Estatut jurídic de la ONCE

1.-Ha estat promulgada recentment la important Llei 5/2011, de 29 de març, d’Economia Social. La norma abraça un poti-poti de fórmules jurídiques diverses (cadascuna amb el seu estatut) més o menys unides pel trencadís somni  de fer rutllar seriosament l’economia al marge de l’ànim de lucre i del repartiment de beneficis als socis capitalistes. En concret, l’art. 5.1 precisa el següent (no és un numerus clausus, segons avisa l’art. 5.2):

.

“Forman parte de la economía social las cooperativas, las mutualidades, las fundaciones y las asociaciones que lleven a cabo actividad económica, las sociedades laborales, las empresas de inserción, los centros especiales de empleo, las cofradías de pesacadores, las sociedades agrarias de transformación y las entidades singulares creadas por normas específicas que se rijan por los principios establecidos en el artículo anterior.”

2.- Especial interès té la configuració de la ONCE (“Organización Nacional de Ciegos Españoles”) a la Disposició Addicional Tercera. És un tema força discutit en Dret públic. Aquesta norma la defineix com a “organització singular d’economia social” i es manté la vigència de les normes reglamentàries i Estatuts que la regulen.

3.- El segon paràgraf de la disposició addicional tercera precisa que:

.

La ONCE és “una Corporación de Derecho Público de carácter social”.

.

Els seus fins socials són “la consecución de la autonomía personal y plena integración de las personas ciegas y con deficiencia visual grave“.

.

Té personalitat jurídica pròpia i plena capacitat d’obrar i d’autoorganització.

.

A la seva activitat social, econòmica i empresarial es regeix pels principis de solidaritat, absència d’ànim de lucre i interès general.

.

-Que “ejerce en todo el territorio español funciones delegadas de las Administraciones Públicas, bajo el Protectorado del Estado”.

.

-Per al finançament dels seus fins socials “goza de un conjunto de autorizaciones públicas en materia de juego”.

Blackwater a Espanya

1.-El títol és una ocurrència, però la norma és molt necessària. Em refereixo a l’Ordre del 2 de març del Ministeri de Defensa sobre formació de vigilants privats encarregats de la prestació del servei de seguretat en vaixells sota bandera espanyola i del suport logístic en el transport del material imprescindible utilitzat al seu servei.

El tema és realment delicat, ja que els Estats no poden assumir la defensa dels vaixells de particulars a una economia globalitzada (i no seria just que ho fessin, excepte les pertinents i substancioses taxes). D’altra banda, convé recordar a l’opinió pública que l’Estat espanyol ha de defensar les naus amb pavelló nacional, no pas els pavellons de conveniència (ubi commodum, ibi incommodum).

2.- El sistema de defensa amb armes de guerra ja havia estat regulat abans reglamentàriament. En concret, l’armador ha demanar autorització, tot indicant l’empresa de seguretat encarregada de prestar el servei. Aquesta ha de comptar amb els vigilants habilitats i ensinistrats en el maneig d’armes de guerra.

3.- L’Ordre regula:

3.1.-La formació dels vigilants  a un centre del Ministeri de Defensa, prèvia autorització específica (i pagament de la contraprestació pel curs).

3.2.-El suport del Ministeri de Defensa en el suport logístic per al transport de les armes, munició, peces de recanvi i altre material.

3.3.-Pagament dels costos de transport per l’empresa de seguretat, excepte que s’utilitzin els canals logístics ordinaris del Ministeri de Defensa.

Imatges del Dret V: la mort del president Allende.

1.-El moviment per a la construcció d’una jurisdicció penal internacional i l’enjudiciament efectiu del genocidi i altres crims d’origen polític produïts a la segona meitat del segle XX té un dels seus moments culminants a la retenció del general xilè A.Pinochet Ugarte  a Londres, ordenada per un Tribunal britànic a instància de la Justícia espanyola.

2.- La història havia començat uns anys abans, amb el cop d’Estat militar de l’11 de setembre del 1973. Disposem avui de l’esglaiador discurs final del president Salvador Allende, uns minuts abans del seu suïcidi, quan ja algunes  unitats militars havien pres el primer pis del “Palacio de la Moneda”.

És un dels documents sonors més rellevants de la segona meitat del segle XX i, a diferència dels enderrocaments que ens empassem de vegades com a “guerres de marcianets” o idíl·liques revoltes de bloggers, conté la misèria i la grandesa de la violència política. Amb tots els matisos que cadascú vulgui afegir, el discurs és, encara, un exemple de dignitat.

