Autor: Joan Amenós

Economia submergida: s’ofereix regularització.

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario
Economia submergida.Foto:J.Amenós

1.-Ha estat promulgat recentment el Reial Decret-Llei 5/2011, de 29 d’abril, de mesures per a la regularització i control de l’ocupació submergida i foment de la rehabilitació d’habitatges. Un altre Decret-Llei, per tant, confirmant que una gran part de la política econòmica ja es canalitza normalment a través d’aquesta font del Dret.

.

L’ocupació submergida és un element rellevant de l’estructura econòmica espanyola. L’objectiu del Decret-Llei és promoure l’alta de treballadors (que ja estiguessin de fet treballant) al corresponent règim de la Seguretat Social.

.

El procés de regularització ofert conclourà el 31 de juliol del 2011. Després, ja sense pietat, les sancions per manca d’afiliació s’enduriran. És a dir, majors quanties sancionatòries i no només per a l’acció principal (no donar d’alta), sinó també en l’obstrucció a la inspecció administrativa que actuï en aquests fets. A més, afecta també la contractació administrativa de l’empresari sancionat.

—

2.-Els empresaris acollits a la regularització han de formalitzar un contracte de treball amb el treballador, mitjançant qualsevol modalitat contractual -indefinida o temporal o de duració determinada-.

—

3.-Tres límits importants de la regularització:

.

3.1.-Com han assenyalat el professor Eduardo Rojo i la inspectora de Treball M.Martínez Aso –en un comentari al bloc del primer– la determinació del període ja treballat queda de fet en mans de l’empresari (ja que hem de recordar al respecte que cal ingressar les cotitzacions ja generades).

.

3.2.-En cas de contractes temporals o de duració determinada, no operen les regles de conversió a contractes fixos previstes per l’Estatut dels Treballadors.

.

3.3.-La regularització no és aplicable quan ja s’ha iniciat una actuació a l’empresa en matèria de seguretat social que afecti les mateixes situacions o ja existissin denúncies, reclamacions o escrits presentats a la Inspecció de Treball i Seguretat Social o demandes davant la Jurisdicció Social.

Crònica de jurisprudència XV: Bildu (i IV).

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-Sorprenentment, els primers comentaristes de la sentència han considerat molt sospitós l’elevat nombre de candidats “independents” de la coalició. Però no queda clar, segons el TC, que aquests candidats tinguin vinculació subjectiva amb l’ organització terrorista o amb partits polítics il·legalitzats.

—

2.-Per últim, el Tribunal discuteix si la condemna del terrorisme feta per la coalició recurrent és una mera simulació. La sentència conclou que, en gran mesura, la major o menor sinceritat del subjecte és un dilema insoluble per al Dret, que sols podria resoldre’s “a partir de hechos observables y referidos o imputables al propio sujeto que pretende ejercer su derecho fundamental”.

.

De fet, els dos partits que formen la coalició han condemnat reiteradament la violència terrorista i no sembla que l’acollida dels “independents” hagi canviat les indicades posicions.

—

3.-El Tribunal és conscient de que poden haver-hi sospites, però:

.

“Conviene concluir resaltando que la simple sospecha no puede constituirse en argumento jurídicamente aceptable para excluir a nadie del pleno ejercicio de su derecho fundamental de participación política.  Puede que en el  futuro la sospecha quede confirmada, pero para el enjuiciamiento actual, la misma no podría conducir a un resultado limitador, so pena de dejar en lo incierto el ámbito del libre ejercicio de los derechos de participación política garantizados en el artículo 23 CE y, con ello, el valor del pluralismo político sobre el que se fundamenta el ordenamiento constitucional del Estado democrático. La pretensión de asegurar a ultranza, mediante controles preventivos, la seguridad del Estado constitucional pone muy en primer lugar en riesgo al propio Estado constitucional. Tal pretensión resulta además desproporcionada a la vista de la panoplia de instrumentos de control a posteriori de que se ha dotado, mediante las últimas reformas legales, nuestro ordenamiento.”

.

Aquest paràgraf és el que tanca la fonamentació jurídica abans d’exposar la decisió. És un raonament rellevant que encaixa perfectament a una sentència, al meu entendre, molt raonable. Per part nostra, també és aquesta la darrera entrada d’una sentència que serà fonamental per a la història d’Espanya.

.

