Autor: Joan Amenós

Aute

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

   1.- Els meus coneixements filològics són molt reduïts. No obstant, em permeto objectar avui la implantació del terme “interlocutòria” com a equivalent del castellà “auto”.

   Segons sembla, el criteri neix a partir d’un acord del 17 d’abril de 1998 de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. El raonament es basa, principalment, en dues idees:

.

– Les paraules d’altres idiomes: interlocutory order (anglès), ordonnance interlocutoire (francès), decisione interlocutoria (italià) i sentença interlocutória (portuguès).

– L’orientació de Pompeu Fabra que, al seu Diccionari, definieix «interlocutòria» com a «ordre, sentència, etc., no final o definitiva».

–

  

 2.- No obstant, la resolució admet que només en francès trobem el substantiu interlocutoire i que les altres expressions citades són adjectius.

   A més, els tribunals ordinaris i constitucional andorrans (aquest darrer, establert l’any 1993) utilitzen sense embuts  el terme “aute”.

    Des del punt de vista històric, el Tribunal de Cassació de la Generalitat republicana va emprar normalment “auto” (vegeu, per exemple, MILIÁN MASSANA, A: El Tribunal de Cassació de Catalunya i l’organització del contenciós administratiu a la II República, 1983).

   D’altra banda, és cert que “interlocutòria” ha guanyat terreny en l’expressió escrita, però crec que l’ús oral més habitual entre els operadors (jutges, advocats, funcionaris) es refereix a l’“aute”.

–

 

   3.- En definitiva, opino humilment que s’ha seguit la dubtosa regla  de màxima distància amb el castellà. Però, a la pràctica, trobo que «interlocutòria» és un mot forçat, feixuc i artificial.

Crònica de jurisprudència XIII: la Generalitat de Catalunya no té competència per a fixar el concepte de “venda en rebaixes”

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-La Sentència del Tribunal Constitucional 4/2011, de 14 de febrer (sala primera) ha resolt una qüestió d’inconstitucionalitat plantejada per interlocutòria de la Secció cinquena de la Sala del Contenciós-Administratiu del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.

El Tribunal Constitucional resol el litigi amb la conclusió de que el concepte de “venda en rebaixes” entra dins de la noció de “legislació mercantil”. Per tant, la seva fixació és competència estatal, d’acord amb l’art. 149.1.6 CE.

—

2.-Aquesta decisió implica que la Generalitat de Catalunya, en exercici de les seves competències sobre comerç interior i protecció del consumidor, pot establir mesures contra la venda en rebaixes il·legal o reforçar el pertinent arsenal sancionador, però no alterar el concepte de venda en rebaixes que, d’acord amb la Sentència, es perfila a l’art. 24.1 de la Llei estatal 7/1996, de 15 de gener, d’ordenació del comerç minorista. Es tracta d’una noció estricta, limitada “en exclusiva a las ventas de productos realizadas en un mismo establecimiento por un precio inferior al fijado antes de dicha venta” (9è antecedent de fet). “Enriquir”  aquest concepte amb referències alternatives a altres avantatges comercials no entra dins la competència de la Generalitat.

—

3.- És important subratllar que el plet no es va enjudiciar d’acord amb el nou Estatut del 2006 (encara que opino que això no hauria canviat res). En les qüestions d’inconstitucionalitat no regeix la doctrina del ”ius superveniens, según la cual el control de las normas que incurren en un posible exceso competencial debe hacerse de acuerdo con las normas del bloque de la constitucionalidad vigentes al momento de dictar Sentencia” (F.J. 3er).

Per tant, s’aplica l’Estatut del 1979 i s’anul·la l’incís de l’art. 34.1 del Decret Legislatiu de la Generalitat de Catalunya 11993, de 9 de març, sobre comerç interior. Aquesta norma havia fonamentat una important sanció econòmica contra una societat mercantil que, lògicament, ha de veure ara anul·lada la punició administrativa imposada.

Retenció de la participació de les entitats locals en els tributs estatals

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-El clima polític imperant i diverses mesures normatives estan accentuant la pressió sobre les Comunitats Autònomes i les Entitats locals de cara a reduir el dèficit i controlar la despesa pública. En aquesta línia, és important l’article 36 de la recent Llei d’Economia Sostenible (LES), relatiu a l’incompliment pels ens locals de l’obligació de remetre la informació relativa a la liquidació de pressupostos a l’Administració de l’Estat.

