«Examination. The ultimate weapon. I have them at gunpoint. They open their arms:
– Examination? Now? It cannot be!
-What lessons are included?
-Everything we have done until today.
It’s been a month and a half since we started classes. I like to take the first exam soon. The exam is the most serious exchange between a teacher and his students. The comments in the classroom or even the exercises you do at home are a reliable enough guide, but the exam is much more so. Between people, paper. Chance is left, as much as possible, aside, and the student and the teacher meet face to face: in the abstract.”
Toni Sala, Little chronicle of a secondary school teacher. (2002).
Comentábamos el otro día con el grupo de profesores “Innova” de la Facultad de Derecho de la UAB la cuestión de la excelencia. Es un tema delicado. Ha sido una de mis preocupaciones en la tarea académica. Como es sabido, mis alumnos hacen varios exámenes orales en clase, frente a todos sus compañeros (e incluso cambiando de profesor). Se valoran sus conocimientos, su claridad, la precisión conceptual, la elegancia expresiva y la capacidad para ampliar los datos o conectarlos. Es muy importante que los estudiantes vean cómo exponen los mejores (de ahí que se haya exigido un mayor número de subidas al estrado de los situados en lo que llamábamos la pole position). Bueno, lo necesitamos todos, porque yo he aprendido muchísimo de estos campeones.
Este año ha sido espectacular (Derecho Administrativo III, Grado en Derecho, curso 2022-2023, Grupo 2). El nivel de exigencia ha sido alto pero, no obstante, veinte o treinta estudiantes (en un grupo superior a 100) han demostrado una gran calidad. Me encantaría consignarlos todos aquí -y también el esfuerzo de los que, con menor calificación, salieron adelante y, recordando a Kipling, caminaron junto a reyes, con su paso y su luz-.
Pero tengo que cortar por algún lugar. He pedido permiso a los candidatos a matrícula de honor para publicar de forma ordenada sus nombres. Si algún empleador lee este artículo, ya sabe que estoy a su disposición para recomendar a estos muchachos y muchachas. No he anotado aquí el dígito final, sino un breve comentario de alguna virtud que me llamó la atención a lo largo de su trabajo:
Núria FERRER VILELLA: desde el primer día, asumió el reto de controlar la pole. Me interesaron mucho sus ampliaciones.
Iker ROLDÁN SACASA: seguro, firme, dispuesto a dar lo máximo. Su última exposición fue inolvidable, con un pesaje exacto de cada palabra.
Louise Eugénie MOREAU LOUAPRE: cada vez que exponía, me obligaba a reafirmarme en la tesis del maestro PARADA sobre el origen francés de nuestro Derecho Administrativo. No faltaba jamás la conexión con la doctrina francesa.
Lara ARMENGOL MORA: sus últimos temas fueron magistrales y el curso se le quedó pequeño. Fue una estudiante que no sólo se preocupó por su rendimiento, sino que se atrevió a explorar las exposiciones colaborativas (con aquellas magníficas aportaciones junto a la entusiasta Giulia CARRERAS PASCUAL).
Carla MARSET ROCA: trabajadora, apurando los detalles, cerrando la puerta a cualquier vacío en sus completas explicaciones.
Gemma ESTRELLA MARTÍNEZ: con la capacidad crítica que suelen tener los estudiantes en doble grado de políticas y gestión pública, se demostró a sí misma que era posible elevar aún más el nivel. Su última exposición fue un prodigio de elegancia expresiva.
Gemma AULADELL TERRADELLAS: ¿Puedo lograrlo? Ésta es la gran pregunta que se hacen todos los estudiantes que intentan llegar a la excelencia. Auladell se formuló esta cuestión. Y lo consiguió.
Emma Juliette LOIR-MONGAZON: desde las primeras clases, se convirtió en cierta manera en el valiente estandarte de los alumnos que cursaban la doble titulación en Derecho francés y Derecho español. Algunos alumnos me comentaron que les impresionó su exposición inicial, que abría el fuego del curso y que sirvió para marcar el nivel.
