Imatge del sector bancari i normativa de reforçament. El Reial Decret 16/2011, de 14 d’octubre, pel qual es crea el Fons de Garantia de Dipòsits d’Entitats de Crèdit.

       1.-No és cap secret que el sector bancari s’ha situat en el centre del debat públic (sovint, però, amb una demagògia que encara enfosqueix més la discussió). El primer senyal d’alarma va venir quan, assumits alguns principis elementals de funcionament del mercat (bàsicament, la destrucció creativa ja descrita per Schumpeter), va entrar per la porta del darrera la recepta viciosa de que  les empreses bancàries no podien ser abandonats a la seva sort:”too big to fail”. Després de “deixar caure” algunes, la por i la prudència aconsellaren actuacions correctores. Algunes, fins i tot amb una certa dimensió teatral:

 

 

 

(Reunió del President del Govern amb els representants de les principals entitats bancàries, octubre del 2008, Font: cinco días.com)

 

—

 

     2.-L’Exposició de Motius del Reial Decret 16/2001, de 14 d’octubre, pel qual es crea el Fons de Garantia de Dipòsits d’Entitats de Crèdit, ha resumit la normativa d’aquests “dos anys de reformes estructurals”:

 

      -Decret-Llei 9/2009, de 26 de juny, sobre reestructuració bancària i reforçament dels recursos propis de les entitats de crèdit.

 

      -Reial Decret-Llei 11/2010, de 9 de juliol, d’òrgans de govern i altres aspectes del règim jurídic de les Caixes d’Estalvi.

 

      -Reial Decret-Llei 2/2011, de 18 de febrer, per al reforçament del sistema financer.

 

      El canvi ha estat molt rellevant, segons s’indica, en el subsector de les caixes d’estalvis: han passat de45 a 15 entitats i el volum mitjà d’actius de cadascuna d’elles pràcticament s’ha triplicat.

 

—

 

      3.-El Decret-Llei que comentem “viene a culminar la recapitalización y reestructuración del sistema financiero”, d’acord amb els següents trets:

 

   “– La unificación de los hasta ahora tres fondos de garantía de depósitos en un único Fondo de Garantía de Depósitos de Entidades de Crédito, que mantiene las funciones y rasgos característicos de los tres fondos a los que sustituye.

– La actualización y fortalecimiento de la segunda función del sistema: el reforzamiento de la solvencia y funcionamiento de las entidades, también conocida como función de resolución, a fin de garantizar la actuación flexible del nuevo Fondo unificado.”

 

 

S’afegeix que aquests dos objectius contribuyesen al “al principio esencial que tanto las instancias financieras internacionales como el Gobierno de la nación han situado en la base de la intervención pública ante la crisis financiera: que sea el propio sector financiero quien asuma los costes ocasionados por su saneamiento y recapitalización, con el fin de que el conjunto de reformas no suponga costes para el erario público, en definitiva, para el contribuyente.”

 

Apareix aquí un tema interessant sobre la deteriorada  imatge pública del sector bancari. El tema no és només espanyol, lògicament. Dissabte passat, Le Monde i altres diaris francesos dedicaven una pàgina sencera a publicar una nota de la Fédération Bancaire Française : “Il y a tout ce qu’on dit sur les banques. Et puis il y a la vérité.”. És a dir “Existeix tot el que es diu sobre els bancs. I després existeix la veritat”.