Autor: Joan Amenós

Conveni/contracte: el laboratori jurídic de la xarxa sanitària

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-El sector sanitari ha estat el camp tradicional de la figura del conveni i del concert, a través del qual l’Administració pacta amb una entitat preexistent (sovint sense ànim de lucre, però no sempre) la prestació de determinats serveis a la població.  Per exemple, el concert amb l’hospital d’una mútua privada per a la utilització d’un nombre determinats de llits pels beneficiaris de la Seguretat social pública.

Als darrers anys però, la força expansiva de la normativa de contractació pública ha arribat al sector sanitari. És un bon exemple el recent Decret del sistema sanitari d’utilització pública de Catalunya: http://www.gencat.cat/diari/5776/10347076.htm

2.-Aquest Decret configura les obligacions de tots els centres –públics i privats- que formen el sistema sanitari integral d’utilització pública de Catalunya.  És a dir, s’inclouen els centres gestionats per l’Institut Català de la Salut o per altres entitats de naturalesa pública i també els de titularitat privada que ho sol·licitin.

3.-Llavors, quins requisits han de complir els centres particulars per a integrar-se? Bàsicament, són de dos tipus:

-Primera, autorització administrativa atorgada pel Departament de Salut i inscripció en el Registre de centres, serveis i establiments sanitaris.

-Segona, sotmetre’s a la normativa de contractes del sector públic. No obstant, aquí s’estableixen alguns matisos. Per exemple, es fa una menció pròpia i específica al conveni amb centres d’internament, “sense perjudici” de la normativa de contractes de gestió de serveis assistencials. En altres casos, cal inscriure’s al “Catàleg de potencials proveïdors” i aquest registre ja serveix com a fase primera del procediment restringit de contractació.

Un cas-riu

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-Debat avui, a la Facultat de Dret de la Universitat Autònoma de Barcelona, sobre els controladors. És una iniciativa dels alumnes, amb el suport del Deganat. Tinc l’honor de compartir taula amb l’estudiant que ens modera (del grup del bon amic Olivé Currius) , amb el catedràtic  de Dret del Treball Dr. Eduardo Rojo (vegeu el nostre post

http://blogs.uab.cat/actualitatjuridicaamenos/2010/12/15/aquellos-polvillos%E2%80%A6-el-decretllei-12010-sobre-prestacio-de-serveis-de-transit-aeri/) i amb el catedràtic de Dret Constitucional Dr. Carreras. Cap d’ells necessita presentació.

El professor Rojo situa les claus del conflicte laboral i distingeix entre les raons jurídiques dels controladors (pot regular un Decret-Llei el contingut d’una relació laboral que està sent discutida per les parts?) i la seva debacle moral en desaparèixer de les torres de control. En  Carreras, però, considera que l’abandonament del lloc de treball la tarda del divendres 3 de desembre ja ultrapassava el marc laboral i justificava la declaració d’estat d’alarma.

Per part meva, plantejo la recuperació –justificada- de la vella noció de les relacions de supremacia especial, que tenen un sentit per a certs col·lectius on és raonable l’afebliment i fins i tot inexistència de certs drets (els presos, els funcionaris públics o certes categories d’ells com policies, bombers, inspectors administratius i, potser, els controladors). Sobre aquest tema ja havíem apuntat alguna cosa aquí mateix (http://blogs.uab.cat/actualitatjuridicaamenos/2010/12/15/aquellos-polvillos%E2%80%A6-el-decretllei-12010-sobre-prestacio-de-serveis-de-transit-aeri/).

–

2.-El professor Carreras apunta que no existeix una gradació alarma-excepció-setge, sinó que són situacions diferents sobre les quals s’articulen respostes jurídiques també distintes. No caminem, per tant, cap a l’abús dels estats d’excepció tan propis de la història d’Espanya i que ja va estudiar magníficament BALLBÉ al seu Orden público y militarismo en la España constitucional (1812-1983).

