Autor: Joan Amenós

Quines són les obligacions principals de les entitats col•laboradores de l’Administració ?

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.- Els articles 91 i següents de la Llei catalana 26/2010, de règim jurídic i de procediment administratiu han regulat el marc general de les entitats col·laboradores de l’Administració que exerceixen funcions d’inspecció i control. Aquestes entitats col·laboradores són entitats tècniques especialitzades, públiques o privades, i amb personalitat jurídica pròpia, que han de complir els requisits de solvència tècnica i financera establerts per reglament.

2.- En síntesi, han de complir les següents obligacions:

a)      Complir i mantenir els requisits en funció dels quals se’ls ha atorgat l’habilitació. L’habilitació és la llicència administrativa que declara la seva aptitud i capacitat per a actuar. En cas d’incompliment dels requisits estipulats a l’habilitació, aquesta llicència pot ser suspesa i fins i tot, retirada.

b)      Complir adequadament les funcions d’inspecció i control i garantir la confidencialitat de la informació obtinguda.

c)      Subscriure pòlisses d’assegurança que cobreixin els riscos de llur activitat, en la quantia que determini la normativa sectorial.

d)     No subcontractar actuacions vinculades a la inspecció i control.

e)      Sotmetre’s a la supervisió de l’òrgan administratiu competent i lliurar-li còpia de les actes, els informes i les certificacions emeses.

f)       Tenir dependències d’atenció al públic, ja siguin físiques o electròniques.

g)      Tenir un sistema de reclamacions a disposició de les persones inspeccionades o controlades. En casos de resolució desfavorable a la reclamació o de manca de resolució, les persones afectades poden traslladar la reclamació davant de l’òrgan administratiu competent.

h)      Respectar el règim d’incompatibilitats establert per la normativa sectorial.

Més sobre la Llei 26/2010: fins on ha d’arribar la col•laboració dels particulars en una inspecció administrativa?

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-La Llei catalana 26/2010 sobre règim jurídic i procediment administratiu  ha establert una regulació general de les potestats administratives d’inspecció i control als seus articles 88 a 90, sense perjudici de les concrecions que vinguin de la legislació sectorial.

2.-La inspecció, d’ofici o a instància de part, serà realitzada pel personal competent de l’Administració. Aquest personal:

-a)Té la consideració d’autoritat.

-b)Ha d’identificar-se degudament.

-c)Ha de mantenir el secret professional.

-d)Els fets que constatin directament i que es formalitzin en un document públic observant els requisits legalment establerts tenen valor probatori, “sens perjudici de les proves que puguin aportar les persones interessades en defensa de llurs drets i interessos”. (art. 90.1).

3.-Especial interès jurídic té la previsió, que caldrà apaivagar amb el principi de proporcionalitat, que apareix a l’article 89.3 en relació a l’obligació de les persones físiques inspeccionades de “prestar la màxima col·laboració en les tasques d’inspecció i control” i també de “proporcionar les dades necessàries que siguin sol·licitades”.  Lògicament, les dades sol·licitades han de tenir relació directa amb l’àmbit material concret de la inspecció que s’efectua.

Existeixen resolucions administratives que cal publicar per mitjans electrònics encara que ja s’hagi fet la publicació al diari oficial?

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-La resposta ha de ser afirmativa i l’article 58.2 de la Llei 26/2010, de règim jurídic i de procediment de les administracions públiques catalanes, detalla els supòsits:

“Sens perjudici de la publicació en el diari o butlletí oficial corresponent, les administracions públiques han de publicar per mitjans electrònics les convocatòries públiques i les resolucions sobre procediments que promouen la concurrència pública o tenen una pluralitat de persones interessades, per a garantir el coneixement general.”

2.-D’entrada, per tant, ja observem que el legislador confia de forma idèntica tant en la publicació per mitjans electrònics a la pròpia web administrativa com en la vella publicació al diari oficial.

3.-Per als Ajuntaments, el tema pot ser important en matèria de convocatòries d’oposicions i altres proves, contractació administrativa (o altres que promoguin la concurrència pública)  i urbanisme (als casos que hi hagi una pluralitat de persones interessades).

La posició jurídica de la llengua catalana, en el punt de mira.

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.- Com és conegut, en els darrers dies s’han presentat davant dels Tribunals contencioso-administratius diversos RECURSOS contra els reglaments i ordenances d’ÚS DEL CATALÀ (o, en general, d’ús lingüístic). També s’han presentat alguns recursos d’inconstitucionalitat contra determinades Lleis que tracten la mateixa qüestió (per exemple, la Llei del cinema).

