Autor: Joan Amenós

Crònica de jurisprudència VIII: Assenyalament de vista en data futura i dilacions indegudes (I)

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.- El Sr. Samba Bande va interposar el 28 de juliol del 2009 recurs contenciós-administratiu contra la inadmissió a tràmit de la seva prèvia sol·licitud d’asil. El Jutjat Central del Contenciós-Administratiu assenyalà la vista del procediment per al 15 de febrer de 2011 (per tant, una mica més d’un any i mig).

Es va interposar després recurs de súplica al·legant dilacions indegudes, però fou desestimat per Aute (o interlocutòria) de 7 d’octubre del 2009. Posteriorment, s’interposà recurs d’empara.

–

2.- El Tribunal Constitucional analitza en la Sentència 142/2010, de 21 de desembre del 2010, els requisits que han de donar-se per a que un assenyalament de vista per a una data futura relativament llunyana sigui considerat dilació indeguda (amb vulneració, per tant, de l’article 24.2 CE). En primer lloc, cal fer dos advertiments:

–         El simple retard en resoldre no implica per se una denegació de justícia.

–         El dret a un procés sense dilacions indegudes no s’identifica amb la duració global de la causa, ni amb l’incompliment dels terminis processals.

–

3.- Dit això, el caràcter indegut de les dilacions deriva de criteris objectius que la jurisprudència constitucional ha anat precisant i que són, en síntesi, els següents:

–         Complexitat del litigi.

–         Marges ordinaris de duració de litigis del mateix tipus.

–         Interès arriscat pel demandant d’empara.

–         Conducta processal del demandant.

–         Conducta de les autoritats.

Examinarem demà les conseqüències derivades de l’aplicació d’aquests requisits a un cas concret.

–

Enllaç a la Sentència:

http://www.tribunalconstitucional.es/es/jurisprudencia/Paginas/Sentencia.aspx?cod=10050

Imatges del Dret I: les limitacions de la política d’habitatge social (i II).

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.- Un dels punts més transparents del vídeo que ahir vam començar a comentar és l’especialisme de les grans actuacions d’habitatge públic, al marge o en contra del planejament legalment previst. És cert que el film és del 1961, amb una encara novella Llei del sòl. Però el fenomen es repetiria diverses vegades després. Per exemple, amb Badia del Vallés (Ciudad Badía)  o amb el Decret-Llei de les ACTUR («Actuaciones Urbanísticas Urgentes», que van ser avortades, per exemple,  a Gallecs-Mollet del Vallès). Fins i tot, la mateixa música sona (però amb afortunades correccions, és clar) a les Àrees residencials estratègiques previstes al Decret Llei català 1/2007, de mesures urgents en matèria urbanística.

A tots els casos, es tracta de resoldre un problema urgent de manca d’habitatge amb una actuació pública ràpida de tramitació i regles singularitzades.

–

2.- És evident que la construcció d’Otxarcoaga significà un avantatge per als seus habitants (sobretot, des del punt de vista higiènic). Com s’indica al vídeo complementari núm. 1 que acompanyem, fins i tot significà una renovació en les fórmules tècniques de construcció a Bilbao. Però, per què la pel·lícula ens deixa un rastre d’insatisfacció?

–

3.- La resposta ens la dóna el professor nord-americà Robert Bruegmann al seu llibre Sprawl: a compact history (“La ciudad dispersa. Una historia compacta”, Chicago, 2005). L’autor comenta una foto dels afores d’Estambul: una autopista, grans blocs de pisos, enormes naus industrials i àmplies fileres de cases, cabanyes i petites construccions informals. Aquest és el seu diagnòstic (la traducció és nostra):

“A la majoria de països en desenvolupament, malgrat tots els esforços dels governs per a paralitzar les cases fetes pels seus habitants i desplaçar els residents cap a habitatges de lloguer o protecció oficial -racionalment planejats i higiènics-,  els assentaments informals i autoconstruïts han persistit com a principal sistema d’allotjament per a una gran quantitat de població. En part, això ha estat el resultat de una manca de recursos públics. Però, per altra banda, cal tenir en compte que aquestes cases edificades per la gent –de forma similar a les urbanitzacions perifèriques a les ciutats riques d’Amèrica del Nord i Europa- proporcionen a les famílies un cert grau de propietat, de control de l’entorn i de capacitat d’elecció” (p. 81).

–

Enllaç al vídeo complementari núm. 1:

http://vimeo.com/1432691

Enllaç al vídeo complementari núm. 2:

http://vimeo.com/2227497

 

Imatges del Dret I: les limitacions de la política d’habitatge social (I).