Lila FALGUERA RUIZ: es la clase de alumno que, con un mes o dos más, rompe cualquier barrera. Con paso firme, fue avanzando progresivamente y acabó siendo quizá la mejor en la comprensión del vocabulario. El profesor José María Macías -que, junto con la Dra. Montserrat Iglesias, se encargaba también de este curso- me avisó expresamente sobre la conveniencia de estar atentos a su extraordinario nivel.
Angèle Andréa DA SILVA: exponía sus temas con una tranquilidad que llamaba la atención. Como si el impresionante esfuerzo que había detrás no se notase en sus discursos serenos.
Helena ARAÚZ MATEU: disciplinada y trabajadora, se situó de forma natural entre los primeros.
En una zona de sobresaliente destacado, hemos de citar también la altura de las exposiciones de Antón PAZ GUTIÉRREZ, Giulia CARRERAS PASCUAL y María Dolores SÁEZ SANJUAN.
1.-Abans d’exposar com funciona en el dia a dia el mecanisme, convé pensar en l’objectiu, en els gran fonament que el sosté: la recuperació de l’expressió oral. A l’àmbit pedagògic es parla molt de competències, però, a l’hora de la veritat, els exàmens i les valoracions es basen de forma unànime en textos escrits, ja sigui amb preguntes explicatives o amb el discutible test. Cal tornar a l’examen oral o, almenys, que aquest tingui un pes significatiu en el conjunt de la carrera (potser un cinquanta per cent?).
2.- Els arguments són abassegadors en el món del Dret. No són només les oposicions d’elit i les seves proves orals. Estem parlant també de la intervenció de lletrats al món del procés judicial, de la reunió amb els clients, de les assemblees laborals, de la política… En tots aquests casos ens agradaria que els nostres llicenciats sabessin emprar un llenguatge clar i precís, que poguessin improvisar un petit discurs o una argumentació, que no tinguessin massa por en aixecar-se exposar sense papers la seva posició, amb el to i vocabulari adequat.
3.-Lamentablement, la pràctica totalitat dels meus estudiants admeten que no han fet mai un examen oral a la universitat. De vegades, apareix alguna referència redemptora a alguna avaluació aïllada de Dret civil i poca cosa més. Per tant, hem de plantejar la nostra experiència com un aprenentatge progressiu, com l’autèntica creació d’una manera de fer. Ja veurem que això comporta limitacions. Per a no perdre’ns en conceptes teòrics, els convido a veure com funciona el curs. Així aniran sortint pel camí altres finalitats addicionals.
4.-El curs consta de 9 lliçons i un tema introductori. Es tracta d’un temari clàssic de l’assignatura de Dret administratiu III. Aquí cal fer una primera reflexió. Inicialment, es preveia la presència de tres temes introductoris inicials, de tal manera que, al primer mes, l’alumne ja tenia una visió global del curs. Així es va fer l’any passat al curs de Dret Administratiu III a ADE+Dret, que va servir com a llavor de l’experiment que estem comentant. No obstant, aquest any, de cara a adaptar-lo al nou model docent, vam preferir disminuir la rellevància de la visió global introductòria, que va quedar reduïda a un tema. Ara bé, opino personalment que és una peça que encara pot recuperar-se.
5.-L’estudiant ha d’exposar cada tema en un termini que va entre 5 i 10 minuts, després de dedicar un parell de minuts a fer un esquema en un paper en blanc (si ho desitja). És cert, però, que en la darrera fase del curs els temes es van subdividir en dues parts . No eren 9, sinó 18 (l’introductori –el zero- ja no entrava). Es podia optar a fer nou temes –amb nota màxima de 7- o intentar la màxima nota –però presentant-se als 18.