Podeu seguir una síntesi del debat sobre «Sortu» i «Bildu» i una referència dels principals articles de premsa publicats al bloc del company i professor de Dret Administratiu Andrés Boix (amb interessants reflexions, des del punt de vista jurídic, sobre el pedestre argument «Tot és ETA«).

Ajuntament de Donosti. Fot: J.Amenós

Crònica de jurisprudència XV: Bildu (III)

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario
Ajuntament de Bermeo. Un dels feus tradicionals d'Eusko Alkartasuna (amb daltabaixos). Està prevista la presentació de la candidatura Bildu de Bermeo.Foto: J.Amenós

.

1.-El Tribunal Constitucional fa una primera afirmació important: s’admet raonablement que és possible deduir que ETA  i el partit il·legalitzat Batasuna van intentar “una estrategia de convergencia con otras fuerzas de la izquierda abertzale”, però es tracta de conductes i documents aliens. No s’ha demostrat que aquesta intenció es materialitzés ni “existen elementos que acrediten la existencia de vínculos personales, de orden financiero o de apoyo material entre ETA y el partido ilegalizado Batasuna y la coalición aquí recurrente” (cosa que fou rellevant en altres casos).

—

2.- Alguns documents per a justificar la il·legalització no foren signats per la coalició demandant d’empara (ni tampoc per Batasuna). En altres casos, la imputació de l’autoria es fa només per informacions periodístiques que parlen de la “izquierda abertzale”.

.

En aquest aspecte, el Tribunal és molt reiteratiu en la següent idea:

“[…] este Tribunal ha de insistir una vez más que la izquierda abertzale como expresión ideológica “no ha sido proscrita de nuestro ordenamiento ni podría llegar a serlo sin quiebra del principio pluralista y de los derechos fundamentales a él conexos” y que las ideologías son en el ordenamiento constitucional español absolutamente libres y deben encontrar en el poder público la primera garantía de su indemnidad, a la que no pueden aspirar, sin embargo, quienes se sirven para su promoción y defensa de medios ilícitos o violentos y se sirven de la intimidación terrorista para la consecución de sus fines”. En definitiva, “son esos medios  y no las ideas o los objetivos políticos pacíficamente perseguidos a los que está destinada la reacción del poder público en defensa del marco de convivencia pacífica diseñado por el constituyente para que en él tengan cabida todas las ideas”.

.

En la mateixa línia, el Tribunal havia precisat una mica abans que:

“El riesgo, en definitiva, de que, confundiendo la ideología profesada por un partido con los medios defendidos o utilizados para promoverla, se termine por perjudicar a quien comparte esa misma ideología aun cuando no pueda demostrarse que la defiende por medios violentos o que lo haga como puro instrumento de quienes hacen de la violencia terrorista su medio de actuación natural. En tal riesgo se incurre en este caso, como declaramos en la STC 126/2009, de 21 de mayo, “cuando las conexiones apreciadas se establecen con la sola referencia a la izquierda abertzale”, pues “en nuestro Ordenamiento no cabe excluir ideología alguna, ni por su contenido o sus fundamentos, ni por los medios de los que eventualmente quieran valerse quienes la defienden”, que “si son violentos serán inaceptables en cuanto tales, pero sin perjuicio alguno a la ideología que pretenden servir” (FJ 9).

—

3.-Per últim, l’element més delicat i boirós són les cartes i converses telefòniques intervingudes on persones integrants de la il·legalitzada Batasuna es refereixen als noms de les candidatures de Bildu i fan principalment comentaris sobre les dificultats de que acceptin la seva inclusió a les llistes. Apareix aquí la “famosa” conversa del Sr. Otegui amb la seva esposa que acaba amb la frase “Tenemos posibilidades de tener la alcaldía”.

.

El Tribunal recorda, en base a la seva jurisprudència anterior, que “la disolución de un partido político no comporta la privación del derecho de sufragio, activo o pasivo, de quienes fueron sus promotores, dirigentes o afiliados” i que “”la ilegalización judicial de los partidos políticos Herri Batsuna, Euskal Herritarrok y Batasuna no ha producido como efecto, en ningún caso, la privación del derecho de sufragio de ciudadano alguno” (STC 44/2009, de 21 de febrero, FJ 13), de modo que ni los promotores, dirigentes o afiliados de los partidos políticos ilegalizados están privados como consecuencia de esa ilegalización del derecho de participación política ni de la acción política en el marco del sistema democrático”.

