A diferència del que pensava Espronceda, el mar sí estava programat: Llei estatal 41/2010, de protecció del medi marí.

5 de enero de 20117 de febrero de 2011 ~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-La llei indicada incorpora a l’ordenament jurídic espanyol la directiva 2008/56/CE, de 17 de juny, que estableix un marc d’acció comunitària per a la política del medi marí. Podeu consultar-la a:

PDF (BOE-A-2010-20050 – 25 págs. – 414 KB)

D’acord amb l’article 132.2 de la Constitució, el mar territorial, els recursos naturals de la zona econòmica i la plataforma continental són béns de domini públic estatal. D’acord amb això, l’art. 1.2 de la Llei considera que els recursos del medi marí són béns de domini públic.

La Llei és d’aplicació a totes les aigües marines, inclosos el llit, el subsòl i els recursos naturals, sotmesos a sobirania o jurisdicció espanyola (art. 2.2). No s’aplica a les activitats de defensa o seguretat nacional (sense perjudici de que aquestes es compatibilitzin amb els objectius de la Llei).

–

2.-El punt de partida és un ús comú general per a tots els usos compatibles amb el bé, sense perjudici de que les Comunitats Autònomes puguin establir normes addicionals de protecció del medi ambient.

Fora d’aquesta situació, les activitats que afectin el medi marí (que poden ser d’execució d’obres o instal·lacions, dipòsits de matèries o abocaments) requeriran informe favorable del Ministeri de Medi Ambient.

La clau de la Llei és, precisament, la planificació d’objectius ambientals i, per tant, de compatibilitat d’usos, que portarà a terme l’Administració Pública (principalment, l’Administració de l’Estat). Això es concreta en l’elaboració d’”Estratègies marines” o plans i programes a partir d’unes demarcacions territorials d’origen geogràfic (regió del Atlàntic nororiental i regió del Mar Mediterrani). També es preveu de forma primmirada la creació d’una “Red de Áreas Marinas Protegidas de España”.

–

3.-En matèria de sancions, la Llei es remet a la legislació sectorial corresponent. La responsabilitat davant el dany ambiental quedarà regulada per la Llei 26/2007, de 23 d’octubre, de Responsabilitat Mediambiental.

És important l’avís que fa el número 2 de la Disposició Addicional tercera (especialment rellevant per a les Comunitats Autònomes):

“3. Las Administraciones Públicas y cualesquiera otras entidades integrantes del sector público que, en el ejercicio de sus competencias, incumplieran lo dispuesto en esta ley respecto a obligaciones derivadas de normas del derecho de la Unión Europea, dando lugar a que el Reino de España sea sancionado por las instituciones europeas asumirán, en la parte que les sea imputable, las responsabilidades que se devenguen de tal incumplimiento, de conformidad con lo previsto en esta disposición y en las de carácter reglamentario que, en desarrollo y ejecución de la misma, se dicten.”

Per últim, tenim el gust de recordar que Lucía CASADO , destacada col·lega en el camp del Dret Administratiu a casa nostra, és l’especialista declarat en aquesta matèria. Principalment, amb els seus llibres Los vertidos en aguas continentales. Las técnicas de intervención administrativa (Comares, 2004) i La regulación de los vertidos en aguas continentales en el Derecho comunitario. Hacia un enfoque ambiental y global en la protección de las aguas (Cedecs, 2005).

Nou sector miner sota regulació administrativa: l’emmagatzemament geològic de diòxid de carboni (Llei 40/2010).

4 de enero de 20117 de febrero de 2011 ~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-La Unió Europea ha dictat una abundant normativa en matèria d’energia i canvi climàtic. Malgrat que el cert és que els negacionistes van guanyant terreny, és desitjable que la reducció de la contaminació atmosfèrica segueixi sent un objectiu rellevant de la legislació. En aquest sentit, destaquen les esperances dipositades en el nou procediment tècnic descrit a la recent Llei estatal 40/2010, de 29 de desembre, d’emmagatzemament geològic de diòxid de carboni. En concret, la seva Exposició de Motius es refereix a que:

“La captura y almacenamiento de carbono consiste en captar el dióxido de carbono (CO2) emitido por las instalaciones industriales, transportarlo a un emplazamiento de almacenamiento y finalmente inyectarlo y confinarlo en una formación geológica subterránea adecuada, con vista a su almacenamiento permanente.”