6.-Aquest és un punt que variarà una mica en el segon semestre. Es mantindrà aproximadament el nombre de lliçons, però oscil·laran entre el tema clàssic –per exemple, l’expropiació forçosa- i altres que seran més creatius (i que en part hauran de ser investigats per l’alumne). Per exemple, com es valora un bé que ha de ser expropiat o bé indicar els passos que ha seguit un expedient expropiatori recollit a una sentència. Així podríem treballar jurisprudència, dictàmens, textos legislatius,etc.
7.-Apareix aquí un altre dels objectius rellevants del nostre experiment. El professor ha d’entregar els temes pel campus virtual, encara que pot deixar alguns espais “en blanc” de cara a consultar els manuals. En general, es recomana consultar els manuals per a consolidar els coneixements i fer un millor examen oral.
8.-Però aquest és un punt que hem de millorar. L’experiència demostra que al nostre alumne mitjà li costa obrir les planes d’un manual i situar-se en el seu índex. De fet, els que han sabut utilitzar els textos de referència i han ampliat convenientment han marcat la diferència. Crec que hem de lliurar menys materials escrits i deixar un cert espai per a la pròpia lectura i configuració. No obstant, això ha de fer-se de manera precisa, assenyalant que el manual és una ampliació per a incrementar la qualitat o bé, en altres casos, és un pas necessari per a completar el tema. De tota manera, si l’experiència ha de funcionar bé, és necessari que el professor lliuri uns apunts clars, precisos i complets. Sobre aquesta base és possible l’ampliació . Així ho vam fer utilitzant el campus virtual, amb excepció de la darrera lliçó –relativa a contractació pública- on es van lliurar unes gravacions o “podcast” amb àmplia informació.
9.-Amb el programa i uns apunts que van apareixent al campus, ja pot començar el curs. El primer dia, lògicament, s’explica el treball que es realitzarà. És normal una certa inquietud. Per aquest motiu, hem instaurat com a pràctica que la darrera mitja hora de la classe de presentació apareixen uns quants alumnes del curs precedent, que expliquen lliurement la seva experiència (el professor surt de classe).
10.-A més del programa, els alumnes reben el primer dia el calendari del curs. Apareix aquí un matís important. Les tres primeres setmanes es dediquen, tant a l’hora de teoria com als seminaris, a explicar la totalitat del curs. Tenint en compte el volum horari que s’hi dedica, els estudiants tenen en aquest temps una visió sintètica del programa (a més, ja tenen una part dels apunts al campus virtual).
11.-La quarta setmana ja comencem els exàmens. El sistema funciona alternant l’explicació amb els exàmens. Com que els estudiants estan distribuïts en dos grups (en funció del cognom), el normal és que un alumne faci tres exàmens orals durant el curs.
12.-En efecte, es fan els exàmens a classe. Davant tothom en la classe de teoria i en grups reduïts en la classe de seminari. El professor comenta com ha anat l’exposició i, respectuosament, indica els aspectes positius i els possibles camps de millora. És convenient que, en acabar la classe, comuniqui a l’alumne personalment la seva nota i li faci potser algun comentari més personal. De tota manera, a mesura que avança el curs, es va creant un clima de confiança que permet fer més valoracions en públic.
13.-Aquí els seminaris juguen un paper important, ja que el professor pot afegir aspectes oblidats de l’explicació, introduir matisos, etc.
14.-La selecció dels estudiants que pujaven a l’estrada es feia a l’atzar. La simple inassistència implicava un zero. També es donava sovint la possibilitat de que pugessin voluntaris.
15.-Aquí va aparèixer el problema del nombre d’estudiants. Amb 114 matriculats cal anar molt en compte. En general, el sistema prima els que van al dia i tenen interès en sortir. A la segona fase, a ADE i DRET, amb un volum d’estudiants molt més reduït, el funcionament serà molt millor. De tota manera, la distribució en dos grups per ordre alfabètic i l’ús intensiu dels seminaris han permès veure quin era exactament el nivell de cada persona.
