Autor: Joan Amenós

Imatges del Dret IV: Fonollosa, l’ascens i el despotisme (I).

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.- El poeta José María Fonollosa (1922-1991)  publicà, entre d’altres, dos extraordinaris llibres:

–  “Ciudad del hombre: Barcelona” (1996).

–  “Ciudad del hombre: New York” (1995, amb una primera edició de l’any 2000 en Quaderns Crema).

Els dos títols juguen amb la contraposició amb la “Ciutat de Déu” descrita per Sant Agustí. Amb un estil nu i antiretòric (era una poesia aspra i sintètica), Fonollosa descriu a la perfecció la misèria de la vida humana (aquest cos que es va podrint…) i l’angoixa de la ciutat contemporània, presidida per la violència, el diner i el sexe. Imprescindible hauria de ser la seva lectura obligatòria a les Facultats de Dret, Economia, Psicologia…

Va ser, també, un «poeta secret», tancat en l’elaboració de la seva obra, i  sols un tardana intervenció de Pere GIMFERRER va facilitar la seva difusió. Pràcticament, només coneixem de la seva imatge aquesta fotografia, que corre per la xarxa sense que ningú s’hagi atribuït la seva autoria (valgui com a homenatge):

–

2.- Les reformes de la legislació de la funció pública dels anys vuitanta generalitzaren el sistema de concurs de mèrits per ascendir i obriren la porta a la lliure designació en el nivell de subdirector. Però, en el concurs de mèrits l’antiguitat deixava de ser el criteri únic o fonamental i apareixien els criticats “vestits a mida”. Era una reforma necessària per a acabar amb la passivitat i l’immobilisme dels Cossos funcionarials, en els quals la promoció personal es produïa sota el pausat ritme vegetatiu del pas del temps.

–

3.- Ja eren possibles, per tant, les carreres meteòriques i fins i tot “la entrada por el generalato” (en paraules del mestre PARADA). En el sector privat, entraven els “yuppies” i es començava a parlar dels “màsters”. Fins i tot, la sagrada judicatura, a través de la Llei Orgànica del Poder judicial, s’apuntava al carro i 15 anys d’exercici eren  suficients per a accedir a l’Audiència Nacional (cosa que ens permetria tenir en el pinacle a un joveníssim jutge GARZÓN).

És cert que, segons la frase atribuïda a Napoleó, tots els soldats porten a la seva motxilla el bastó de mariscal, però els darrers trenta anys han exasperat la lluita per ascendir.

Reforma de les pensions i jubilació dels professors universitaris (i II).

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.- Després de l’article d’ahir vaig pensar en Tönnies. La protecció dels ancians fou en altres èpoques una missió de la comunitat, dels llaços espontanis del grup. El segle XX, individualista i llibertador, creà fórmules molt complexes d’associació contractual entre individus i/o persones jurídiques per a la cura dels avis. Anaven des de les velles mútues fins els cobdiciosos plans privats, desembocant majoritàriament en sistemes públics de seguretat social. Sembla ser que els països emergents no es mostren receptius a la instauració d’aquests sistemes públics (i no perquè siguin  un pèl neoliberals, sinó perquè també es veuen venir la corrupció o l’elefantiasi del mecanisme).

Tornar a la comunitat? No ho sé…(per cert, ja sé que em direu que, a totes les èpoques, els avis que controlaven jurídicament un patrimoni estimable sempre gaudiren d’un emotiu i desinteressat amor familiar i comunitari i és que, com Tönnies avisava, no tot a la comunitat és altruista i unificador).

–

   2.-Vaig aterrar de les meves elucubracions quan el BOE va posar davant meu la capvuitada de la Llei d’Economia Sostenible. És a dir, la Llei Orgànica 4/2011, d’11 de març, complementària de la Llei citada. La seva disposició  addicional segona preveu un procediment voluntari d’allargament del servei actiu dels cossos docents universitaris i professors d’investigació del CSIC.

