Energia nuclear: limitació de responsabilitat (III).

1.- En relació als topalls indicats ahir, l’Estat juga un doble paper:

.

Satisfà les quantitats fins al límit previst (sense perjudici de l’acció de retorn).

– Entre 1200 i 1500 milions d’euros, encara pagaria els danys a través del sistema de fons públics previst al Conveni de Brusel·les.

2.- La Llei ha ampliat els possibles sistemes de garantia, que ara apareixen a l’article 12.2 de la Llei:

.

“Esta garantía debe quedar establecida por cualquiera de los procedimientos siguientes:

a) Contratación de una póliza de seguro que cubra la garantía exigida.

b) Constitución de otra garantía financiera con una entidad autorizada por el Ministerio de Economía y Hacienda, en las condiciones que regule su normativa específica.

c) Una combinación de ambas, que cubra la totalidad de la garantía exigida.

d) Inmovilización de fondos propios por un valor igual o superior a la responsabilidad atribuida.”

3.- L’article 13 precisa el següent respecte a les instal·lacions nuclears de titularitat pública:

.

“Cuando el explotador de una instalación nuclear sea un organismo de titularidad pública de los comprendidos en la Ley 6/1997, de 14 de abril (RCL 1997, 879) , de Organización y Funcionamiento de la Administración General del Estado, no estará obligado a establecer garantía financiera alguna, obligándose a satisfacer las indemnizaciones que correspondan conforme a lo dispuesto en esta ley y en los convenios internacionales.”

Energia nuclear: limitació de responsabilitat (II).

1.- Mentre escric aquesta ressenya, m’arriben notícies de que el Govern alemany abandona definitivament l’energia nuclear. Caldrà veure com es concreta aquesta mesura i la conseqüent aposta de la maquinària industrial alemanya en favor de les energies renovables. Èxit històric també pels Verds alemanys que, quan van néixer als anys vuitanta, no podien ni somiar que -uns anys després- un govern conservador faria aquest anunci. No obstant, és cert que el debat segueix a la resta del món i que una part del sector ambientalista més obsessionat amb el canvi climàtic ha “redescobert” les bondats de l’àtom. D’altra banda és veritat que altres energies o artefactes amb millor premsa han causat molts més morts (per exemple, l’automòbil) i que, en aquest sentit, el full de serveis atòmics és presentable.

2.- Un dels mecanismes rellevants de la Llei sobre Energia Nuclear del 1964 per a “animar” les inversions en el sector fou la limitació de la responsabilitat de l’explotador d’una instal·lació nuclear per tots els danys nuclears causats com a conseqüència de cada accident nuclear.

La limitació es manté a l’actual Llei i se situa en 1.200 milions d’euros o 700 milions, en funció del país afectat (ja que depèn, en efecte, de que l’Estat en qüestió hagi signat o no els Convenis de París i de Brusel·les i de que apliqui regles de reciprocitat).

3.- A més, el Ministeri d’Indústria, Turisme i Comerç, previ informe del Consell de Seguretat Nuclear, encara podria aplicar reduccions específiques per a:

– “Determinades instal·lacions”  [?]. Se suposa que es tracta de les menys perilloses.

Transport de substàncies nuclears.

Energia nuclear: limitació de responsabilitat (I).

1.- Coincidint amb el profund debat que s’ha generat a tot el món occidental en relació amb l’energia nuclear, ha estat promulgada la Llei 12/2011, de 27 de maig, sobre responsabilitat civil per danys nuclears o produïts per materials radioactius.

.

La Llei regula un dels punts febles de l’energia nuclear: la dificultat del seu assegurament. Curiosament en el vell debat sobre la qüestió és un punt en el que l’opinió pública no es fixa gaire, potser perquè demana als meus amics ecologistes algunes hores de lectura i perquè els pronuclears són conscients de la gravetat de la qüestió.

2.- A sobre, la crisi econòmica fa que les entitats asseguradores no estiguin per a gaire esforços . L’Exposició de Motius hi és conscient:

.