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.- Iniciem avui una secció que ens ocuparà esporàdicament i que es basa en aprofitar les creacions visuals o literàries per a la reflexió jurídica. Utilitzem així la plasticitat de les noves tecnologies per a meditar sobre el Dret.

El vídeo que examinarem avui és un documental sobre Otxarcoaga (“lloc de les flors grogues», en èuscar). La seva història és realment curiosa i la vaig descobrir gràcies al magnífic –i ja premiat- blog de José Jiménez (kurioso).

—

2.- Aquesta filmació (del 1961) fou realitzada, segons sembla, per ordre directa del “Caudillo” al “Ministerio de la Vivienda”, que la va encarregar al director Jordi Grau. Es volia fer un film propagandístic, però les coses –com veurem tot seguit- no van anar exactament així. Fins i tot, les autoritats del Règim van arribar a imposar les darreres escenes de paisatge assolellat, nens jugant al parc i gent contenta a les finestres.

—

3.- L’habitatge social o públic ha patit tradicionalment diversos problemes: marginació territorial (guetos), qualitat escassa, preus superiors als preus reals en un context deflacionari com l’actual, etc.

Entre nosaltres, Juli Ponce Solé ha dedicat una obra rellevant a l’estudi del dret a l’habitatge i les polítiques socials al respecte, amb una defensa sòlida d’una actuació pública de qualitat, de redistribució i integradora. Encara que són diversos els treballs i monografies que ha elaborat, citarem aquí el darrer, de caràcter col·lectiu i efectuat sota la seva coordinació: Dret a l’habitatge i servei públic d’allotjament català? El desplegament de la Llei del dret a l’habitatge de Catalunya i els problemes de constitucionalitat de determinades actuacions estatals (Institut d’Estudis Autonòmics, 2009).

El film ens deixa una inquietud enigmàtica, que intentarem resoldre demà.

http://vimeo.com/2732878[/vimeo]

Mentrestant: Llei 1/2001, d’autoritzacions financeres i normes pressupostàries i tributàries durant el període de pròrroga pressupostària.

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario


1.-A altres entrades d’aquest bloc ens hem referit a l’articulació de la pròrroga automàtica dels pressupostos de la Generalitat de Catalunya, que presenta aquest any un especial interès jurídic i econòmic. De fet, alguns autors ja parlen de “l’experiment català” com a primer plantejament seriós de pressupostos de crisi planificats amb antelació. La darrera manifestació  és la Llei 1/2011, de 17 de febrer, d’autoritzacions financeres i normes pressupostàries i tributàries durant el període de pròrroga pressupostària.

—

2.- El primer objectiu de la Llei és l’autorització per a fer operacions d’endeutament, en qualsevol modalitat, “per a finançar inversions reals, transferències de capital i variació d’actius financers, consignades en els capítols 6,7 i 8 dels pressupostos de la Generalitat de Catalunya, del Servei Català de la Salut, de l’Institut Català de la Salut, de l’Institut Català d’Assistència i Serveis Socials i de les entitats autònomes administratives”, per un import de 2.613.000.000 d’euros (art. 1).

El segon aspecte afectat (art. 2) és el manteniment de les disposicions relatives al règim de modificacions pressupostàries i de gestió pressupostària que estaven a la Llei 25/2009, de pressupostos de la Generalitat de Catalunya per al 2010. Cal entendre que això permetrà a la Generalitat modificacions pressupostàries en període de pròrroga d’acord amb aquest règim específic (i no amb el general de la normativa pressupostària).

L’article 3 manté la vigència de les quotes dels següents tributs concrets: gravamen de protecció civil (per a determinades empreses afectades), el cànon de l’aigua, la tarifa d’utilització de l’aigua i, en general, les taxes amb tipus de quantia fixa.

—-

3.-La disposició final primera inclou una generosa habilitació al Departament d’Economia i Coneixement per a “fer les modificacions pressupostàries que calgui, d’acord amb la normativa pressupostària vigent, per a desplegar i executar aquesta llei”.

—

.- Llei 1/2011, de 17 de febrer, d’autoritzacions financeres i normes pressupostàries i tributàries durant el període de pròrroga pressupostària.

http://www.gencat.cat/diari/5824/11046040.htm

.-Bibliografia bàsica sobre la pròrroga pressupostària: ALCANTARILLA HIDALGO, F.J.:»La prórroga automática de las leyes de presupuestos», Actualidad Administrativa, núm. 20, quinzena del 16 al 30 de novembre del 2004, Editorial La Ley.

