Autor: Joan Amenós

Cap a una nova Llei d’universitats?

~ Joan Amenós ~ 2 comentarios

1.-En poques setmanes, s’estan succeint els manifestos i documents en relació a les fórmules de govern i gestió de les universitats catalanes (vàrem fer un comentari a la nostra pàgina    http://blogs.uab.cat/actualitatjuridicaamenos/2010/12/16/la-hora-de-la-gobernanza-en-la-universidad-catalana/ ).

Justament avui, La Vanguardia publicava el darrer d’ells, signat per tots els rectors de les universitats públiques catalanes. En aquest cas, ja es fa una referència directa a una hipotètica nova Llei d’universitats.

–

2.- Segons sembla, el debat es planteja en un doble àmbit. En primer lloc, el finançament. Els rectors defensen els bons resultats de l’actual maquinària, malgrat els recursos reduïts en comparació a altres països europeus. Així, per exemple, la producció científica de les universitats catalanes i espanyoles dóna uns bons indicadors. El mateix passa amb el nombre de patents registrades, on la universitat mostra una major eficàcia i creativitat que la resta dels sectors productius de la nostra economia. Extra Universitas, nulla scientia.

Més dubtes s’observen, al meu entendre, en el balanç de la docència. És cert –com apunten els rectors- que els nostres alumnes “no desentonen” quan comparen la seva experiència amb els companys “erasmus” d’altres països i que l’atur juvenil és menys cruel amb els universitaris. Però és fàcil observar que queda molt camp per recórrer en la millora de la qualitat de l’ensenyament (coneixement d’idiomes, redacció de textos comprensibles, capacitat d’expressar-se en públic de forma precisa, dedicació seriosa dels docents…).

I, potser, no és només l’augment dels ja coneguts 8000 € anuals per alumne (inferiors a la inversió pública d’altres països, però que ja no creixeran en molts anys…). Es tracta, també, d’un canvi d’actitud que tampoc sé molt bé per on ha de començar.

–

3.-Enorme  interès presenta, des del punt de vista  jurídic, el debat entre un model “ participatiu” i un model  “gerencial”. Sé que es tracta, però, d’uns adjectius massa esquemàtics. A priori, un govern més orientat als resultats en mans de les autoritats polítiques i dels seus directius sembla més ajustat a les exigències actuals del servei públic (sempre que es respecti un cert marge per a la llibertat de càtedra i d’investigació, com passa, d’altra banda, en els nuclis de decisió autònoma d’altres funcionaris).

No obstant, admeto que una república d’alumnes i docents compromesos i participatius també pot tenir èxit. El mateix ORTEGA Y GASSET  insistia en la seva clàssica Misión que la Universitat és la casa dels estudiants. Però no serà fàcil defensar  públicament aquest ideal tenint en compte les xacres estamentals que encara supuren.

Contradiccions en l’enfortiment dels Directors de centres educatius

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-Una de les normes més polèmiques i agosarades de l’anterior Govern de la Generalitat fou el Decret 102/2010, de 3 d’agost, d’autonomia dels centres educatius. Entre les seves previsions, s’ha assenyalat que podríem estar davant una de les primeres plasmacions de la funció directiva –dibuixada només a grans trets a l’EBEP, Estatut Bàsic de l’Ocupació Pública-. Ens referim, especialment, a la figura del Director del centre educatiu. L’Exposició de Motius no s’amaga d’anotar que “els preceptes del Decret se situen en un context de lideratge fort i distribuït de les direccions”. I afegeix que “aquest lideratge té per referent la concreció del projecte educatiu formulada en el projecte de direcció que, per accedir al càrrec, el director o directora ha hagut d’elaborar i defensar”.

–

2.-La norma citada té una orientació diferent de les diverses lleis autonòmiques que, darrerament, s’han promulgat à la recherche de l’autorité perdue.  No obstant, ha hagut d’enfrontar-se, inevitablement, amb la qüestió de les sancions.

