Autor: Joan Amenós

Crònica de jurisprudència IV: allau de demandes de responsabilitat patrimonial a causa de la vulneració pel Legislador espanyol de normes tributàries comunitàries? (i II).

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.- La STS de la Sala Tercera del Contenciós-administratiu  de 3 de desembre del 2010 –que varem començar a estudiar ahir– ha unificat definitivament –aclarint titubeigs previs- els principis del règim de responsabilitat patrimonial de l’Estat legislador en aquests dos casos:

– Responsabilitat per actes dictats en aplicació d’una Llei declarada inconstitucional.

– Responsabilitat per actes aplicatius d’una norma contrària al Dret comunitari.

–

2.- En ambdós casos, “aunque los actos administrativos sean firmes -en este caso las liquidaciones tributarias relativas al IVA- ello no impide el ejercicio de la acción de responsabilidad patrimonial del Estado por actos del legislador” (FJ 6è).

–

3.- Això obre la porta a una possible cascada de reclamacions de devolucions d’ingressos indeguts (per aplicació de la Llei espanyola declarada contrària a la Directiva europea).

De fet, el Tribunal ja va imposar en el cas concret una plena “restitutio in integrum” amb abonament dels interessos legals (sobre una quantitat base de 671.323,61.-€.).

És interessant apuntar que el Govern espanyol havia sol·licitat al TJCE una limitació en el temps dels efectes retroactius de la sentència sobre la Llei de l’IVA. Però el Tribunal va afegir que “debe recordarse que sólo con carácter excepcional puede el Tribunal de Justicia, aplicando el principio general de seguridad jurídica inherente al ordenamiento jurídico comunitario, verse inducido a establecerla.”

D’altra banda, és cert que el TJCE, en Sentència de 5-3-1993 – Brasserie du Pêcheur i Factortame-, havia admès que la reparació es regiria pel Dret nacional sobre responsabilitat. Aquest podria imposar “requisitos de fondo y de forma” per a garantir les exigències de seguretat jurídica. Aquesta última escapatòria, però, serà difícil, ja que la jurisprudència comunitària i l’espanyola caminen en la mateixa trajectòria: un règim de responsabilitat patrimonial unificat per a actes danyosos aplicatius de lleis declarades inconstitucionals o de lleis espanyoles contràries al Dret comunitari.

Crònica de jurisprudència IV: allau de demandes de responsabilitat patrimonial a causa de la vulneració pel Legislador espanyol de normes tributàries comunitàries? (I)

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-El Tribunal Suprem ha configurat de forma generosa als darrers anys el principi de responsabilitat patrimonial dels poders públics. Exemple d’això són les sentències de 26-11-2009 i de 27-11-2009 sobre submissió al principi de responsabilitat patrimonial del Tribunal Constitucional i del Defensor del Poble (per exemple, en matèria de dilacions indegudes).

Amb certs requisits, la jurisprudència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJCE), ha desenvolupat la regla de la responsabilitat patrimonial dels Estats membres per vulneració del Dret Comunitari. Per exemple, transposició il·lícita d’una Directiva de manera que s’ultrapassi el raonable marge d’apreciació atorgat a l’Estat i s’arribi a “una violació final suficientment caracteritzada”.

–

2.- Probablement, una boira tardorenca omplia Luxemburg quan el TJCE, en Sentència de 6 d’octubre del 2005 (Assumpte C-204/03), declarà que el Regne d’Espanya havia incomplert la Sisena Directiva en matèria d’harmonització de la legislació dels Estats membres relativa a impostos sobre el valor afegit (Directiva 77/388CE, del Consell, de 17 de maig del 1977, després reformada).

El Regne d’Espanya havia limitat indegudament el dret a deducció en el tribut (tot i que és un tema complex, crec que la solució espanyola garantia millor la neutralitat del tribut, però el cert és que era “massa creativa” respecte a la redacció de la Directiva). La conclusió era que una determinada deducció de l’IVA havia de tenir un àmbit subjectiu més ampli (i també beneficiava, per tant, el demandant en el recurs que avui comentem).