16.-És una càrrega excessiva? L’experiència ens demostra que no, ja que es comença per un tema (primers exàmens ) i s’acaba preguntant per tot el programa. D’altra banda, cal tenir present que es van intercalant setmanes d’explicació i aportació de casos i problemes (això últim, especialment als seminaris). És molt important que els professors es comuniquin les qualificacions, el nivell que estant tenint les explicacions, etc.
17.-Com haureu pogut veure, els altres alumnes veuen les exposicions dels companys. Aquest és un punt importantíssim. Tots aprenem de tots. Estem davant un punt molt descuidat a la pràctica universitària: els estudiants no saben com ho fan els millors (amagats en un test purament numèric o en una pàgina que sols llegeix el professor). Ja adverteixo que després de cada intervenció, s’aplaudeix (hagi anat com hagi anat).
18.-Els altres estudiants, per tant, observen com ha fan els seus companys i les explicacions que fa el professor. Això pot ser una mica pesat a mesura que avança el curs. Per aquest motiu, hem reduït l’extensió dels temes (entre 3 i 5 minuts) i el seu plantejament (combinem les lliçons teòriques i les qüestions més creatives).
19.-Per a augmentar l’interès dels alumnes en venir a classe i participar, s’utilitzaren dues tècniques:
-Un qüestionari on l’alumne avaluava (i indicava el seu nom , si volia) els elements clau de les exposicions dels companys: claredat, precisió terminològica, ampliacions, elegància expositiva i algun aspecte complementari que l’avaluador vulgui afegir. De fet, són aquests epígrafs els que els professors treballen per a avaluar.
–Preguntes a l’aire formulades pel professor en relació a algun punt explicat, a l’examen fet per algun company, etc. D’acord amb les indicacions del professor, un alumne prenia aquestes qualificacions suplementàries i les sumava i guardava fins a final de curs.
Sí, és un sistema competitiu. Al campus virtual es van actualitzant els resultats i s’utilitza el vocabulari de la fórmula 1 (que està bastant estès entre els estudiants): pole position, second line, third line-caution, warning zone.
És cert que aquest sistema afavoreix els alumnes que s’estimen els reptes i són coratjosos. Per tant, cal compensar-ho amb un suport específic per als nois amb més dificultats. Per aquest motiu, es va establir un torn especial d’exàmens en grups de dos o tres al despatx del professor com a fórmula específica de tutoria (es van dedicar algunes tardes dels dijous). Aquests exàmens tenien una qualificació més reduïda en principi. Era una espècie de treball en boxes que permetia que molts sortissin després disparats…
Demà publicarem el nom dels alumnes candidats a Matrícula d’honor. M’encantaria escriure el nom de tots els estudiants, ja que el nivell ha estat altíssim. Que siguin aquests noms escollits, per tant, els que simbolitzin la feina de tot un grup. Dintre de quinze dies comença la segona fase de l’experiment, amb un grup més reduït a la llicenciatura d’Administració d’Empreses i Dret.
“In the first place, competition is a natural instinct in the young. Listen to them outshouting and outboasting one another when they are having fun. Watch the innumerable games and stunts which they enjoy, all blended between co-operation and competition, team-spirit and rivalry. Think of the more serious competition practiced by adults not only in business and politics, but in personal display (houses, furniture, clothes, cars, and other gadgets), in the craving for publicity, and in the innumerable spectator sports on which we spend so many hours and so much money. […] Evidently an instinct so strong cannot be eradicated. Therefore in education should be used constructively”.
Gilbert HIGHET, The Art of Teaching (1950)
1.-Les presents notes són una síntesi preparatòria de la memòria relativa al projecte d’innovació docent realitzat a la Universitat Autònoma de Barcelona amb el títol Verba volant, que cobreix des de setembre del 2022 fins juliol del 2023. Serveixen també per a preparar la meva intervenció de demà al grup “Innova Dret”, coordinat pel professor Josep Cid. En la sessió indicada, es discutirà la ponència “El seminari com a eina d’aprenentatge dels continguts teòrics”, per part del Dr. Enric Fossas Espadaler i per part meva realitzaré la contra ponència, d’acord amb la pràctica habitual d’aquestes reunions.