—

2.-El supòsit de fet és la vulneració de l’obligació de remetre al Ministeri d’Economia i Hisenda tota la informació relativa a la liquidació dels seus pressupostos (art. 193.5 del Text Refós de la Llei Reguladora de les Hisendes Locals).

La conseqüència jurídica és la RETENCIÓ DE L’IMPORT DE LES ENTREGUES MENSUALS A LES ENTITATS LOCALS A COMPTE DE LA PARTICIPACIÓ EN ELS TRIBUTS ESTATALS QUE ELS CORRESPONGUI.

Es tracta d’una innovació rellevant, ja que el quantum d’aquest suma pot situar-se al voltant del 30% dels ingressos dels municipis i altres entitats locals.

—

3.- No obstant, la justificació raonada de la impossibilitat material d’acomplir l’obligació indicada –expressada en una sol·licitud del Ple–  pot ser acceptada per la Direcció General de Coordinació Financera amb les Comunitats Autònomes i amb les Entitats Locals i, en conseqüència, aquest òrgan està facultat per a suspendre la retenció de fons.

Imatges del Dret VI: 25 d’abril

~ Joan Amenós ~ 1 comentario

1.-El 25 d’abril del 1974, un amplíssim grup de militars portuguesos –articulats dins del “Movimento das Forças Armadas”- donà un cop d’Estat i derrocà el règim republicà, que tenia com a President del Govern Marcelo Caetano.

.

El sistema polític destronat ha estat qualificat de diverses formes pels historiadors. Per a alguns, es tractava d’una “República autoritària” i, per altres, un dels millors exemples d’”Estat corporatiu”. El seu principal ideòleg fou A. de Oliveira Salazar, que va ser President del Govern des del 1932 al 1968 i que va teoritzar un “Estado novo”, amb una relativa influència del feixisme italià, un reforçament del paper de l’Església i l’anticomunisme propi de l’època.

—

2.-El cop donà lloc a una fase convulsa, en part propiciada per l’heterogeneïtat del moviment. Així, el mateix general Spínola –que apareix al document que adjuntem- intentaria un cop militar des de posicions reaccionàries l’11 de març del 1975. En el si dels militars s’agrupaven, de fet, sectors moderats –com el representat pel capità Vítor Alves, que morí el gener del present any- i grups d’esquerra radicalitzats. El nom rellevant en aquest darrer àmbit és, sens dubte, l’oficial Otelo Saraiva de Carvalho. Finalment, però, la nova Constitució fou aprovada el 1976.

.

Aquestes fredes i curtes notes no són suficients per a descriure l’impacte fet per la “Revoluçao dos Cravos” en la retina de la Història. A favor del mite juguen el seu caràcter incruent i sense vessament de sang, l’entrega espontània de clavells als soldats, la consciència de que només el cop podia posar fi a les absurdes i sagnants guerres als territoris colonials d’Ultramar i –és clar- la cançó de Zeca Alfonso, “Grandôla, vila morena”, triada pel mateix Saraiva de Carvalho com a senyal radiofònic per a la sortida de les tropes al carrer.

—

3.-Des del punt de vista jurídic, hem de fer dues consideracions. En primer lloc, la influència que la Constitució portuguesa del 1976 va tenir a la Constitució espanyola del 1978, especialment pel que fa als drets socials o “Principis rectors de la política social i econòmica”.

El tema ha estat molt ben estudiat en el volum coordinat pel professor TAJADURA TEJADA, La Constitución portuguesa de 1976. Un estudio académico treinta años después, Centro de Estudios Políticos y Constitucionales, 2006.  És especialment recomanable l’article inicial del mateix professor Tajadura, on reflexiona sobre la inviabilitat dels principis constitucionals en el marc de l’aldea global.

.

Un segon punt és refereix directament al document que acompanyem, que és la portada del diari República, corresponent al número que va aparèixer just el dia del cop. Es pot veure al final l’expressió “AQUEST DIARI NO FOU VISAT PER CAP COMISSIÓ DE CENSURA». És a dir, el periòdic vulnerà aquella mateixa nit la seva obligació de sotmetre’s a censura prèvia. Aquest aspecte era un dels més odiats del règim salazarista i, de fet, una de les mesures immediates del programa del “Moviment das Forças Armadas” era  “A aboliçao de censura e exame previo” (epígraf A) 2 g)).