–

3.-A l’entitat ECOPARC DE RESIDUS INDUSTRIALS, SA, se li practicaren determinades liquidacions tributàries en diversos exercicis previs a la data de la Sentència precitada, que declarava que la Llei espanyola sobre l’IVA era contrària al Dret Comunitari. El Lletrat assessor d’ECOPARC va  afanyar-se en trucar al seu soci: el seu client també tenia dret a deducció.

No obstant, aquelles liquidacions –ara infectades teòricament d’il·licitud- eren actes ferms. Eren actes aplicatius d’una norma contrària al Dret Comunitari –d’acord- però no patiren cap impugnació administrativa ni judicial.

La seguretat jurídica començà a tremolar quan el magistrat ponent SIEIRA MÍGUEZ inicià l’estudi de la qüestió…

Referència de la sentència a LA LEY: http://laleydigital.laley.es/Content/Documento.aspx?params=H4sIAAAAAAAEAO29B2AcSZYlJi9tynt/SvVK1+B0oQiAYBMk2JBAEOzBiM3mkuwdaUcjKasqgcp

Número de la Sentència al Repertori LA LEY: 208926/2010.

Contractació de personal laboral temporal per l’Administració: lliure ús de les ETT?

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.- Mentre Zygmunt BAUMAN seguéis reflexionant sobre la societat líquida i la fragilitat dels vincles humans a l’època post-moderna (i la nostra biblioteca li dedica una oportuna exposició: http://www.uab.cat/servlet/Satellite/biblioteca-de-ciencies-socials/exposicions-1257777702827.html), l’Administració Pública en mou ja com peix a l’aigua en l’univers de la temporalitat.

És cert que l’article 23.2 de la Llei 39/2010, de Pressupostos Generals de l’Estat per a 2011, fa una crida restrictiva al seu primer incís:

“Durante el año 2011 no se procederá a la contratación de personal temporal, ni al nombramiento de personal estatutario temporal o de funcionarios interinos salvo en casos excepcionales y para cubrir necesidades urgentes e inaplazables.”

–

2.- Ja fa temps que l’Administració Pública utilitza els contractes de posada a disposició amb les empreses de treball temporal (ETT). L’article 23.3 de la Llei de Pressupostos al present any no els restringeix, però exigeix la prèvia autorització conjunta dels Ministeris d’Economiai Hisenda i de Política Territorial i Administració Pública (a l’Estat).

–

3.- Ara bé, el recent Reial Decret 1796/2010 sobre agències de col·locació ha obligat les Administracions Públiques a utilitzar “exclusivament” els serveis públics d’ocupació de les Comunitats Autònomes o el Servei Públic d’Ocupació Estatal (Disposició Addicional Segona).

Les agències de col·locació fan activitats d’intermediació laboral dins les quals és habitual la signatura de contractes de posada a disposició. De fet, el seu recent Decret regulador permet que realitzin tasques de selecció de personal. És a dir, s’observen coincidències parcials en l’objecte de les ETT i de les agències de col·locació (i coincidències subjectives, com es veu a la vida quotidiana). És cert que no és el mateix una agència de col·locació que una ETT però l’actual normativa i la pràctica real tendeixen a la mescla. De fet, sembla que l’orientació europea és la creació de grans agències globals privades de col·locació, selecció i posada a disposició temporal.

En conseqüència, ¿pot utilitzar lliurement l’Administració Pública els serveis que proporcionen les ETT privades tenint en compte la prohibició de la Disposició Addicional Segona del Reglament regulador de les agències de col·locació?

I, per últim, com salvaguardar dins d’aquesta praxi els principis d’igualtat, mèrit, capacitat i publicitat que la Constitució i l’EBEP (article 55) imposen també als funcionaris interins i al personal laboral no fix?

Enllaç a la Llei 39/2010, de Pressupostos Generals de l’Estat per 2011:

http://www.boe.es/diario_boe/txt.php?id=BOE-A-2010-19703

Enllaç als posts sobre agències de col·locació:

http://blogs.uab.cat/actualitatjuridicaamenos/2011/01/10/agenciesi/

http://blogs.uab.cat/actualitatjuridicaamenos/2011/01/11/agenciesii/

Taxa de reposició d’efectius del 10% i vinculació de més ens locals.