–

3.-Per si de cas, de bon matí ja havia donat un cop d’ull al blog del company i professor de Dret Administratiu a València Andrés Boix Palop, que “capitaneja” (a nivell virtual)  el grup que no veu clara la declaració d’estat d’alarma, ja que considera que existien normes de Dret penal i de Dret laboral suficients per a reaccionar en el cas concret (http://www.lapaginadefinitiva.com/aboix/?p=304). A més –i això ja ens planteja interrogants de més volada- situa la “última hora autoritaria” en el marc de la “deriva reaccionaria” en la que, segons ell, ens anem endinsant (http://www.lapaginadefinitiva.com/aboix/?p=306).

Seriositat remarcable dels estudiants: ni una pregunta basada en el ressentiment social contra “els sous estratosfèrics”. Totes les qüestions van girar entorn l’habilitació jurídica de l’estat d’alarma i les peculiaritats processals i materials del conflicte laboral. Magnífic (deixant de banda ara que, efectivament, també ha de discutir-se la qüestió de l’estructura retributiva dels controladors).

Què feia AENA?

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-El paràgraf tercer del Reial Decret-Llei 1/2010 (vegeu la nostra entrada del 15 de desembre: http://blogs.uab.cat/actualitatjuridicaamenos/2010/12/15/aquellos-polvillos%E2%80%A6-el-decretllei-12010-sobre-prestacio-de-serveis-de-transit-aeri/) va precisar el següent:

“(…), la Intervención General de la Administración del Estado viene poniendo de manifiesto desde el año 2002, en sus sucesivos informes de auditoría de cuentas, que los incrementos retributivos de los controladores al servicio de AENA  se realizan sin las preceptivas autorizaciones.”

–

2.-Davant d’això, hi ha dues possibilitats. La primera és que, efectivament, l’ens instrumental –AENA- precisi, per a alguns dels seus actes, una autorització prèvia de la Intervenció General de l’Administració de l’Estat ( o de la seva Intervenció delegada a l’entitat) i d’altres autoritats o òrgans. Si l’autorització no s’ha obtingut, podrien existir responsabilitats penals, ja que l’autoritat o el funcionari haurien donat la seva conformitat a una despesa sabent que no existia l’autorització pertinent (sense perjudici d’altres responsabilitats civils i comptables).

–

3.-No obstant, si AENA es regís en aquest punt per un sistema d’avaluació i auditoria posterior a la despesa (com és freqüent a molts ens institucionals i, especialment, a entitats públiques empresarials), els reiterats avisos de la Intervenció General de l’Administració de l’Estat ens situen davant una situació de possible responsabilitat comptable ( i també civil). Recordem que la Llei Orgànica del Tribunal de Comptes exigeix aquesta responsabilitat a qui “por acción u omisión contraria  a la Ley originare el menoscabo de los caudales o efectos públicos”, el qual queda obligat la indemnització dels danys i perjudicis causats.

Afegirem que la responsabilitat comptable queda eximida en cas d’obediència deguda o d’incompliment per part d’altres de les seves obligacions específiques.

Lluís Mata i Remolins, in memoriam.

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-Aquest bloc va néixer gràcies a l’empenta d’un grapat d’alcaldes i regidors vinculats a l’ACM i amb els quals varem tirar endavant un seminari d’actualització normativa. Aquest origen local ens porta avui a recordar, amb tristesa, la recent desaparició de Lluís Mata i Remolins, que va morir el 9 de desembre.

És veritat que aquest petit diari de reflexions jurídiques voldria –com dèien els revolucionaris francesos- parlar del govern de les normes i no del govern de les persones. Però ara cal parlar d’homes concrets i de la seva empremta.

–

2.-Fa poques setmanes, Eduard PARICIO –Magistrat i gran especialista en Dret Local- escrivia a La Vanguardia, arran de la mort del reputat  home de lleis  i secretari d’Ajuntament Francesc Lliset, que es tractava d’una “generación excepcional, puesto que dado juristas de una gran talla como Romà Miró, Ramón Massaguer, Jaume Sánchez Isac, Luís Chacón o José María Esquerda”. I afegia que aquests funcionaris van jugar un paper clau en la transició i en la construcció de l’administració autonòmica, des de la seva objectivitat, professionalitat i sentit d’estat.