    La seva regulació s’atribueix al Govern, encara que no queda clar si caldrà un nou Projecte de Llei o un simple reglament complementari i específic per a aquest cas. Tot i que el transcrivim a sota íntegrament, convé fer les següents precisions:

      -Només afecta els funcionaris dels cossos docents universitaris (no a la lower class dels contractats laborals, regulats principalment per la normativa autonòmica).

      -Cal que concorrin “mèrits excepcionals”, però és probable que la clau sigui l’estalvi pressupostari. És a dir, cal que s’acompleixi la següent equació:

[Retribució d’un lector granadet+prestació de jubilació]    SUPERIOR A     [retribució d’un catedràtic o titular heptagenari].

      Si el segon terme de l’equació és inferior, l’operació surt comptablement perfecta. I encara millora si, un cop arribats els 75 anys, ja se suprimeix el lloc de treball en base als estàndards de docència obligatòria (que, lògicament, augmenten cada dia més). Moriran junts la plaça i el professor.

      -Es fa una “ITV” anual una mica peculiar, ja que la renúncia a la renovació pot venir de l’interessat, però també de la Universitat, de la Comunitat Autònoma o del CSIC.

      -No s’altera el règim dels professors emèrits.

—

3.-Text de la Disposició addicional segona de la Llei Orgànica 4/2011:

«Prolongación voluntaria del servicio activo de los funcionarios pertenecientes a los cuerpos docentes universitarios y profesores de investigación del CSIC una vez alcanzada la edad de jubilación forzosa.

1. El Gobierno, previo informe de las Comunidades Autónomas y del Consejo de Universidades, promoverá la puesta en marcha, en el curso de los próximos seis meses, de mecanismos que faciliten la prolongación en el servicio activo, por un período máximo de cinco años adicionales, de los funcionarios pertenecientes a los cuerpos docentes universitarios y profesores de investigación del CSIC en los que concurran méritos excepcionales.

2. La permanencia en el servicio activo de los profesores e investigadores que voluntariamente lo soliciten conllevará asumir las obligaciones que de ordinario conforman sus obligaciones como profesor universitario o profesor de investigación. A tales efectos, el alargamiento del servicio activo estará sometido a informe anual según fijen las normas de aplicación, pudiendo tanto el interesado como la Universidad, la Comunidad Autónoma o el CSIC renunciar a su renovación.

3. Lo establecido en los apartados anteriores se entiende sin perjuicio de los mecanismos ya establecidos para la designación de profesores eméritos que, en consecuencia, y de acuerdo con lo establecido en su normativa reguladora, podrán seguir participando en toda la docencia universitaria.»

 

Reforma de les pensions i jubilació dels professors universitaris (I).

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.- Sessió del GEA (Grup d’Estudis Autònoma) el divendres 25 de març, amb ponència del Dr. Ricard Esteban sobre el Projecte de Llei de Reforma de les pensions que el Govern presentarà aviat a les Corts Generals.

No es tracta, però,  d’una reforma integral, sinó més aviat d’una reforma de la jubilació. La Unió Europea ha jugat un paper important en les transformacions que s’anuncien. D’Europa venen dos elements rellevants:

– El Llibre Verd de les pensions (preocupat especialment per la seva sostenibilitat).

– El “Mètode  Obert de Coordinació” que propugna un manteniment general dels equilibris vigents en els sistemes europeus de Seguretat Social. La seva recepta: que els països membres no augmentin les transferències d’impostos al sistema de pensions.

En aquest sentit, el mecanisme espanyol està ben ajustat, ja que l’aportació dels tributs a les pensions contributives és reduïda (excepte en els complements a mínims). En canvi, els impostos són la sang de les pensions no contributives i de l’assistència sanitària (en aquest darrer sector, els tributs sostenen més del 98% de la despesa).

–

2.- L’equilibri actuarial del sistema espanyol de pensions s’està esquerdant. Augmenten els ancians (i viuen  més) i baixa el percentatge d’actius que aguanta l’edifici (entre altres raons, la crisi econòmica hi incideix).

El Govern ha aconseguit pactar una medicació d’efectes lents, ja que s’estableix un règim transitori que durarà fins el 2027. A més:

– L’edat de jubilació passa dels 65 als 67 anys.

