Imatges del Dret IV: Fonollosa, l’ascens i el despotisme (I).

1.- El poeta José María Fonollosa (1922-1991)  publicà, entre d’altres, dos extraordinaris llibres:

–  “Ciudad del hombre: Barcelona” (1996).

–  “Ciudad del hombre: New York” (1995, amb una primera edició de l’any 2000 en Quaderns Crema).

Els dos títols juguen amb la contraposició amb la “Ciutat de Déu” descrita per Sant Agustí. Amb un estil nu i antiretòric (era una poesia aspra i sintètica), Fonollosa descriu a la perfecció la misèria de la vida humana (aquest cos que es va podrint…) i l’angoixa de la ciutat contemporània, presidida per la violència, el diner i el sexe. Imprescindible hauria de ser la seva lectura obligatòria a les Facultats de Dret, Economia, Psicologia…

Va ser, també, un «poeta secret», tancat en l’elaboració de la seva obra, i  sols un tardana intervenció de Pere GIMFERRER va facilitar la seva difusió. Pràcticament, només coneixem de la seva imatge aquesta fotografia, que corre per la xarxa sense que ningú s’hagi atribuït la seva autoria (valgui com a homenatge):

–

2.- Les reformes de la legislació de la funció pública dels anys vuitanta generalitzaren el sistema de concurs de mèrits per ascendir i obriren la porta a la lliure designació en el nivell de subdirector. Però, en el concurs de mèrits l’antiguitat deixava de ser el criteri únic o fonamental i apareixien els criticats “vestits a mida”. Era una reforma necessària per a acabar amb la passivitat i l’immobilisme dels Cossos funcionarials, en els quals la promoció personal es produïa sota el pausat ritme vegetatiu del pas del temps.

–

3.- Ja eren possibles, per tant, les carreres meteòriques i fins i tot “la entrada por el generalato” (en paraules del mestre PARADA). En el sector privat, entraven els “yuppies” i es començava a parlar dels “màsters”. Fins i tot, la sagrada judicatura, a través de la Llei Orgànica del Poder judicial, s’apuntava al carro i 15 anys d’exercici eren  suficients per a accedir a l’Audiència Nacional (cosa que ens permetria tenir en el pinacle a un joveníssim jutge GARZÓN).

És cert que, segons la frase atribuïda a Napoleó, tots els soldats porten a la seva motxilla el bastó de mariscal, però els darrers trenta anys han exasperat la lluita per ascendir.