2.-No es tracta ara de reproduir la memòria, ja que el projecte es troba encara en l’equador de la seva realització. No obstant, sí examinarem alguns aspectes significatius.
3.-En primer lloc, cal dir que Verba volant és una aportació específica al nou model docent de la Facultat de Dret. Aquest model opera de la següent manera:
-Classe teòrica: un professor.
-Tres seminaris amb tres professors diferents i grups reduïts.
És, evidentment, un sistema clàssic (lectures, seminars and tutorials). La seva novetat rau en la seva implantació obligatòria a tota la carrera de Dret a la UAB i, per tant, en el compromís dels professors de conjuntar-se.
4.-En relació amb el que hem dit, considerem que aquesta col·laboració mútua ha estat molt profitosa. Cada docent de Verba Volant forma part d’altres grups, però ens interessen ara aquests dos equips:
–Primer semestre (primera fase): assignatura de Dret Administratiu III del Grau en Dret. Professor global de teoria: Joan Amenós Álamo. Professors de seminaris: Joan Amenós, José María Macías i Montserrat Iglesias.
–Segon semestre (segona fase): assignatura de “Dret Administratiu III”, d’Administració d’Empreses i Dret. Professor global de teoria: Joan Amenós Álamo. Professors de seminaris: Joan Amenós, Juan Emilio Nieto i Montserrat Iglesias.
Junta de Facultad ayer. Se confirma la generalización de la evaluación única, al menos el curso que viene. Ahora bien, el trámite quiere sujetarse a la alegación y demostración de una causa previa (de salud, laboral, etc.). Dos alumnas lo critican y me sumo a su posición.
La evaluación única ha de ser una opción libre. Eso, sí, el examen debe ser oral y público, ante un tribunal integrado por profesores de la especialidad.. Ha de versar sobre un programa teórico y sobre un caso previamente preparado –respecto a esto último, con entrega previa de su contenido o, al menos, de la instructa- . Creo que con una hora de duración por asignatura ya se convertiría en un acto que daría prestigio al alumno y a la universidad que otorga el título. También sería un reto para el centro educativo, ya que se reflejaría su concepción concreta de la asignatura.
Nos uniríamos así a la gran tradición del examen por libre, que la universidad española aniquiló en la segunda mitad del siglo pasado. Sé que estoy aquí influido por aquel magnífico y clásico artículo del maestro don Ramón PARADA sobre este tema.
Mas hay algo también del espíritu de IHERING en sus Bromas y veras de la jurisprudencia, con aquella brillante defensa de un hipotético examen bienal y público de los juristas de la nación. Una esgrima intelectual para recuperar el respeto. Para adaptarnos a los viejos tiempos, podría estudiarse la transmisión o grabación de los exámenes por you tube o similar (salvo que el estudiante no lo autorizara).
Sesión con los compañeros del grupo de innovación docente de la Facultad. Se prevé una configuración más ágil y flexible de los trabajos finales de grado. Aprovecho para explicar mi experiencia fallida sobre el análisis crítico de un texto fundamental o clásico. Queda como hipótesis, que quizá se concrete en el futuro ante la necesidad de lecturas concentradas, reposadas, reflexivas.
1.-En primer lugar, el profesor establece tres grupos de alumnos, integrados por trece personas cada uno. Se efectúa esta operación de forma aleatoria (puede seguirse el orden alfabético). Esto nos da un total de treinta y nueve personas implicadas. El resto de la clase va a intervenir una vez realizada la primera fase del trabajo.
Es fundamental la tarea previa del profesor, que debe dividir la lección en nueve puntos de extensión similar y ha de aportar algunas pistas básicas (precepto legal fundamental, alguna idea clasificatoria, etc.).