.

És a dir, es mantenen intactes els drets de sufragi actiu i passiu de les persones que formaven part dels partits polítics il·legalitzats i, per tant, poden emetre comentaris sobre els futurs candidats i  votar-los el dia de les eleccions.

.

El dilluns conclourem l’examen de la sentència amb dues qüestions molt comentades a la premsa:

-L’elevat nombre d’independents a les llistes de Bildu.

-La sinceritat de la condemna del terrorisme efectuada per la coalició demandant.

Crònica de jurisprudència XV: Bildu (II)

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.- La Sentència del Tribunal Constitucional de 5 de maig del 2011 comença amb un resum de la jurisprudència constitucional precedent. En síntesi, considera que:

.

-* El designi de defraudar una prèvia dissolució judicial d’un partit polític a través de la instrumentalització de candidatures electorals d’un altre ha de basar-se en certes similituds substancials:

“a) En primer lugar, la similitud sustancial de las “estructuras, organización y funcionamiento”, b) Además, la similitud sustancial de las “personas que los componen, rigen, representan o administran las candidaturas”, c) En tercer lugar, la similitud de la “procedencia de los medios de financiación o materiales”; d) Por último, se tendrá en cuenta “cualesquiera otras circuntancias relevantes que, como su disposición a apoyar la violencia o el terrorismo, permitan considerar dicha continuidad o sucesión”

.

-** “La constancia de la intención de defraudar, no es, sin embargo, suficiente para tener por cierta la continuidad”, i és precís, per tant, “que de la prueba obrante en las actuaciones se desprenda también que esa intención ha llegado a materializarse”.

.

-*** La inferència de que s’ha produït una instrumentació fraudulenta de la candidatura “debe resultar sólida y no excesivamente abierta”. És a dir, “una suficiente solidez y cualidad de los elementos probatorios sobre los que se sustenta la decisión judicial de anular las candidaturas presentadas».

–

2.- Dit això, el Tribunal Suprem va justificar la seva decisió en dos tipus d’elements: subjectius i objectius.

.

Respecte als primers, el Tribunal Suprem considera que “las vinculaciones que proporcionan (los demandantes) o bien son tan remotas que resultan prácticamente irrelevantes, o son inseguras en cuanto a su autenticidad (la demandada ha opuesto numerosos ejemplos de alusiones a candidatos que, siempre según la demanda, son inciertas o abiertamente equivocadas) por lo que carecen de solidez para tenerlas por indubitadas, o bien hacen referencia a situaciones personales o actividades que sencillamente no merecen ningún juicio de desvalor desde la perspectiva que nos ocupa”.

.

Aquesta afirmació és important perquè altres processos d’il·legalització sí es basaven en la trajectòria personal dels candidats.

–

3.- En conseqüència, el debat jurídic es va plantejar respecte els elements objectius, que el Tribunal Suprem considerava provats i el Constitucional no prou sòlids. Aquests elements són els que van aportar principalment els informes de les Forces i Cossos de Seguretat de l’Estat i que examinarem demà.

Crònica de jurisprudència XV: Bildu (I).

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.- El gran mestre VALLET DE GOYTISOLO anotava en el seu Panorama del Derecho Civil que el Dret es mou entre l’Amor i la Força. Podríem dir que, els darrers 40 anys, la Força ha prevalgut sobre l’Estat de Dret al País Basc. Només un observador molt optimista –en la línia del Càndid de VOLTAIRE- podria incloure en la normalitat democràtica europea una situació en la qual la meitat dels càrrecs electes a nivell estatal, autonòmic i local disposaven d’estrictes mecanismes de seguretat que incloïen l’escorta privada.

–

2.- En aquest llarg període, el nombre d’assassinats s’acosta a les 1000 persones (amb diversos crims de repugnància moral inaudita), van operar grups armats lligats a certes autoritats estatals (els 27 morts atribuïts al GAL) i es parla fins i tot d’un autèntic exili intern forçat (amb un grup no concretat de milers de persones que canviaren cautelosament la seva residència cap a altres zones d’Espanya).

.

Els governs espanyols han utilitzat diverses estratègies per a consolidar l’Estat de Dret. Cal destacar els quatre processos de negociació formalment oberts (un amb la denominada “ETA Político-Militar” i els altres amb ETA tout court) i una acció policial molt tosca al començament però amb progressiu control de la situació des de finals dels anys noranta.