– Amb matisos, la jubilació anticipada s’admet als 63 anys.

– La base reguladora de la prestació passa de 15 a 25 anys.

– Les carreres més dilatades en la seva cotització aconsegueixen certs premis (per exemple, la possibilitat de jubilar-se als 65 anys si s’ha cotitzat durant 38 anys i 6 mesos).

–

3.- En general, es produirà una baixada en la quantia de les pensions. Influirà enormement en aquest resultat l’arribada a la jubilació de cotitzants de vida irregular -trufada de períodes d’atur, de maternitats allargassades, d’oficis mai declarats…-.

D’altra banda, crec que el percentatge de les cotitzacions com a càrregues socials sobre l’ocupació (29-33% en global) cada vegada serà més insuportable si es vol crear feina i caldrà revisar el seu rol d’autèntic “impost disuassori” (especialment, per als nous empleadors).

***

Per a que no quedeu moixos, us remeto a la bella (i utòpica) reflexió d’en Serrat: “Quizá llegar a viejo”.

La noció de taxa torna a tenir un caràcter més restringit.

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.- La jurisprudència constitucional havia ampliat enormement l’àmbit de la taxa, en perjudici del preu públic. Com encertadament apuntava el professor TORNOS  a un recent seminari de Dret Administratiu, això havia originat problemes per a molts serveis prestats per les Administracions de forma concessional (des de l’aigua al transport).

–

 

2.- L’expansió havia arribat al màxim amb l’article 2.2.a) de la Llei General Tributària del 2003 (especialment, el seu segon paràgraf):

 

“Los tributos, cualquiera que sea su denominación, se clasifican en tasas, contribuciones especiales e impuestos:

 

a) Tasas son los tributos cuyo hecho imponible consiste en la utilización privativa o el aprovechamiento especial del dominio público, la prestación de servicios o la realización de actividades en régimen de derecho público que se refieran, afecten o beneficien de modo particular al obligado tributario, cuando los servicios o actividades no sean de solicitud o recepción voluntaria para los obligados tributarios o no se presten o realicen por el sector privado.

 

Se entenderá que los servicios se prestan o las actividades se realizan en régimen de derecho público cuando se lleven a cabo mediante cualquiera de las formas previstas en la legislación administrativa para la gestión del servicio público y su titularidad corresponda a un ente público.”

–

 

3.- Però, d’amagatotis, la Disposició Final 58 de la Llei d’Economia Sostenible suprimeix el segon paràgraf de l’article indicat.

Una pena, tants manuals de Dret Financer ja convertits en escombraries. La maledicció de Von Kirchmann, sempre implacable.

Crònica de jurisprudència XI: El Tribunal Suprem no esquinçà el vel.

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.- El Tribunal Suprem ha revocat una sentència de l’Audiència Nacional, ha estimat el recurs contenciós-administratiu i ha reconegut el dret d’una entitat mercantil –“Desert Springs, S.L.”- a que l’Administració de l’Estat li concedeixi un concret incentiu que va sol·licitar per a construir un hotel i camp de golf. La subvenció es basava en la Llei 50/85, de 27 de desembre, d’Incentius Regionals.

–

2.- Entre altres motius, la denegació es basava principalment –segons l’Ordre Ministerial de 14 de febrer de 2005, que resolgué la reposició –en que la societat peticionària tenia una gran part dels seus accionistes domiciliats a un paradís fiscal (Illes Bermudes). Per tant, tal com admeté la Sentència de l’Audiència Nacional de 25 de febrer del 2004, “la consiguiente salida de los beneficios empresariales del proyecto en cuestión” implica que “éste no supone la contribución necesaria al refuerzo e impulso del potencial de desarrollo endógeno de la zona elegida”.

El criteri és discutible perquè el que l’Administració fomenta en aquest cas és la realització d’una obra i urbanització, no que els beneficis es gastin a Espanya.

