1.-L’art. 18.2 de la Llei estatal 6/1997, de 14 d’abril, d’Organització i Funcionament de l’Administració General de l’Estat (en endavant, LOFAGE) ha patit un autèntic calvari per a aconseguir la seva plena aplicació i, sobretot, la implantació del seu esperit. El seu text és el següent:
“2. Los Directores generales serán nombrados y separados por real decreto del Consejo de Ministros, a propuesta del titular del Departamento.
Los nombramientos habrán de efectuarse de acuerdo con los criterios establecidos en el apartado 10 del artículo 6 entre funcionarios de carrera del Estado, de las Comunidades Autónomas o de las Entidades locales, a los que se exija para su ingreso el título de Doctor, Licenciado, Ingeniero, Arquitecto o equivalente, salvo que el Real Decreto de estructura del Departamento permita que, en atanción a las características específicas de las funciones de la Dirección General, su titular no reúna dicha condición de funcionario.”
–
2.- En aquell moment, es tractava d’una aposta forta del gabinet Aznar en l’estructuració de l’Administració de l’Estat de la segona meitat del segle XX. Tres òrgans directius havien de cobrir-se “entre funcionarios de carrera del Estado, de las Comunidades Autónomas o de las Entidades locales, a los que se exija para su ingreso el título de Doctor, Licenciado, Ingeniero, Arquitecto o equivalente” (art. 15.6):
–Subsecretaris (art. 15.6): sense les excepcions previstes per als Directors Generals.
–Secretaris Generals Tècnics (art. 17.3) : ídem que el cas anterior.
–Directors Generals (art. 18.2): ja l’hem citat i ja hem assenyalat que el Govern pot canviar motivadament el criteri legal professionalitzador.
És cert que era freqüent que els directors generals –i les altres autoritats indicades- fossin funcionaris públics en situació d’excedència o similar per a cobrir el lloc de designació política. Però ara s’imposava que la persona triada conegués per dintre el món de l’Administració i l’aroma dels expedients (havia de ser, a més, del Grup A). Un tema clau, per tant, en l’actual debat sobre la funció directiva.
Les Comunitats Autònomes, per cert, no seguiren el model (almenys, les que jo tinc coneixença).
–
3.-Amb la tinta del BOE encara humida, començaren a promulgar-se excepcions (RD 2232/1998, RD 1466/1999, RD 1281/2000, RD 693/2000, RD 1282/2000, etc.). En algun cas, foren anul·lats per la Sentència del Tribunal Suprem de 21 de març del 2002 (amb una execució de sentència discutible, per cert).
No obstant, a partir del 2004 les excepcions es disparen. La STS de 7 de desembre del 2005 insistia en la jurisprudència anterior però –en canvi- una STS de 6 de març del 2007 admet la correcció legal en l’exercici de la potestat discrecional del Govern. Podeu veure un resum d’aquestes batalles a la sempre brillant edició anual de MARTÍN REBOLLO de les Leyes Administrativas (Thomson-Aranzadi).
Una Sentència de la Sala Tercera del Tribunal Suprem, de 3 de setembre del 2010, ha tornat a enfrontar-se profundament amb la qüestió. Ho veurem demà (dilluns, al següent post).
Ciudades, leyes y letras 