Autor: Joan Amenós

Crònica de jurisprudència X: perdoni, que em pot dir què són i què fan les Comunitats de Regants? (I)

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-Els que hagueu patit, com a professors o com a estudiants, l’assignatura de Dret Administratiu, potser recordareu que mai donava temps d’explicar “l’Administració Corporativa”. Sempre quedava arraconada en una definició massa abstracta (associats privats amb interessos privats/certs interessos públics) i en alguns exemples que feien pudor cadavèrica (l’extinció de les Cambres de la Propietat Urbana i la lenta però implacable reducció de les competències efectives dels Col·legis Professionals i de les Cambres de Comerç, Indústria i Navegació).

La cosa s’animava una mica amb les Federacions Esportives (que se salven gràcies als lligams amb entitats privades de gran relleu social i econòmic i a les sucoses subvencions estatals) i tornava a refredar-se quan el gran exemple pràctic que podíem posar –les Juntes de Compensació Urbanística– queia com aigua en cistella davant el minso terreny que avui està en procés efectiu d’urbanització (encara que, és clar, deuen estar gestionant els immensos i desèrtics lots d’immobles amb estretes línies de ciment en llits de margarides silvestres).

—

2.-Menys solució  s’ albirava quan ho intentàvem amb una altra institució corporativa molt arrelada, però només coneguda pels especialistes: les Comunitats de Regants.

Aquí la raresa era evident perquè ni el professor hi els estudiants sabem exactament on i com es fan els tomàquets. Ho comentava fa poc l’amic i  estendard dels blocs catalans, en Jaume Renyer, a l’entorn de la desídia dels mitjans de comunicació sobre les recents eleccions a les Cambres Agràries (que, precisament, també solen situar-se en l’esfera de les Administracions Corporatives).

—

3.-Amb aquest panorama, és molt interessant la Sentència del Tribunal Suprem (Sala 3ª, ponent FERNÁNDEZ VALVERDE) d’u de febrer d’aquest any, que examina el concepte de Comunitat de Regants (és una resolució molt doctrinal, un autèntic i pedagògic resum) i determina la seva posició processal per a impugnar acords d’altres Administracions Públiques.

Ho examinarem demà.

—

Bloc d’en Jaume Renyer:

http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/189545

Guerra de posicions en el camp minat de la funció directiva

~ Joan Amenós ~ 2 comentarios

1.-Una versió peculiar –més tova- de les administracions independents  (o amb “estatut d’autonomia” en el vocabulari de la Llei de la Jurisdicció contencioso-administrativa) són els organismes reguladors, que han estat articulats de forma general per la recent Llei d’Economia Sostenible (en endavant, LES). L’art. 8.1 inclou entre ells la Comissió Nacional de l’Energia, la Comissió del Mercat de les Telecomunicacions i la Comissió Nacional del Sector Postal. També ho és, amb algunes peculiaritats, la Comissió Nacional de la Competència (art. 8.2).

—

2.- Un dels punts més esperats en aquest camp és la configuració de la funció directiva. Com és conegut, el legislador espanyol es mostra cautelós en la seva reglamentació. El pastís és atractiu (sempre sona bé dir-li al cònjuge que has assumit “funcions directives” i que cobres una mica més*) i les forces en joc són molt potents (les autoritats polítiques en actiu, els partits, els alts cossos funcionarials, les escoles de formació i de negocis i fins i tot les associacions de funcionaris i dels mateixos directius).

L’art. 17 de la LES ha regulat el “personal directiu” dels organismes reguladors, però no ha aclarit les incògnites que plantejava l’art.13 de l’EBEP. De fet, és més breu que aquest precepte. La LES es limita a:

-Recordar la necessitat de convocatòria pública per a la selecció (l’art. 13.2 de l’EBEP era una mica més loquaç, ja que parlava de “publicitat” i “concurrència”).

-Afegir al “mèrit” i “capacitat” la “igualtat” com a principi de selecció. No obstant, no s’esmenta la «idoneïtat», que sí estava a l’art. 13.2 EBEP.

-Precisar que la proposta la farà el president, però el nomenament recaurà en el Consell de l’Òrgan Regulador.