El missatge fou emès per “Ràdio Magallanes” i se senten perfectament com a fons les explosions de l’atac (aeri en la primera fase i amb un grup d’infanteria al darrer moment).

3.-El cop d’Estat es produí en el marc d’una situació convulsa, tant a nivell intern com internacional. De fet, molts analistes parlen d’autèntica pre-guerra civil.

Els actors eren diversos: grups paramilitars i terroristes d’extrema dreta, sabotejadors d’extrema esquerra, pressions dels organismes internacionals i fins i tot una decisiva intervenció a l’ombra del govern dels Estats Units (sota la presidència de Richard  Nixon). En aquest clima, la feblesa d’Allende –que intentava construir un règim socialista en el si d’un Estat de Dret- era cada dia més profunda. Per a acabar-ho d’adobar, certs errors de política econòmica dispararen la inflació i, per tant, complicaren la situació social.

DISCURS FINAL DEL PRESIDENT SALVADOR ALLENDE (11 DE SETEMBRE DEL 1973).

Acompanyem el discurs amb un vídeo relativament neutre integrat principalmente per imatges dels esdeveniments  preses per la televisió xilena i amb la transcripció íntegra de les paraules emeses:

“Quizás sea ésta la última oportunidad en que me pueda dirigir a ustedes.

.

La Fuerza Aérea ha bombardeado las torres de Radio Portales y Radio Corporación. Mis palabras no tienen amargura, sino decepción, y serán ellas el castigo moral para los que han traicionado el juramento que hicieron: Soldados de Chile, comandantes en jefe y titulares… …el almirante Merino… más el señor Mendoza, general rastrero que sólo ayer manifestara su solidaridad y lealtad al gobierno, también se ha denominado director general de Carabineros.

.

Ante estos hechos sólo me cabe decirle a los trabajadores: yo no voy a renunciar. Colocado en un tránsito histórico, pagaré con mi vida la lealtad del pueblo. Y les digo que tengo la certeza de que la semilla que entregáramos a la conciencia digna de miles y miles de chilenos no podrá ser segada definitivamente.

.

Tienen la fuerza, podrán avasallarnos, pero no se detienen los procesos sociales ni con el crimen ni con la fuerza.

La historia es nuestra y la hacen los pueblos.

.

¡Trabajadores de mi Patria!: Quiero agradecerles la lealtad que siempre tuvieron, la confianza que depositaron en un hombre que sólo fue intérprete de grandes anhelos de justicia, que empeñó su palabra en que respetaría la Constitución y la ley, y así lo hizo.

.

En este momento definitivo, el último en que yo pueda dirigirme a ustedes, espero que aprovechen la lección.

El capital foráneo, el imperialismo, unidos a la reacción, crearon el clima para que las Fuerzas Armadas rompieran su tradición: la que les señaló Schneider y que reafirmara el Comandante Araya, víctimas del mismo sector social que hoy estará en sus casas esperando, con mano ajena, reconquistar el poder para seguir defendiendo sus granjerías y sus privilegios…

.

Me dirijo a los profesionales de la Patria, a los profesionales patriotas que siguieron trabajando contra la sedición auspiciada por los colegios profesionales, colegios de clases para defender también las ventajas de una sociedad capitalista de unos pocos.

.

Me dirijo a la juventud, a aquellos que cantaron y entregaron su alegría y espíritu de lucha. Me dirijo al hombre de Chile, al obrero, al campesino, al intelectual, a aquellos que serán perseguidos, porque en nuestro país el fascismo ya estuvo hace muchas horas presente; en los atentados terroristas, volando los puentes, cortando las vías férreas, destruyendo lo oleoductos y los gaseoductos, frente al silencio de quienes tenían la obligación de proceder. Estaban comprometidos. La historia los juzgará.

.

…Seguramente Radio Magallanes será acallada y el metal tranquilo de mi voz no llegará a ustedes. No importa, la seguirán oyendo. Siempre estaré junto a ustedes. Por lo menos mi recuerdo será el de un hombre digno que fue leal con la Patria.

.

El pueblo debe defenderse, pero no sacrificarse. El pueblo no debe dejarse arrasar ni acribillar, pero tampoco puede humillarse.