–

3.- Des del punt de vista jurídic, és impossible entendre certes institucions sense la presència d’aquest conflicte. Per exemple, l’extensió competencial de l’Audiència Nacional o la legislació sobre dissolució i suspensió de partits polítics.

.

Darrerament, però, han començat a donar-se algunes passes rellevants per a la instauració d’una relativa normalitat. Exemple d’això serien la sentència de l’Audiència Nacional de 12 d’abril del 2010, que deixa sense efecte la mesura cautelar de tancament del diari Egunkaria i, probablement, la sentència del TC que comentem demà.

https://ciudadesleyesyletras.blog/wp-content/uploads/2011/05/8cad4-bildu252520portada.jpg

Crònica de jurisprudència XIV: constitucionalitat de les “llistes-cremallera” obligatòries (home-dona-home-dona-home-dona…)(i II)

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-La sentència que examinem es basa en una jurisprudència prèvia, relativa a l’art. 44 bis de la LOREG (redacció introduïda per la Llei Orgànica 3/2007, per a la igualtat efectiva de dones i homes) –STC 12/2008, de 29 de gener- i Llei 4/2005 del Parlament Basc, per a la igualtat de dones i homes –STC 13/2009, de 19 de gener-.

El Tribunal Constitucional considera, en primer lloc, que la pertinença a un sexe no es constitueix en condició d’elegibilitat i no afecta al dret de sufragi passiu individual.

—

2.-El Tribunal afirma que el contingut essencial de dret de sufragi passiu consisteix en la garantia de “que accedan al cargo público aquellos candidatos que los electores hayan elegido como sus representantes, satisfaciéndose, por tanto, dicho derecho siempre que se mantenga la debida correlación entre la voluntad del cuerpo electoral y la proclamación de los candidatos”.

En aquest sentit, el principi de composició equilibrada de les candidatures electorals “se asienta sobre un criterio natural y universal, como es el sexo”. És a dir, es tracta d’un paràmetre que, a tot arreu, divideix la societat en dos grups quantitativament equilibrats. La solució seria diferent si s’empressin altres qualitats no universals que parcel·lessin la noció de ciutadà, que és la base del sistema electoral democràtic.

Dit això, l’art. 9.2 CE habilita el legislador per a imposar una igualtat efectiva en la representació política.

—

3.-El Tribunal entén que la solució adoptada no vulnera la llibertat de configuració de llistes pels partits polítics. És més, “que los partidos políticos, dada su “doble condición de instrumentos de actualización del derecho subjetivo de asociación, por un lado y de cauces necesarios para el funcionamiento del sistema democrático, por otro” (STC 48/2003, de 12 de marzo, FJ 5), coadyuven por imperativo legal –esto es, por mandato del legislador constitucionalmente habilitado para la definición acabada de su estatuto jurídico- a la realización de un objetivo previsto inequívocamente en el art. 9.2 CE no es cuestión que pueda suscitar reparos de legitimidad constitucional”.

La restricció sobre el lliure funcionament dels partits polítics es considera una limitació proporcionada i,per tant, constitucionalment legítima.

Hem de concloure amb dos matisos:

-El Tribunal no amaga que la imposició de les llistes-cremallera es justifica en la remoció de la desigualtat que pateixen les dones a l’àmbit de la representació política. Per tant, “sólo se justifica en la realidad de las circunstancias sociales del momento en que se adopta, de manera que su misma eficacia habrá de redundar en la progresiva desaparición del fundamento constitucional del que ahora disfruta. Se trata, en definitiva, de una medida sólo constitucionalmente aceptable en tanto que coyuntural, en cuanto responde a la apreciación por el legislador de una situación determinada”.

Cal tenir en compte que el percentatge de  dones al Parlament d’Andalusia és –segons es recull a les al·legacions- del 31%.

.

–Seria aplicable la mateixa jurisprudència a altres categories universals com els grups d’edat? Caldria assegurar una representació mínima de grups infrarrepresentats com, per exemple, els joves entre 18 i 30 anys?

Man Tugging on Woman's Skirt

Descripció: An illustration of a man tugging on a woman’s skirt.
Font: Holley, Marietta Samantha in Europe (New York: Funk and Wangalls Company, 1896).Ús autoritzat.

