Foto:*
M. Carme Bernal Creus, a l’imprescindible llibre editat per Carme Junyent, Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou (2021), comenta el “suplici permanent per adaptar el llenguatge”, a causa de l’amuntegament dels desdoblaments , la necessària coordinació dels sintagmes i els dubtes d’algú que es queda pensant si el criden (“ha dit els nois només”). L’autora acaba el paràgraf amb una aparició pietosa: “Però, però sort, en alguna ocasió és el mateix alumne que et ve a socórrer amb aquell Ja hi estic acostumat, no et preocupis”.
És l’experiència del martiri, de l’ordre de parlar i escriure sense pecar. Cada dia, una munió de funcionaris, oficinistes i estudiants reben la bona nova d’aquesta fe artificiosa. Els indiquen que no hem d’esperar que el llenguatge vagi enfocant les noves realitats socials (no sabem com ho farà), sinó que cal aplicar immediatament el catecisme autoritzat.
La virtuosa dieta inclusivaire exigeix el dejuni absolut del masculí per al gènere no marcat i la realització diària d’una duríssima tanda d’abdominals que inclouen carregoses duplicacions, nominalitzacions abusives i altres “remeis” on el que menys importa és la precisió, l’economia del llenguatge i l’estil. Aquests virtuts, segons els nous evangelistes, no interessen gaire les dones, que estaran encantades amb les solucions canòniques de les autodenominades “guies de llenguatge no sexista”.
Però una cosa són els teòlegs i una altra l’aplicació pràctica de la religió. Per exemple, als diversos parlaments. El legislador estatal va jugar fort amb la denominada “Llei trans” (Llei 4/2023), on feia una exhibició de “personas homosexuales”, “personas trans”, “personas menores de doce años”, “personas progenitoras”…que ben aviat es veia empetitida pel recurs tradicional al masculí per al gènere no marcat : “el menor”, “los menores”, “los cónyuges”, “los contrayentes”, “los progenitores”, “los afectados”, “el trabajador”, “el sujeto infractor”, “los funcionarios”, ***etc.
Catalunya, terra pactista per excel·lència, segueix igualment aquest panxacontentisme i, a la penosament redactada Llei 1/2023, del 15 de febrer, de modificació de la Llei 18/2007, del dret a l’habitatge, i del llibre cinquè del Codi civil de Catalunya[…], barreja amigablement “el propietari o propietària [no seria “el propietari o la propietària?”], “l’alcalde o alcaldessa”, ”la persona requerida”…I també -com a espelma al diable- “els titulars”, “els ocupants”, “els propietaris”, “el propietari”, “els grans tenidors”… Un poti-poti arregladet.
Aquesta situació de debilitat mereix un concili. Segons els sants pares de la llengua inclusivaire, cada cop que s’utilitza el masculí per al gènere no marcat es reprodueix un terrible imaginari patriarcal. Aquesta tesi és, com a mínim, discutible, i els resultats pràctics són ridículs. De fet, com reconeixen els més sensats dels seus defensors, una cosa és aquesta premissa central i una altra les “solucions” patètiques i insatisfactòries que corren pel món.
El cert és que el cel que es volia aconseguir amb unes normes artificioses i desballestades actua com un llistat insofrible d’exercicis gimnàstics. És el turment que apareixia al començament de l’article. A la pràctica, però, es transforma sovint en un maquillatge per anar a alguna festa formal, la crema “antiedat” que et regalen quan compres molt detergent.
***
Articles relacionats:
Ciudades, leyes y letras 