Tinc una enorme admiració per Pau Vidal. Té una intuïció lingüística que admiro. Avui ens fa una petita referència a la qüestió del “llenguatge inclusiu”. Ho enfoca en part com a lluita pel poder i fins i tot parla en aquest cas d’un “llenguatge Frankestein”. Discrepo en la idea de que ve d’avall. El llenguatge inclusiu ve directament del Poder i s’ha fet fort en la legislació, en el llenguatge administratiu i, en part, en l’ensenyament. Són àmbits institucionals sota control d’ un grupuscle (potser una autèntica classe) que es considera a si mateix il·lustrat i portador d’un missatge d’alliberament que triomfarà gràcies al seu grapeig bast i sense delicadesa de la llengua. Ell ho compara amb un llec que agafa el bisturí i es llança a operar. Jo he preferit comparar-lo amb un assalt llefiscós que no amputa, però et deixa desballestat, un record desagradable, unes mans que palpen i fan mal.
Pau Vidal: “El català del segle XXII no tindrà pronoms febles”
***
Articles relacionats:
Ciudades, leyes y letras 