Crònica de jurisprudència XIV: constitucionalitat de les “llistes-cremallera” obligatòries (home-dona-home-dona-home-dona…)(I)

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-La vigent Llei electoral andalusa (Llei 5/2003, de reforma de la Llei 1/1986) va introduir l’obligatorietat de que les llistes electorals s’estructuressin “ocupando los candidatos de un sexo puestos impares y los de otro los pares”.

La mesura, coneguda tècnicament com a “llista-cremallera”, és més exigent que les meres quotes, ja que assegura un resultat final de paritat gairebé exacta (sempre estarà al voltant del 50%).

—

2.-El Tribunal Constitucional, a la seva Sentència 40/2011, de 31 de març, va admetre la constitucionalitat de la norma. És important assenyalar, en primer lloc, que es va fer una interpretació generosa de l’art. 44 bis, apartat 1 de la LOREG (Llei Orgànica de Règim Electoral General). Aquest article, introduït per la disposició addicional segona  de la Llei Orgànica 3/2007, per a la igualtat efectiva de dones i homes, disposa que:

-Existirà un percentatge mínim de representació d’ambdós sexes a les candidatures electorals.

-En les eleccions a les Assemblees autonòmiques “las leyes reguladoras de sus respectivos regímenes electorales podrán establecer medidas que favorezcan una mayor presencia de mujeres en las candidaturas”.

Això concorda amb una jurisprudència prèvia del Tribunal Constitucional, que està acceptant les mesures de discriminació electoral positiva que van adoptant certes Comunitats Autònomes.

—

3.-No obstant, és veritat que la regla andalusa és, com diuen els recurrents, la que implica una intervenció “més agressiva”.

De fet -tal com es discuteix expressament a la sentència-  quedarien fora de les eleccions andaluses partits “masclistes” amb percentatge superior d’homes i partits feministes radicals que només volguessin dones a les seves llistes.

Examinarem demà l’argumentació del Tribunal Constitucional i els límits de la constitucionalitat admesa. Deixant ara de banda la mesura compensatòria de gènere, el Tribunal introdueix unes consideracions al meu entendre preocupants sobre l’àmbit real d’autonomia dels partits polítics, a punt de convertir-se en purs apèndixs de l’estructura administrativa estatal.

Imatges del Dret: la mort de Paquirri (i II).

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.- La STC 231/1988, de 2 de desembre, inclou un vot particular dels Magistrats Srs. García-Mon y González-Regueral, De la Vega Benayas. Aquesta posició parteix de la tesi de que el demandant sol·licitava en realitat una adequada compensació per la distribució de la imatge d’un membre de la família. Però, afegia que no estava afectat el dret constitucional a la intimitat.

—

2.- Així, el punt de partida inicial és aquest:

– “Entendemos que no corresponde al ámbito constitucional el problema relativo a los posibles derechos patrimoniales que, para los herederos de la víctima, puedan derivar de la comercialización de aquella noticia mediante su inserción en el montaje de un vídeo en el que, como una parte de la vida del torero, se reproducen los momentos anteriores a su muerte, que es a lo que se reduce el derecho de la recurrente, dado que, como creemos, el recurso planteado carece de contenido o dimensión estrictamente constitucional.”

– “Opinamos que la información del suceso tal y como fue difundida por TVE -primero como noticia en los telediarios y, días después, en el programa «Informe Semanal»-, no entraña infracción alguna del artículo 18.1 CE, ni de la protección que a ese derecho otorga el artículo 20.4. La profesión de la víctima, el riesgo inherente a su ejercicio y el carácter público del espectáculo, legitiman aquella información.”

—

3.- Però, potser el més interessant és la consideració de que la mort a la plaça no afecta la dignitat del torero. És a dir, els magistrats donen entrada a la seva reflexió a una argumentació que topa frontalment contra les pautes culturals de la modernitat i, per aquest motiu, m’ha semblat interessant la seva transcripció:

“Esto es precisamente lo que ha tenido en cuenta el Tribunal Supremo al excluir el hecho del concepto de intromisión ilegítima -autorizado por el artículo 8 L.O. 1/1982-, es decir, la realidad social que, guste o no, ampara y patrocina la fiesta de los toros, realidad que obliga a calificar como «normal» incluso la contemplación de las heridas y muerte del protagonista humano de la fiesta por parte del público, así como, desde la psicosociología del torero, la eliminación en él de toda idea de desconsideración o indignidad por su «cogida» y consecuencias. En todo caso hay que tener en cuenta, por lo demás, que, aunque sea cierto que la enfermería de la plaza no es un lugar público, lo es también que la filmación comienza con la cogida, sigue con su traslado a la enfermería, toma las escenas de la primera cura y allí se corta, al ordenarse la retirada de todos.