Ho podeu veure a PDF (BOE-A-2010-20049 – 45 págs. – 772 KB)

–

2.- La Llei articula, per tant, un nou sector econòmic, relatiu a l’emmagatzemament geològic de diòxid de carboni.

El punt de partida és la qualificació com a domini públic estatal de les formacions geològiques que serveixin per a allotjar aquests gasos (art. 3).

El Ministeri d’Indústria, Turisme i comerç atorgarà:

-Els permisos d’investigació quan afectin a l’àmbit territorial de més d’una Comunitat Autònoma o al subsòl marí.

-Les concessions d’emmagatzemament.

D’acord amb els criteris tradicionals de la legislació de mines, el titular d’un permís d’investigació que ha obtingut un resultat positiu té prioritat per a l’obtenció de la concessió.

Els titulars dels llocs d’emmagatzemament podran exigir un preu per la seva utilització, respectant els principis de transparència i no discriminació. El règim retributiu de les xarxes de transport al lloc d’emmagatzemament serà establert pel Ministeri d’Indústria, Turisme i Comerç.

–

3.- Seguint una tècnica de la qual el legislador estatal està abusant darrerament, s’incorporen a les disposicions finals diverses modificacions de normes sense cap relació material amb la Llei 40/2010. De fet, la única fórmula que permetrà a l’operador jurídic detectar aquestes variacions serà la base de dades ordenada per computador. Això planteja problemes realment peculiars en la relació Dret-informàtica. Bé, en síntesi, avisem de les següents reformes:

-Llei de l’Impost sobre Successions i Donacions (autoliquidació obligatòria).

-Llei del Cadastre Immobiliari (entre altres aspectes, procediments de valoració col·lectiva).

-Llei de l’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques i Llei de l’Impost sobre Societats, sobre la Renda de no Residents i sobre el Patrimoni (rendiments derivats de les Institucions d’Inversió Col·lectiva).

-Llei de l’Impost de Societats (efectes de les reduccions de capital).

El servei postal com a servei econòmic d’interès general prestat en règim de lliure competència.

3 de enero de 201121 de enero de 2011 ~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.- En els darrers temps hem viscut diversos canvis materials i jurídics en els serveis postals. La definitiva transformació ha vingut amb la nova Llei 43/2010, de 20 de desembre, “del servicio postal universal, de los derechos de los usuarios y del mercado postal”, publicada al BOE de 31 de desembre:

PDF (BOE-A-2010-20139 – 42 págs. – 642 KB)

2.-L’article 1.1. concreta que l’objecte de la Llei és la “regulación de los servicios postales con el fin de garantizar la prestación del servicio postal universal, de satisfacer las necesidades de comunicación postal dentro de España y de España con el extranjero, y de asegurar la libre competencia en el sector en condiciones adecuadas de calidad, eficacia, eficiencia y pleno respeto de los derechos de los usuarios y de los operadores postales y sus trabajadores”.

L’art. 2 proclama que “los servicios postales son servicios económicos de interés general que se prestan en régimen de libre competencia”. A partir d’aquí, s’instaura un doble règim:

-Serveis prestats en règim de lliure competència prèvia declaració responsable.

-Servei postal universal encomanat a concrets operadors. En primer lloc, a la “Sociedad Estatal Correos y Telégrafos, Sociedad Anónima” (designat per la disposició addicional primera). En segon lloc, als interessats que obtinguin l’autorització administrativa singular regulada als arts.42 i ss.

3.-Atenció!La Llei incorpora tres disposicions addicionals que no tenen res a veure amb l’objecte indicat al seu títol:

-Establiment d’un compte específic de compensació (Estat-entitats assenayalades) en les societats concessionàries d’autopistes de peatge dependents de l’Estat (D.Add. vuitena).

-Modificació d’un termini previst a la Llei 48/2003, de 26 de novembre, de règim econòmic i de prestació de serveis als ports d’interès general (D.Add. novena).

-Autorització per a la realització de rebliments al domini públic portuari del Port de Bilbao (D.Add.desena).

2011: els pirates, lamentablement, segueixen saquejant.

31 de diciembre de 20107 de febrero de 2011 ~ Joan Amenós ~ 1 comentario

1.-En aquest bloc només comentem, ordinàriament, normes que han guanyat vigència a través de la seva publicació oficial i, en algunes ocasions, fem alguna referència pòstuma a regles derogades. També ens crida l’atenció algun projecte o proposició de llei. Però no és normal que ens fixem en una iniciativa legislativa arraconada. Aquest ha estat el cas, però, de la rellevant “Llei Sinde”, que s’havia articulat com disposició final de la Llei d’Economia Sostenible i que implicava la reforma de la Llei de Serveis de la Societat de la Informació i de la Llei Orgànica del Poder Judicial.

