Josep Maria Espinàs

Foto: M. A. Chazo. «He après que sóc un moment de la vida i del món».*.

            Era, principalment, el seu article diari a l’Avui, que el meu pare portava a casa cada dia. Sempre va comentar que li agradava aquella disciplina de la puntualitat inavariable de la columna. Em fascinava la precisió del seu llenguatge. L’Espinàs era un dibuixant que prenia un apunt ràpid i li donava al moment el color de la seva reflexió inesperada, aquella vivacitat nascuda a la seva mítica màquina d’escriure.

            Estimava els detalls concrets de la ciutat:  el fugaç petó d’una parella, un rostre ineseperadament trist enmig de la gent o la solució arquitectònica enginyosa d’un tros de vorera. És cert, sóc de la generació que va aprendre a escriure català amb les lliçons lliures de Josep María Espinàs, més penetrants que que els plans d’ensenyament que avorreixen la meva filla.

            Vaig llegir irregularment els seus llibres de viatges. Més que el contingut, valorava la manera suau d’acostar-se a les grans històries i ensenyaments profunds que tots els éssers humans amaguen. Altre cop, per tant, el detall exacte, obtingut amb delicadesa, arriscant-se a mirar una mica més enllà. A la seva obra de ficció –darrerament, àmpliament reconeguda- m’hi vaig acostar menys. Però recordo un relat deliciós al seu aplec La gent tal com és, que parlava de la vida i costums d’una parella obsessionada en innecesàries perfeccions. Aquest és un dels senyals determinants de l’Espinàs: desmitificar, fer les coses bé, treballar,  treure rendiment de tot això i, finalment, no donar gaire importància a tot el que fas. Crec que, en una fira literària a Alemanya, un crític estranger va parlar de l’Espinàs com a esciptor budista contemporani. La va encertar.

***