Segueix el debat: “Manifiesto de profesores de universidades públicas españolas contra el borrador del Estatuto del personal docente e investigador”.*

~ Joan Amenós ~ 1 comentario

1.- Al nostre article d’11 de febrer del 2011 havíem examinat la degradació de l’activitat docent a l’actual regulació universitària i a l’Estatut del Personal Docent i Investigador, que està en fase de discussió. Sobre aquesta norma s’ha publicat un recent “Manifiesto de profesores de universidades públicas españolas contra el borrador del Estatuto del personal docente e investigador”.

–

2.- En síntesi, el “Manifiesto” es queixa del següent:

–         Tracte de privilegi atorgat a les activitats de gestió universitària, que passen a computar plenament per a la promoció del professor. És a dir, “de tu a tu” amb la investigació i la docència. Això es complica perquè, com ja hem denunciat altres cops en aquestes pàgines, hi ha una autèntica inflació de càrrecs de gestió.

–         Important poder negociador dels sindicats, que entren ja en la determinació de qüestions acadèmiques , docents i d’investigació. I, a sobre, les activitats sindicals també “donen punts” promocionals.

–         Exagerat  paper de l’antiguitat en la valoració del professor.

–         Les activitats d’innovació i transferència de tecnologia també computen per a la promoció, però són interpretables de forma oberta i inclouen un cafarnaüm de quefers, que van des de la gestió de parcs científics fins a la “participación en actividades de las oficinas de transferencia” o “incubadoras de empreses”.

–

3.- En definitiva, la docència ja estava morta i ara es vol donar el tret de gràcia –segons sembla- a la investigació.

Evidentment, el manifest admet que “tal como se aplica ahora el complemento por méritos docentes, no se atiende más mérito que la antigüedad en la docencia, el simple paso de los años impartiendo clases”. És a dir, una pèrdua de temps, tal com vam dir a la nostra entrada d’11 de febrer del 2011.

Enllaços:

– Post d’11 de febrer de 2011: http://blogs.uab.cat/actualitatjuridicaamenos/2011/02/11/l%E2%80%99objectiu-vital-del-professor-universitari/

– Enllaç al Manifest comentat al blog d’Andrés Boix:  http://www.lapaginadefinitiva.com/aboix/?p=327

—-

– *Per als que no siguin del món universitari, els deixo aquesta aguda reflexió, que m’envia el magnífic professor i amic JOSEP-RAMÓN BARBERÀ: http://www.youtube.com/watch?v=nPB-41q97zg&feature=player_embedded#at=31

Crònica de jurisprudència VII: l’exagerada força retroactiva de la Justícia Constitucional (i II).

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.- El primer que cal aclarir és que, malgrat l’al·legació en aquest sentit de l’Advocat de l’Estat, el TC no valora el fet de l’eventual coincidència dels objectes socials, socis, administradors i treballadors en el deutor principal i en el deutor subsidiari.

–

2.- Els Tribunals contencioso-administratius van aplicar en aquest cas una regla elemental: s’abstingueren d’entrar a conèixer sobre les actes, ja que no havien estat impugnades en temps i forma pel deutor principal inicial.

La solució pot generar problemes, però la mateixa legislació tributària aporta la solució. L’article 41.6 LGT indica que “los responsables tienen derecho a reembolso frente al deudor principal en los términos previstos en la legislación civil”.

–

3.- No obstant, el TC atorga l’empara i considera que la negativa del Tribunal contenciós a revisar les liquidacions implica una vulneració del dret a la tutela judicial efectiva (art. 24 CE) i una autèntica indefensió. Per tant, com hem dit, concedeix l’empara i retrotrau les actuacions.

En realitat, el TC ha fet de legislador i ha imposat una regla legal diferent en el tractament de la responsabilitat tributària subsidiària. El caràcter ferm de les liquidacions originàries no vulnera cap precepte constitucional (i la manca de diligència del deutor principal ja es podria resoldre per la via civil).

És cert que l’actual redacció de l’article 174.5 LGT –establerta per la Llei 36/2006, de 29 de novembre- se situa en la línia del Tribunal Constitucional. Però en la resolució del recurs d’empara no se cita en cap moment aquest precepte. I, encara que se cités, seria una mera qüestió de legalitat (canvi de normativa) i no de constitucionalitat.

Enllaç a la Sentència:

http://www.tribunalconstitucional.es/es/jurisprudencia/Paginas/Sentencia.aspx?cod=10048

Crònica de jurisprudència VII: l’exagerada força retroactiva de la Justícia Constitucional (I).