–

3.-I és aquí on el Director, enfortit a l’art. 31 com a gran timoner del projecte de direcció, de la carta de compromís educatiu, de les normes d’organització i funcionament del centre i fins i tot de la relació de llocs de treball i dels perfils especialitzats dels docents, ha de cedir –potser com un nou Sòcrates- davant l’assemblea estamental (les negretes són nostres):

“5. Un cop resolt l’expedient per la direcció del centre, i a instàncies dels progenitors o tutors legals, o de l’alumnat afectat si és major d’edat, el consell escolar pot revisar la sanció aplicada, sens perjudici de la presentació dels recursos o reclamacions pertinents davant els serveis territorials corresponents.”[art. 25.5]

No conec a l’ordenament jurídic cap altre cas de revisió d’una sanció per un òrgan de participació dels usuaris i del personal del servei públic.

Crònica de jurisprudència II: l’Alcalde no prevaricà

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.- L’Alcalde d’ Alhama d’Aragó  estava legitimat legalment per a dictar dues resolucions:

– Incoar el procediment sancionador contra el Secretari de l’Ajuntament.

– Adoptar una mesura cautelar de “prohibición de acceso a los expedientes objeto de la denuncia y al apartamiento de aquellos asuntos sobre los que pueda haber una sospecha fundada de irregularidades”.

Ara bé, totes les altres actuacions seves van ser anul·lades pels Jutjats contencioso-administratius: presa de mesures cautelars de suspensió provisional de funcions –fins i tot, abans de la incoació del procediment sancionador, desproporció de les sancions proposades a l’expedient sancionador, reiterades irregularitats en la notificació, etc.

–

2.- El 23 d’octubre del 2008, l’Audiència Provincial de Saragossa dictà sentència condemnant el citat Alcalde per un delicte continuat de prevaricació (pena de deu anys d’inhabilitació especial).

El Tribunal Suprem, en sentència de 4 de febrer de 2010, cassa i anul·la la sentència impugnada, a més de dictar una altra a la qual absol l’acusat del delicte imputat. El Tribunal reitera una noció estricta del delicte de prevaricació basada en els següents elements:

– Primer.- Manteniment de les tesis objectives, que insisteixen que en la prevaricació ha d’existir “una patente y fácil cognoscibilidad de la contradicción del acto administrativo con el derecho”.  Es recorden els tradicionals adjectius jurisprudencials que han descrit la situació: “palmaria”, “patente”, “evidente”, “esperpéntica”, etc.

– Segon.- Cal complementar la regla anterior amb la perspectiva subjectiva, incrustada en el mot tradicional del tipus “a sabiendas”. Això implica que la resolució administrativa és un producte de la voluntat de l’autor, convertida en font de normativitat.

Aquest darrer concepte es completa amb la impossibilitat de salvació de l’acte per cap cànon interpretatiu:

“Puede decirse, como se hace en otras sentencias, que tal condición aparece cuando la resolución, en el aspecto en que se manifiesta su contradicción con el derecho, no es sostenible mediante ningún medio aceptable de interpretación de la Ley (STS núm. 1497/2002, de 23 de septiembre), o cuando falta una fundamentación jurídica razonable distinta de la voluntad de su autor (STS núm. 878/2002, de 17 de mayo) o cuando la resolución adoptada –desde el punto de vista objetivo- no resulta cubierta por ninguna interpretación de la Ley basada en cánones interpretativos admitidos (STS núm.76/2002, de 25 de enero). Cuando así ocurre, se pone de manifiesto que la autoridad o funcionario, a través de la resolución que dicta, no actúa el derecho, orientado al funcionamiento de la Administración Pública conforme a las previsiones constitucionales, sino que hace efectiva su voluntad, sin fundamento técnico-jurídico aceptable.”

D’altra banda, s’afegeix que la prevaricació, normalment, va més enllà de la nul·litat de ple dret (que seria el vici administratiu més gran).

–

3.- L’Alcalde cessà en el seu càrrec després de les eleccions municipals de maig del 2007. Fins aquell moment, una mescla de decisions regulars i irregulars havia assegurat que el Secretari-Interventor no s’havia reintegrat al seu lloc de treball des del primer Decret de 24 de maig del 2005 (que, a més, sol·licitava el suport de les forces d’ordre públic per a assegurar que el funcionari desallotjava immediatament les dependències municipals).

