1.-Una de les normes més polèmiques i agosarades de l’anterior Govern de la Generalitat fou el Decret 102/2010, de 3 d’agost, d’autonomia dels centres educatius. Entre les seves previsions, s’ha assenyalat que podríem estar davant una de les primeres plasmacions de la funció directiva –dibuixada només a grans trets a l’EBEP, Estatut Bàsic de l’Ocupació Pública-. Ens referim, especialment, a la figura del Director del centre educatiu. L’Exposició de Motius no s’amaga d’anotar que “els preceptes del Decret se situen en un context de lideratge fort i distribuït de les direccions”. I afegeix que “aquest lideratge té per referent la concreció del projecte educatiu formulada en el projecte de direcció que, per accedir al càrrec, el director o directora ha hagut d’elaborar i defensar”.
–
2.-La norma citada té una orientació diferent de les diverses lleis autonòmiques que, darrerament, s’han promulgat à la recherche de l’autorité perdue. No obstant, ha hagut d’enfrontar-se, inevitablement, amb la qüestió de les sancions.
–
3.-I és aquí on el Director, enfortit a l’art. 31 com a gran timoner del projecte de direcció, de la carta de compromís educatiu, de les normes d’organització i funcionament del centre i fins i tot de la relació de llocs de treball i dels perfils especialitzats dels docents, ha de cedir –potser com un nou Sòcrates- davant l’assemblea estamental (les negretes són nostres):
“5. Un cop resolt l’expedient per la direcció del centre, i a instàncies dels progenitors o tutors legals, o de l’alumnat afectat si és major d’edat, el consell escolar pot revisar la sanció aplicada, sens perjudici de la presentació dels recursos o reclamacions pertinents davant els serveis territorials corresponents.”[art. 25.5]
No conec a l’ordenament jurídic cap altre cas de revisió d’una sanció per un òrgan de participació dels usuaris i del personal del servei públic.
Ciudades, leyes y letras 