–

3.- El Tribunal Suprem revoca la sentència i considera que:

– El motiu de denegació no estava previst a l’ordenament regulador de la subvenció (denegada l’any 2000).

– És cert que, després, la Llei General de Subvencions (Llei 38/2003) va regular la qüestió, però seria difícilment aplicable, ja que es refereix a “persones o entitats”que tinguin la residència fiscal a un país o territori qualificat reglamentàriament com a paradís fiscal, però no als socis.

Per tant, el vel de la societat peticionària queda intacte i se li ha d’atorgar la subvenció sol·licitada.

* * *

La Sentència afegeix el vot particular del Sr. BANDRÉS SÁNCHEZ-CRUZAT. Considera, en contra de la posició majoritària, que –encara que no s’especifiqui de forma concreta a la normativa- tota subvenció implica “evitar la concesión de subvenciones a aquellas personas jurídicas que no contribuyan al sostenimiento de las cargas públicas, al utilizar esta opción fiscal, que evidencia la falta de seguridad económico-financiera que avale el proyecto inversor, y que pueden comprometer, además, lesivamente, el principio de veracidad contable-financiera, el principio de transparencia fiscal, la garantía de concurrencia competitiva entre los solicitantes, inserta en el principio de igualdad de trato, y la exigencia de un comportamiento entre agentes económicos y empresas no desleal”.

Considero que el Tribunal es va ajustar de forma més precisa a la legalitat, però la postura del magistrat discrepant ens planteja la interessant opció de recuperar per a la subvenció la noció de relació de supremacia especial (no es tracta d’un concurs entre iguals, sinó de decidir el millor destí per a uns fons públics, fins i tot amb certes regles implícites).

Pel que fa al cas concret, cal apuntar la victòria de Mandeville: vivien falsament a Les Bermudes, però donaven feina, calers, golf i alegria.

Enllaç a la Sentència

Imatges del Dret III: Weegee.

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-Quan la Policia judicial tingui coneixement d’un fet que presenti trets propis de delicte, ha d’acudir immediatament al lloc dels fets i realitzar, entre altres, les següents diligències (segons l’art. 770 de la Llei d’Enjudiciament Criminal):

“1.ª Requerirá la presencia de cualquier facultativo o personal sanitario que fuere habido para prestar, si fuere necesario, los oportunos auxilios al ofendido. El requerido, aunque sólo lo fuera verbalmente, que no atienda sin justa causa el requerimiento será sancionado con una multa de 500 a 5.000 euros, sin perjuicio de la responsabilidad criminal en que hubiera podido incurrir.

2.ª Acompañará al acta de constancia fotografías o cualquier otro soporte magnético o de reproducción de la imagen, cuando sea pertinente para el esclarecimiento del hecho punible y exista riesgo de desaparición de sus fuentes de prueba.

3.ª Recogerá y custodiará en todo caso los efectos, instrumentos o pruebas del delito de cuya desaparición hubiere peligro, para ponerlos a disposición de la autoridad judicial.

4.ª Si se hubiere producido la muerte de alguna persona y el cadáver se hallare en la vía pública, en la vía férrea o en otro lugar de tránsito, lo trasladará al lugar próximo que resulte más idóneo dentro de las circunstancias, restableciendo el servicio interrumpido y dando cuenta de inmediato a la autoridad judicial. En las situaciones excepcionales en que haya de adoptarse tal medida de urgencia, se reseñará previamente la posición del interfecto, obteniéndose fotografías y señalando sobre el lugar la situación exacta que ocupaba.”

—

2.-Però el fotògraf i periodista Arthur Fellig -conegut com a Weegee– jugava amb avantatge. Des del 1930 a 1940, va recórrer els carrers de Nova York  fotografiant la vida del carrer. Entre les seves creacions més admirades, figura la seva sèrie sobre morts en baralles i venjances.