Referència de la Sentència del Tribunal Suprem de 4 de febrer del 2010 (Sala Segona, del Penal): La Ley 2372/2010

http://laleydigital.laley.es/Content/Documento.aspx?params=H4sIAAAAAAAEAO29B2AcSZYlJi9tynt/SvVK1+B0oQiAYBMk2JBAEOzBiM3mkuwdaUcjKasqgcplVmVdZhZAzO2dvPfee++999577733ujudTif33/8/XGZkAWz2zkrayZ4hgKrIHz9+fB8/IprrZbW8Xnz2pl7nv7DNJs1nO78wm7brrHxaTT/bxe/FZf4mm9DnbdVm5au8oY+repbXT67pt2ZeXb3ILouLrC2q5ZOsFlDFbPbZd77a2dm59+DevZ2DvV94mdcNNfjsJ4uLfNnmv3BeXMyf0/9baZ81TdE8zdrss1enz05fnb44OTv+3ff29+492Pvd9873dnZ3fmGTZ/V0/jK7yD/7zroumlW9nuXLaZGNs2b17heWy7eE8mtuxDD/H6XlVJjbAAAAWKE



Club de fumadors

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.- La recent Llei 42/2010, de 30 de desembre, que modifica la Llei 28/2005, de mesures sanitàries enfront del tabaquisme, presenta dos problemes jurídics rellevants.

El primer, de caire més filosòfic, és el criticat reglamentisme estatal. En efecte, la prohibició regiria encara que el titular i els clients estiguessin d’acord en fumar, que aquesta possibilitat s’anunciés a l’entrada i que els treballadors cobressin un hipotètic complement retributiu de penositat. No obstant, si examinem altres normes de medi ambient que s’imposen forçosament a les activitats i locals de pública concurrència, la veritat, és que la solució legal no és desproporcionada.

Un segon punt dubtós –més tècnic- és la no indemnització als empresaris que havien fet reformes al local d’acord amb la legislació precedent. Des d’un punt de vista general, la majoria de la doctrina espanyola –liderada pel professor GARCÍA DE ENTERRÍA- defensa que el legislador no està obligat a compensar els perjudicis no individualitzats derivats de reformes legislatives. Es diu que no es pot petrificar la norma. Ara bé, això no impedeix un cert sentiment d’insatisfacció, com apuntava el company Andrés Boix: http://www.lapaginadefinitiva.com/aboix/?p=309

–

2.- La noció de “club privat de fumadors”, regulada per la disposició addicional novena, ha generat molts comentaris. El seu text és el següent:

“Disposición adicional novena. Clubes privados de fumadores.

A los clubes privados de fumadores, legalmente constituidos como tales, no les será de aplicación lo dispuesto en esta Ley, relativo a la prohibición de fumar, publicidad, promoción y patrocinio, siempre que se realice en el interior de su sede social, mientras en las mismas haya presencia única y exclusivamente de personas sociales.

A los efectos de esta Disposición, para ser considerado como club privado de fumadores deberá tratarse de una entidad con personalidad jurídica, carecer de ánimo de lucro y no incluir entre sus actividades u objeto social la comercialización o compraventa de cualesquiera bienes o productos consumibles.

En ningún caso se permitirá la entrada de menores de edad a los clubes privados de fumadores.”

Encara que s’ha intentat –segons sembla- algun frau a la llei a través d’aquest precepte, el cert és que la prohibició de que l’entitat tingui ànim de lucre i de que comercialitzi béns o productes consumibles fan pràcticament impossible la reconversió dels actuals negocis.

–

3.- En general, sembla que existeix una pacífica aplicació de la norma (lliçó important per als que pensen que “els governs no poden fer coses”). Una interessant conseqüència de la Llei ha estat el replantejament que estan fent molts municipis en la gestió del domini públic. Es diu que algunes poblacions ampliaran el nombre d’autoritzacions d’ocupació per a terrasses. L’opció és legítima, encara que pot perjudicar altres administrats (els que caminen, els titulars de locals comercials propis, els veïns…).

«Les lois inapplicables, un mal français» [pas du tout!]

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-Un dels tòpics del Dret Públic contemporani és la proliferació normativa. Els meus col·legues encara recordaran la “metralladora normativa” –en expressió o d’Ortega y Gasset-, la no menys famosa “legislació motoritzada” o fins i tot el crit decimonònic de Torres Mena reclamant la definitiva codificació i estabilització del Dret Administratiu.

