1.-Una llei de dinamització econòmica hauria de ser una bona excusa per a alterar (o derogar, tout court) i donar més alegria a la regulació d’horaris comercials. Però no ha estat aquesta l’opció de la Llei catalana 9/2011, de promoció de l’activitat econòmica. Les seves modificacions de la vigent Llei 8/2004, de 23 de desembre, d’horaris comercials, han estat molt reduïdes.
—
2.-Amb la reforma, certs establiments que gaudien d’un règim de major llibertat d’horaris -els situats en municipis turístics, les mal denominades “botigues de conveniència” i els petits establiments d’alimentació- ja poden obrir l’1 de maig i l’11 de setembre (només han de tancar l’1 de gener i el 31 de desembre).
—
3.-D’altra banda, es preveu l’evacuació d’informe de les entitats patronals en relació a la proposta de declaració de municipi turístic (al costat dels informes que ja existien).
Es regula també la pròrroga de la condició de municipi turístic, que serà normalment de quatre anys. Fins i tot, un nou art. 3.6 de la Llei d’horaris comercials disposa una “mini-pròrroga” si ja no apareixen turistes:
“”6. En cas que es denegui la pròrroga de la condició de municipi turístic, si
l’ajuntament afectat acredita que la pèrdua d’aquesta condició comporta una pèrdua
significativa de llocs de treball en el municipi o d’ingressos tributaris de la
corporació municipal, la dita condició es pot prorrogar fins a un termini màxim
de dos anys.”
En definitiva, una norma tímida que apura fins l’últim glop l’obsoleta categoria del “municipi turístic”. Precisament, l’orientació actual del turisme és que tot el territori pot ser un producte turístic.
Ciudades, leyes y letras 