-Canviar el mot “designació” (13.2 EBEP) per “selecció”. El matís pot ser important, però caldrà veure com es concreta el procediment “selectiu” (atenció, perquè “designació” implicava una major discrecionalitat,  però “selecció” ens recorda la cultura del mecanisme d’accés a la funció pública i, a més, ja hem dit que ha desaparegut la noció més flexible d’”idoneïtat”).

Per al personal no directiu, la remissió es fa a l’art. 55, relatiu al concepte global d’empleat públic (funcionari o laboral).

—

3.-Més interès pot tenir a nivell estratègic  el registre de directius del sector públic estatal, que ara queda precisat per la disposició final 54ena de la LES ( i que permet tenir un llistat ordenat de les persones que exerceixen la funció directiva a fundacions, consorcis i societats estatals).

–

*No és una broma. El professor i mestre Dr. Parada recordava ja fa anys al seu manual la posició del president i ànima de SONY –Akio Morita-, que afirmava que les persones treballen per a poder dir-li un dia a la seva dona que “han ascendit”. Bé, només cal canviar el gènere, però els factors d’emulació, autosatisfacció, reconeixement familiar o fins i tot vanitat són bàsics en mecanismes jeràrquics d’ascens competitiu.

—

.-Ley 2/2011, de 4 de marzo, de Economía Sostenible.

http://www.boe.es/diario_boe/txt.php?id=BOE-A-2011-4117

Imatges del Dret II: Josep Pla i la Universitat, el Col·legi d’Advocats, la carrera de Dret i l’avorriment (i II).

~ Joan Amenós ~ 2 comentarios

1.-Ahir vèiem les primeres reflexions d’en Pla sobre el Dret i la seva vida d’estudiant. Avui les tanca amb una meditació trista sobre els exàmens i l’obsessió que tots tenim per la nota (i, per tant, per l’apunt numèric i no tant per la discussió o la formació de llarg abast). I, finalment, el gran dilema de l’estudiant: fer oposicions o fer d’advocat.

—

– «12 de març [1919].- Després d’aquests cinc anys passats a la Universitat, em sembla que el que hom sol dir-ne rutinàriament: que s’hi perd el temps i que en sortir-ne és quan s’ha de començar de treballar i sobretot quan s’ha d’oblidar el que s’hi ha après, és absolutament secundari.

Al meu entendre, el pitjor efecte de l’establiment és la falsificació que produeix en la sensibilitat, en la intel·ligència i en el caràcter. Tendeix a fer veure les coses no tal com realment són, sinó a través d’un cartó superposat. No és un esforç per passar del simple al complex –com la vida exigeix- per tal d’arribar a una certa visió humana quintaessenciada. És un esforç per simplificar a través de la trampa sistemàtica. L’establiment fa veure les coses en petit, amb miopia, afavoreix la pensada, el truc, l’astúcia, l’habilitat, la tendència a convertir l’atrabiliari en norma de la vida. A la Universitat, saber compta ben poc: el principal és aprovar. He passat cinc anys de la meva vida en una facultat de Dret: no he sentit mai parlar, ni per medecina, de Justícia. La paraula mateixa no l’he sentida mai pronunciar. Hauria estat probablement desplaçada en un ambient que pretén crear murris, més que persones d’un cert equilibri humà. Així, l’establiment docent dóna armes fortes als febles i esguerrats morals, als petits ambiciosos, als nyeu-nyeus desenfrenats, als fanàtics, als pedants. S’hi aprenen totes les arts de la simulació i la traveta, de l’adulació i de l’habilitat. No s’hi lluita mai amb noblesa i claredat. Els temperaments forts, la Universitat els ofega, els corromp.»

—

2.- «28 d’abril [1919].- Dilluns. El poc menjar, l’excés de cafè, l’empollar, la reclusió a la cambra de la dispesa, el desordre delirant de la casa –jo us asseguro que haver d’estudiar davant d’un llit desfet és una obligació depriment-, em produeixen un estat molt semblant al de la gent esperitada. La inquietud permanent dels exàmens em submergeix en la pura cretinització. Dintre de pocs dies començaré a parpellejar, com si, en l’aire que miro, hi flotessin pampallugues.

A primera hora del matí, pujo carrer de Pelayo amunt, cap a la càtedra de Procedimientos judiciales. Porto tota la memòria plena d’una cosa anomenada recurso de casación. Mentrestant em sento envaït per una primavera gairebé indecent, d’una morbidesa incomparable.»