–

2.- El factor que ha desencadenat aquests accions ha estat el contingut de la Sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. En efecte, el caràcter “normal i preferent” de l’ ús del català per les Administracions Públiques va ser declarat inconstitucional. En concret, ES VA ANUL·LAR L’ INCÍS «PREFERENT»  (Fonament jurídic 14) , que ja venia de la Llei de Política Lingüística i que havia aconseguit una aplicació relativament pacífica. En paraules del Tribunal Constitucional, EL CARÀCTER DE LLENGUA PRÒPIA DEL CATALÀ  «NO PUEDE JUSTIFICAR LA IMPOSICIÓN ESTATUTARIA DEL USO PREFERENTE». Això no impedeix, però, que el legislador “pueda adoptar, en su caso, las adecuadas y proporcionadas medidas de política lingüística tendentes a CORREGIR, de existir, situaciones históricas de DESEQUILIBRIO  de una de las dos lenguas”.

–

3.-És a dir, sembla configurar-se un autèntic “dret d’opció lingüística” en la relació amb els poders públics (el personal al seu servei haurà d’acreditar un coneixement adequat i suficient de la dues llengües oficials). Per tant, si pel que fa a les competències en general, l’opinió majoritària sembla inclinar-se per la presència d’una situació similar a la de l’Estatut del 79 (VIVER-PI SUNYER, BARCELÓ, M., DE CARRERAS), pel que fa a la llengua podríem dir que la situació actual és “pitjor” per al català que abans del nou Estatut i de la posterior Sentència. UNA GRAN PART DELS MECANISMES DE PROTECCIÓ I «PREFERÈNCIA»  instaurats primer per la Llei de normalització lingüística i després per la Llei de Política lingüística, podrien estar actualment DESACTIVATS.

Llicència municipal per als habitatges d’ús turístic.

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.- El passat 15 de novembre va ser publicat el nou Decret 164/2010, de 9 de novembre, de regulació dels habitatges d’ús turístic (DOGC núm. 5755, de 15 de novembre de 2010). Segons l’article 1.1 “HABITATGE D’ÚS TURÍSTIC” és aquell l’ús del qual els propietaris, amb l’autorització de l’administració competent, cedeixen a tercers en condicions d’immediata disponibilitat per a una estada de temporada, en règim de lloguer o sota qualsevol altra forma que impliqui contraprestació econòmica”.

–

2.- El control administratiu previst és doble: en primer lloc, la cèdula d’habitabilitat tradicional i, en segon lloc, la llicència d’habitatge d’ús turístic que ha de concedir l’ajuntament (art. 6). Aquesta llicència ha de quedar regulada per ordenança municipal en el termini d’un any.

Les altes i baixes d’habitatges d’ús turístic es trametran a l’Administració de la Generalitat, que col·laborarà amb els ens locals en les tasques d’inspecció i control.

–

3.- El Decret planteja diverses qüestions jurídiques d’interès. En primer lloc, la prohibició d’utilització de l’habitatge com a residència habitual (art. 6.2), en segon lloc, la prohibició d’al·legar la condició de domicili als efectes d’impedir l’actuació inspectora. En tercer lloc, la possibilitat que tenen els ajuntaments d’incrementar les càrregues dels titulars de la llicència a l’ordenança reguladora (art. 5.3). Per últim, es preveu una persecució específica dels habitatges d’ús turístic il·legal (amb el cessament de l’activitat com a sanció).

Enllaç al Decret:

http://www.gencat.cat/diari/5755s.htm#index

Els sistemes de signatura electrònica segons la Llei 26/2010, de règim jurídic i procediment administratiu catalana.

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.- El sistema normal de signatura electrònica serà el que està incorporat en el Document Nacional d’Identitat (art. 45.1).

2.- Sens perjudici de l’anterior, les persones físiques poden utilitzar alguns dels sistemes de signatura electrònica, avançada o reconeguda, ADMESOS PER LES ADMINISTRACIONS PÚBLIQUES (art. 45.2).

3.- A més d’aquests dos sistemes, és molt interessant la previsió que fa l’article 45.3 Segons aquest precepte, les administracions públiques catalanes poden “HABILITAR UN DETERMINAT PERSONAL A LLUR SERVEI A L’EFECTE D’IDENTIFICAR LES PERSONES QUE NO DISPOSEN DE CAP SISTEMA DE SIGNATURA ELECTRÒNICA”.

La Llei afegeix que cada administració ha de mantenir actualitzat un REGISTRE DEL PERSONAL HABILITAT i que, mitjançant conveni, es pot reconèixer eficàcia a la identificació realitzada per personal funcionari d’altres administracions. És a dir, estem davant d’una espècie de notaris nomenats entre els funcionaris públics de l’entitat. De tota manera, caldrà veure si és necessari posar en marxa aquest sistema davant la manca d’operativitat dels mecanismes previstos als articles 45.1 i 45.2.

Retenció de quantitats pel particular, malgrat que l’Administració desisteixi d’una expropiació.