*
2.-En cada grupo, el profesor designa los nueve estudiantes que van a redactar los nueve epígrafes de la lección. Cada escrito ha de moverse entre un mínimo de 200 y un máximo de trescientas palabras. Esto es innegociable. Habrá que concretar y resumir, si es preciso. Se utilizarán textos legales y los manuales acreditados de la asignatura.
Los tres o cuatro primeros días de la semana cada miembro de “la factoría” redacta su apartado. Después, ya en conjuntos de tres, lo envían cada uno a un compañero del mismo grupo (previamente determinado por el profesor). A estas personas se les denominaba “cabos”, siguiendo la terminología militar (por su carácter estructurador). Los cabos trabajan dos o tres días más, añadiendo, puliendo y ordenando lo recibido. Deben respetar los límites de extensión establecidos (entre 600 y 900 palabras, por tanto).
Finalmente, los cabos remiten el trabajo a un capitán, que cierra el tema ensamblando lo previamente trabajado (aunque puede ajustarlo, modificarlo o mejorarlo). Por supuesto, en esta tercera y última fase, se respeta la extensión (que se moverá ahora entre 1800 y 2700 palabras). Todos los escritos se redactan en el programa Word, para facilitar las alteraciones.
**
3.-Una vez concluido el trabajo, en la próxima clase los tres grupos se reúnen por separado durante unos treinta minutos (es conveniente usar un aula alternativa) y el capitán comenta los resultados obtenidos. Evidentemente, los envíos también se realizan en dirección contraria, para que se observe cómo ha ido la confección.
Los capitanes remiten al profesor el escrito y éste se deposita en el campus virtual. Tenemos tres versiones de la lección y, durante unos días, toda la clase (hayan formado parte o no de las factorías que han actuado en este caso, aunque mejor que sean los que no han redactado) pueden presentar públicamente objeciones, felicitaciones especificadas, enmiendas, matices o sugerencias a cualquiera de los tres temas. Es conveniente que también lo haga el profesor. Se trata de aportaciones breves y claras.
Para el docente, es importante controlar que se van cumpliendo de forma normal las fases. Para ello, basta contactar informalmente con cabos y capitanes o solicitar aleatoriamente el trabajo realizado a cualquiera de los miembros del grupo.
Las principales ventajas de este método (que puede combinarse con otros a lo largo de todo el año) son dos:
-Se observa el nivel de redacción y comprensión de los manuales y de la legislación, con lo cual se detectan vacíos o sinuosidades que el profesor debe ayudar a eliminar en las clases siguientes.
-Se compensa el trabajo individualizado (propio de la universidad) con una tarea de conjunto que será habitual en las futuras profesiones jurídicas (grandes despachos de abogados, tramitación de procedimientos administrativos, etc.).
Acompaño aquí* un ejemplo concreto de este sistema, relativo al tema de las sanciones administrativas (los grupos son tres –letra negrita, cursiva y normal-, pero se borran los nombres de los intervinientes).La muestra corresponde al grupo de Derecho Administrativo III del grado en Derecho y Administración de Empresas (año 2022).
… El inicio del semestre siempre trae consigo la ilusión de lo que se renueva, la posibilidad de que –esta vez, sí- tenga algún sentido el perpetuo ciclo de florecimiento y muerte. Por eso me ha gustado siempre escribir sobre este repetido acontecimiento (me remito, por ejemplo a ***).
… Hoy traigo, como novedad, la cita de un libro muy bien escrito y de gran interés. Se trata de Río arriba.Memorias, de Gonzalo Fernández de la Mora (1995). Estudió Derecho y Filosofía y Letras. De la Facultad de Filosofía, en aquella España de la posguerra, nació este apunte:
……“El jonsista Santiago Montero Díaz anunció un cursillo sobre Heráclito. Comenzó con una lección verdaderamente magistral, en la que vino a decir:
… -«Muy probablemente ustedes se creen que ya poseen notables conocimientos, y tengo que disuadirlos, porque ése es mi deber. La misión de la universidad no es hacerlos a ustedes sabios, porque no hay tiempo para ello; es mostrarles que se sabe bastante sobre muchísimas cosas, que ustedes lo desconocen casi todo, y que hay métodos para, esforzadamente, salir de la ignorancia.»