—

.-«30 de maig [1919].- Em veu entrar amb una notòria afectació d’amabilitat –darrera d’un somriure lleugerament amarg. Jo desvio la mirada. Sempre m’ha fet una certa cosa (una espècie de vergonya) mirar de fit a fit la cara dels meus pares.

La conversa s’arma sense cap preàmbul.

-I bé, què penses fer? –em diu com si parlés del temps, indiferent.

-No sé… Examinar-me, el mes de setembre, de la llicenciatura.

-Però, per a examinar-te hauràs d’estudiar. ¿On penses estudiar?A Palafrugell?¿Podràs estudiar a Palafrugell? No crec que hi hagis estudiat mai…

-Això és exacte.

–Les distraccions no s’hi acaben mai…

-D’acord. Perfectament exacte.

-Llavors, jo pensava que, per a assegurar els exàmens, Barcelona seria el lloc més adequat per a estudiar…

-Probable. A Barcelona, hi fa en aquest temps molta calor, però és probable…

-De calor, en fa a tot arreu, és clar…

Es produeix una pausa llarga…

Després, la conversa reprèn amb un argument de premiositat verbal.

-Bé. Suposem, doncs, que ja ets advocat. Quan arribi aquest moment, quins són els teus projectes? Tens vocació per a la carrera que has estudiat?

-En absolut. Cap. No m’interessa fer oposicions ni entrar en un despatx. A més, tot això és molt lent, és un procés molt llarg…i sospito que els diners s’han acabat.

En sentir aquesta darrera frase, el meu pare obre uns ulls més grossos que els seus ulls normals. Després respira a fons i sembla haver quedat alliberat d’alguna cosa que li feia nosa.

-Això darrer que has dit és, desgraciadament, veritat…Hem fet un gran esforç…Us hem donat carrera. Les coses, a mi m’han anat no tan bé com m’haurien pogut anar…»

—

3.- «18 de juny [1919].- Com que un dia o l’altre havia de posar-m’hi, he començat aquests dies a estudiar les assignatures que em faltaven per a acabar. Són dues: el Dret Internacional Privat, càtedra de la qual és titular don Josep Mª Trias de Bes, i la Pràctica Forense, de don Magí Fàbrega. El Dret Internacional m’agrada; és un reflex de la vida mateixa, de la inextricable confusió a què pot arribar la vida humana en casos determinats. No crec que hi hagi cap novel·la que pugui arribar a tenir una riquesa tan extraordinària. La Pràctica Forense és una llosa de plom que em fa venir febre només de pensar-hi.»

—

.-«10 de setembre [1919].- Dimecres. No tinc temps d’escriure res. Els exàmens de les assignatures que em falten per a acabar la carrera d’advocat s’acosten. Haig de llegir els manuals, d’aprendre de memòria (si pot ser) el que porten aquests llibres per evitar que els exàmens siguin un desastre complet. Ho faig de mala gana, sense interès: en realitat no comprenc res del que llegeixo. No hi entenc res. L’únic recurs és tractar que la memòria retingui el temps que sigui (més aviat curt, sospito) el que llegeixo.”

Imatges del Dret II: Josep Pla i la Universitat, el Col•legi d’Advocats, la carrera de Dret i l’avorriment (I).

~ Joan Amenós ~ 1 comentario

1.- Algunes coses han canviat i altres són substancialment idèntiques. En el seu immortal dietari –El quadern gris– Josep Pla ens dóna uns apunts interessantíssims sobre la seva vida com a estudiant de Dret a la Barcelona del primer terç del segle XX.

–

2.- “8 de març [1918].- Com que hi ha tanta grip, han hagut de clausurar la Universitat. D’ençà d’aquest fet, el meu germà i jo vivim a casa, a Palafrugell, amb la família. Som dos estudiants desvagats. El meu germà, que és un gran afeccionat a jugar a futbol –malgrat haver-s’hi ja trencat un braç i una cama-, el veig purament a les hores de repàs. Ell fa la seva vida. Jo vaig tirant. No enyoro pas Barcelona i menys la Universitat. La vida de poble, amb els amics que hi tinc, m’agrada.”