—

Diari "República". 25 d'abril (text pdf a sota)

Portada del diari portugués «República» del 25 d’abril

La llicència municipal, una institució “démodée” (i III). El règim transitori.

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-Les previsions del nou art. 84 LRBRL regeixen a partir de l’entrada en vigor de la LES. Això vol dir que subsisteixen les llicències municipals actualment establertes.

—

2.-No obstant, la disposició addicional vuitena obliga l’Estat, les Comunitats Autònomes i les Entitats locals a aprovar, dins de les seves competències, normes d’adaptació de les llicències d’activitat als principis de l’art. 84 LRBRL. Això ha d’implicar, com diu el mateix precepte, l’eliminació –en molts casos- de l’exigència de llicència.

S’estableixen els següents terminis:

–Sis mesos per a la presentació del projecte de Llei estatal.

–Dotze mesos per a les Lleis i reglaments d’adaptació autonòmics i locals.

—

3.- La Disposició addicional vuitena és encara més exigent amb els municipis, ja que els obliga a adoptar un acord que:

-Doni publicitat als procediments on subsisteix la llicència local d’activitat.

-Sigui actualitzat d’acord amb la normativa vigent en cada moment.

De tota manera, no es diu el termini en el qual cal fer efectiva aquesta obligació.

La llicència municipal, una institució “démodée” (II)

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-Vèiem ahir la reducció que practica la LES sobre el llistat de les venerables llicències municipals. Encara cal consignar un límit complementari en el darrer incís del nou art. 84 bis LRBRL:

“En caso de existencia de licencias o autorizaciones concurrentes entre una entidad local y alguna otra Administración, la entidad local deberá motivar expresamente en la justificación de la necesidad de la autorización o licencia el interés general concreto que se pretende proteger y que éste no se encuentra ya cubierto mediante otra autorización ya existente.”

—

2.- L’art. 41 de la LES afegeix un art. 84 ter LRBRL per a fer entrar per la porta gran a la comunicació i a la verificació posterior:

.

“Cuando el ejercicio de actividades no precise autorización habilitante y previa, las Entidades locales deberán establecer y planificar los procedimientos de comunicación necesarios, así como los de verificación posterior del cumplimiento de los requisitos precisos para el ejericio de la misma por los interesados previstos en la legislación sectorial.”

—

La necessària distinció, no sempre fàcil, entre medi ambient i urbanisme,

.

3.- Veurem demà el règim transitori establert per la Disposició Addicional vuitena de la LES en relació a l’estatut de les llicències municipals.

De moment, però, cal apuntar a títol d’exemple que una gran part de les llicències urbanístiques ja no tindrien base legal en el futur.  En efecte, als darrers anys ha predominat una concepció àmplia de la normativa urbanística  (al final, fins i tot s’hi ha encabit disposicions relatives a igualtat o discriminació positiva de gènere). Molt sovint, el Pla urbanístic inclou regles de política econòmica, planificació comercial, criteris estètics o arquitectònics peculiars, exigències per a assegurar la cohesió social, etc.

Els motius enumerats ja no tindrien acollida a l’estricte llistat de l’art. 84 bis LRBRL (on sí entrarien, com hem vist, el medi ambient o el patrimoni històrico-artístic).

La llicència municipal, una institució «démodée» (I)

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-Les darreres reformes de la Llei de Règim Jurídic de les Administracions Públiques i del Procediment Administratiu Comú (LRJPAC) ja havien donat passes en aquest sentit. L’objectiu final és una Administració Pública:

.

-Que no imposi controls previs sobre les activitats dels particulars, excepte “raons imperioses d’interès general”.

-I, si cal establir restriccions, han de preferir-se les fórmules de limitació a posteriori.

.

Es tracta, per tant, d’un esquema basat en l’autorresponsabilitat i en el qual han de jugar un gran paper les entitats col·laboradores de l’Administració (d’anàlisi, de certificació,etc.) i els tècnics i professionals particulars competents.

—

2.- La Llei d’Economia Sostenible (LES) estableix al seu article 41 un nou article 84 bis de la Llei Reguladora de les Bases del Règim Local (LRBRL). En síntesi, aquest precepte proclama el següent:

.

2.1.-Amb caràcter general, “el ejercicio de actividades no se someterá a la obtención de licencia u otro medio de control preventivo”.

.