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.- L’entitat mercantil De Manuel Joyeros, S.L. succeí empresarialment a l’entitat Comercial Masaky, S.L. A aquesta se li havien estès diverses actes per la Inspecció de Tributs, signades en conformitat i generadores de les pertinents liquidacions (per IVA i per Impost de Societats). La situació econòmica de Comercial Masaky, S.A. i els seus impagaments provocaren que l’Agència Tributària dictés la declaració de fallit i la resolució de derivació de responsabilitat a l’entitat successora –De Manuel Joyeros, S.L.- com a responsable solidari.

–

2.- L’acord de derivació de responsabilitat fou anul·lat per la jurisdicció contenciosa administrativa, que ja havia declarat la nul·litat de ple dret dels articles dels Reglaments Generals de Recaptació de 1968 i 1990, que establien el caràcter solidari de la responsabilitat dels successors en l’exercici d’activitats econòmiques.

Això donà lloc a un nou acord de derivació de la responsabilitat, ara amb caràcter subsidiari (encara que l’article 42.1.c) de la vigent Llei General Tributària ha retornat a la regla de solidaritat en la successió en la titularitat o exercici d’explotacions o activitats econòmiques).

–

3.- El successor interposà reclamació econòmico-administrativa i recurs contenciós-administratiu contra l’acte de derivació de responsabilitat i contra les liquidacions originàries. Posteriorment, com veurem demà, interposà recurs d’empara, que fou resolt per una discutible Sentència del TC de 21 de desembre del 2010.

Enllaç a la Sentència:

http://www.tribunalconstitucional.es/es/jurisprudencia/Paginas/Sentencia.aspx?cod=10048

Que la tieta no pateixi*: Reial Decret-Llei 2/2011, per al reforçament del sistema financer(i II).

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-Varem examinar ahir el percentatge de capital principal respecte a les seves exposicions totals exigit a bancs i caixes d’estalvi en general. Hem de fer, però, un important advertiment: el Banc d’Espanya, discrecionalment, pot exigir el compliment d’un nivell de capital principal superior al previst “si la entidad no alcanza, en el escenario más adverso de una prueba de resistencia del conjunto del sistema, el nivel de recursos propios mínimos exigido en dicha prueba y hasta el límite de dicha exigencia”. Enllaça aquest extens poder discrecional amb les indeterminacions que ja lluïen a les circulars del Banc d’Espanya que varem examinar a la nostra entrada de 13 de gener  . En definitiva, una relació de subjecció especial de les que han de constar als manuals.

—

2.- Els terminis són realment curts: les entitats han de complir els requisits de capital principal abans del 10 de març del 2011. Si no arriben, disposen de 15 dies hàbils per a presentar una estratègia i calendari de capitalització. Aquesta estratègia ha de ser aprovada pel Banc d’Espanya.

Sense perjudici d’aquest procés de recapitalització, l’incompliment dels percentatges de capital principal es considera infracció molt greu o greu i és sancionable administrativament (art. 3).

—

3.- En el pla de recapitalització apareixen els temors expressats per un sector de l’opinió pública. En concret, la intervenció del “Fondo de Reestructuración Ordenada Bancaria” (FROB), que podrà adquirir accions ordinàries representatives del capital social o aportacions al capital social. Aquestes adquisicions poden ser amb càrrec als Pressupostos Generals de l’Estat.

Aquesta subscripció d’accions i aportacions determina la incorporació del FROB a l’òrgan d’administració de l’entitat emissora. Es preveu l’alienació dels títols adquirits en un termini no superior a cinc anys i “a través de procedimientos que aseguren la competencia” (art. 9.8).

—

.-**Real Decreto-ley 2/2011, de 18 de febrero, para el reforzamiento del sistema financiero

http://www.boe.es/diario_boe/txt.php?id=BOE-A-2011-3254

http://blogs.uab.cat/actualitatjuridicaamenos/?s=Banc+d%27espanya

—

*A “La tieta” -mítica cançó de Serrat- es descriu al vida d’una típica dona soltera de tantes famílies catalanes dels segles XIX i XX. El diumenge de rams, la tieta donava al nét “vint durets per a obrir una llibreta”, ja que “cal estalviar els diners, com sempre ha fet la tieta”. La història de la societat catalana és inexplicable sense la referència -sociològica, econòmica i fins i tot sentimental- a les caixes d’estalvi.

http://www.youtube.com/watch?v=mhPzt1D3fjM

Que la tieta no pateixi*: Reial Decret-Llei 2/2011, per al reforçament del sistema financer(I).