–

«9 de gener [1919].- Després vaig –les mans a la butxaca, un cigarret als llavis –a la Biblioteca del Col·legi d’Advocats, a ca l’Ardiaca, davant de la Catedral. Els carrers, plens de gent, em semblen anodins i terriblement solitaris. La gent hi arrossega els peus entre el botzinejar molest dels autos. Les dones, són, però, belles. Passen. Els aparadors són rutilants. No he sentit mai la necessitat d’aturar-me davant d’un aparador qualsevol. És estrany! La Casa del Col·legi d’Advocats és fosca i solitària. El petit jardinet de l’entrada, mal il·luminat, és adorable. Us hi sentiu en una dolça pau. Sota la mampara verda de les taules de la biblioteca, les prestatgeries plenes de llibres foscos i severs, s’hi està bé. Però la vida és molt lluny d’ací. La vida és aquest soroll remot, sord –com la fressa de la mar-, que m’arriba a través dels vidres d’aquests balcons tancats.»

–

 

3.- «14 de gener [1919].- Cada vegada que passo la porta de la Universitat penso en la quantitat d’hores que hi he perdut, en les males estones que hi he passat, en el bé que m’hauria pogut fer i no m’ha fet. Quina baluerna estranya, tronada, morta, indescriptible, no és aquest horrible edifici!

Del transcurs de la carrera, les úniques coses que recordo amb gust són una evocació del Partenó feta quequejant i gairebé plorant per don Antoni Rubió i Lluch en parlar del classicisme literari i una explicació de la política de Bismarck presentada per don Josep Mª Trias de Bes en la seva càtedra de Dret Internacional Públic.»

–

“18 de gener [1919].- A entrada de fosc, em deixo caure sovint a la biblioteca del Col·legi d’Advocats. La casa és magnífica. La biblioteca és fosca i severa, l’ambient és solemne, sonsoniós i trist –d’una seriositat que de tan morosa fa riure. En el curs de la carrera i malgrat l’escassa amenitat del catàleg de la casa, hi he passat moltíssimes hores –llarguíssimes. Les campanades de la catedral embadaliren el meu ensopiment, l’ensopiment químicament pur –el jurídic. Hi he viscut moments d’un silenci tan profund que sovint, quan la vibració de les campanes es debolia, hi he sentit el treball del corc en una fusta, en un pergamí, en els enteixinats…”

 

[Article especialment recomanat per la Biblioteca de Ciències Socials de la UAB durant el mes de maig del 2011]

Crònica de jurisprudència IX: problemes de legitimació? Consulti al Tribunal Constitucional (i II).

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-A la mateixa sentència que varem veure ahir, el TC havia acumulat un altre recurs d’empara. En aquest cas, formulat per l’Autoritat Portuària de Santa Cruz de Tenerife, entitat de Dret Públic vinculada a l’Administració General de l’Estat que, com va recordar l’Advocat de l’Estat, no tenia un propi estatut d’autonomia.

La indicada Autoritat Portuària era l’accionista majoritari de SESTIFE, ja que l’Administració de l’Estat li havia transferit la seva participació.

—

2.-Els Tribunals contencioso-administratius havien rebutjat la legitimació de l’Administració Portuària per a impugnar dues ordres del Ministeri d’Economia. La solució era lògica, perquè l’art. 20. c) de la LJCA disposa que “no pueden interponer recurso contencioso-administrativo contra la actividad de una Administración Pública:

[…]

c) Las Entidades de Derecho público que sean dependientes o estén vinculadas al Estado, las Comunidades Autónomas o las Entidades locales, respecto de la actividad de la Administración de la que dependan. Se exceptúan aquellos a los que por Ley se haya dotado de un estatuto específico de autonomía respecto de dicha Administración.”

—

3.- No obstant, el TC permet que l’ens filial impugni resolucions de l’ens matriu.

Si ahir comentàvem que el Tribunal Constitucional havia desmuntat el sistema legal de presa d’acords socials per a la defensa dels drets i interessos d’una societat anònima (a més del mecanisme concedent-concessionaris), avui fa desaparèixer l’obstacle legal a la interposició de recursos de l’ens especialitzat contra l’ens territorial rector.