¡Trabajadores de mi Patria!: Tengo fe en Chile y en su destino. Superarán otros hombres este momento gris y amargo donde la traición pretende imponerse. Sigan ustedes sabiendo que, mucho más temprano que tarde, se abrirán de nuevo las grandes alamedas por donde pase el hombre libre, para construir una sociedad mejor. ¡Viva Chile!, ¡Viva el pueblo!, ¡Vivan los trabajadores!

.

Éstas son mis últimas palabras, teniendo la certeza de que mi sacrificio no será en vano. Tengo la certeza de que, por lo menos, habrá una sanción moral que castigará la felonía, la cobardía y la traición.”

La reserva específica de funcions per al personal directiu dels Organismes Reguladors.

1.-En alguna ocasió ens hem referit a la configuració efectuada per la Llei d’Economia Sostenible (LES) del personal directiu dels Organismes Reguladors. En aquest sentit, és important ressaltar la reserva de funcions que imposa l’art. 15.2 LES:

“Sin perjuicio de su función, en su caso, como ponentes de los asuntos, en aplicación de lo previsto en el artículo 12.4 c), los Consejeros no podrán asumir individualmente funciones ejecutivas o de dirección de áreas concretas del Organismo, que corresponderán al personal directivo a que se refiere el artículo 17 de la presente Ley.”

2.-Hem de precisar que la LES distingeix clarament entre:

Directius: seleccionats mitjançat convocatòria pública i als quals se’ls aplica la breu regulació dibuixada per l’Estatut Bàsic de l’Empleat Públic (EBEP) per a aquesta categoria.

Personal no directiu: empleats públics sota el règim ordinari de l’EBEP (art. 55).

3.- L’art. 17 de la LES disposa que els Organismes Reguladors s’estructuren en ÀREES DE RESPONSABILITAT, “al frente de las cuales se designará el personal directivo” (art. 17.1).

L’art. 17.2 de la LES és una de les primeres definicions essencials al Dret espanyol de la funció directiva, separada de la funció política:

“2. Corresponde al personal directivo la dirección, organización, impulso y cumplimiento de las funciones encomendadas al área a cuyo frente se encuentre, de acuerdo con las instrucciones emanadas del Consejo y del Presidente del Organismo.”

Control parlamentari sobre els organismes reguladors.

*

1.-La principal preocupació de la Llei d’Economia Sostenible (en endavant, LES) a l’àmbit del Dret Públic és, probablement, l’articulació dels “Organismes Reguladors” (categoria dins la que s’inclouen ex lege la Comissió Nacional de l’Energia, la Comissió del Mercat de les Telecomunicacions, la Comissió Nacional del Sector Postal i, encara que amb algun matís, la Comissió Nacional de la Competència).

Com és conegut, es tracta d’un altre intent d’importar una mercaderia nord-americana –les Agències independents- que, com passa amb les iguanes africanes, perd color quan arriba a Europa. És la nostàlgia de la ratificació parlamentària del nomenament presidencial dels alts càrrecs, gravada a la pell del constitucionalisme dels Estats Units.

2.-De fet, la degradació és lògica, ja que aquest espècimen s’adapta malament al nostre clima legal. Així, a diferència dels costums de Washington, el nostre Parlament té un paper més reduït.

En concret, el President i els consellers són nomenats pel Govern, mitjançant Reial Decret, a proposta del titular del Ministeri competent. No obstant, el MINISTRE I EL PRESIDENT I CONSELLERS PROPOSATS han de comparèixer davant la COMISSIÓ CORRESPONENT DEL CONGRÉS DELS DIPUTATS.

L’objecte d’aquesta compareixença és “la capacitat dels candidats”, però en el cas del President s’examinarà també el projecte d’actuació sobre l’organisme i sobre el sector regulat.

3.- A més, es preveu una compareixença anual davant la Comissió corresponent del Congrés dels Diputats.

Igualment, el President ha de comparèixer davant la Comissió corresponent del Congrés o del Senat, a petició de les mateixes.

Per últim, es preveu una compareixença especial cada tres anys (art. 21.4 LES).

Lògicament, el Congrés no intervé en el cessament (en el qual les causes estan taxades i en cap cas s’admet la lliure revocació del nomenament).

*Foto reproduïda sota autorització del seu autor, Paco Piniella, un fotògraf excel·lent que publica un magnífic bloc sobre viatges.

Deu consells per a inexecutar les sentències contencioso-administratives (i II).

1.-Continuem avui el decàleg recomanat per a no executar les sentències del contenciós-administratiu (no, no recomanem la desobediència sinó, com propugnava Heràclit, mostrar el mal,que és més gràfic i pedagògic que el bé):

.