Com assenyalava al seu bloc en Jaume Ranyer –també “fill del Cos”- vindria després un corrent modernitzador dins del col·lectiu, que està donant els seus fruits i que tindria un magnífic exemple en la figura d’Ignacio Soto, ara Secretari general a la Diputació de Girona i peça clau en la renovació del CSITAL (Col·legi de Secretaris, Interventors i Tresorers d’Administració Local). Veiu al respecte http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/185180

–

3.-Ara acomiadem un membre del cos nacional germà –els interventors- , que forma part d’aquesta brillant onada. En Mata havia estat interventor a Cerdanyola, Sabadell i Barcelona. En aquest darrer destí coincidí amb funcionaris també mítics del Cos, com Jordi Baulies Cortal –Secretari- i Martí Pagonabarraga Garro –Interventor-.

La seva darrera obra escrita és el Manual práctico de contabilidad local 2010,  editat per Bayer aquest mateix any. Però abans ja havia redactat diverses obres que ajudaren a la confecció de moltíssims pressupostos locals. Així, per exemple, amb Antonio Muñoz Juncosa publicà una Guia de pressupostos municipals (del 2004, amb edició també en castellà), El control intern de la gestió econòmico-financera de les entitats locals: les tècniques d’auditoria i el nou Pla comptable de 6.5.1194 (amb Norbert Llaràs i Marqués) i El presupuesto, el crédito y la mecanización en la Administración Local ante el euro,  (amb Luis Bertrán Baulíes), editat el 1999.

Pel que fa a la seva bondat i bonhomia, només cal que pregunteu als que van tenir la sort de tractar amb ell. Descansi en pau.

«La hora de la gobernanza en la universidad catalana»

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.- Amb aquest títol, els presidents dels Consells Socials de totes les universitats públiques catalanes publicaven el passat dimarts 14 de desembre un article a La Vanguardia. El manifest començava amb una felicitació pels èxits en l’àmbit investigador de les universitats catalanes i proposava algunes reformes en el camp de la «transferència de tecnologia» (horrible paraula). Per exemple, no valorar únicament la bibliometria sinó també el «número de patentes o productos de transferencia a las empresas o el talento emprendedor transferido a la sociedad».

2.- El nus de l’article és una reclamació del canvi de la normativa de govern d’aquestes entitats. De fet, la legislació posterior a la LRU ja va donar algunes passes en aquest sentit, però ara -lògicament- es demana més: més autoritat dels rectors i dels gestors superiors, més rendició de comptes i més responsabilitat sobre els resultats. I també es reclama menys; en concret, menys campi qui pugui a «las facultades, las escuelas, los departamentos y los centros». Tot això semblen criteris raonables.

3.- Alguns especialistes destacats del Dret Administratiu ja havien avançat aquest problema. Fa molts anys, el professor PARADA ja ens instruïa al seu manual sobre el corporativisme estamental consagrat per la legislació universitària (la música d’Antic Règim o dels entranyables terços de la teoria feixista la pot triar el lector). Després, SOSA WAGNER ens explicaria, en un llibre àgil i sintètic, les contradiccions i misèries que s’amaguen darrere de la noció d’autonomia universitària.

De tota manera, no podem gibaritzar el debat, que admet molts matisos i que té moltes aristes impensades (a més de que, com passa amb els entrenadors de futbol, cada professor té al cap el seu propi i insuperable model).

Aquellos polvillos…: el Decret-Llei 1/2010 sobre prestació de serveis de trànsit aeri.

~ Joan Amenós ~ 2 comentarios

1.- El mestre i company Eduardo Rojo, Catedràtic de Dret del Treball a la Universitat Autònoma de Barcelona, em passa les dades del seu blog, on analitza alguns antecedents del conflicte amb els controladors.

–

2.-El que més crida l’atenció és la promulgació d’un primer Decret-Llei 1/2010, de 5 de febrer, “por el que se regula la prestación de servicios de tránsito aéreo, se establecen las obligaciones de los proveedores civiles de dichos servicios y se fijan determinadas condiciones laborales para los controladores civiles de tránsito aéreo”.