~ Joan Amenós ~ 2 comentarios

1.-Els mitjans de comunicació ja havien avançat els darrers dies els trets del Decret-Llei finalment publicat dissabte.

L’art. 1 estableix els requisits de solvència financera de les entitats de crèdit. És a dir, el percentatge de capital principal respecte a les seves exposicions totals. El concepte de capital principal es defineix legalment a l’art. 2 (i inclou el capital social de les societats anònimes, les seves reserves efectives i expresses, etc.).

—

2.- En el citat article primer apareix la doble vara que ha generat tant enrenou a la opinió pública:

–8% de capital principal com a exigència general.

–10% per a entitats que, a més de certes característiques en el seu sistema de finançament, tinguin la consideració de caixes d’estalvi (bàsicament, sense títols representatius del capital social). Les caixes entraran ordinàriament en aquest apartat, excepte que el seu “finançament majorista” no superi el 20%).

—

3.-L’Exposició de Motius justifica aquesta distinció en que el Decret-Llei pretén “que las entidades se doten un capital, de la màxima calidad, suficiente para garantizar una elevada solidez, siendo la exigencia más alta para aquellas entidades que tienen menor agilidad para captar capital básico en caso necesario”.

Queda servit així el relat sobre les caixes com a princeses del poble devorades pel Gran Capital (narració especialment punyent a Catalunya i a altres Comunitats Autònomes). Però la història no és pas tan maniquea.

De fet, la discussió sobre la naturalesa jurídica de les caixes és ja centenària. Els seus fins d’interès general –canalització de l’estalvi popular i impuls del teixit econòmic- i el seu lligam amb la beneficència justificaren històricament un intens control públic (que adoptà fins i tot la fórmula del Protectorat). Després, però, s’han comportat com a fundacions-empresa i la seva activitat econòmica de captació d’estalvi ha entrat en competència directa amb els bancs.

Demà veurem el procediment aplicable en cas d’incompliment dels ràtios de solvència indicats.

.-**Real Decreto-ley 2/2011, de 18 de febrero, para el reforzamiento del sistema financiero

http://www.boe.es/diario_boe/txt.php?id=BOE-A-2011-3254

—

*A «La tieta» -mítica cançó de Serrat- es descriu al vida d’una típica dona soltera de tantes famílies catalanes dels segles XIX i XX. El diumenge de rams, la tieta donava al nét «vint durets per a obrir una llibreta», ja que «cal estalviar els diners, com sempre ha fet la tieta». La història de la societat catalana és inexplicable sense la referència -sociològica, econòmica i fins i tot sentimental- a les caixes d’estalvi.

http://www.youtube.com/watch?v=mhPzt1D3fjM

“Llamad a cualquier puerta”: Reial Decret-Llei 1/2011, de mesures urgents per a promoure la transició a l’ocupació estable i de requalificació professional de les persones desocupades”(i II)

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-L’art. 3 del Decret es dirigeix a la millora dels serveis públics d’ocupació i a les seves accions concretes per a afavorir els joves, majors de 45 anys i altres aturats. Connecta aquest precepte amb la reforma de les agències de col·locació que ja varem examinar als nostres articles de 10 i 11 de gener. Es tracta, en definitiva, d’un reforçament d’aquests serveis públics (aspecte en el qual també insisteix la Disposició addicional 4ª, amb la referència a un Pla estratègic imminent).

—

2.- El professor Rojo apunta un indici de centralització en la referència programes excepcionals d’ocupació amb gestió unificada per a tot el territori nacional. La norma impulsa un enfortiment del Servei Públic d’Ocupació Estatal i de les seves polítiques actives d’ocupació.

—

3.-Finalment, el legislador ens sorprèn amb una autèntica perla. La disposició final tercera “aprofita” per a precisar un aspecte sense cap connexió amb el contingut del Reial Decret-Llei 1/2011:

“Cualquier referencia a la entidad pública empresarial Loterías y Apuestas del Estado contenida en la regulación de los impuestos estatales de carácter directo se entenderá efectuada a la Sociedad Estatal Loterías y Apuestas del Estado a partir de su constitución”.

—

.-**Real Decreto-ley 1/2011, de 11 de febrero, de medidas urgentes para promover la transición al empleo estable y la recualificación profesional de las personas desempleadas.

http://www.boe.es/diario_boe/txt.php?id=BOE-A-2011-2701

.-El blog de Eduardo Rojo:

http://eduardorojoblog.blogspot.com/2011/02/medidas-urgentes-para-promover-el.html

.-”Llamad a cualquier puerta” (Knock on any door):

http://es.wikipedia.org/wiki/Llamad_a_cualquier_puerta