IV.-Promoure una norma per a la legalització de l’actuació infractora. És un rodeig molt emprat en urbanisme (el Pla posterior beneeix i consagra les faltes consumades). No obstant, s’observa darrerament una reacció jurisprudencial per a evitar-ho.

V.-Iniciar una pràctica negociadora amb els beneficiats per la sentència, que fins i tot podria concretar-se documentalment per a obstruir o posposar l’activació judicial de l’execució.

VI.-Execució aparent o formal –simulada- de la sentència (cal recordar que pot haver elements discrecionals a l’acte anul·lat, que el Tribunal no pot configurar ni determinar: art. 71.2 LJCA).

2.-Vénen després els moviments de capa desesperats (queda millor «capotazos») , si el toro encara planta cara:

..

VII.-Utilització dels mitjans de comunicació per a criticar al jutge o crear un ambient favorable als infractors (no és una hipòtesi de ciència-ficció).

VIII.-Tornar a plantejar un incident d’execució ja que ha passat molt temps i, en aquestes condicions, summum ius, summa iniuria.

IX.-Intentar connectar la qüestió amb algun aspecte penal (ja que la preferència d’aquest tipus de procés podria afavorir la dilació de l’expedient d’execució).

3.- I, pel que fa a la desena, em remeto al comentari de l’autor (un pèl demagògic –si em perdona SEVACH- però més divertit que la meva entrada). Si us fa molta mandra, excepcionalment transcrivim el seu escrit:

Codex Politicorum: Decálogo perverso para no ejecutar sentencias judiciales

//

Dicen que los Alcaldes, concejales y otras autoridades locales (aunque algunas veces se suman autoridades autonómicas o estatales), suelen acudir a congresos en lujosos hoteles de la capital del reino. Hacen la maleta para unas jornadas de formación en liderazgo o  gestión pública, en Hoteles de muchas estrellas, pocas ponencias, bonitos regalos y abundante tiempo libre con el correspondiente programa de ocio. Con cargo al presupuesto, claro. Su preocupación primaria es descubrir los trucos de sus colegas para sortear la crisis económica. En los pasillos y ágapes no faltan quejas frente a los empleados públicos, funcionarios de habilitación nacional y otros capaces de decirle al  Rey “que está desnudo”. Y de rebote, protestan por  los jueces y otros extraños sujetos que tienen la osadía de intentar controlarles. Y a los postres, sí a los postres, es cuando discretamente se pasan de mano en mano el Codex Politicorum (algo parecido al Código da Vinci de la vida local), que encierra las diez vías para eludir la ejecución de una sentencia firme contraria a sus intereses.

1ª Recurrir la sentencia. Hay que plantear recursos de apelación, o de casación, o al Tribunal Constitucional o al Tribunal Europeo de Derechos Humanos. No importa que el recurso no sea admisible o no tenga visos de prosperar, pues lo decisivo es ofrecer la versión al público de que “la sentencia está recurrida” y por eso no se ejecuta.

( Mientras va y viene, por el camino se entretiene).

2ª Plantear un incidente de nulidad de actuaciones, por incongruencia de la sentencia o lesión de algún derecho fundamental. No importa que esté infundado ni que no prospere, ni que los tribunales impongan las costas procesales, pues lo importante es posponer la eficacia de la sentencia.

( Mientras va yendo, se sigue entreteniendo).

3ª Ante la sentencia firme, y agotados los recursos imaginables, plantear incidentes de inejecución de sentencia esgrimiendo su imposibilidad, pérdida de objeto o similar. No importa que sea una argumentación inconsistente, pues lo importante es seguir aplazando la puesta en práctica de la sentencia.

( Y mientras sigue danzando, el tiempo va pasando).

4ª Agotados los incidentes de la sentencia firme, promover la legalización del acto ( aprobando la Ordenanza o reglamento si fuere posible) o incluso promover una ley para que los correligionarios de partido desde el parlamento puedan hacer legal lo que fue declarado ilegal. No importa que la ley sea inconstitucional pues lo importante es que la sentencia firme quede desactivada y el juez baraje si debe o no plantear una cuestión de inconstitucionalidad.

(Quien hace la trampa, hace la ley).

5ª  Si no hay posibilidad de tal Ley-esponja sanadora, encomendar la negociación con los beneficiarios de la sentencia , confiando en que la sentencia no suele ejecutarse de oficio.

(Todos tenemos un precio).