–

2.-El primer que hem de dir és que es tractava d’un projecte francament tímid. Un òrgan col·legiat –lent i fins i tot integrant interessos diversos- situat en el Ministeri de Cultura era l’encarregat d’interrompre la prestació de serveis (“tancar les webs”), amb prèvia autorització judicial (dels Jutjats Centrals del Contenciós-administratiu).

Seguim en estat d’alarma i tot –o gairebé tot- són benediccions per la valentia governamental que ha evitat perjudicis terribles per a l’economia nacional. Aquests perjudicis, però, són només una mil·lèsima part dels que causen, diàriament, les hordes de lladres amorrats a la xarxa.

La protecció de la propietat intel·lectual sempre ha estat problemàtica. Tant ens els seus fonaments (ja discutits en el segle XIX) com en la seva articulació (avui, en concret, la justificació del paper de l’Administració en la defensa d’uns determinats drets dels particulars). Però la tàctica de l’estruç mai ha estat bona consellera. I, pel que fa a l’argument de la pretesa “impossibilitat de control”, dono gràcies a Déu que molts no el van tenir en compte per a acabar amb la pirateria sobre costes i vaixells, que va ser una plaga terrible en molts moments de la història.

Si voleu veure el text de la darrera versió rebutjada, consulteu:

http://www.rtve.es/noticias/20100111/texto-integro-propuesta-modificacion-ley-servicios-sociedad-informacion/311347.shtml

–

3.-Sobre les valoracions de tot plegat, em remeto al magnífic article –amb interessants reflexions jurídiques- d’Arcadi Espada al seu bloc i em permeto reproduir la seva part final. L’article porta el títol de “Cierre de tugurios” (les negretes són meves):

“El objetivo de la pedagogía moral de los creadores y de la sanción de los legisladores ha de dirigirse, fundamentalmente, a los usuarios del material robado. Primero para informarles de que, en efecto, se trata de un robo. Este es un paso crucial, aunque cueste comprenderlo. En la segregación de la ideología ha destacado el trabajo de los receptadores, desde luego. Pero no han sido los únicos. Por desgracia han encontrado un ferviente apoyo en aquellos apóstoles de una concepción, más que angélica, puramente supersticiosa del arte, que vincula sus frutos al azar y al soplo divino antes que al esfuerzo, al trabajo y al riesgo. Estetas de varia lección, normalmente saciados por herencia, que en sus ensoñaciones prefieren el mundo servil del mecenazgo al ilustrado y democrático de los derechos de autor. El paso crucial de información sobre la naturaleza ilícita de la descarga debe completarse con otros dos: el emplazamiento a que el ladrón abandone su práctica y la sanción si persiste en ella. Exactamente los tres pasos que establecen las ley francesa, un ejemplo para todos aquellos que, a diferencia de la gran mayoría de partidos políticos españoles, consideran que la piratería es, exactamente, un problema de Estado.”

http://www.arcadiespada.es/2010/12/22/22-de-diciembre/

Responsabilitat penal de les persones jurídiques per tràfic d’influències.

30 de diciembre de 20107 de febrero de 2011 ~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-L’article 31 bis 1 del nou Codi Penal, disposa al seu primer paràgraf:

“1. En los supuestos previstos en este Código, las personas jurídicas serán penalmente responsables de los delitos cometidos en nombre o por cuenta de las mismas, y en su provecho, por sus representantes legales y administradores de hecho o de derecho.”

S’instaura així, com és conegut, la responsabilitat penal de les persones jurídiques (que, d’acord amb l’art. 31 bis.5 no és aplicable a les Administracions Públiques territorials o institucionals ni tampoc a partits polítics i sindicats ni a “Sociedades mercantiles Estatales que ejecuten políticas públicas o presten servicios de interés económico general”).

–

2.-Els diferents tipus de tràfic d’influències no han estat modificats, ja que només s’observa un agreujament de penes (arts. 428-431 del Codi Penal) . No obstant, l’art. 430 precisa que una persona jurídica pot ser responsable dels delictes de tràfic d’influències.

–

3.-Les penes que poden imposar-se a la persona jurídica (que no exclouen les que es poden imposar a les persones físiques) són les següents (art. 33.7):

–Multa per quotes o proporcional (de sis mesos a dos anys).

–Dissolució de la persona jurídica.