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.- La Llei 22/1993 va introduir l’article 20.1.g) de la Llei de Mesures per a la reforma de la funció pública la dramàtica reassignació d’efectius: un procediment que podia concloure –si les coses anaven maldades- en l’excedència forçosa del funcionari amb una reducció abismal de retribucions. No s’aplicà mai. Amb l’actual crisi econòmica, un dels mecanismes de contenció amb més èxit ha estat la taxa de reposició d’efectius, que incorpora actualment la Llei de Pressupostos Generals de l’Estat.

L’article 23.1 de la vigent Llei 39/2010 de Pressupostos Generals de l’Estat, estableix que el nombre total de places de nou ingrés serà, com a màxim, del 10% de la taxa de reposició d’efectius y “se concentrará en los sectores, funciones y categorías profesionales que se consideren prioritarios o que afecten al funcionamiento de los servicios públicos esenciales”.

En principi, la taxa de reposició equival al nombre de funcionaris que ingressen dividit pel nombre de funcionaris que abandonen el lloc per jubilació. És a dir, un 10% de la taxa només permet cobrir un lloc dels deu que queden buits (per tant, un 100% de la taxa de reposició cobriria tots deu a través de l’oferta d’ocupació pública).

–

2.- A la pràctica, però, la taxa no és tan estricta. Per dues raons. En primer lloc, perquè no queda clar si la reposició també afecta a llocs que es deixen sense ocupar per causes diferents a la jubilació (per exemple, excedències, serveis a Comunitats Autònomes, jubilacions que es retarden, etc.). Això permet una graduació més o menys flexible. D’altra banda, la mateixa Llei autoritza diverses excepcions. Per exemple:

–  No es computen els processos de consolidació de l’ocupació temporal previstos a la Disposició Transitòria Quarta de l’EBEP (els ja famosos “una vez y no más”, per a llocs desenvolupats de forma interina o temporal abans de l’u de gener del 2005 i amb generós còmput del temps de servei ja prestat i de l’experiència en els llocs de treball objecte de la convocatòria).

–  Regulació especial dels efectius que cal aconseguir per a les Forces Armades (Disposició Addicional Desena de la Llei 39/2010).

–  Cossos de funcionaris docents, cosa que vincula a les Administracions Públiques amb competències educatives en relació al desenvolupament de la Llei Orgànica 2/2006, de 3 de maig, d’Educació. En aquest cas, la limitació és del 30% de la taxa de reposició d’efectius.

–

3.- Cal precisar que les Corporacions Locals amb menys de 20.000 habitants gaudeixen d’un 30% com a límit de la taxa de reposició d’efectius. En aquest sentit, convé recordar que l’any passat el llistó es va posar en els municipis de 50.000 habitants(observi’s a més que, d’una taxa de reposició del 100% en el 2007 ja ens hem situat en una taxa del 10%).

–

(Enllaç a la Llei de Pressupostos Generals de l’Estat 2011: http://www.boe.es/diario_boe/txt.php?id=BOE-A-2010-19703)

(Altre post d’interès sobre la noció de sector públic a la Llei de Pressupostos: http://blogs.uab.cat/actualitatjuridicaamenos/2010/11/08/concepte-ampli-de-%E2%80%9Csector-public%E2%80%9D-a-efectes-de-limitacions-retributives-al-projecte-de-pressupostos-generals-de-l%E2%80%99estat-2/)

Tenen sentiments les institucions? A propòsit de la «Llei Sinde».

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.- Ens hem referit en alguna ocasió a un projecte de precepte legal que semblava decaigut i que ara ressuscita. Es tracta de la molt torturada “Llei Sinde”, que s’havia articulat com a disposició final de la Llei d’Economia Sostenible i que implicava la reforma de la Llei de Serveis a la Societat de la Informació i de la Llei Orgànica del Poder Judicial.

Tenen sentiments les institucions? La metàfora de GIERKE ens permetria, hipotèticament, donar una resposta afirmativa, ja que els membres i els òrgans de la persona física tindrien la seva pertinent correlació en les persones jurídiques.I potser també els humors.  No obstant, OTTO MAYER i altres impediren la personificació total de l’Estat. D’aquesta manera, el vestit serveix avui a Espanya per a les Administracions Públiques, però no per a altres poders de l’Estat, que vagaregen despullats pels llimbs de la corporeïtat sense personalitat.