És un Decret-Llei curiós per diverses raons. Per exemple, l’Exposició de Motius és més llarga que l’articulat (set pàgines pràcticament senceres contra cinc, ja que només estem parlant de quatre articles i , això sí, diverses addicionals, transitòries i finals).

–

3.-En síntesi, l’objectiu del Decret-Llei era doble:

a) Apertura a la possibilitat de que els serveis de control aeri fossin prestats, a partir d’aquell moment, per “proveïdors civils de serveis de trànsit aeri”, amb el seu propi personal (que té una relació laboral ordinària amb el proveïdor civil, però que es veu afectat per la Llei 21/2003, de Seguretat Aèria). El proveïdor civil serà proposat pel gestor aeroportuari (i designat –sembla que de forma reglada- pel Ministeri de Foment).

b) Regulació de les condicions de treball dels controladors com a personal laboral, tot al·legant l’Exposició de Motius “la naturaleza jurídico-pública de su relación laboral” i el fet que sus “acuerdos colectivos” han d’ajustar-se a “los principios y reglas contenidos en el Estatuto Básico del Empleo Público” (EBEP).

La doctrina laboralista mostra la seva preocupació per aquesta entrada del Decret-llei fins al menjador i la cuina del conveni col·lectiu. L’EBEP, que semblava el darrer pas per a inocular definitivament el Dret laboral a la funció pública, és emprat ara per a “funcionaritzar” una  vinculació inicialment laboral. En definitiva, el natural retorn a la relacions de supremacia especial, que tenien la seva justificació en l’existència d’aquesta mena de tasques (ordinàriament assumides per funcionaris públics).

Fa uns dies, com ja sabem, es donava un pas més i entrava en escena el Ministeri de Defensa (vegeu la nostra entrada del dia 7 de desembre).

-Referències del blog d’Eduardo Rojo:

http://eduardorojoblog.blogspot.com/2010/12/el-contenido-laboral-del-real-decreto.html
http://eduardorojoblog.blogspot.com/2010/12/sometimiento-legal-de-los-controladores.html
http://eduardorojoblog.blogspot.com/2010/05/la-audiencia-nacional-desestima-el.html
http://eduardorojoblog.blogspot.com/2010/02/supresion-del-derecho-la-negociacion.html

-Referències Decret Llei 1/2010:
http://www.boe.es/boe/dias/2010/02/05-2/pdfs/BOE-A-2010-1916.pdf

Wikileaks i les misèries del periodisme jurídic

~ Joan Amenós ~ 2 comentarios

1.-Arcadi Espada és, sens dubte, una de les millors plomes del periodisme espanyol actual. Fa pocs dies, al seu blog, plantejava una interessant qüestió amb contingut jurídic (de fet, les valoracions jurídiques d’Espada solen ser molt encertades). Segons sembla, els primers destil·ladors de la documentació de Wikileaks han considerat –potser a causa  d’una mala traducció- que l’Estat Espanyol va intentar intercanviar amb els Estats Units un quadre que reivindica un ciutadà nord-americà –cas Cassirer- pel tresor obtingut per una empresa nord-americana  i que s’allotjava a un vaixell espanyol enfonsat  a l’Atlàntic –cas Odissey-.

–

2.-El cas Cassirer –potser més interessant- arrenca de la venda a preu irrisori d’un quadre de gran valor d’un jueu alemany a les SS per a aconseguir uns visats per a Anglaterra per a la seva família. El titular del quadre –Cassirer- va considerar que aquest quadre estava afectat per determinats acords internacionals –també firmats per Espanya- destinats a la recuperació i entrega als legítims propietaris de les obres d’art incautades durant el règim nazi. Recomano la lectura de l’article sobre aquesta qüestió a la web de la Commission for Art Recovery (http://www.comartrecovery.org/).