–Suspensió d’activitats per un termini que no podrà excedir de cinc anys.

–Clausura dels seus locals i establiments per un termini que no podrà excedir de cinc anys.

–Prohibició de realitzar en el futur les activitats en exercici de les quals s’hagi comès, afavorit o encobert el delicte. Aquesta prohibició podrà ser temporal o definitiva.

–Inhabilitació per a obtenir subvencions i ajudes públiques, per a contractar amb el sector públic i per a gaudir de beneficis i incentius fiscals o de la Seguretat Social, per un termini que no podrà excedir de quinze anys.

–Intervenció judicial per a salvaguardar els drets dels treballadors o dels creditors pel temps que s’estimi necessari, que no podrà excedir de cinc anys.

Ampliació a altres entitats de l’exoneració de fiança en el contracte d’arrendament que gaudeix l’Administració Pública.

29 de diciembre de 20107 de febrero de 2011 ~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-La Llei de Pressupostos de l’Estat per a l’any 2011 ha modificat l’art. 36.6 de la vigent Llei d’Arrendaments urbans. Aquest article enumera les entitats que estan exonerades de fiança en el contracte d’arrendament regulat per la indicada Llei. La novetat de la Llei consisteix en equiparar en aquest avantatge legal a les Mútues d’Accident de Treball i Malalties Professionals de la Seguretat Social:

“6. Quedan exceptuadas de la obligación de prestar fianza la Administración General del Estado, las Administraciones de las Comunidades Autónomas y las entidades que integran la Administración Local, los organismos autónomos, las entidades públicas empresariales y demás entes públicos vinculados o dependientes de ellas, y las Mutuas de Accidentes de Trabajo y Enfermedades Profesionales de la Seguridad Social en su función pública de colaboración en la gestión de la Seguridad Social, así como sus Centros y Entidades Mancomunados, cuando la renta haya de ser satisfecha con cargo a sus respectivos presupuestos.”.

–

2.-La modificació no és un pur capritx, sinó que es justifica en una línia de creixent intervenció administrativa sobre les mútues. De fet, la Llei de Pressupostos citada reforma diversos preceptes del Text Refós de la Llei General de la Seguretat Social en el sentit d’incrementar –encara més- les potestats de control administratiu sobre les precitades mútues. Per exemple, les variacions operen en aquests camps:

–Reposició de reserves obligatòries ordenada per l’Administració a través de derrames obligatòries entre els associats.

–Determinació legal de les finalitats a les quals serviran els excessos de resultat econòmic positiu un cop cobertes les reserves reglamentàries.

–Redacció més àmplia dels supòsits de fet que justifiquen l’adopció de mesures cautelars interventores de l’Administració. En concret, el nou art. 74.1.b) del Text Refós de la Llei General de la Seguretat Social es refereix a:

“Situaciones de hecho, deducidas de comprobaciones efectuadas por la Administración, que determinen desequilibrio económico-financiero que ponga en peligro la solvencia o liquidez de la entidad, los intereses de los mutualistas y beneficiarios o el incumplimiento de las obligaciones contraídas, así como la insuficiencia o irregularidad de la contabilidad o administración, en términos que impidan conocer la situación de la entidad.”

–

3.-Referència:

http://www.boe.es/diario_boe/txt.php?id=BOE-A-2010-19703

Subvencions: modificacions normatives i evolució

27 de diciembre de 20107 de febrero de 2011 ~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-Entre les modificacions que incorpora la Llei de Pressupostos Generals de l’Estat –aquest any, per cert, força contingudes- destaca la reforma de tres articles de la vigent Llei 38/2003, General de Subvencions (vegeu la nostra referència a “Recentíssimes normes”: http://www.boe.es/diario_boe/txt.php?id=BOE-A-2010-19703).

Les modificacions són molt reduïdes i es resumeixen així:

-Ampliació dels motius de prohibició de l’atribució de la condició de beneficiari o entitat col·laboradora (art. 13)

-Concrecions que amplien les potestats de l’Administració en el procediment de control financer sobre beneficiaris i entitats col·laboradores (art. 49). Per exemple, deure de compareixença–en el curs de la inspecció- de l’administrat en el seu domicili o on les oficines públiques destinades a l’efecte.

Igualment, es preveu la validesa de les actuacions realitzades en el domicili precedent de l’entitat col·laboradora o dels beneficiaris, abans de que comuniquin el nou domicili a la Intervenció General de l’Administració de l’Estat.

