Estrafer la llengua sense millorar la vida de ningú: aquest és el resultat final d’això que en diuen “llenguatge no sexista” o altres miserables expressions. Un pur caprici de nen malcriat que no sap comportar-se a taula, mentre la família (les universitats, el sistema educatiu, les administracions…) fa la farina blana. Reflexionem avui sobre aquest aspecte del “llenguatge inclusiu” i repassem algunes de les seves ridícules solucions de la mà de la infatigable Carme Junyent.
«Tot esperant que algú s’atreveixi a rectificar
El supòsit implícit de la proposta inclusiva és que modificant la llengüa canviarem la situació de les dones »
*
Articles relacionats:
***
Ciudades, leyes y letras 