“Como se ha indicado, la presente ley obliga a que el explotador establezca una cobertura de responsabilidad civil por daños nucleares por una cantidad de 1.200 millones de euros para las instalaciones nucleares. Sin embargo, durante la tramitación de la presente ley se ha constatado la dificultad de que el mercado de entidades de seguros que opera en el territorio nacional cubra la totalidad de la garantía requerida, así como de ofrecer a los explotadores, en el momento presente, aseguramiento para algunos de los daños contemplados dentro de la definición de daño nuclear, en particular de los medioambientales y de los personales que se reclamen después de transcurridos 10 años de la fecha del accidente.

.

Las circunstancias que concurren en el mercado nacional de entidades aseguradoras se repiten en otros países, por lo que los Estados contratantes de los convenios han establecido o están desarrollando diferentes mecanismos jurídicos o financieros para ofrecer a los explotadores métodos de aseguramiento alternativos al mercado de las entidades de seguros. Estos métodos de aseguramiento alternativo suelen contar con la intervención, directa o indirecta, del Estado, que presta la garantía necesaria como contraprestación del pago de una tasa o de una prima.”


3.- La Llei regula dos grans àmbits:

.

– El règim de responsabilitat civil per danys nuclears: bàsicament, es tracta principalment de traslladar al Dret Espanyol els darrers Convenis internacionals en la matèria (esmena del 2004 als Convenis de París de 1960 i de 1963).

– La responsabilitat civil per danys provocats per materials radioactius que no siguin substàncies nuclears (en aquest àmbit, no existeix cap règim internacional regulador).

“Llei Òmnibus” o “Llei Bagul”? (i II)

first computer The Evolution of Computers

 

1.- La derogació expressa és un mecanisme còmode de depuració de l’ordenament. Però deixa tants dubtes i inquietuds en el legislador que, al final, acaba emprant també la derogació tàcita.

.

La derogació tàcita és el paradís dels jutges, juristes i picaplets. Tècnicament, és una operació senzilla i, si existeix contradicció entre la nova norma i la precedent, es produeix la derogació.

—-

2.- Ara bé, la regla de contradicció entre normes no està definida des del punt de vista lògic i no segueix cap paràmetre científic (ja sigui matemàtic o de la més humil filosofia del llenguatge). En conseqüència, les demandes i les sentències són un festival de “raonaments” retòrics o sentimentals, de referències històriques d’anar per casa, de “lógica parda” i de refranys recollits per Joan Amades. L’objectiu és convèncer un altre operador (principalment, el jutge, però també pot ser una autoritat administrativa, la part contrària,  el client…). La veritat no és important. En això, hem d’admetre que tenien raó els sofistes.

—-

3.- Fa ja molts anys, el catedràtic de Filosofia del Dret Rafael Hernández Marín imaginava una “MÀQUINA DE L’ORDENAMENT”. Per a introduir normes en ella, el Parlament tindria una clau ben grossa i el Govern una de més petita (es podrien distribuir altres per a les Comunitats Autònomes, per a la Unió Europea, etc.).

.

Quan un operador volgués introduir una norma per a la qual no és competent, la màquina ho impediria. Igualment, un cop la norma estigués dins la màquina, quedarien expulsades les normes contradictòries del passat o d’autoritats inferiors.

Era una petita broma que el mestre ens regalava però, mirat amb perspectiva, potser no estem tan lluny. La màquina permetria aprovar sense problemes i a dojo Lleis d’Economia Sostenible i Lleis òmnibus.

.

Mentrestant, seguirem jugant a “L’advocat cec”. En efecte, se li tapen els ulls a l’advocat, se li donen unes quantes voltes, se li treu la bena i després li preguntem: quina norma està vigent? Al voltant, les Lleis òmnibus, les refoses i les lleis d’acompanyament riuen i s’esmunyen…

“Llei Òmnibus” o “Llei Bagul”? (I)

1.- Als darrers dies, la premsa ha informat de que el Govern català està preparant un projecte de “Llei òmnibus”, que inclouria matèries tan diverses com medi ambient, habitatge, sanitat, urbanisme, política econòmica, etc.