El problema és complex i són moltes les veus que ja lliguen directament excés de normes i manca de la seguretat jurídica constitucionalment reconeguda. Però no hi ha solució. El desenvolupament de l’Estat com a fórmula de dominació (clarament, en la versió continental europea) implica la reducció de la llibertat estimativa de l’aplicador (ja sigui un operador judicial, administratiu o merament privat). ¿Ens atreviríem a fer molt poques lleis i molt curtes –fins i tot, sense la seqüela reglamentària- i deixaríem en mans dels destinataris i dels aplicadors un arbitri amplíssim?

–

2.-L’editorial de Le Monde d’ahir considerava aquest pecat “una malaltia francesa” (ah, la France!…). La tesi era aquesta (la traducció és nostra):

“El gust molt francès per les lleis “xerraires”, inútils, redundants, decoratives o de circumstàncies ha estat moltes vegades denunciat pels millors esperits. Avui, més encara que ahir, aquesta malaltia nacional sembla incurable.”

L’editorialista entenia que la qüestió estava d’actualitat perquè el Senat francès, en el seu informe anual sobre l’aplicació de les lleis, assenyalava que la majoria de les lleis aprovades pel Parlament en el darrer any “segueixen sense tenir efecte per falta de textos reglamentaris d’aplicació”. El tema és especialment preocupant a França, a causa de la seva peculiar reserva reglamentària prevista per la Constitució.

–

3.-François Fillon ja havia anotat en una circular del 29 de febrer del 2008 dirigida als membres del seu govern que les reformes engegades quedaven sovint paralitzades per manca de desenvolupament posterior. L’editorial assenyala, en fi, un exemple que ens sonarà proper:

“[…]: la llei que crea una prestació diària d’acompanyament d’una persona al final de la seva vida ha estat votada, per unanimitat, al febrer del 2010; set mesos més tard, cap dels seus decrets d’aplicació havia estat publicat.”

En fi, si voleu opinar sobre aquesta qüestió, que patim diàriament, us convido a fer-ho tot seguit.

Dues rellevants Circulars del Banc d’Espanya

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-El Banc d’Espanya ha dictat recentment dues importants circulars :

.-Circular 8/2010, de 22 de diciembre, del Banco de España, a entidades de crédito, de modificación de la Circular 4/2004, de 22 de diciembre, sobre normas de información financiera pública y reservada, y modelos de estados financieros.

PDF (BOE-A-2010-20070 – 19 págs. – 310 KB)

.-Circular 9/2010, de 22 de diciembre, del Banco de España, a entidades de crédito, de modificación de la Circular 3/2008, de 22 de mayo, sobre determinación y control de los recursos propios mínimos.

PDF (BOE-A-2010-20071 – 23 págs. – 354 KB)

La primera d’elles es dicta per a omplir determinats buits deixats per reglaments comunitaris (de la Comissió) pel que fa a la modificació de la norma internacional de comptabilitat número 27 (IAS 27) sobre estats financers consolidats i separats i de la norma internacional d’informació financera número 3 (IRRS 3 ) sobre combinació de negocis.

–

2.-Considerable interès jurídic  i econòmic presenta la segona norma citada, relativa a determinació i control dels recursos propis mínims. En l’actual conjuntura es tracta, evidentment, d’una circular fonamental.

Des del punt de vista jurídic, volem introduir la següent reflexió. La Circular 3/2008 sobre el mateix assumpte fou dictada prèvia habilitació normativa de la Llei 13/1985, de 25 de maig, de coeficient d’inversió, recursos propis i obligacions d’informació dels intermediaris financers i altres normes del sistema financer, la seva reforma per Llei 36/2007 i del RD 216/2008, que la desenvolupa. Aquestes normes concretaren la transposició al Dret espanyol de dues directives comunitàries. Modificades aquestes directives parcialment l’any 2009, el Banc d’Espanya considera que pot dictar la Circular en base a la mateixa habilitació. És això admissible? I si el legislador espanyol decideix –com ho va fer l’any 2007-que la transposició ha d’efectuar-se ara amb nous criteris?