–

3.-Arcadi Espada indica que, segons el fragment de Wikileaks transcrit, no va haver cap canvi ni es va plantejar directament, malgrat que certa premsa espanyola ja ha considerat que el troc era imminent. Més aviat, el que queda clar a les “revelacions” és l’existència de dos processos judicials separats sobre els quals és lògic que ambdós Estats iniciïn converses diplomàtiques. A més, els representats espanyols “agafats en fals” operen correctament quan plantegen les dificultats jurídiques de la negociació: inexistència de sentència favorable a Cassirer, atribució de la titularitat del quadre a la Fundació Thyssen-Bornemisza, etc.

No hi havia cap cosa rara des del moment en que, com Espada assenyala, els dos procediments apareixen citats de forma correlativa a la Memòria de l’Advocacia General de l’Estat del 2008 (p. 23).

Però, és clar, reflexionar sobre tot això, consultar les darreres sentències (accessibles a la xarxa) i obtenir informació sobre el moment processal de cada cas és molt més avorrit que acudir a Wikileaks com a “rincón del vago”.

(Podeu llegir l’article d’Arcadi Espada a:

http://www.elmundo.es/blogs/elmundo/elmundopordentro/2010/12/09/en-el-fantastico-reino-de-wikileaks.html)

Els municipis nord-americans encaren la crisi

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

* You can read the English version at the end of this article (USA cities face up to crisis).

1.-L’especialista en administracions públiques Neil Peirce publicava el diumenge 5 de desembre al Washington Post un article sobre la crisi fiscal de les ciutats als Estats units. En principi, llegim un vocabulari similar a la realitat europea, amb reducció d’ingressos i finalització dels programes d’estímul que fins ara havia mantingut el Govern Federal (central). A més, s’observa un extraordinari augment en les despeses socials i de salut pública, en part per l’impacte social de la crisi i en part per l’avenç en les polítiques de cobertura sanitària impulsades per l’Administració Obama.

–

2.-No obstant, la realitat descrita mostra algunes peculiaritats interessants. En primer lloc, l’escassa esperança en que els republicans –sovint favorables als governs locals- capgirin la situació, ja que l’augment d’influència del Tea party (implacablement contrari al deute públic) els lliga de peus i mans. El mateix autor –lleugerament favorable a les tesis demòcrates- considera que el dèficit nord-americà és un autèntic tsunami.

A més, creix el nombre d’Estats contraris a l’aprovació de lleis d’habilitació als grans municipis per a que participin de la tributació sobre la renda.

–

3.-Un altre aspecte curiós és que l’autor lloa, no obstant, que més del 90% dels municipis nord-americans tenen els seus pressupostos equilibrats i que no existeixen grans riscos de fallides. Segons sembla, la disminució d’ingressos serà compensada amb acomiadaments massius de personal.

Podeu llegir tot l’article a:

http://citiwire.net/post/2423/comment-page-1/#comment-1976

——————————————————————————————————————————

USA cities face up to crisis.

1.- Neal Peirce is a specialist in public administration. On Sunday 5th December, he published an article in the Washington Post about the financial crisis in American cities. In general, his words and ideas are similar to those in Europe: revenue will plunge sharply and the federal stimulus financing is going to be seriously reduced. Localities also suffer an increase in social subsidies and health care costs. Both are consequences of the economic downturn and the improvement in public support for “Medicare”, fostered by the Obama Administration.

–

2.- We should look more closely at some aspects of this situation. The first question is the position of the Republican Party. This party often backs local government interests. But a rising Tea Party could react angrily if they lift a finger to help. Don’t forget that the Tea Party wants to fight strongly against public deficit at all levels of America’s federal system. Peirce is probably close to Democratic Party positions, but considers that American public spending is a dangerous hurricane.

Also, more and more States are denying big cities the right to share income taxes.

–

3.- Peirce remarks that over 90% American municipalities have balanced budgets. There aren’t big failure risks. However, it does seem that there could be a lot of lay offs if incomes are reduced.

You can read the complete article:

http://citiwire.net/post/2423/comment-page-1/#comment-1976

El gabinet de la vida: la “Comisión de Garantías para la Donación y Utilización de Células y Tejidos Humanos».

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.- El RD 1527/2010, de 15 de novembre, ha regulat la indicada Comissió. Es tracta d’un òrgan de participació d’experts amb interessants peculiaritats.