–

2.- Mostra sentiments el Parlament? Dues hipòtesis:

–Vergonya: aquest dies s’ha publicat que Espanya és el país amb més descàrregues il·legals del món. Desconfio sistemàticament d’aquesta mena de càlculs tan esbombats: què s’entén per “descàrregues il·legals”? S’han mesurat realment tots els països o només els occidentals que hagin donat les dades? S’ha tingut en compte la ràtio d’habitants per ordinador?  Sigui quina sigui la resposta d’aquestes qüestions, el resultat final fa envermellir. Altre cop el primitiu individualisme hispànic de la Llegenda Negra teixida pels saxons.

–Timidesa: un precepte esquelètic redactat a corre-cuita i amagat dins la Llei d’Economia Sostenible vindrà al món autoamputat. Això augmentarà la befa dels que el consideren inútil.

–

3.-L’iusnaturalisme angèlic causà un gran error: la moral crea el Dret. Però la relació no és tan simple. Sovint, el Dret crea la regla moral o, com a mínim, la distribueix, la reforça  i la nodreix de justificació. Crec que calia, per tant, una solemne norma jurídica amb rang de Llei: en el marc d’un programa polític, amb un objecte definit, amb una aparell repressiu seriós i amb garanties i, sobretot, amb una Exposició de Motius. Serena, il·lustrada, civilitzada.

Posts anteriors:

http://blogs.uab.cat/actualitatjuridicaamenos/?s=pirates

Nova i exigent regulació per a les aigües minerals naturals i per a les aigües de brollador (i II).

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.- El RD 1798/2010, de 30 de desembre, ha matisat el procediment d’autorització aplicable a l’explotació de les aigües minerals naturals i de les aigües de brollador (“aguas de manantial”).

Exposarem tot seguit els tràmits de forma sintètica:

– Primer: sol·licitud de declaració de l’aigua com a aigua mineral natural o com a aigua de brollador (que són les dues categories legals previstes).

Aquesta sol·licitud serà resolta per l’autoritat minera competent de la Comunitat Autònoma. La resolució final serà una declaració motivada que, en cas favorable, es publicarà al BOE i al diari oficial de la Comunitat Autònoma corresponent.

– Segon: un cop publicada la precedent declaració de l’aigua, caldrà sol·licitar l’autorització d’aprofitament del brollador o captació subterrània. Serà resolta per l’autoritat minera competent de la Comunitat Autònoma, d’acord amb els preceptes de la Llei de Mines (especialment, arts. 24 i ss.). Cal assenyalar el següent:

-L’Administració Pública ha de concedir el dret preferent a l’aprofitament d’aigües minerals a qui fos el seu propietari en el moment de la declaració de la seva condició mineral (aigua mineral natural o aigua de brollador). Aquest propietari pot cedir l’aprofitament a tercers.

-Si es tracta de deus situades en terrenys de domini públic, l’aprofitament correspondrà a la persona que hagués instat l’expedient. En aquest cas, l’aprofitament s’atorgarà mitjançant una específica concessió administrativa (art. 27.3 de la Llei de Mines).

-Dins la documentació per a obtenir l’autorització cal ressaltar, entre d’altres, el projecte general d’aprofitament, el pressupost d’inversions i l’estudi econòmic, així com la justificació d’un possible perímetre de protecció.

-En cas de denegació o manca d’exercici del dret d’aprofitament atorgat, l’Administració podrà convocar un concurs públic per a concedir l’aprofitament.

-Si l’autorització o la concessió (per exemple, en el perímetre de protecció) afecten a tercers, el titular estarà obligat a indemnitzar-los. En cas de desavinença, podrà sol·licitar l’aplicació de la Llei d’Expropiació Forçosa si l’aigua ha estat declarada d’utilitat pública. En aquest cas, per tant, es constituiria en beneficiari de l’expropiació.

-L’autorització d’aprofitament es publicarà al BOE.

–

2.-Un cop efectuada aquesta última publicació, la intervenció administrativa es manté amb l’obligació d’inscripció  de les aigües al Registre Sanitari d’Aliments.  En el cas de les aigües minerals naturals, aquesta inscripció serà requisit imprescindible per a la seva inclusió a la llista d’aigües minerals reconegudes (que es comunica a la Comissió Europea i es publica al DOUE).