El tema es complica perquè el Banc aprofita per “transposar” la Directiva 2009/111/CE. Ara bé, la transposició “autèntica” d’aquesta Directiva forma part d’un “Proyecto de Ley recientemente remitido al Congreso de los Diputados” (Exposició de Motius de la Circular). Per tant, com que el Banc ja admet en aquest cas que no hi ha habilitació, promulga una “Guía” que “aún sin tener carácter vinculante, sirven para orientar y favorecer el cumplimiento de sus propias normas en lo que se refiere a disponer de sólidos procedimientos de gobierno interno”.

De fet, la Circular és una reforma tècnica, però l’annex o “Guía” són autèntiques instruccions de política econòmica per a les entitats, amb una considerable dosi de discrecionalitat. Per exemple (paràgraf sisè del punt 2):

“-Las entidades estudiarán distintas herramientas de reducción del riesgo de liquidez, en particular un sistema de límites y “colchones” de liquidez que permita afrontar diversos escenarios de tensión, y una estructura de financiación y un acceso a fuentes de financiación adecuadamente diversificadas. Estas medidas se someterán a revisión periódicamente.”

–

3.- Per últim, hem de dir que la Circular avança en l’harmonització bancària mundial, amb diverses al·lusions a la potestat de reconeixement pel Banc d’Espanya de l’equivalència entre les disposicions de supervisió i regulació bancària d’altres països i les pròpies de la Unió Europea.

Sobre aquests darrers aspectes, es recomanable la lectura d’ORRIOLS I SALLÉS, M.A.: El Banco Central Europeo y el Sistema Europeo de Bancos Centrales. Régimen jurídico de la autoridad monetaria de la Comunidad Europea (Comares, 2004).

Diguem, per concloure, que l’especialització del vocabulari no justifica la foscor enfarfegada d’una gran part de l’articulat. Acomiadem al lector  amb la reforma de l’apartat primer de la Norma Octava:

“En la medida en que las entidades no integren los porcentajes citados de estas plusvalías entre sus recursos propios computables, o las integren solo [sic] parcialmente (bien sea porque solo [sic] las computen para algunas participaciones o riesgos, bien porque solo [sic] computen una parte del total de las plusvalías contabilizadas, o bien por ambas circunstancias), el valor del activo o, lo que es lo mismo, la exposición a considerar, tanto a efectos de los requerimientos de riesgo de crédito como a efectos de las deducciones previstas en las Normas Novena y Décima o de los límites a los grandes riesgos, solo [sic] tendrán en cuenta los importes brutos de las plusvalías que hayan contribuido a incrementar los recursos propios.”

El nou Estatut de l’Estudiant Universitari

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.- Ha estat publicat recentment el Reial Decret 1791/2010, de 30 de desembre, pel qual s’aprova l’Estatut de l’Estudiant Universitari. Va entrar en vigor l’ 1 de gener de 2011.

Cal avisar que la norma realment conflictiva -que alguns esperen amb ungles i dents- és la Llei reguladora de la potestat disciplinària. El Govern haurà de presentar un projecte de Llei en el termini d’un any…

2-. L’Estatut té els següents capítols:

-I.- Disposicions generals.

-II.- Dels drets i deures dels estudiants.

-III.- De l’accés i l’admissió a la universitat.

-IV.- De la mobilitat dels estudiants.

-V.- De les tutories.

-VI.- De la programació docent i avaluació de l’estudiant d’ensenyaments conduents a l’obtenció d’un títol oficial.

-VII.- De la programació docent i avaluació de l’estudiant d’ensenyaments no conduents a l’obtenció d’un títol oficial.

-VIII.- De la participació i representació dels estudiants.

-IX.- De les beques i ajuts a l’estudiant.

-X.- Del foment de la convivència activa i corresponsabilitat universitària.

-XI.- Del Consell d’Estudiants Universitaris de l’Estat.

-XII.-De l’activitat esportiva dels estudiants.

-XIII.- De la formació en valors.

-XIV.- De les activitats de participació social i cooperació al desenvolupament dels estudiants.

-XV.- De l’atenció a l’universitari.

-XVI.- De les associacions d’antics alumnes.