La seva decisió imposa la retroacció d’actuacions, encara que no arriba a plantejar-se  -com seria lògic en el seu camí- l’autoqüestió de constitucionalitat respecte a l’art. 20.c) (o altres) de la LJCA.

—

Sentència 139/2010, de 21 de desembre del 2010:

http://www.tribunalconstitucional.es/es/jurisprudencia/Paginas/Sentencia.aspx?cod=10047
—-

http://www.youtube.com/watch?v=teprNzF6J1I&feature=fvwrel

Crònica de jurisprudència IX: problemes de legitimació? Consulti al Tribunal Constitucional (I).

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-El Tribunal Suprem, impecablement, havia confirmat en cassació la inadmissió d’un recurs formulat per l’associació d’empreses d’estiba i desestiba del port de Santa Cruz de Tenerife.

El motiu era la falta de legitimació activa, ja que l’objecte d’impugnació era una Ordre del Ministeri d’Economia i Hisenda de 14 de juny del 1995 (de caràcter intern, segons sembla, i no publicada) que incorpora al Patrimoni de l’Estat dos immobles pertanyents a l’”Organización de Trabajos Portuarios” (en endavant, OTP,  que era un organisme autònom de l’Estat).

Cal dir que, d’acord amb el Reial Decret-Llei 2/1986, el patrimoni net resultant de la liquidació d’OTP havia d’incorporar-se a la societat SESTIFE. Aquest ens era una societat d’economia mixta, constituïda majoritàriament per capital públic (en concret, Autoritat Portuària de Santa Cruz de Tenerife) i minoritàriament per empreses concessionàries de serveis d’estiba i desestiba (per tant, la concessió administrativa era el títol legitimador de la seva pertinença a la societat).

—

2.-SESTIFE mai va impugnar l’Ordre del Ministeri d’Economia i Hisenda. Tampoc ho van fer els seus socis privats minoritaris.

Però sí es va atrevir una associació que agrupava aquests socis  minoritaris invocant una mena de legitimació indirecta que els Tribunals, lògicament, van rebutjar.

Entre altres arguments, el Tribunal va precisar que no era aplicable aquí l’art. 19.1 b), que atribueix legitimació davant l’ordre jurisdiccional contenciós-administratiu  a certes corporacions, associacions, sindicats, grups i entitats afectats o legalment habilitats per a la defensa de drets i interessos legítims col·lectius (ja que es tractaria d’una substitució processal de subjectes que ja no tenien legitimació per se).

—

3.- Els drets o interessos legítims relatius a la recepció del patrimoni resultant de la liquidació de l’organisme autònom OTP corresponien a SESTIFE, que res no va impugnar. Tampoc ho feren les empreses concessionàries, socis minoritaris de SESTIFE.

Si una societat anònima no pren cap acord d’exercici dels seus drets davant instàncies judicials ni tampoc ho fan, motu proprio, els accionistes minoritaris, pot fer-ho una associació privada d’aquests socis? ¿No seria més lògic que els socis intentessin una acció de responsabilitat contra els administradors si observessin irregularitats en la seva actuació?

A més, l’Ordre del Ministeri és de pura administració interna (adscripció de béns d’un organisme autònom) i no decideix sobre el còmput del patrimoni resultant de l’OTP.

En efecte, el que es transferia a SESTIFE (societat d’economia mixta) era un patrimoni net i no concrets locals. Aquests locals, per cert, semblen l’objecte d’obsessió malaltissa dels recurrents (cosa que s’explica perquè, durant el litigi, va haver un desallotjament ordenat des de l’Administració de l’Estat).

L’adequada discussió de la valoració de la transferència patrimonial hauria d’haver-se fet en el marc de :

-La deliberació i presa d’acords socials de SESTIFE.

-Els concrets vincles concessionals de cada empresa d’estiba i desestiba (que eren els títols que els permetien estar a la societat).

No obstant, el Tribunal Constitucional –amb dubtosa tècnica jurídica- altera aquest mecanisme raonable i atorga legitimació a l’associació, amb una interpretació creativa de l’art. 24.1 CE. Demà veurem, però, que aquest recurs d’empara acumulava un altre i que –segons la nostra opinió- en ambdós es va aplicar una concepció errònia de la legitimació en el procés contenciós-administratiu.