–

3.- El Reial Decret regula de forma primmirada el règim d’autocontrol de les aigües per l’explotador i estableix l’obligació d’interrupció immediata de l’activitat en cas de que es detecti contaminació. També hi ha una referència, lògicament, a la inspecció administrativa i al règim sancionador.

Recordeu, en fi, que, d’acord amb el darrer incís de l’art. 5.1 del Decret, “en los locales de hostelería y/o restauración, los envases deben abrirse en presencia del consumidor”.

Nova i exigent regulació per a les aigües minerals naturals i per a les aigües de brollador (I).

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-El recent RD 1798/2010, de 30 de desembre, ha regulat “la explotación y comercialización de aguas minerales naturales y aguas de manantial envasadas para consumo humano”. És un sector d’extraordinària importància econòmica i realment rellevant a la nostra vida quotidiana.

El nou Decret s’aplica a les aigües extretes del subsòl del territori del Regne d’Espanya, però les seves exigències sanitàries, de composició i d’etiquetatge també vinculen les aigües minerals dels altres Estats de la Unió Europea i fins i tot de països tercers.

–

2.- Especial rellevància jurídica té el règim transitori. Les aigües minerals i naturals ja existents hauran d’adaptar les seves característiques generals als nous paràmetres normatius (es tracta, entre d’altres, de l’annex I, relatiu a la quantitat de microorganismes, dades químiques, de puresa, etc.). Això es concreta en un precepte jurídicament contundent i molt interessant: poden regir els paràmetres preexistents fins a l’exhauriment d’existències. En concret, la Disposició Transitòria primera estipula el següent:

“Prórroga de comercialización

Las aguas minerales naturales y aguas de manantial, comercializadas o etiquetadas conforme a la legislación vigente con anterioridad a la entrada en vigor de este real decreto, podrán comercializarse hasta agotar existencias, aunque no se ajusten a lo dispuesto en el mismo.”

–

3.- Diferent de les qualitats pròpies de l’aigua que es distribueix són els requisits per a obtenir les autoritzacions prèvies a l’extracció i comercialització de l’aigua. En aquest cas, sí que es permet que, en els procediments iniciats abans de l’entrada en vigor del RD 1798/2010, es pugui aplicar la normativa autoritzatòria anterior (RD 1074/2002, de 18 d’octubre).

Exposarem demà aquest peculiar nou règim d’autorització, que encara manté com a guia la important Llei de Mines del 1973. En principi, cal entendre que els operadors amb les llicències ja obtingudes no hauran de renovar automàticament els permisos vigents, però sí hauran d’adaptar-se a les noves regles sanitàries, de qualitat i d’etiquetatge. L’art. 1.4.indica que “este real decreto obliga a todos los operadores de aguas minerales naturales y aguas de manantial” i  l’art. 3.1.2on preveu la revocació de  llicències per incompliment de les exigències legals.

—

(.-*Real Decreto 1798/2010, de 30 de diciembre, por el que se regula la explotación y comercialización de aguas minerales naturales y aguas de manantial envasadas para consumo humano.

http://www.boe.es/diario_boe/txt.php?id=BOE-A-2011-971)

Nou «watchdog» intern en matèria de contractació pública a la Generalitat

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

Post redactat per Sílvia Camps Comas, advocada.

1.- El Decret 203/2001, de 18 de gener, crea la Oficina de Supervisió i Avaluació de la Contractació Pública, que es troba adscrita al Departament de la Presidència i que té rang orgànic de direcció general.

La creació d’aquesta oficina respon a la necessitat d’incrementar el principi de transparència en la contractació pública de la Generalitat de Catalunya, distribuint les competències entre el Departament de la Presidència i el Departament d’Economia i Coneixement (fins ara concentrades en una mateixa unitat directiva). Així, el Departament de la Presidència assumeix les importants competències en matèria de contractació pública que li han estat atribuïdes mitjançant el Decret 200/2010, de 27 de desembre.

–

2.- L’Oficina de Supervisió i Avaluació de la Contractació Pública té, entre altres, les següents funcions:

– Vetllar per l’aplicació del principi de transparència administrativa en la contractació pública a la Generalitat i al seu sector públic.

– Establir directrius i unificar els criteris d’actuació en matèria de contractació pública.