–

2.-Interessant precisió s’observa al nou art. 31, relatiu a les despeses subvencionables. Es concreta ara que només se subvencionaran les despeses que “resulten estrictamente necesarias”.

–

3.-D’altra banda, s’observa en general en matèria de subvencions que el Govern està fent un ús efectiu de la possibilitat que li atorga la Llei –amb caràcter excepcional- de concedir subvencions de forma directa i sense concurrència competitiva. Així, al BOE de 24 de desembre apareixen tres Reials Decrets de concessió directa de subvencions: una a un Consorci, una altra a una entitat local i una tercera –de gran interès jurídic- a una fundació privada. En efecte, la subvenció a aquesta entitat privada es configura com una contribució indirecta de l’Estat espanyol a les despeses d’una organització internacional (Real Decreto 1734/2010, de 23 de diciembre, por el que se regula la concesión directa de subvención a la Fundación ONUART: http://www.boe.es/boe/dias/2010/12/24/pdfs/BOE-A-2010-19758.pdf)

Bon Nadal

24 de diciembre de 201011 de enero de 2011 ~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

Més que dos versos, dues salutacions recitables. Totes dues provocades per l’entorn universitari. La primera, molt inspirada en l’enèsima relectura de les Horacianes de V.A. ESTELLÉS. És més optimista del que penseu. La segona, que ja expressa la plana confiança en els que pugen, en contra d’un present cansat.

Benvolguts i desconeguts lectors del món virtual, que tingueu un Bon Nadal.

—

HISPÀNIA, MMX

Retornaren els soldats de les planúries gelades del Danubi,

rescalfant unes miques de carn magra i amb les crostes

resseques dels combats,

mentre l’emperador plorava borratxo

davant el fetge confirmatori de l’harúspex.

Algun bon alumne ja no pogué comprar

els llibres i en Pere va començar a treballar

en negre.

Així foren recordats aquells Nadals,

aquells dies.

—

Joan Amenós Álamo

—

ELLS

Venen en tren i s’adormen,

per autobusos vells i carreteres,

són ganduls i no llegeixen,

s’entusiasmen, no hi creuen.

–

Més sàvies les noies que els nois.

Imprevistos, ens reclamen consell:

«un llibre, doctor, una pista per viure,

oi que vostè sap d’aquestes coses?”

–

Són la carn dels nostres fracassats

experiments, la vida que ens empeny,

el futur desordenat i exigent,

l’autèntic Nadal d’uns professors cansats.

–

Joan Amenós Álamo

Traspassos i coordinació interadministrativa: els trens regionals.

23 de diciembre de 201021 de enero de 2011 ~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.- El Reial Decret 1598/2010 ha traspassat a la Generalitat els serveis ferroviaris regionals de transport de viatgers de la xarxa d’ampli ibèric de la xarxa ferroviària d’interès general (http://www.boe.es/diario_boe/txt.php?id=BOE-A-2010-19703).

Les funcions de la Generalitat de Catalunya són amplíssimes i inclouen, entre moltes altres, la determinació de la forma de gestió del servei i la fixació del règim de compensacions per les obligacions de servei públic que s’imposin a les empreses operadores. A més, la Generalitat també determina les tarifes i preus aplicables al servei.

2.- No obstant, les funcions que es reserva l’Administració General de l’Estat tindran un gran pes en la prestació del servei. Per exemple, la regulació de la llicència d’empresa ferroviària, la normativa de formació i habilitacions del personal i la seguretat de la circulació ferroviària. Aquest darrer punt és molt important a efectes de la fixació i desenvolupament del sistema ERTMS (European Rail Traffic Management System), que és la autèntica clau de la interconnexió de serveis ferroviaris a tot Europa.

De fet, el Reial Decret preveu expressament convenis de col·laboració en aquest àmbit, així com acords específics per a la utilització de la capacitat de la infraestructura ferroviària.

3.- L’estudi d’aquestes qüestions disposa actualment d’un magnífic instrument gràcies al documentadíssim llibre dirigit per Xavier BERNADÍ GIL titulat El traspàs de serveis de l’Estat a la Generalitat. De l’Estatut de 1932 a l’Estatut de 2006. El llibre ha estat editat aquest mateix any per la Generalitat de Catalunya. Ens plau afegir que en Xavier BERNADÍ és professor de Dret Administratiu a la Universitat Pompeu Fabra i exerceix com a Secretari de la Comissió Mixta de Transferències Generalitat de Catalunya-Administració General de l’Estat.