Va córrer la brama de que la policia li avisava de seguida i, per això,  ben aviat se li va atribuir el pseudònim de Weegee, variació fonètica d'»Ouija«, el famós ritus espiritista d’invocació als morts (ja que apareixia just quan el cadàver encara era calent). És a dir, eren els finats qui el cridaven…

—

3.-El seu fotoperiodisme ha passat a la història com un dels grans clàssics i les seves fotografies són altament valorades pels millors museus i col·leccionistes. Ens interessa especialment la seva sèrie de cadàvers, que li donà tants èxits que va arribar a dir a la seva autobiografia que el crim era el seu negoci.

https://i0.wp.com/www.bcncultura.cat/wp-content/uploads/2010/09/weegee_hells-kitchen.jpg

—

Referències i fonts:

.-Exposició a l’International Center of Photography Midtown Weegee’s World: Life, Death and the Human Drama
Exhibition November 2, 1997 – March 8, 1998

.-El Nueva York de Weegge: exposició de la Fundación Telefónica. .-

.-Ressenya de la conferència d’Arcadi Espada sobre Weegge.

Normes i ordres administratives per a la renovació i rehabilitació urbanes previstes a la Llei d’Economia Sostenible (i III).

~ Joan Amenós ~ 3 comentarios

1.- L’article 11 de la LES ha previst un tipus específic d’ordre administrativa de realització d’obres de millora a càrrec dels propietaris. Tenen les següents característiques:

– El seu objecte són “obras que sirvan para garantizar los derechos reconocidos por la ley a las personas, especialmente las que padezcan alguna discapacidad o vengan impuestas por normas legales sobrevenidas por razones de seguridad, adecuación de instalaciones y servicios mínimos, reducción de emisiones e inmisiones contaminantes de cualquier tipo y las necesarias para reducir los consumos de agua y energía”.

 

– L’aprovació del pla o norma habilitant i de l’ordre citada impliquen la declaració d’utilitat pública i interès social a efectes d’expropiació dels béns i drets necessaris per a la seva execució.

 

– Les obres tindran el caràcter de “necessàries” per a les comunitats de propietaris, que hauran d’assumir-les. Es preveu que determinats propietaris de baixos ingressos no hagin de pagar aquest cost. La solució és dubtosa, excepte que els ajuts públics que es deixen entreveure a l’article compensin aquest desequilibri.

– Les finques queden afectades a l’acompliment del deure de pagament de les obres. Aquesta afecció real es fa constar al Registre de la Propietat. El seu règim de preferència és idèntic al del pagament de quotes d’urbanització.

 

– L’ocupació d’elements comuns de l’edifici per obres o instal·lacions de rehabilitació no requereix el consentiment dels propietaris de la comunitat.

–

2.- S’estableix una fórmula específica d’expropiació forçosa de pisos i locals, de tal manera que la comunitat de propietaris es constitueix com a beneficiari (article 111.5):

“La ocupación de aquellas partes de pisos o locales de edificios destinados predominantemente a uso de vivienda y constituidos en régimen de propiedad horizontal que sea indispensable para la instalación de servicios comunes que, siendo legalmente exigibles, estén previstos en planes, programas o instrumentos de rehabilitación y, en todo caso, el del ascensor, se declara necesaria para su expropiación, en beneficio de la correspondiente comunidad de propietarios o agrupación de éstas, siempre que se cumplan las siguientes condiciones:

 

a) Resulte inviable técnica o económicamente cualquier otra solución.

b) Quede garantizado el respeto de la superficie mínima y los estándares exigidos para locales, viviendas y espacios comunes de los edificios.”

–

3.- Si és necessari ocupar una porció de domini públic per a fer aquestes obres (especialment, les de l’ascensor), s’imposa ex lege la causa suficient per a la seva desafectació i venda posterior a la comunitat de propietaris beneficiària (article 111.6).

*

—

*Si ens permeteu el comentari, l’ideal seria arribar a les cantonades reblades amb acer, com encara es poden veure a la «Calle real» del poble d’Alosno, a Huelva, famós pels seus fandangos (us deixem aquí la immortal versió de «Calle real» del mestre Camarón de la Isla).

Normes i ordres administratives per a la renovació i rehabilitació urbanes previstes a la Llei d’Economia Sostenible (II).