– Proposar canvis i millores en els aspectes administratius, tècnics i econòmics  de la contractació pública que consideri adients.

– Analitzar, supervisar i controlar els procediments, processos i sistemes de gestió i organització de la contractació pública.

– Vetllar pel compliment de la normativa vigent en matèria de contractació pública i garantir la introducció de millores en els procediments de gestió i organització de la contractació pública.

–

3.- Cal tenir present que la Direcció General del Patrimoni del Departament d’Economia i Coneixement assumirà la resta de funcions en matèria de contractació pública no previstes en el present Decret. A més, la Junta Consultiva de Contractació Administrativa i la Comissió Central de Subministraments restaran adscrites al Departament d’Economia i Coneixement.

Crònica de jurisprudència III: segueix la guerra de posicions sobre la professionalització de la funció directiva (i II)

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-La Sentència del Tribunal Suprem de 3 de setembre del 2010 examina la legalitat de dotze reial decrets d’organització dels ministeris i dóna un resultat interessant: quatre foren anul·lats, però vuit mantingueren la seva vigència.

–

2.-És interessant observar els criteris que el Tribunal exposa per a avalar la legalitat de les normes organitzatives impugnades:

–En primer lloc, no es pot menystenir un element quantitatiu. En efecte, els reial decrets salvats incloïen una llarga i elaborada justificació. El Tribunal és refractari a admetre les expressions legals telegràfiques i agosarades. També rebutja els “términos genéricos o de pura abstracción” (Fonament de Dret desè). Les motivacions de l’excepció a la reserva funcionarial s’allotgen no sols al preàmbul, sinó també a la descripció articulada de les tasques de la Direcció General.

-Les funcions de l’òrgan –la Direcció General- hauran de precisar-se i caldrà demostrar que són més idònies les persones que, malgrat no tenir la condició funcionarial, poden desenvolupar aquestes “comeses extraordinàries” (FD tercer).

–Els fonaments objectius i de raonabilitat són, en ocasions, molt transparents. Així passa amb la Direcció General del Tresor i Política Financera, que pot ser coberta “entre empleados del Banco de España” (que poden tenir una condició de contractat laboral). És clara la seva “especial qualificació”.

-La relació amb sectors econòmics molt dinàmics i canviants també és subratllada pel Tribunal. Per exemple, el mercat i la indústria informàtica: “elevada especialidad y complejidad técnica; permanente mutabilidad; y necesaria relación con los agentes privados que intervienen en el sector de las nuevas tecnologías” (Fonament de Dret 5è.).

-Les direccions generals que impliquen una “política de comunicació” solen justificar l’acollida de personal al marge de l’estatut funcionarial. Per exemple, la Direcció General de Coordinació Informativa del Ministeri de la Presidència, la Direcció General de Comunicació de la Defensa (del Ministeri de Defensa) i la Direcció General de Relacions Informatives i Socials del Ministeri de l’Interior.

–Però, en canvi, la Direcció General de Suport a les Víctimes del Terrorisme ha de ser cobertes per funcionaris públics, ja que –encara que es tracta de replantejar el fugaç “Alto Comisariado de Apoyo a las Víctimas del Terrorismo”- el contacte amb les indicades víctimes, la relació amb organitzacions sense ànim de lucre o el suport per a l’obtenció d’ajuts formen part de les “actividades propias del normal giro o tráfico administrativo” (FD 7è). Tampoc va servir per a obrir al sector privat la Secretaria General del Consell de Coordinació Universitària el fet de que s’exigís experiència en projectes complexos, público-privats o internacionals: en tot això ja treballen sovint els funcionaris públics del sector educatiu (FD 9è).

–

3.-En conclusió, el Tribunal ha entès que la LOFAGE instaura “un régimen riguroso de profesionalización de los más altos cargos de la estructura administrativa estatal,(…)”.Són admissibles excepcions, però sense defugir la professionalitat i experiència.

Al meu entendre, estem davant d’una jurisprudència rellevant en la construcció de la noció de personal directiu prevista a l’EBEP (“Estatuto básico del Empleo Público”) encara que molt lligada a una aposta legal molt concreta de funcionarització.

