Sobre Companys i Carl Schmitt, amb l’aparició imprevista del coronel Jiménez Arenas (I).

                1.-Després de la solució dels problemes informàtics, recupero algunes notes d’aquests temps d’obligat silenci. Entre elles, els apunts  previs a la petita intervenció que vaig fer a la presentació del llibre d’Enric Fossas sobre el judici a Companys pels fets del 6 d’octubre del 1934 (vaig tenir ocasió de comentar el text aquí***). Evidentment, recomano la lectura d’aquest llibre per a qualsevol persona interessada en la història però, sobretot, pels interessats en la convivència i relacions entre la veritat processal i la veritat històrica.

*

         2.-El que més m’ha cridat l’atenció, a causa potser de la meva ignorància, és l’aparició d’una fase de transició dins de la visió global dels fets. Estem parlant d’una etapa àmplia que va des del sufocament de la rebel·lió fins al judici i posterior amnistia. Dins d’aquesta llarga escena, em crida l’atenció una dada que el professor Fossas aporta en un estudi derivat del seu llibre i que va publicar després a la Revista Española de Derecho Constitucional (“La respuesta de la República ante la rebelión del 6 de octubre de 1934 en Cataluña”, any 2020).

        Segons sembla, el 7 d’octubre –era diumenge, per tant, ja que la proclamació es fa fer el dissabte 6-  el general Batet encarrega al coronel d’intendència Francisco Jiménez Arenas l’assumpció de les funcions de President de la Generalitat.

**

         3.-Ara bé, el mateix Fossas anota que el general havia proposat que el càrrec l’assumís el diputat de la Lliga i vicepresident del Parlament Antonio Martínez Domingo, d’acord amb les previsions de l’art. 44 de l’Estatut interior de Catalunya. No obstant, l’autor apunta que “el propio Companys prohibió al diputado aceptar esta fórmula” (p. 178 de l’estudi citat). Sembla ser, per tant, que en aquest cas Companys no sostingué la seva  airejada tesi de que ell només volia canalitzar o encarrilar el sosteniment de la República. No obstant, l’acceptació de Martínez Domingo hauria canviat la narració del paper de Companys i la seva exaltació, potser més aviat generada pel seu trist final.

         D’aquesta manera casual, per tant, aquell militar granadí llargament condecorat venia a convertir-se en president accidental de la Generalitat de Catalunya. Certament, durant el seu mandat es van desmantellar algunes institucions rellevants de l’aparell de la Generalitat, però l’autonomia sols fou suspesa formalment amb la Llei de 2 de gener del 1935. D’acord amb aquesta Llei, les funcions del President de la Generalitat ja foren assumides per Portela Valladares, sota el títol de Governador General.

         En aquests gairebé tres mesos es dicten, evidentment, algunes resolucions que desactiven o debiliten el poder regional, però en altres casos continua l’administració ordinària i la veritat és que, d’acord amb la legalitat republicana, aquest militar fou president de la Generalitat (la seva vida agafà després un aire tràgic i fins i tot èpic que ara no ve al cas).

***