Em faltava el poema.

        El silenci dels carrers fou compensat amb unes ganes enormes de xerrar. El dia s’anava entre converses per saber si  els amics es trobaven bé, missatges fulgurants, lectures molt ràpides per a certificar que sabíem on estàvem i que no, que no podia ser tan terrible.

        Molts van pensar que les places buides i la rutina dels dies a casa eren una ocasió irrepetible per als poetes. Alguna cosa he llegit, però no  m’encaixava el to, no veia els versos que m’hauria agradat firmar si realment sabés de lletra. He vist cants que invocaven l’esperança, però crec que això li anava ara molt millor a la prosa. Alguna reflexió molt forçada per a acostar-se a Orwell. Fins i tot un poema sobre la mort, que és ja molt difícil després de Quevedo. Em faltava veure’m a mi mateix en els passadissos del pis, amb els pensaments dispersos  per la sorpresa no gaire alegre de tot el que ha passat.

        Al final, ha aparegut. Just com reneixen els valors borsaris segurs. El poema de Marcel Riera sobre la quarantena, és clar, com no se m’havia ocorregut abans.

*

QUARANTENA

 

Supura la ferida, i en un tirabuixó

que va cap al passat, el temps s’esfilagarsa,

les pestes ressusciten, l’horror agafa forma.

 

Sense fosses comunes ni el fum de les fogueres,

sense encens als salpassos, queda l’astorament

per l’absència de Déu en la vida diària.

 

La troca del cervell mesura les distàncies,

palpa l’aire més nítid, la fredor de la llum

i l’espant de la fosca, una altra transparència.

 

Allò que no té nom treu el cap per l’escletxa

que s’obre entre les hores, i un tel de pols molt fina

sura com un estor sobre totes les coses.

 

I en l’hora desolada dels mercats i les places,

de l’estàtica espera d’una bondat que curi,

voldríem que el demà esdevingués benigne.

 

Com un mirall fet miques, el neguit ens acara

amb nosaltres mateixos davant de tot allò

que havíem oblidat i el silenci que ens gronxa.

 

Posats a la balança el pes del que teníem

i el llast de la incertesa, ara només ens queda

l’esquerpa consciència de saber que això és viure.

 

    Marcel Riera (2020).

*

Font: aquí ***. El nacional.cat

La Llança d’El Nacional.

***