.

El model, segons sembla, seria similar al de la Llei estatal d’Economia Sostenible, tan caòtica i esfilagarsada (i que ja hem tractat aquí diverses vegades). Es confirmaria així la dita andalusa “To se pega menos lo bonico”.

2.- Aquesta mena de lleis tenen el seu antecedent immediat en les Lleis de pressupostos i d’acompanyament de pressupostos que, al voltant dels anys noranta del passat segle, començaren a plantejar seriosos problemes de seguretat jurídica.

.

Des de fa uns mesos, observem que el ritme imposat per les ràpides reformes econòmiques ha donat una empenta renovada al Decret-Llei. Pel que fa la Llei ordinària, com hem dit, el seu contingut és cada cop més heterogeni i ja és normal que al cos de l’articulat es tracti una qüestió i, a les disposicions addicionals, s’ “aprofiti” per a posar al dia matèries que no tenen res a veure amb la Llei.

3.- Dit això, s’extreuen dues conseqüències. La primera, més banal, ens indica que el treball del jurista és actualment impossible sense els mitjans informàtics. La segona, més discutible, ens aboca a una hipòtesi d’informatització completa del raonament jurídic.

Controvèrsies jurídiques entre l’ens matriu i els ens filials a l’Administració de l’Estat: l’opció de la Llei 11/2011, de reforma de la Llei d’Arbitratge i de regulació de l’arbitratge institucional a l’Administració General de l’Estat.

1.-La Disposició Addicional única de la Llei 11/2011 ha regulat el procediment de solució de les controvèrsies jurídiques entre l’Administració General de l’Estat i els seus organismes públics.

El procediment serà també aplicable a les controvèrsies jurídiques que se suscitin entre les societats mercantils estatals i les fundacions del sector públic estatal amb:

-El seu Ministeri de tutela.

-La Direcció General de Patrimoni.

-O els organismes o entitats públiques que ostentin la totalitat del capital social o dotació d’aquelles (excepte que s’estableixin mecanismes interns de resolució de controvèrsies).

.

Sorprenentment, la complexitat de l’Administració estatal fa que s’ordeni específicament la tutela que, finalment, exercirà l’Administració de l’Estat.

2.-S’entenen per controvèrsies jurídiques rellevants:

.

-Les que puguin generar un elevat nombre de reclamacions.

-Les que tinguin una quantia econòmica mínima de 300.000 €.

-Les que “a juicio de una de las partes, sea de esencial relevancia para el interés público.

3.-La resolució vinculant serà dictada per la Comissió Delegada del Govern per a la Resolució de Controvèrsies Administratives, integrada per:

.

-El Ministre de la Presidència (que la presidirà).

-El Ministre d’Economia i Hisenda.

-El Ministre de Justícia.

-El Ministre o Ministres dels Departaments afectats.

.

El procediment no s’aplica a procediments de naturalesa penal, de responsabilitat comptable i al control efectuat per la Intervenció General de l’Administració de l’Estat.

Imatges del Dret: la mort de Paquirri (i II)

1.- La STC 231/1988, de 2 de desembre, inclou un vot particular dels Magistrats Srs. García-Mon y González-Regueral y De la Vega Benayas. Aquesta posició parteix de la tesi de que el demandant sol·licitava en realitat una adequada compensació per la distribució de la imatge d’un membre de la família. Però afegia que no estava afectat el dret constitucional a la intimitat.

2.- Així, el punt de partida inicial és aquest:

.

“Entendemos que no corresponde al ámbito constitucional el problema relativo a los posibles derechos patrimoniales que, para los herederos de la víctima, puedan derivar de la comercialización de aquella noticia mediante su inserción en el montaje de un vídeo en el que, como una parte de la vida del torero, se reproducen los momentos anteriores a su muerte, que es a lo que se reduce el derecho de la recurrente, dado que, como creemos, el recurso planteado carece de contenido o dimensión estrictamente constitucional.”