—

Sentència 139/2010, de 21 de desembre del 2010:

http://www.tribunalconstitucional.es/es/jurisprudencia/Paginas/Sentencia.aspx?cod=10047

Regulació completa de la seguretat privada (i II)

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.- Una segona Ordre que ens cal ressaltar és la relativa al personal de seguretat privada.

El primer aspecte que es tracta és la formació i habilitació del personal de seguretat privada.  Els centres han de tenir una autorització de la Secretaria d’Estat de Seguretat.  Igualment, el professorat ha d’estar acreditat (i existirà al respecte una Comissió de Valoració del Professorat en el Cos Nacional de Policia). Els centres de formació seran inspeccionats.

Un punt important de l’ordre és la distinció entre els cicles previs de formació -amb una previsió global de les hores lectives i amb l’exigència de programes autoritzats administrativament- i les posteriors proves de selecció que convocarà l’Administració Pública (per a vigilants de seguretat, caps de seguretat i directors de seguretat). Es tracta, per tant, d’un sistema de control administratiu per a l’exercici de determinades professions en aquest àmbit.

És cert que les universitats poden incloure la formació per a aquestes professions dins d’un programa d’estudis de superior nivell acadèmic, però diferenciant clarament el títol específic autoritzat de la resta de la formació universitària (així es preveu per a directors de seguretat i detectius privats).

—

2.- L’Ordre regula també les targetes d’identitat professional (que s’exigeixen per a cadascuna d’aquestes ocupacions) i les cartilles professionals (que queden sota custòdia de l’empresa i que pertanyen als vigilants de seguretat i guàrdies particulars del camp). A més, es regula el Llibre-Registre de detectius.

Un important aspecte són les previsions en matèria d’armament i uniformes del personal de seguretat privada, cosa que inclou els seus distintius i emblemes.

Per últim, es reiteren els principis bàsics d’actuació que ja apareixen a la legislació (i entre els que cal recordar la legalitat, la dignitat, la correcció i la proporcionalitat), el deure de col·laboració amb la seguretat pública i les mencions honorífiques (que atorga la Policia pública).

Com es veu, en molts aspectes estem  davant d’un cas paradigmàtic de  relació especial de subjecció o servei públic impropi o virtual.

—

3.- Per últim, cal afegir també altres ordres de contingut més tècnic o especialitzat. En concret, l’ordre sobre mesures de seguretat privada (per a transport, instal·lacions, locals, establiments amb més perill com entitats de crèdit i joieries, etc.). També, l’ordre sobre funcionament dels sistemes d’alarma a l’àmbit de la seguretat privada.

Finalment, es promulga una Ordre sobre Comissions Mixtes de Coordinació de la Seguretat Privada.

—

.- Orden INT/314/2011, de 1 de febrero, sobre empresas de seguridad privada.

http://www.boe.es/diario_boe/txt.php?id=BOE-A-2011-3168

–

.- Orden INT/315/2011, de 1 de febrero, por la que se regulan las Comisiones Mixtas de Coordinación de la Seguridad Privada.

http://www.boe.es/diario_boe/txt.php?id=BOE-A-2011-3169

–

.- Orden INT/316/2011, de 1 de febrero, sobre funcionamiento de los sistemas de alarma en el ámbito de la seguridad privada.

http://www.boe.es/diario_boe/txt.php?id=BOE-A-2011-3170

–

.- Orden INT/317/2011, de 1 de febrero, sobre medidas de seguridad privada.

http://www.boe.es/diario_boe/txt.php?id=BOE-A-2011-3171

–

.-Orden INT/318/2011, de 1 de febrero, sobre personal de seguridad privada.

http://www.boe.es/diario_boe/txt.php?id=BOE-A-2011-3172

Regulació completa de la seguretat privada (I)

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.- El BOE de 18 de febrer publicà diverses ordres per a la regulació de la seguretat privada. Són el complement concret de la Llei 23/1992 i del posterior Reglament, aprovat per RD 2364/1994, de 9 de desembre.

La primera norma és l’Ordre INT /314/2011, sobre empreses de seguretat privada. L’objectiu principal de la norma és l’actualització i adopció de les Normes Europees EN de seguretat física, però aprofita per reordenar el sistema d’autorització d’aquestes empreses.