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.- La primera tècnica rellevant prevista per la Llei d’Economia Sostenible (art. 110) en matèria de medi urbà són les “actuacions de renovació i rehabilitació urbanes” previstes en els plans d’ordenació urbanística o aprovades de forma independent a normes reglamentàries específiques. Cal tenir en compte que, en aquest darrer cas, tindran els mateixos efectes que els plans d’ordenació urbanística respecte les construccions i edificis afectats.

Aquesta darrera precisió pot tenir molt interès. En efecte:

–  Un pla d’ordenació urbanística i una norma reglamentària tenen procediments d’aprovació diferents. En comparació amb els plans generals, una ordenança local (per exemple) tindrà una tramitació més senzilla i es veuria lliure de la tutela autonòmica admesa per la legislació.

– El reglament que afecti a construccions concretes estarà a prop, finalment, de la categoria dels actes administratius (atès que els seus destinataris estaran sovint absolutament determinats).

–

2.- Aquestes actuacions tindran el règim propi de les actuacions d’urbanització o dotació i es regiran per l’article 14.1 del Text Refós estatal de la Llei del Sòl.

–

3.- La posició dels particulars pot ser doble:

– Si són usuaris d’habitatges o locals i les obres de rehabilitació afecten elements o serveis comuns i els impedeixen exercir el seu dret, han de ser reallotjats o compensats econòmicament. Aquest seria el cas,per exemple, dels arrendataris (o dels  propietaris que hi visquin, és clar).

– Com a propietaris, es pot arribar a un conveni per a l’execució de les obres, amb inclusió d’ajuts públics.

Es preveu la possibilitat de convenis amb resultat final de cessió a l’empresa rehabilitadora d’una part de l’edifici. Això evitarà a molts propietaris assumir el finançament de les obres i permetrà que el rehabilitador quedi pagat amb l’obtenció d’un local o un habitatge.

Encara que, sense els guanys formidables del boom del 2000, podria ser una fórmula de profit (que haurà de tenir, també, un impuls administratiu per a coordinar les diverses accions).

Normes i ordres administratives per a la renovació i rehabilitació urbanes previstes a la Llei d’Economia Sostenible (I).

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-La Llei d’Economia Sostenible (en endavant, LES) ha dedicat el seu capítol IV a la “Rehabilitació i habitatge” (arts. 107 a 111).

Els tres primers articles són pura fullaraca normativa, amb un reguitzell de desitjos d’aparador per a mostrar què entén el legislador per política de rehabilitació urbana sostenible. Apareixen aquí en primer lloc les obsessions del discurs oficial de la sostenibilitat (“criterios de compacidad y proximidad física y funcional”, “marco urbano coherente”, “contexto urbano seguro, salubre y adecuado”, etc.). Però cal apuntar, també, que constantment es refereixen aquests preceptes als àmbits urbans “obsolets” (que es combinen, segons els casos, amb l’ús del terme “desfavorit”, “en dificultats”, “degradats”, etc.).

—

2.– Aquest darrer punt és important perquè, en efecte, la crisi econòmica accelerarà el deteriorament del patrimoni immobiliari. Malgrat les esperances de la Llei, la minsa despesa pública no serà suficient per a paralitzar la decadència (només cal pensar en la prevista restricció de fons per als programes disposats a la catalana “Llei de barris”). De tota manera, la cultura europea difícilment suportaria processos de decadència urbana similars als viscuts en certes ciutats nord-americanes en moments de davallada econòmica.

D’altra banda, la rehabilitació és un dels camps més adequats per a recol·locar el sector econòmic de la construcció. En aquest sentit, la LES intenta crear un nou espai d’actuació, fins i tot  aplicant al medi urbà consolidat (i envellit) tècniques emprades sobre el sòl en procés d’urbanització.

—

3.- Els dos instruments regulats per la LES són el següents:

a)Les actuacions de renovació i rehabilitació urbanes contingudes a plans d’ordenació urbana o a normes reglamentàries específiques (art. 110).

b)Les ordres administratives per a la realització d’obres de millora de la qualitat i sostenibilitat del medi urbà (art. 111).