… Es el criterio pedagógico más eficaz de que tengo noticia. Entró luego en materia, y nos repartió una traducción española de los fragmentos heraclíteos, una decena de cuartillas.
… -«Sobre estas pocas líneas –afirmó- ya se han escrito millares de páginas, y casi todo continúa siendo problemático.»
… Y nos dio una lista de anuarios, revistas, obras de referencia, monografías fundamentales, como primer escalón para localizar la inmensa bibliografía. Aunque empequeñecidos, nos situó ante un horizonte vastísimo. Es una de las enseñanzas que he tenido más presentes en mi vida de estudioso”.
… Cada cop que em banyo a una platja, penso en algun obscur funcionari sense nom conegut que haurà imaginat i preparat els documents que eviten la contaminació de la zona, que indiquen els mecanismes de depuració, les sancions i responsabilitats en cas d’incompliment, etc. De vegades, em ve al cap el mateix pensament quan camino pel contorns del Tibidabo (sempre m’ha agradat més aquest nom, el veig menys forçat, malgrat la legitimació històrica solemne de Collserola).
… M’explicava un secretari d’Ajuntament que Solans aprofitava el cap de setmana per a passejar amb la seva família justament pels carrers i descampats que, a partir de dilluns, serien objecte d’una petició de regulació o de modificació pels edils municipals. Amb Joan Antoni Solans, com abans amb en Serratosa o amb en Ribas i Piera, ens deixen els mestres principals d’una escola catalana de l’urbanisme (o potser millor barcelonina, metropolitana, sense tancaments). Recordo ara un bon grapat de noms (potser en el camp jurídic jo situaria el professor Argullol, sortosament encara entre nosaltres, i en el món arquitectònic no destacaré ningú, per a no trepitjar els ulls de poll propis del gremi).
… Solans era el cognom mític dins d’un grup difús que va tenir com a banc de proves aquesta Barcino tentacular i magnífica i com a mètode la professionalitat –potser l’ofici ja existia, però ells van bastir una categoria nova i exigent-. No es van quedar a casa i van contemplar també la lliçó que provenia de les ciutats germanes occidentals. Combinaren la pràctica feixuga i la reflexió, perquè cal dir que el Solans docent també va deixar l’empremta d’un prestigi propi.
… Comparada amb els serens i comprensius ensenyaments deixats pels bons urbanistes, la irrupció de la mort confirma un cop i altre la seva essència absurda.
… 1.-És cert que la docència és la ventafocs de l’ensenyament universitari. No obstant, tinc l’orgull de pertànyer a un campus on, malgrat les escasses eines legals, sempre s’han valorat els intents dels professors de millorar la manera de fer les classes.
*
…2.-Per part meva, he tingut l’obsessió de que els alumnes parlessin a l’aula. Però no un “parlar per parlar” o davant d’un miserable power point, sinó en situacions difícils. Per exemple, un examen oral.
**
…3.-Actualment, també podem estar contents d’un fenomen relativament recent. Gràcies a l’empenta d’alguns companys i d’un bon grapat d’alumnes, la Facultat de Dret de la Universitat Autònoma de Barcelona és la capdavantera a Espanya (i potser aviat a Europa) en argumentació jurídica oral. No es tracta d’una afirmació gratuïta o publicitària, sinó d’un fet ben real i contrastat.
…Els èxits han fet que les iniciatives es disparin i, avui mateix, he rebut un correu on s’informa de que la Facultat ha organitzat un grup per «Jornades de Debats a l’estil del Parlament britànic». Felicitats i endavant!
Ciudades, leyes y letras 