L’autorització la segueix atorgant el Director General de la Policia i de la Guàrdia Civil (o l’ òrgan competent de la Comunitat Autònoma, si en té la competència).  Cal previ informe preceptiu del Cos de la Guàrdia Civil sobre idoneïtat dels armers, així com una inspecció administrativa de les instal·lacions.

—

2.- La norma citada estableix els requisits dels sistemes de seguretat, físic i electrònic, de les seus d’empreses de seguretat i de les seves delegacions. A més, hi ha requisits específics per als armers, per a les empreses de dipòsit, per a les cambres cuirassades, per als dipòsits d’explosius, per a vehicles de transport de fons (i valors i objectes valuosos o perillosos), per a vehicles de transport d’explosius i per a cartutxeria metàl·lica.

—

3.-Per últim, es recorda el deure de col·laboració de les empreses amb les Forces i Cossos de Seguretat. A més,  es regula el Llibre-Registre (cal recordar que  la seva finalitat és recollir els assentaments en el moment d’entrega, dipòsit o recollida de cada arma).

L’ordre també regula els models de contracte que signen aquestes empreses, així com la seva comunicació a la Direcció General de la Policia i de la Guàrdia Civil.

A més, hi ha disposicions específiques sobre comunicació d’altes i baixes de personal, vigilància i protecció d’objectes valuosos i perillosos, del seu transport i de l’homologació i característiques dels sistemes de seguretat.

—

.- Orden INT/314/2011, de 1 de febrero, sobre empresas de seguridad privada.

http://www.boe.es/diario_boe/txt.php?id=BOE-A-2011-3168

–

.- Orden INT/315/2011, de 1 de febrero, por la que se regulan las Comisiones Mixtas de Coordinación de la Seguridad Privada.

http://www.boe.es/diario_boe/txt.php?id=BOE-A-2011-3169

–

.- Orden INT/316/2011, de 1 de febrero, sobre funcionamiento de los sistemas de alarma en el ámbito de la seguridad privada.

http://www.boe.es/diario_boe/txt.php?id=BOE-A-2011-3170

–

.- Orden INT/317/2011, de 1 de febrero, sobre medidas de seguridad privada.

http://www.boe.es/diario_boe/txt.php?id=BOE-A-2011-3171

–

.-Orden INT/318/2011, de 1 de febrero, sobre personal de seguridad privada.

http://www.boe.es/diario_boe/txt.php?id=BOE-A-2011-3172

Economia sostenible, legislació insostenible.

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-Després d’un tortuós iter d’elaboració, el dissabte va ser publicada la Llei 2/2011, de 4 de març, d’Economia Sostenible (en endavant, LES).

La noció de sostenibilitat va néixer a l’Informe elaborat el 1987 en el si de les Nacions Unides per una Comissió presidida per Go Hartlem BRUNDTLAND. Encara que és un concepte amb alguns punts foscos, el cert és que té un origen seriós i s’ha convertit en un dels mantras de la societat de començaments del segle XXI.

El Law Drafting o estudi científic de la tècnica legislativa es consolida al món acadèmic anglosaxó a la segona meitat del segle passat. Entre nosaltres, ha donat lloc a treballs rellevants, com els de la professora MONTORO CHINER sobre avaluació de la racionalitat i eficiència de les normes jurídiques.

Tots dos conceptes mereixien un millor programa legislatiu…

2.- En efecte, la LES és un guisofi indigerible que comença amb un sorprenent capítol dedicat a la millora de la qualitat de la regulació. En ell, s’expressa una sèrie de principis que el mateix articulat s’encarregarà de violar per primer cop. Per exemple, els de “seguretat jurídica”, “simplicitat”, “coherència”, “estabilitat i predictibilitat”,”entorn de certesa”,”clara definició dels objectius de la regulació”,”marco normativo sencillo, claro y poco disperso” (paradoxal l’adverbi “poc”), bla, bla, bla… Hi ha autèntiques perles de redacció,com la de l’art. 5.2, que no val la pena ni transcriure.

3.- El festival comença tot seguit. En primer lloc, una configuració completa dels Organismes Reguladors. Després, algunes regles sobre Mercats financers (Govern Corporatiu, supervisió financera, fons de pensions i assegurances). No podia faltar la sostenibilitat pressupostària de les Administracions, amb algunes referències específiques als ens locals (art. 36).

