Crònica de jurisprudència XIV: constitucionalitat de les “llistes-cremallera” obligatòries (home-dona-home-dona-home-dona…)(I)

1.-La vigent Llei electoral andalusa (Llei 5/2003, de reforma de la Llei 1/1986) va introduir l’obligatorietat de que les llistes electorals s’estructuressin “ocupando los candidatos de un sexo puestos impares y los de otro los pares”.

La mesura, coneguda tècnicament com a “llista-cremallera”, és més exigent que les meres quotes, ja que assegura un resultat final de paritat gairebé exacta (sempre estarà al voltant del 50%).

—

2.-El Tribunal Constitucional, a la seva Sentència 40/2011, de 31 de març, va admetre la constitucionalitat de la norma. És important assenyalar, en primer lloc, que es va fer una interpretació generosa de l’art. 44 bis, apartat 1 de la LOREG (Llei Orgànica de Règim Electoral General). Aquest article, introduït per la disposició addicional segona  de la Llei Orgànica 3/2007, per a la igualtat efectiva de dones i homes, disposa que:

-Existirà un percentatge mínim de representació d’ambdós sexes a les candidatures electorals.

-En les eleccions a les Assemblees autonòmiques “las leyes reguladoras de sus respectivos regímenes electorales podrán establecer medidas que favorezcan una mayor presencia de mujeres en las candidaturas”.

Això concorda amb una jurisprudència prèvia del Tribunal Constitucional, que està acceptant les mesures de discriminació electoral positiva que van adoptant certes Comunitats Autònomes.

—

3.-No obstant, és veritat que la regla andalusa és, com diuen els recurrents, la que implica una intervenció “més agressiva”.

De fet -tal com es discuteix expressament a la sentència-  quedarien fora de les eleccions andaluses partits “masclistes” amb percentatge superior d’homes i partits feministes radicals que només volguessin dones a les seves llistes.

Examinarem demà l’argumentació del Tribunal Constitucional i els límits de la constitucionalitat admesa. Deixant ara de banda la mesura compensatòria de gènere, el Tribunal introdueix unes consideracions al meu entendre preocupants sobre l’àmbit real d’autonomia dels partits polítics, a punt de convertir-se en purs apèndixs de l’estructura administrativa estatal.