dèiem ahir, el Reial Decret 1796/2010, ha regulat les agències de col·locació. L’article 2.1 les defineix així:

“A efectos de lo previsto en esta norma, se entenderá por agencias de colocación aquellas entidades públicas o privadas, con o sin ánimo de lucro, que, en coordinación y, en su caso, colaboración con el servicio público de empleo correspondiente, realicen actividades de intermediación laboral que tengan como finalidad proporcionar a las personas trabajadoras un empleo adecuado a sus características y facilitar a los empleadores las personas trabajadoras más apropiadas a sus requerimientos y necesidades.

A este fin las agencias de colocación valorarán los perfiles, aptitudes, conocimientos y cualificación profesionales de las personas trabajadoras que requieran sus servicios para la búsqueda de empleo y los requerimientos y características de los puestos de trabajo ofertados. Estas agencias de colocación podrán desarrollar también actuaciones relacionadas con la búsqueda de empleo, tales como orientación e información profesional, y con la selección de personal.”

2.- La intermediació laboral ha estat qualificada com a “servicio de carácter público” (article 3.1). No obstant, es tracta d’un servei públic impropi, que poden realitzar els particulars prèvia autorització. L’atorgament de l’autorització està presidida per diversos conceptes jurídics indeterminats:

“Solvencia técnica suficiente para desarrollar la actividad de intermediación.

Centros de trabajo adecuados, teniendo en cuenta su dimensión, equipamiento y régimen de titularidad de los mismos.

Experiencia mínima previa en ejecución de programas de empleo y/o gestión de recursos humanos.”

Es preveu un silenci negatiu si en tres mesos no s’ha aconseguit l’autorització o el permís demanat. L’autorització té una vigència inicial de cinc anys i es podrà prorrogar després de forma indefinida.

3.- En el funcionament de l’agència cal destacar el següent:

– Ha de garantir als treballadors la gratuïtat per la prestació dels seus serveis.

– Ha de respectar els principis d’igualtat i no discriminació.

– Prohibició de la subcontractació amb tercers de la realització de l’activitat autoritzada

– Possibilitat de que operin només des de seus electròniques.

Per últim, el polèmic tema de l’ús per l’administració pública d’aquestes agències quan seleccionen personal temporal es resol amb la prohibició. En efecte, les administracions públiques “utilizarán exclusivamente los servicios de los servicios públicos de empleo de las comunidades autónomas o, en su caso, del Servicio Público de Empleo Estatal” (Disposició Addicional Segona).

Cal afegir, igualment, que les agències autoritzades abans del Reial Decret disposaran d’un termini de sis mesos per a adequar-se a la nova regulació de les agències de col·locació i sol·licitar la pertinent nova autorització.

Enllaç al Reial Decret: http://www.boe.es/diario_boe/txt.php?id=BOE-A-2010-20151

Servei públic d’ocupació i agències privades: entre la competència i la coordinació (I).

10 de enero de 20111 de febrero de 2011 ~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.- L’important Reial Decret 1796/2010, de 30 de desembre, regula les agències de col·locació i desenvolupa la rellevant Llei 35/2010, de 17 de setembre, de mesures urgents per a la reforma del mercat de treball.

Les crítiques al sistema públic de col·locació i la necessitat d’augmentar el paper de les agències privades van centrar el previ debat als mitjans de comunicació.

2.- La solució donada pel Reial Decret considera la intermediació laboral com a “servicio de carácter público”. No es tracta, per tant, d’un servei públic stricto sensu sinó, més aviat, d’un servei públic virtual o impropi (com tradicionalment van ser qualificats els taxis, les farmàcies, o fins i tot els bancs). Per aquest motiu, les persones físiques o jurídiques que vulguin actuar com agències de col·locació han d’obtenir autorització del Servicio Público de Empleo Estatal o del servei equivalent de la Comunitat Autònoma.

3.- Ara bé, com veurem tot seguit, l’obsessió del Reial Decret consisteix en assegurar el funcionament coordinat dels serveis privats i públics. Per a aconseguir-ho, es preveuen diversos instruments. Per exemple:

-Les agències privades han de tenir sistemes informàtics compatibles i complementaris amb el Sistema d’Informació dels Serveis Públics d’Ocupació (article 5.m)). De fet, es crearà un “espai telemàtic comú” en el Sistema d’Informació dels Serveis Públics d’Ocupació.

-Els serveis públics d’ocupació realitzaran el seguiment i avaluació de les activitats de les agències autoritzades (article 7.1).

-Les agències de col·locació autoritzades poden ser considerades entitats col·laboradores dels serveis públics d’ocupació, previ conveni de col·laboració (que pot implicar la recepció de finançament públic). Per a la subscripció de convenis es tindrà en compte la satisfacció dels indicadors d’eficàcia previstos a la Disposició Addicional Primera. Com veiem, per tant, es tracta de convenis subscrits de forma discrecional i justificada, però que no estan tancats numèricament ni es contempla cap forma de concessió administrativa.

Enllaç al Reial Decret: http://www.boe.es/diario_boe/txt.php?id=BOE-A-2010-20151