Referència La Ley:

http://laleydigital.laley.es/Content/ListaResultados.aspx?params=H4sIAAAAAAAEAO29B2AcSZYlJi9tynt/SvVK1+B0oQiAYBMk2JBAEOzBiM3mkuwdaUcjKasqgcplVmVdZhZAzO2dvPfee++999577733ujudTif33/8/XGZkAWz2zkrayZ4hgKrIHz9+fB8/IprrZbW8Xnz2pl7nv7DNJs1nO78wm7brrHxaTT/bxe/FZf4mm9DnVT3L6yfX9Fszr65eZJfFRdYW1fJJVsv7WdMUzdOszT57dfrs9NXpi5Oz4999b3/3/t7Bg3u/+9753s4uvZtn9XT+MrvIP/vOui6aVb2e5ctpkY2zZvXuF05XxWeTdvmaW/3u9zL7O30zC74h8F++ePPq+NUvnC7Cd+jv31+6+YVrGpH96v8BDC2EA+0AAAA=WKE

Crònica de jurisprudència III: segueix la guerra de posicions sobre la professionalització de la funció directiva (I)

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-L’art. 18.2 de la Llei estatal 6/1997, de 14 d’abril, d’Organització i Funcionament de l’Administració General de l’Estat (en endavant, LOFAGE) ha patit un autèntic calvari per a aconseguir la seva plena aplicació i, sobretot, la implantació del seu esperit. El seu text és el següent:

“2. Los Directores generales serán nombrados y separados por real decreto del Consejo de Ministros, a propuesta del titular del Departamento.

 

Los nombramientos habrán de efectuarse de acuerdo con los criterios establecidos en el apartado 10 del artículo 6 entre funcionarios de carrera del Estado, de las Comunidades Autónomas o de las Entidades locales, a los que se exija para su ingreso el título de Doctor, Licenciado, Ingeniero, Arquitecto o equivalente, salvo que el Real Decreto de estructura del Departamento permita que, en atanción a las características específicas de las funciones de la Dirección General, su titular no reúna dicha condición de funcionario.”

–

2.- En aquell moment, es tractava d’una aposta forta del gabinet Aznar en l’estructuració de l’Administració de l’Estat de la segona meitat del segle XX. Tres òrgans directius havien de cobrir-se “entre funcionarios de carrera del Estado, de las Comunidades Autónomas o de las Entidades locales, a los que se exija para su ingreso el título de Doctor, Licenciado, Ingeniero, Arquitecto o equivalente” (art. 15.6):

–Subsecretaris (art. 15.6): sense les excepcions previstes per als Directors Generals.

–Secretaris Generals Tècnics (art. 17.3) : ídem que el cas anterior.

–Directors Generals (art. 18.2): ja l’hem citat i ja hem assenyalat que el Govern pot canviar motivadament el criteri legal professionalitzador.

És cert que era freqüent que els directors generals –i les altres autoritats indicades- fossin funcionaris públics en situació d’excedència o similar per a cobrir el lloc de designació política. Però ara s’imposava que la persona triada conegués per dintre el món de l’Administració i l’aroma dels expedients (havia de ser, a més, del Grup A). Un tema clau, per tant, en l’actual debat sobre la funció directiva.

Les Comunitats Autònomes, per cert, no seguiren el model (almenys, les que jo tinc coneixença).

–

3.-Amb la tinta del BOE encara humida, començaren a promulgar-se excepcions (RD 2232/1998, RD 1466/1999, RD 1281/2000, RD 693/2000, RD 1282/2000, etc.). En algun cas, foren anul·lats per la Sentència del Tribunal Suprem  de 21 de març del 2002 (amb una execució de sentència discutible, per cert).

No obstant, a partir del 2004 les excepcions es disparen. La STS de 7 de desembre del 2005 insistia en la jurisprudència anterior però –en canvi- una STS de 6 de març del 2007 admet la correcció legal en l’exercici de la potestat discrecional del Govern. Podeu veure un resum d’aquestes batalles a la sempre brillant edició anual de MARTÍN REBOLLO de les Leyes Administrativas (Thomson-Aranzadi).

Una Sentència de la Sala Tercera del Tribunal Suprem, de 3 de setembre del 2010, ha tornat a  enfrontar-se profundament amb la qüestió. Ho veurem demà (dilluns, al següent post).