6ª  Si falla toda negociación, simular que se acata la sentencia, mediante su ejecución aparente o  formal y no cambiar nada de nada de la realidad, intentando engañar al juez.

(  Lo importante es vencer, no convencer)

7ª  Si no hay manera de superar la obstinación judicial en que la sentencia se ejecute, criticar despiadadamente al juez, y acudir con la artillería de los medios de comunicación, siendo muy útil recordar que Fuenteovejuna se alzó frente al corregidor ( muy útil recordar que, al fin y al cabo,  al juez nadie le ha elegido).

( Los fines justifican los medios)

8ª  Como con tantas escaramuzas ha transcurrido mucho tiempo, es hora de volver a plantear el incidente de inejecución por el tiempo transcurrido, para que el pleito engorde y se barajen sus documentos.

( A la tercera, va la vencida … otra vez)

9ª Promover acciones penales de distracción en algún aspecto conexo con los autos para que por la preferencia de las cuestiones penales, la ejecución administrativa quede en vía muerta.

( La estrategia del limpiaparabrisas: Si no puedes parar la lluvia, al menos permite avanzar).

10ª Si todo eso falla, romper este decálogo y sencillamente la autoridad debe mirarse al espejo fijamente y decirse mil veces con voz alta y lenta: “ Tomé posesión y juré acatar la Constitución, mi poder viene del pueblo y debo cumplir lo que el pueblo ha querido: que se cumplan las sentencias dictadas por jueces independientes”.

Y no falla. Mientras se lee mil veces esta sencilla frase,  la ejecución de la sentencia quedará aplazada pero si todavía no lo entiende, queda claramente el camino abierto para la incapacitación de la autoridad pues no ha captado algo tan elemental como que el poder público no es un juego para niños ni para sinvergüenzas.

Deu consells per a inexecutar les sentències contencioso-administratives (I).

1.- L’advocat, amic i professor Pedro Ruiz m’avisa de l’existència d’un interessant bloc de Dret Públic : “contencioso.es”. El seu  autor és José Ramón Chaves García, jurista amb experiència i amb una llarga trajectòria pràctica i teòrica. És una quadern de bitàcola que atreu pel seu bon humor -no renyit amb la precisió- i per la seva elegància gràfica.

2.- He triat com a exemple del seu savoir faire el comentari d’un article que ja va cridar l’atenció a Pedro Ruiz i que tracta una qüestió que ha estat una de les malediccions del Dret Públic: la inexecució de les sentències dels Tribunals contencioso-administratius. Sevach (que és el pseudònim que utilitza) ha tingut l’encert de resumir i ordenar els entrebancs quotidians (malgrat els indiscutibles avenços de l’actual redacció de la Llei de la Jurisdicció Contencioso-Administrativa).

3.- En concret, les deu estratagemes d’inexecució (que comentarem avui i demà) són aquestes:

.

I.-Recórrer la sentència (òbviament, sol·licitant la suspensió de l’execució).

II.-Formular un incident excepcional de nul·litat d’actuacions (regulat actualment als arts. 228 LEC i 241 LOPJ). És cert que és un giny configurat restrictivament. Es seu abús ha forçat fins i tot la imposició d’una multa – a més de les costes– en cas de temeritat (la quantia no és gaire dissuasòria: de 90 a 600€).

III.-Plantejar un incident d’inexecució de sentència, per causes d’impossibilitat material o legal (encara que això pot derivar en indemnització per al particular: art. 105. 2 LJCA).

Ara, suspenc l’execució total de l’article fins demà (on veurem set ardits més).

Crònica de jurisprudència XII: dies a quo per al requeriment o impugnació d’actes d’una entitat local per l’Administració de l’Estat o de la Comunitat Autònoma (i II).

1.-El Tribunal Suprem va precisar, en primer lloc, que la cassació en interès de llei implica l’existència d’una doctrina greument danyosa per a l’interès general. És a dir, una sèrie de decisions freqüents i reiterades que puguin perjudicar l’indicat interès general.

L’Alt Tribunal apunta precisament que “el requerimiento previsto en el art. 65.2 de la LRBRL [que és el que aquí tractem] viene constituyendo un foco de conflicto arraigado y tradicional que tiende a repetirse en su formulación y a diversificarse en sus formas”.

2.-Davant d’això, el Tribunal considera que la remissió de la decisió municipal a l’Administració de l’Estat i a la de la Comunitat Autònoma és un deure connex a la lleialtat institucional i a la seguretat jurídica. Un deure, a més, que no pot ser convalidat per la conducta d’un tercer o per altres mitjans.