2.2.- No obstant, es podran sotmetre  –facultativament– a llicència o control preventiu les activitats que afectin:

.

-La protecció del medi ambient.

-La protecció del patrimoni històrico-artístic.

-La seguretat o la salut públiques.

-O que impliquin l’ús privatiu i ocupació dels béns de domini públic (¿significa això que desapareix la llicència dels usos no privatius com, per exemple, les terrasses dels bars o altres ocupacions que permeten un ús compatible dels altres administrats?)

—

3.-Ara bé, fins i tot en els casos indicats la decisió de submissió a llicència:

.

-Ha d’estar justificada.

-Ha de ser proporcionada.

Examinarem demà algun límit que encara ha de patir l’establiment de llicència i esbrinarem les conseqüències de la nova regulació.

—

.-Balneari de  La Palma, a Cadis, que data de començaments del segle XX. Fou declarat Bé d’Interès Cultural el 1990. En el camp del patrimoni històrico-artístic, la llicència té plena base legal. Fotografia del quadern de viatge de Paco Piniella (amb autorització de l’autor).

Jutges i periodistes. [Disculpa i bones vacances]

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

*És probable que, durant aquests dos dies, hagueu intentat la connexió amb aquest bloc. Heu observat que era impossible, ja que totes les pàgines de la UAB es trobaven sota revisió i treballs de manteniment elèctric i informàtic. Us demanem disculpes per les molèsties produïdes.

Incloguem avui la darrera entrada prèvia a Pàsqua i aprofitem per a desitjar-vos unes bones vacances.

((Aturada per manteniment de la instal·lació elèctrica

Aturada elèctrica del 19 al 20 d’abril))

***

1.- Als darrers anys, les pàgines d’economia dels diaris han guanyat en quantitat i qualitat i, fins i tot, han divulgat un vocabulari econòmic relativament depurat. En canvi, podríem apuntar que la informació sobre matèries jurídiques ha sofert un retrocés.

En efecte, ha desaparegut pràcticament la crònica de tribunals (queden encara alguns noms mítics, com José MARTÍ GÓMEZ o MARTÍN DE POZUELO en el si de La Vanguardia, on també cal citar els articles del constitucionalista Francesc de CARRERAS). La consciència d’aquesta devaluació va ser un dels factors que van motivar, en un altre nivell, l’aparició d’una revista com El Cronista del Estado social y democrático de Derecho.

—


Entrada per l'avinguda del Carrilet


*Autor: Jaruchik, Lara (web oficial de la Generalitat de Catalunya sobre la Ciutat de la Justícia).

—

2.- En aquesta qüestió, és interessant la consulta del document publicat a la web del Consell General del Poder Judicial amb el títol “Síntesis y propuestas de las VII Jornadas Nacionales de Comunicación y Justicia” (les jornades se celebraren el mes de novembre de l’any passat). Una de les conclusions  subratlla la necessitat d’especialitzar i canalitzar la relació amb els mitjans de comunicació amb aquests dos instruments:

-Els Gabinets de Comunicació establerts als tribunals (el nivell bàsic són els Tribunals Superiors de Justícia).

-El Ministeri Fiscal que, d’acord amb l’art. 4.5 del seu Estatut Orgànic, té “l’obligació d’informar la opinió pública dels procediments que estiguin sota el seu coneixement”.

Això no impedeix, però, que el periodista pugui utilitzar altres fonts.

—

3.- Per últim,  opino que el primer en donar exemple hauria de ser el Consell General del Poder Judicial. És penós l’espectacle d’algun dels seus membres en plena tertúlia televisiva parlant pels descosits sobre plets en tramitació. Sóc conscient de que l’estatut dels membres d’aquest Consell no és el de jutges i Magistrats, però s’imposa aquí la regla de la dona del Cèsar.

“Revolving door” i Organismes Reguladors (i II)

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-Vam iniciar divendres l’estudi de les condicions imposades per la LES al President i als Consellers dels Organismes Reguladors (regles que, en algun cas, també s’aplicaven als directius i als funcionaris públics). Es tractava, bàsicament, de normes relatives a la comunicació de la seva trajectòria i de les relacions jurídiques preexistents.

Examinarem avui les prohibicions que intenten mantenir a ratlla el revolving door.