.

– “Opinamos que la información del suceso tal y como fue difundida por TVE -primero como noticia en los telediarios y, días después, en el programa «Informe Semanal»-, no entraña infracción alguna del artículo 18.1 CE, ni de la protección que a ese derecho otorga el artículo 20.4. La profesión de la víctima, el riesgo inherente a su ejercicio y el carácter público del espectáculo, legitiman aquella información.”

3.- Però, potser el més curiós  és la consideració de que la mort a la plaça no afecta la dignitat del torero. És a dir, els magistrats donen entrada a la seva reflexió a una argumentació que topa frontalment contra les pautes culturals de la modernitat. Estem davant una concepció de la mort (i de la vida) diferent a la que sentim habitualment. Per aquest motiu, m’ha semblat interessant la seva transcripció:

.

“Esto es precisamente lo que ha tenido en cuenta el Tribunal Supremo al excluir el hecho del concepto de intromisión ilegítima -autorizado por el artículo 8 L.O. 1/1982-, es decir, la realidad social que, guste o no, ampara y patrocina la fiesta de los toros, realidad que obliga a calificar como «normal» incluso la contemplación de las heridas y muerte del protagonista humano de la fiesta por parte del público, así como, desde la psicosociología del torero, la eliminación en él de toda idea de desconsideración o indignidad por su «cogida» y consecuencias. En todo caso hay que tener en cuenta, por lo demás, que, aunque sea cierto que la enfermería de la plaza no es un lugar público, lo es también que la filmación comienza con la cogida, sigue con su traslado a la enfermería, toma las escenas de la primera cura y allí se corta, al ordenarse la retirada de todos.

No hay intromisión, sino secuencia, permisible por lógica y por costumbre taurina, aparte del ejercicio del derecho de información, que la Constitución también ampara -artículo 20.1.d)- y que en el caso elimina por prevalencia el alegado derecho a la intimidad familiar.

No se puede, pues, desconectar, tan radicalmente como lo hace la mayoría, la escena filmada de la cura de urgencia con el espectáculo en sí de la fiesta, con sus actos anteriores, que en realidad formaron un todo que justificaba la información no intromisiva.”

.

Morir a la plaça, senyal d’honor.

Imatges del Dret VII: la mort de Paquirri (I).

 

1.- La STC 231/1988, de 2 de desembre, va atorgar l’empara a la Sra. Isabel Pantoja i va reconèixer el dret de la recurrent a la seva intimitat personal i familiar. El seu marit , el torero Paquirri, havia mort en una cursa de toros i una empresa havia difós un vídeo on composava diverses imatges de la seva vida i afegia  l’enregistrament que RTVE va efectuar sobre la seva mort.

2.- El Tribunal va considerar el següent, en relació al vídeo comercialitzat per l’empresa:

“Con respecto a lo primero, se trata de los momentos en que D. Francisco es introducido en la enfermería y examinado por los médicos; en esas imágenes se reproducen, en forma directa y claramente perceptible, las heridas sufridas, la situación y reacción del herido y la manifestación de su estado anímico, que se revela en las imágenes de sus ademanes y rostro, y que muestra ciertamente, la entereza del diestro, pero también el dolor y postración causados por las lesiones recibidas.

    Se trata, pues, de imágenes de las que, con seguridad, puede inferirse, dentro de las pautas de nuestra cultura, que inciden negativamente, causando dolor y angustia en los familiares cercanos del fallecido, no sólo por la situación que reflejan en ese momento, sino también puestas en relación con el hecho de que las heridas y lesiones que allí se muestran causaron, en muy breve plazo, la muerte del torero. No cabe pues dudar de que las imágenes en cuestión, y según lo arriba dicho, inciden en la intimidad personal y familiar de la hoy recurrente, entonces esposa, y hoy viuda, del desaparecido D. Francisco.”

.