Examinarem en els dies següents aquestes dues modalitats, però ja avisem que una part de les seves previsions ja tenia antecedents a la legislació estatal i, especialment, a la legislació autonòmica (per exemple, la Llei catalana 18/2007, del dret a l’habitatge).

Crònica de jurisprudència X: perdoni, que em pot dir què són i què fan les Comunitats de Regants? (i II)

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-La STS d’u de febrer que citàvem ahir especifica que les Comunitats de Regants formen part del gènere de les Comunitats d’usuaris i tenen caràcter de corporacions de Dret públic. Estan adscrites a l’Organisme de Conca, que és qui exerceix sobre elles la tutela administrativa de control (l’Organisme de Conca és la Confederació Hidrogràfica del riu).

La funció primordial de les Comunitats de Regants és administrar i distribuir entre els seus membres els aprofitaments col·lectius d’aigües públiques concedides. Per a acomplir aquesta funció, tenen una sèrie de potestats, entre les quals cal destacar (d’acord amb el Text Refòs de la Llei d’Aigües, Reial Decret Legislatiu 1/2001):

“1) La potestad organizatoria y normativa, por medio de tales Estatutos y Ordenanzas, teniendo en cuenta los contenidos organizativos mínimos relativos a la equidad para contribuir a sus gastos, la garantía de los derechos políticos de sus miembros y el funcionamiento democrático de sus miembros (artículo 82.2);

2)La ejecutividad de sus actos, en los términos previstos en la Ley 30/1992 (artículo 84.5);

3)La utilización de la ejecución sustitutoria para actos que impongan a los usuarios una obligación de hacer de carácter no personalísimo (artículo 83.1);

4)La utilización de la vía de apremio para el cobro de sus deudas líquidas, devengadas con motivo de gastos de conservación, limpieza y mejoras y por la administración y distribución de las aguas, con motivo de ejecución subsidiaria o deudas provenientes de multas e indemnizaciones impuestas por los Tribunales o Jurados de Riego (artículo 83.1 y 4);

5)La potestad de dirimir las controversias de hecho que se susciten entre los usuarios, así como de imponer multas por las infracciones previstas en las Ordenanzas e indemnizaciones (artículo 84.6); y,

6)El carácter de beneficiarias de la expropiación forzosa y de la imposición de servidumbres (artículo 83.2).”

—

2.-Ara bé, les anteriors potestats s’equilibren amb les dues vies de tutela previstes per a l’Organisme de Conca:

-L’aprovació dels seus Estatuts i Ordenances (a més de les seves modificacions), amb la precisió de que la denegació d’aprovació o la imposició de variacions precisen previ dictamen del Consell d’Estat.

–Recurs d’alçada contra Acords de la Junta General i de la Junta de Govern de la Comunitat de Regants.

—

3.- No obstant, el Tribunal afegeix que, al costat d’aquesta funció pública, existeix un interès netament privat. És la seva presència la que permet que el Tribunal Suprem consideri desencertat el criteri del TSJ de València. Segons aquest, l’art. 20.c) LJCA  impedia a la Comunitat de Regants interposar recurs contenciós-administratiu contra els actes de la Confederació Hidrogràfica.

El TS considera que aquesta limitació no és aplicable a l’ens corporatiu quan, en el seu recurs, defensa un benefici per als seus associats, ja que “no cabe desconocer la existencia de un interés netamente privado, de carácter profesional, que estuvo presente en sus orígenes históricos, como agrupaciones de agricultores para la autogestión y distribución del agua del riego de un modo eficaz, ordenado y equitativo, carácter que pervive en la actualidad, por más que la evolución histórica de estas agrupaciones se haya caracterizado por una tendencia a acentuar sus funciones públicas, aunque sin llegar a desnaturalizar o eliminar su carácter de agrupación privada para satisfacer los intereses de los comuneros.”

En conseqüència, el Tribunal Suprem revoca, casa i anul·la la sentència (decidint, també, sobre altres punts de menor relleu doctrinal i conceptual).