3.-En definitiva, la data determinant per al requeriment d’anul·lació o per a la impugnació en via jurisdiccional serà la DATA DE RECEPCIÓ DE LA COMUNICACIÓ EXIGIDA PER LA LEGISLACIÓ DE RÈGIM LOCAL.

***
Sentència de la Secció cinquena de la sala tercera del TS de 25 de febrer del 2011.

Crònica de jurisprudència XII: dies a quo per al requeriment o impugnació d’actes d’una entitat local per l’Administració de l’Estat o de la Comunitat Autònoma (I).

1.-La Comunitat Autònoma de Cantàbria interposà recurs de cassació en interès de llei contra una sentència del Tribunal Superior de Justícia que confirmava en apel·lació la sentència del Jutjat del Contenciós-Administratiu de Santander, que havia decidit en els següents termes:

-La data d’interposició del requeriment (15 dies) o del recurs contenciós-administratiu (2 mesos) que poden interposar l’Administració de l’Estat o la de la Comunitat Autònoma contra un acte d’un ens local es computa a partir de la data de recepció de l’acord en qüestió. PERÒ AQUESTA DATA POT SER LA QUE CONSTA EN LA COMUNICACIÓ EFECTUADA PER UN TERCER.

2.-En efecte, en el cas que comentem, la Comunitat Autònoma havia conegut l’acte que desitjava impugnar –una llicència municipal d’obres- gràcies a la remissió efectuada pel seu titular (el promotor de la construcció). La Comunitat Autònoma estava tramitant un procediment sancionador contra aquest promotor i, de fet, va impugnar la llicència tenint en compte la data que apareixia en el document proporcionat per l’administrat.

3.-El Ministeri Fiscal va sol·licitar la desestimació del recurs de cassació en interès de Llei, perquè va considerar que no existia el requisit de dany greu a l’interès  general, ja que no s’observava un freqüència de supòsits similars. Com veurem demà, la sentència de la Sala 5ª del Contenciós-Administratiu del Tribunal Suprem, de 25 de febrer, va rebutjar aquesta argumentació.

***

Sentència de la Secció cinquena de la Sala 3ª del Tribunal Suprem, de 25 de febrer del 2011 (R.Ar. 76700).

STS recepció acords locals

Imatges del Dret IV: Fonollosa, l’ascens i el despotisme (i II).

1.- Fonollosa descriu perfectament aquest clima moral. Hem triat dos poemes. El primer, sobre la frustració i el fracàs. El segon, sobre el despotisme del grimpaire (del paternalisme sever però pausat dels antics veterans a la pressa per l’èxit dels novells).

2.- «CARRER DE L’ESPASERIA

.

Nos advirtieron –“De mil sólo unos veinte

alcanzarán con gran dificultad

la penúltima cima de la fama.

Y de mil de esos veinte únicamente

llegará uno a la cúspide más alta”.

.

Acepté cual los otros. Dedicamos

cada hora, día, mes y año al estudio

de técnicas y brújulas y equipos

necesarios al fin que perseguíamos.

.

Vocación y aptitud nos desbordaban.

.

Ni subí la ladera. Debo ser

de aquellos novecientos ochenta, uno.

.

Y eso que me esforcé siempre hasta el límite.

.

Por lo visto no soy bastante bueno

compitiendo con otros. Es difícil

escalar sobre cuerpos sudorosos

que traban y se empujan contra el nuestro.

.

Nada más comenzar nos lo advirtieron.

Y quisimos seguir. No hay, pues, engaño

sino el propio. Tal vez. Mas yo, no obstante,

sentía en mí –y aún siento- que tenía

que ser de los que llegan a la cumbre.”

3.- “LEXINGTON AVENUE

.

No he llegado muy lejos, pero estoy

ya sobre la colina y tú en el llano.

Y todo lo he obtenido con mi esfuerzo

y cómo lo he querido. A mi manera.

.

Nunca me traicioné. Fui siempre fiel

al modo que elegí desde el principio.

Mira mi coche, piso, torre, barca…

Todo lo he conseguido a mi manera.

.

El sol sale temprano en la mañana

para tener más luz al mediodía.

Has de reconocer, si mi edad cuentas,

lo bien que ha funcionado mi manera.

.

Y llegaré más alto todavía.

Me afano en mejorar constantemente.

Soy servil y rastrero para arriba

y déspota hacia abajo: es mi manera.