3.- L’article 1.2 precisa que l’Estatut s’aplica a tots els estudiants de les universitats públiques i privades, cosa que pot generar algunes tensions.

D’altra banda, cal dir que la majoria de drets reconeguts es configuraran de manera concreta a la legislació de les Comunitats Autònomes i, molt especialment, als estatuts i reglaments universitaris. A més, alguns drets presenten novetats que seran de difícil aplicació (per exemple, el dret a l’orientació i la tutoria personalitzada).

El vocabulari “bolonès” dels darrers anys s’incorpora a dojo i els al·lèrgics tindran problemes de respiració (crèdits ECTS, formació en valors, habilitats i competències, tutories, etc.). No obstant, és veritat que no es propugna un estudiant passiu, sinó que s’imposa que “deben asumir el compromiso de tener una presencia activa y corresponsable en la universidad”.

Servei públic d’ocupació i agències privades: entre la competència i la coordinació (i II).

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.- Com dèiem ahir, el Reial Decret 1796/2010, ha regulat les agències de col·locació. L’article 2.1 les defineix així:

“A efectos de lo previsto en esta norma, se entenderá por agencias de colocación aquellas entidades públicas o privadas, con o sin ánimo de lucro, que, en coordinación y, en su caso, colaboración con el servicio público de empleo correspondiente, realicen actividades de intermediación laboral que tengan como finalidad proporcionar a las personas trabajadoras un empleo adecuado a sus características y facilitar a los empleadores las personas trabajadoras más apropiadas a sus requerimientos y necesidades.

A este fin las agencias de colocación valorarán los perfiles, aptitudes, conocimientos y cualificación profesionales de las personas trabajadoras que requieran sus servicios para la búsqueda de empleo y los requerimientos y características de los puestos de trabajo ofertados. Estas agencias de colocación podrán desarrollar también actuaciones relacionadas con la búsqueda de empleo, tales como orientación e información profesional, y con la selección de personal.”

2.- La intermediació laboral ha estat qualificada com a “servicio de carácter público” (article 3.1). No obstant, es tracta d’un servei públic impropi, que poden realitzar els particulars prèvia autorització. L’atorgament de l’autorització està presidida per diversos conceptes jurídics indeterminats:

“Solvencia técnica suficiente para desarrollar la actividad de intermediación.

Centros de trabajo adecuados, teniendo en cuenta su dimensión, equipamiento y régimen de titularidad de los mismos.

Experiencia mínima previa en ejecución de programas de empleo y/o gestión de recursos humanos.”

Es preveu un silenci negatiu si en tres mesos no s’ha aconseguit l’autorització o el permís demanat. L’autorització té una vigència inicial de cinc anys i es podrà prorrogar després de forma indefinida.

3.- En el funcionament de l’agència cal destacar el següent:

– Ha de garantir als treballadors la gratuïtat per la prestació dels seus serveis.

– Ha de respectar els principis d’igualtat i no discriminació.

– Prohibició de la subcontractació amb tercers de la realització de l’activitat autoritzada

– Possibilitat de que operin només des de seus electròniques.

Per últim, el polèmic tema de l’ús per l’administració pública d’aquestes agències quan seleccionen personal temporal es resol amb la prohibició. En efecte, les administracions públiques “utilizarán exclusivamente los servicios de los servicios públicos de empleo de las comunidades autónomas o, en su caso, del Servicio Público de Empleo Estatal” (Disposició Addicional Segona).

Cal afegir, igualment, que les agències autoritzades abans del Reial Decret disposaran d’un termini de sis mesos per a adequar-se a la nova regulació de les agències de col·locació i sol·licitar la pertinent nova autorització.

Enllaç al Reial Decret: http://www.boe.es/diario_boe/txt.php?id=BOE-A-2010-20151

Servei públic d’ocupació i agències privades: entre la competència i la coordinació (I).

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.- L’important Reial Decret 1796/2010, de 30 de desembre, regula les agències de col·locació i desenvolupa la rellevant Llei 35/2010, de 17 de setembre, de mesures urgents per a la reforma del mercat de treball.

Les crítiques al sistema públic de col·locació i la necessitat d’augmentar el paper de les agències privades van centrar el previ debat als mitjans de comunicació.