Està integrat per 12 membres:

-6 designats pel Consell Interterritorial del Sistema Nacional de Salut, a proposta de les Comunitats Autònomes.

-6 designats per l’Administració General de l’Estat (2 pel Ministeri de Sanitat, 2 pel Ministeri de Justícia i 2 pel Ministeri de Ciència i Innovació, un dels quals és el president de la Comissió i Director de l’ «Instituto de Salud Carlos III»).

Tots ells són especialistes de reconegut prestigi en investigació en teràpia cel·lular, medicina regenerativa, bioètica o dret vinculat amb temes biomèdics. Són designats per tres anys, actuen amb independència i imparcialitat –encara que no es preveuen causes taxades de cessament-, han de guardar reserva sobre les deliberacions i no perceben remuneracions (però sí indemnitzacions per raó del servei).

2.- Segons el tipus de projecte d’investigació, emeten aquests tipus d’informe:

-Informe facultatiu: a petició de les autoritats sanitàries de l’Estat o de les Comunitats Autònomes.

-Informe preceptiu: per exemple, sobre projectes d’investigació que requereixen l’entrada i/o sortida d’Espanya de material embrionari.

-Informe preceptiu i vinculant. L’art. 6 del RD inclou un llarg llistat d’investigacions amb material embrionari humà que precisen informe previ favorable. L’autoritat competent per a autoritzar els projectes d’investigació hi remetrà la documentació pertinent.

3.- Estem, per tant, davant un òrgan de participació d’experts a l’Administració Pública però, a diferència d’altres supòsits, amb evidents competències decisòries. Per aplicació de l’art. 107.1 de la Llei 30/1992, hem d’entendre que l’informe negatiu de la Comissió –quan és vinculant- és susceptible de recurs administratiu (en principi, de reposició, atesa la línia jeràrquica debilitada en la qual se situa).

Referència:

Real Decreto 1527/2010, de 15 de noviembre, por el que se regulan la Comisión de Garantías para la Donación y Utilización de Células y Tejidos Humanos y el Registro de Proyectos de Investigación (BOE 4/12/10).

Dret Públic 2 – Fugida del Dret Administratiu, 1.

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-La jornada començava amb un gran gol de la privatització i fugida del Dret Administratiu, ja que l’art. 7.1 del R.Decret Llei 13/2010 disposava la creació de la societat mercantil “Aena Aeropuertos SA”, que s’encarregarà de la gestió i explotació de serveis aeroportuaris. És cert que l’entitat pública empresarial AENA conservarà la majoria del seu capital, però pot alienar la resta d’acord amb el que estableix la Llei de Patrimoni de les Administracions Públiques. Pocs podien preveure aquest renaixement de les societats mixtes després de la depuració liberal del canvi de segle.

–

2.-Empatava però el Dret Públic –gràcies a la pressió de la normativa europea- amb l’aplicació al nou ens de la normativa pública de contractació (amb els matisos que preveu, però, l’art. 8.a) del Decret-Llei citat). Cal indicar, no obstant, que una gran quantitat dels serveis que observem a un aeroport ja estan concedits a entitats privades a través de diverses fórmules contractuals.

–

3.- El gol definitiu es veia venir des de divendres, ja que el Decret-Llei citat va sotmetre els controladors de trànsit aeri “a la dirección del Ministerio de Defensa quien asumirá su organización, planificación, supervisión y control.”  És a dir, ja s’obria pas un règim de jerarquia reforçada en el camp dels controladors civils del trànsit aeri.

El  remat decisiu va venir amb l’art. 3 del Reaial Decret 1673/2010, de dissabte, que va declarar l’estat d’alarma per a la normalització del servei públic essencial del transport aeri. L’art. 3 considerava els controladors personal militar i, per tant, “sometidos a las autoridades designadas en el presente real decreto [militars] y a las leyes penales y disiciplinarias militares.”

Es radicalitza, per tant, la perspectiva liberal clàssica: incapacitat gestora de l’Estat i reforçament de la seva funció disciplinària mitjançant un Dret Públic de prerrogatives.