Preparo una xerrada per a gerents locals que fan un curs sobre funció directiva. Es procura donar una idea global de la seva feina i m’assignen la lliçó de “planificació i gestió del territori”. Un tema amplíssim. La cosa es complica perquè no tots els estudiants tenen formació jurídica. Començo a aplegar materials entorn les següents reflexions:
Primera.-Als darrers cent-cinquanta anys s’ha produït un canvi extraordinari en la relació dels homes amb el seu entorn. El territori que els rodeja és més segur, més productiu i pròsper, menys sotmès a l’atzar i, dit de manera imprecisa però entenedora, més agradable. Als darrers cinquanta anys, les transformacions en el confort dels habitatges i llocs de feina són espectaculars.
Segona.-El que hem dit abans no nega, evidentment, l’aparició de nous problemes i reptes. Per exemple, els tradicionalment catalogats com a problemes ambientals (contaminació de l’aire, de l’aigua i del sòl), les desigualtats i estratificacions socials en l’ús de l’espai, la dificultat creixent en l’articulació de la vida urbana amb masses creixents de població (soroll, congestió viària, crisis en l’accés a l’habitatge…), etc. La presència d’aquests riscos justifica la utilització creixent d’instruments administratius de caràcter limitatiu. La finalitat d’aquests instruments –habilitats per la legislació- consisteix en assegurar la compatibilitat en l’exercici dels diversos drets (especialment, dels drets immobiliaris).
És significatiu que F.A. HAYEK, al seu magnífic The road to Serfdom, admeti els problemes urbanístics com a àmbit per a una possible actuació planificadora de l’Estat:
“The assertion that modern technological process makes planning inevitable can also be interpreted in a different manner. It may means that the complexity of our modern industrial civilization creates new problems with which we cannot hope to deal effectively except by central planning. In a sense this is true –yet not in the wide sense in which it is claimed. It is, for example, a commonplace that many of the problems created by a modern town, like many other problems caused by close contiguity in space, are not adequately solved by competition. But it is not these problems, like those of the “public utilities”, etc. “., which are uppermost in the minds of those who invoke the complexity of modern civilization as an argument for central planning. What they generally suggest is that the increasing difficulty of obtaining a coherent picture of the complete economic process makes it indispensable that things should be coordinated by some central agency if social life is not to dissolve in chaos.”
Tercera.-D’aquesta manera, apareix el Pla com a figura clau per a l’actuació urbanística de l’Estat. Tant ell com la zonificació d’origen nord-americà[1] responen a la idea de previsió del futur i respecte a les situacions jurídiques preestablertes. Combinen, per tant, el dogma de la seguretat jurídica amb una idea relativament nova de prospectiva estatal. D’aquesta manera, podríem dir que el món tradicional i previ a les revolucions liberals construïa les ciutats lligant-les amb el seu passat (d’aquí les típiques construccions a sobre del que ja existia). Com a excepció que confirmaria la regla, podrien citar-se les fundacions urbanes efectuades pels espanyols durant la conquesta d’Amèrica (en aquest cas, per tant, sí ens trobem amb la idea de “fer ciutat”, encara que en un marc jurídic i econòmic no comparable a l’europeu).
Dins d’aquesta apertura a l’avenir, el Pla juga un paper rellevant. Precisarem demà el seu significat.
[Font: aquí].
***
[1] Justament, aquest any s’acompleix el primer centenari de l’aprovació de l’SZEA nord-americana (Standard Zoning Enabling Act). Sobre això, es pot consultar aquí: ***.
Ciudades, leyes y letras 