No hay intromisión, sino secuencia, permisible por lógica y por costumbre taurina, aparte del ejercicio del derecho de información, que la Constitución también ampara -artículo 20.1.d)- y que en el caso elimina por prevalencia el alegado derecho a la intimidad familiar.

No se puede, pues, desconectar, tan radicalmente como lo hace la mayoría, la escena filmada de la cura de urgencia con el espectáculo en sí de la fiesta, con sus actos anteriores, que en realidad formaron un todo que justificaba la información no intromisiva.”

Més sobre el règim jurídic de la ONCE

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-Recentment, ens havia interessat la nova regulació de la ONCE per la Disposició Addicional Tercera de la Llei 5/2011, de 29 de març, d’Economia Social. Aquesta regulació s’ha de completar amb l’Ordre SPI/1015/2011, de 15 d’abril, que publica els Estatuts de l’organització.

.

Com ja varem avançar, estem davant un cas peculiar d’Administració Corporativa, integrat per uns afiliats –els membres de la corporació- que són les persones “con ceguera o deficiencia visual grave que lo soliciten y sean admitidas en la Organización por concurrir las condicines personales y demás requisitos establecidos en estos Estatutos.”(Exposició de motius). L’art. 3.2. a) dels Estatuts es refereix a la ONCE com a “organización de base asociativa privada”.

—

2.-Cal tenir en compte que els estatuts també configuren, a l’art. 114, la “comunitat de persones jurídiques de la ONCE”, a la qual s’integren també la Fundació ONCE, els grups empresarials CEOSA i FUNDOSA i altres “entidades de naturaleza societaria, asociativa y fundacional, con fuerte vinculación a aquélla” (art. 114).

—

3.-El funcionament de l’ONCE  és democràtic, ja que el seu Consell General –màxim òrgan de govern- és elegit pels afiliats. Especial interès té, en aquest sentit, la regulació de la relació d’afiliació (arts. 8 i ss.).

L’Estat exerceix, però, diverses tuteles. Aquestes poden tenir un caràcter general, com les que practica el Consell de Protectorat integrat dins l’Administració de l’Estat. Aquest Consell controla, entre altres aspectes, les modalitats i productes de joc de l’ONCE i la rendició de comptes.

A més, existeixen vigilàncies específiques, com la desenvolupada pel Consell de Ministres en relació a les autoritzacions d’explotació del joc (límits, barems aplicables, etc.).

L’efecte benèfic de la prova d’ingrés a l’advocacia

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-No es coneixen notícies fiables sobre la fórmula i programa del futur examen per a exercir la professió d’advocat. No obstant, és molt probable que acabi concretant-se en un trist test, molt allunyat de les destreses reals que precisa un lletrat.

.

El motiu és simple: el cost en temps i diners d’una selecció més acurada seria elevadíssim (i caldria compensar-lo amb taxes potser escandaloses). De fet, aquest problema ja gravita en algunes oposicions massives a la funció pública i ha justificat canvis en les proves. Per exemple, la introducció a judicatures d’un test “de neteja” previ als exàmens orals, que és on està la molla de carn.

—

2.-El test és, també, el sistema emprat a la prova nacional que es fa als Estats Units per a l’accés a la professió d’advocat i, igualment, ha estat criticat per la seva simplificació excessiva.

—

3.-Ara bé, encara que sigui tosc, aquest examen tindrà l’efecte benèfic de crear competència entre les universitats. És cert que operarà directament sobre un post-grau i no sobre la llicenciatura, però iniciarà una dinàmica interessant.

.

Les universitats ja podrien haver iniciat en el passat una sana competència en relació a les grans oposicions a la funció pública (Notaris i Registradors, Jutges i Fiscals, Advocats de l’Estat, Inspectors d’Hisenda, Inspectors de Treball…). Però no es va consolidar una cultura de “lluir la samarreta”. Entre altres raons, perquè la samarreta real  és la del preparador (ja sigui unipersonal o d’un centre formatiu).

.

En conclusió, més que tots els plans de qualitat docent i que totes les innovacions imaginables, podríem tenir a la mà un mínim punt de partida per a veure qui fa les coses bé.