2.- La solució donada pel Reial Decret considera la intermediació laboral com a “servicio de carácter público”. No es tracta, per tant, d’un servei públic stricto sensu sinó, més aviat, d’un servei públic virtual o impropi (com tradicionalment van ser qualificats els taxis, les farmàcies, o fins i tot els bancs). Per aquest motiu, les persones físiques o jurídiques que vulguin actuar com agències de col·locació han d’obtenir autorització del Servicio Público de Empleo Estatal o del servei equivalent de la Comunitat Autònoma.

3.- Ara bé, com veurem tot seguit, l’obsessió del Reial Decret consisteix en assegurar el funcionament coordinat dels serveis privats i públics. Per a aconseguir-ho, es preveuen diversos instruments. Per exemple:

-Les agències privades han de tenir sistemes informàtics compatibles i complementaris amb el Sistema d’Informació dels Serveis Públics d’Ocupació (article 5.m)). De fet, es crearà un “espai telemàtic comú” en el Sistema d’Informació dels Serveis Públics d’Ocupació.

-Els serveis públics d’ocupació realitzaran el seguiment i avaluació de les activitats de les agències autoritzades (article 7.1).

-Les agències de col·locació autoritzades poden ser considerades entitats col·laboradores dels serveis públics d’ocupació, previ conveni de col·laboració (que pot implicar la recepció de finançament públic). Per a la subscripció de convenis es tindrà en compte la satisfacció dels indicadors d’eficàcia previstos a la Disposició Addicional Primera. Com veiem, per tant, es tracta de convenis subscrits de forma discrecional i justificada, però que no estan tancats numèricament ni es contempla cap forma de concessió administrativa.

Enllaç al Reial Decret: http://www.boe.es/diario_boe/txt.php?id=BOE-A-2010-20151

Els serveis de control del trànsit aeri seran transferits a entitats seleccionades d’acord amb la normativa de contractació administrativa.

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-Al llarg de les darreres setmanes, ens hem referit en diverses ocasions als aspectes jurídics del conflicte amb els controladors aeris. Vegeu, per exemple:

http://blogs.uab.cat/actualitatjuridicaamenos/2010/12/15/aquellos-polvillos%e2%80%a6-el-decretllei-12010-sobre-prestacio-de-serveis-de-transit-aeri/

http://blogs.uab.cat/actualitatjuridicaamenos/category/ens-institucionals/

http://blogs.uab.cat/actualitatjuridicaamenos/2010/12/20/que-feia-aena/

En el BOE del 29 de desembre es publica una rellevant Ordre del Ministeri de Foment “por la que se determinan los aeropuertos gestionados por la entidad pública empresarial Aeropuertos Españoles y Navegación Aérea para la selección de nuevos proveedores civiles de servicios de control de tránsito aéreo de aeródromo”:

PDF (BOE-A-2010-19999 – 2 págs. – 165 KB)

2.-Aquesta Ordre es basa en les diverses normes de rang legal i reglamentari promulgades sobre la matèria l’any 2010 i obre el pas a la selecció a través de la normativa de contractació administrativa d’entitats proveïdores de serveis de control de trànsit aeri a determinats aeroports (s’aplicarà la Llei 31/2007, sobre procediments de contractació als sectors de l’aigua, l’energia, els transports i els serveis postals).

3.-Es tracta d’aeroports gestionats per l’entitat pública empresarial AENA, que elevarà la seva proposta –un cop conclós el procediment de selecció– al Ministeri de Foment, el qual s’encarregarà de la designació del proveïdor civil de control del trànsit aeri d’aeròdrom. Entre els aeroports indicats no figuren ni Madrid-Barajas ni Barcelona-El Prat, però sí una gran part dels altres amb més importància (A Coruña, Eivissa, La Palma, Sabadell, Sevilla, València, etc.).

L’inici efectiu de la prestació pel proveïdor designat precisarà supervisió i informe favorable de l’Agència Estatal de Seguretat Aèria.

En definitiva, una funció que fins ara exercien AENA i el seu personal –els conflictius controladors aeris- serà assumida per entitats privades contractades (que tindran com a empleats controladors amb la titulació precisa).