—

2.- En primer lloc, el President i els Consellers estan sotmesos al règim d’incompatibilitats per a alts càrrecs establert per:

-La Llei 57/2006, de 10 d’abril, de Regulació dels Conflictes d’Interessos dels Membres del Govern i dels alts càrrecs de l’Administració General de l’Estat  (i de les disposicions que la desenvolupen).

– L’Acord del Consell de Ministres de 18 de febrer del 2005, que aprova el Codi de Bon Govern i dels Alts Càrrecs de l’Administració General de l’Estat (que passa a tenir, ara, un rang de llei).

—

3.- En segon lloc, s’estableix un “període de refredament” de dos anys posteriors al cessament. Aquest termini té les següents característiques:

.

A) Es prohibeix l’activitat professional privada “relacionada con el sector regulado, tanto en empresas del sector como para empresas del sector”.

Aquesta prohibició es modula en el cas dels membres de la Comissió Nacional de la Competència, que “no podrán ejercer actividad alguna relacionada con la actividad de la Comisión”.

.

B) Si el cessament s’ha produït per renúncia, expiració del termini del seu mandat o incapacitat permanent per a l’exercici de les seves funcions, s’estableix una compensació econòmica. Aquesta compensació té aquests trets:

–Cobrament mensual.

-Termini igual al temps durant el qual es va exercir el càrrec, però amb un límit màxim de dos anys.

-Quantia mensual: la 1/12 part del 80% del total de retribucions assignades al càrrec en el pressupost en vigor (és a dir, es tracta de mantenir el 80% de la retribució).

.

Recordem, finalment, que l’incompliment de la normativa d’incompatibilitats, de conflictes d’interessos i del deure de reserva pot implicar la separació del càrrec acordada pel Govern previ expedient instruït pel Ministre (art. 16 f) LES).

“Revolving door” i Organismes Reguladors (I)

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

.

“En la obra de Marx y Engels la reflexión acerca de la política parece oscilar siempre entre dos términos: por un lado, a guisa de prolegómenos, una crítica previa de la inautenticidad (lo que permitiría esperar una “autenticidad posible”); […]”.

Jean TOUCHARD: Historia de las ideas políticas, 1969, p. 475.

.

1.- El revolving door és una pràctica habitual segons la qual directius, assessors i fins i tot propietaris d’empreses i de grups d’interessos econòmics ocupen en una primera fase càrrecs al sector privat i després –o abans- a les institucions públiques encarregades de la vigilància i ordenació d’aquests sectors. Al final, les anades i vingudes de les mateixes persones des de les cadires dels regulats a les dels reguladors (i/o viceversa) creen una samfaina compacta que no haurien somniat ni els marxistes més ortodoxos quan avisaven de la confusió entre Estat i Capital.

—

2.- La noció apuntada –revolving door o “porta giratòria”- té el seu ecosistema natural en l’hàbitat dels organismes reguladors. Per aquest motiu, la Llei d’Economia Sostenible (LES) estipula algunes cauteles molt fines. Assenyalarem les principals.

Prèviament, cal dir que el control parlamentari sobre els Organismes Reguladors (al qual ens referíem divendres passat) pot ser un primer contrafort d’aquest edifici de contenció.

—

3.- Dit això, anotarem les següents normes:

.

–La regla de comunicació (i posterior publicitat parcial) de les relacions laborals o professionals preexistents, configurada per l’art. 19.1 de la LES:

.

“El Presidente, los Consejeros, directivos y empleados que hayan prestado sus servicios profesionales en entidades del respectivo mercado regulado o sus representantes, y tengan frente a las citadas entidades derecho, cualquiera que sea su denominación, a reserva o recuperación de las relaciones profesionales, a indemnizaciones o a cualesquiera ventajas de contenido patrimonial, deberán notificar esta circunstancia al órgano rector del Organismo en que presten servicios, el cual deberá hacerlos públicos, en el caso de los miembros del Consejo.”

.

–La publicitat del curriculum vitae dels membres del Consell Regulador “preservando, en todo caso, aquellos aspectos que afecten a la confidencialidad a la que tienen derecho las empresas” (art. 20.1.a).

.

–La publicitat de “las reuniones del Organismo Regulador con empresas del sector, con la Comisión Nacional de la Competencia y con otros organismos reguladores”  (el problema serà com controlar el lobbying informal): art. 20.1 g) LES.

.

A més de les estipulacions citades –que van en la línia de la comunicació i la publicitat– examinarem dilluns les prescripcions que tenen un caràcter prohibitiu.