– “En cuanto a la cuestión primeramente suscitada, y dado el lugar en que se captaron las imágenes luego difundidas por «P.» (la enfermería de la plaza de toros de Pozoblanco, a donde D. Francisco fue trasladado gravemente herido), ha de rechazarse que las escenas vividas dentro de la enfermería formasen parte del espectáculo taurino, y, por ende, del ejercicio de la profesión de D. Francisco, que por su naturaleza supone su exposición al público.”

.

La emisión, durante unos momentos, de unas imágenes que se consideraron noticiables y objeto de interés no puede representar (independientemente del enjuiciamiento que ello merezca) que se conviertan en públicas y que quede legitimada (con continua incidencia en el ámbito de intimidad de la recurrente) la permanente puesta a disposición del público de esas imágenes mediante su grabación en una cinta de vídeo que hace posible la reproducción en cualquier momento, y ante cualquier audiencia, de las escenas de la enfermería y de la mortal herida de D. Francisco.”

3.- Examinarem, el dia següent, les reflexions del vot particular (que, al meu entendre, tenen gran rellevància). Us deixem aquí una composició de les imatges en qüestió i una fotografia de la cornada.

Pregunta impertinent.

1.- Els Reis van lliurar la setmana passada a Barcelona  els despatxos als integrants de la darrera promoció de l’Escola Judicial. Magnífic discurs de l’Il·lustríssim Sr. Carlos Dívar, president del Tribunal Suprem, amb ressonàncies de Montesquieu: “El jutge és la boca de l’Estat”. Preocupació general per la sobrecàrrega de feina, però esperança en el procés d’informatització de la justícia (ja iniciat a Catalunya) i en el funcionament de la nova Oficina Judicial. El darrer Reglament 2/2011, de la Carrera Judicial, publicat el 9 de maig al BOE, es converteix en l’estrella normativa de la jornada.

2.- L’indicat Reglament preveu al seu art. 1.3:

“Todas las pruebas que integren el proceso selectivo para el ingreso en la Carrera Judicial contemplarán el estudio del principio de igualdad entre hombres y mujeres, incluyendo las medidas contra la violencia de género y su aplicación con carácter transversal en el ámbito de la función jurisdiccional.”

No obstant, el Consell General del Poder Judicial informa que les dones representen un 74% de la nova promoció de jutges. En les oposicions a l’Advocacia de l’Estat ja superaren el 60% l’any 2009.

3.- Per tant, cal prendre alguna mesura per a equilibrar els percentatges indicats? Es considera, pel contrari, que ens trobem en una “fase de compensació” de la tradicional majoria masculina a la judicatura?

L’Inventari de la Natura.

 

Manilva (Málaga). Foto J.Amenós

` 

1.- Per Reial Decret 556/2011, ha estat regulat l’Inventari Espanyol del Patrimoni Natural i de la Biodiversitat. Està connectat amb un “Banc de Dades de la Natura”, que analitza i difon la informació continguda a l’Inventari.

2.- La informació recollida és pública, excepte els casos que determini la Direcció General de Medi Natural i Política Forestal. La norma assenyala alguns supòsits que poden bloquejar aquesta publicitat:

.

– Quan estigués relacionada amb espècies en perill d’extinció. En concret, es preveu que cal evitar l’acostament deliberat o les molèsties a espècies de fauna amenaçada.

– Quan posés de manifest alguna situació que pogués ser constitutiva d’infracció o delicte.

– Quan es pogués referir a qüestions objecte de litigi a l’ordre civil.

– Quan afecti els drets de propietat intel·lectual o producció artística.

3.- Aquesta font de dades pot tenir una gran utilitat per a l’elaboració fiable de Plans urbanístics  o altres instruments jurídics. Però també pot ser molt útil per als operadors turístics o immobiliaris interessats en la venda de productes i serveis “autènticament naturals”.

D’altra banda, es preveu l’elaboració d’un informe anual sobre l’estat del Patrimoni Natural, que pot incloure recomanacions a les autoritats competents.