La reforma de la legislació de contractació pública és de les més caòtiques, amb dos articles (37 i 38), una referència a la Disposició Addicional vintena (sobre l’IVA), una altra a la transitòria setena, una altra a la disposició final cinquanta-cinquena i el roc a la faixa de la final trenta-dosena, que amenaça amb un Text Refòs en matèria de contractació pública.

Continuem. Trobem alguna referència políticament correcta a la responsabilitat social de les empreses, un retoc al silenci positiu i a les llicències locals, diverses modificacions tributàries (fins i tot de la normativa del cadastre, tan tranquil que vivia), importantíssims canvis a la regulació de les telecomunicacions…

L’activitat investigadora i la seva protecció a través de la propietat intel·lectual i industrial també queden afectades. Hi ha una especial consideració, per cert, de la investigació i transferència del coneixement nascudes al marc universitari.

Aprofitant que la sostenibilitat és assumida urbi et orbe,  no podia faltar una mica de crèdit a l’exportació. Just després, quatre regles programàtiques sobre formació professional.

El medi ambient stricto sensu també te la seva madriguera. Deu articles per al model energètic, cinc per a reducció d’emissions i un bon grapat per a la mobilitat sostenible (amb una certa inspiració, per cert, en l’actual normativa catalana). Sobre aquest últim punt, es preveu una Llei futura. Una mica, també, per a  rehabilitació i habitatge (en medi urbà, ja que aquí la sostenibilitat s’autolimita).

La LES  remata la faena amb 20 disposicions addicionals, nou transitòries, una derogatòria i 60 (!) finals (més de la meitat de la Llei són disposicions finals). Aquí apareixen regles rellevants, que van des de la coneguda com “Llei Sinde” –que ja neix morta-, modificacions en un altre lloc de la còpia privada, importants canvis tributaris, algunes solucions que podien anar per reglament, normes sobre assegurances, Registre mercantil, sanitat vegetal i experiments amb animals vertebrats…

http://www.boe.es/boe/dias/2011/03/05/pdfs/BOE-A-2011-4117.pdf

Crònica de jurisprudència VIII: Assenyalament de vista en data futura i dilacions indegudes (i II).

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.- El Tribunal Constitucional considera que la conducta processal de l’autoritat judicial i del recurrent han estat correctes i que la hipotètica vulneració del dret a un procés sense dilacions indegudes només es produí a causa del “período de tiempo que media entre la admisión a trámite del recurso por providencia de 30 de julio de 2009, y la fecha señalada en ésta para la celebración de la vista, el 15 de febrero de 2011 que, a juicio del recurrente, supera con creces el plazo razonable en el que debe desenvolverse el proceso”.

–

2.- El Tribunal afirma que el retard obeí al volum de treball excessiu del Jutjat. Com ja va indicar a altres sentències, la lentitud fou causada per “deficiencias estructurales u organizativas de los órganos judiciales” o per l’ “abrumador trabajo que sobre ellos pesa”. Afegeix el Tribunal que l’Estat ha de dotar els òrgans judicials dels mitjans personals i materials precisos i que aquesta exigència deriva també de l’article 6.1 del Conveni Europeu de Drets Humans.

A més, s’entén que la inadmissió de la petició d’asil determina que la persona es trobi en situació d’il·legalitat a Espanya i això és un factor de gravetat a tenir en compte.

En definitiva, el retard patit és “estructural” i s’ha vulnerat el dret a un procés sense dilacions indegudes, però el Jutjat no ha dictat cap decisió arbitrària.

–

3.- En conclusió, s’estima parcialment el recurs d’empara. Ara, però, li correspon al particular sol·licitar la indemnització d’acord amb l’article 121 CE. El procediment i els seus requisits estan regulats pels articles 292 a 297 de la Llei Orgànica del Poder Judicial. Alguns aspectes –per exemple, el dany efectiu– no seran de fàcil avaluació.

Queda clar, d’acord amb la sentència del TC, que no existirà dret de repetició de l’Estat contra Jutges o Magistrats.

–

Enllaç a la Sentència:

http://www.tribunalconstitucional.es/es/jurisprudencia/Paginas/Sentencia.aspx?cod=10050