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.- L’Administració de l’Estat desistí l’1 de juny del 2005 d’un procediment expropiatori ja iniciat. A la mateixa resolució, va requerir el reintegrament de les quantitats ja pagades en concepte de DIPÒSIT PREVI A L’OCUPACIÓ i INDEMNITZACIÓ PER LA RÀPIDA OCUPACIÓ. Cal precisar que l’Acta d’ocupació té data de 6 de setembre de 2001 i que, efectivament, els ocupants van canviar de domicili i van patir els perjudicis imaginables derivats del trasbals.

–

2.- Un cop desistida l’expropiació, l’Administració reclama les quantitats indicades i nega la possibilitat de que aquestes siguin retingudes per a una futura compensació. Queda clar, segons el tribunal, que la compensació dels danys ha de ventilar-se en un procés específic de responsabilitat patrimonial.

–

3.- El Tribunal conclou, no obstant, que el dipòsit previ i la indemnització ja pagades no han de ser retornats. De fet, amb suport en l’article 54 de la Llei d’Expropiació Forçosa, tampoc serien retornats en cas d’exercici del dret de reversió. En concret, el Tribunal entén que les quantitats citades “se infieren consumidas con ocasión del Acta de ocupación”. La Sentència fou dictada el 21 de maig del 2010 (número de resolució 335/2010; dades CENDOJ: ROJ:STSJ CAT 4947/2010) per la Secció Segona de la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.

Enllaç a la Sentència:

http://www.poderjudicial.es/search/indexAN.jsp?org=ap-tsj&comunidad=09

REDUCCIÓ DEL TERMINI DE MANDAT EN ELS FUTURS MEMBRES DEL TC

~ Joan Amenós ~ 2 comentarios

1.-Una de les qüestions que més polèmica ha generat darrerament a Espanya ha estat el retard en la provisió dels membres vacants del Tribunal Constitucional. Sembla que la qüestió està en vies de resolució però, mentrestant, el legislador ja ha previst que els nous membres del Tribunal Constitucional entraran amb un mandat de temps reduït.

2.- La modificació s’ha realitzat amb un altre exemple de mala tècnica legislativa, ja que en una mateixa Llei Orgànica s’han reformat dues lleis orgàniques precedents en dues matèries que no tenen una relació directa. En concret, es tracta de la “Ley Orgànica 8/2010, de 4 de noviembre, de reforma de la Ley Orgànica 5/1985, de 19 de junio, del Régimen Electoral General, y de la Ley Orgànica 2/1979, de 3 de octubre, del Tribunal Constitucional”.

3.- El nou article 16.5 de la Llei Orgànica del Tribunal Constitucional disposa el següent:

“5. Las vacantes producidas pos causas distintas a la expiración del periodo para el que se hicieron los nombramientos serán cubiertas con arreglo al mismo procedimiento utilizado para la designación del Magistrado que hubiese causado vacante y por el tiempo que a éste restase. SI HUBIESE RETRASO EN LA RENOVACIÓN POR TERCIOS DE LOS MAGISTRADOS, A LOS NUEVOS QUE FUESEN DESIGNADOS SE LES RESTARÁ DEL MANDATO EL TIEMPO DE RETRASO EN LA RENOVACIÓN.”

CRITERIS JURISPRUDENCIALS SOBRE IMPUGNACIÓ DE PLANS GENERALS D’ORDENACIÓ URBANA: DISTINCIÓ ENTRE VICIS FORMALS A LA PRESA DE LA RESOLUCIÓ I CONTINGUT MATERIAL DEL PLA.

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

Post redactat per SÍLVIA CAMPS COMAS, Advocada.

1.-Recents sentències del Tribunal Suprem (Sala 3ª, Secció 5ª, de dates 11 de desembre de 2009 –RJ 2010/2202-, de 28 de maig de 2010 –RJ 2010/2515- i de 21 de juliol de 2010 –RJ 2010/287333) han precisat les peculiaritats per a la impugnació de l’aprovació definitiva dels plans generals. De fet, es continua una línia que ja quedava clara a la STS de 19 de desembre de 2007 (RJ/2008/1928).

–

2.-Es reitera la ja vella doctrina que qualifica els plans d’urbanisme com a disposicions de caràcter general. Per tant, d’acord amb l’art. 107.3 de la Llei 30/92, contra les disposicions de caràcter general no cabrà recurs en via administrativa. La impugnació del contingut del Pla general seguirà aquesta regla i caldrà interposar directament recurs contenciós-administratiu.

–

3.-Ara bé, L’ACTE APROVATORI DE LES COMISSIONS D’URBANISME SÍ ÉS UN ACTE ADMINISTRATIU I CALDRÀ ESGOTAR LA VIA ADMINISTRATIVA SI S’IMPUGNEN VICIS RELATIUS A LA PRESA D’AQUESTA RESOLUCIÓ (per exemple, requisits de procediment, de quòrum, etc.). Això permet al Tribunal respectar l’organització administrativa de la Comunitat Autònoma (al Departament competent en el sector) i permetre el funcionament dels criteris de control propis de la jerarquia administrativa.