Autor: Joan Amenós
Cròniques andorranes (VIII). Comuns, béns públics i ordenació del territori.
…1.-Com ja vam dir a les anteriors cròniques (sobretot, a la VII), la qüestió més debatuda dins del model constitucional andorrà ha estat la posició i competències dels comuns. Són dues les fonts que precisen les matèries a les quals poden intervenir:
……a)Una Llei que juga –servata distantia– com una espècie d’Estatut o norma reguladora de tots els comuns. Em refereixo a la Llei Qualificada de Delimitació de Competències dels comuns (en endavant, LQDC). És una de les normes protagonistes de l’edifici constitucional. Té, però, tres limitacions:
………-Una primera, de procediment, ja que ha d’aprovar-se gràcies al vot final favorable de la majoria absoluta dels consellers elegits en circumscripció parroquial i, també, de la majoria absoluta dels consellers elegits en circumscripció parroquial (art. 57.3 CPA).
………-Un contingut determinat, ja que regula les competències materials (art. 80.1 CPA) i les “facultats econòmiques i fiscals” dels comuns (art. 80.2 CPA).
………-El respecte al llistat d’assumptes establerts a l’art. 80.1 de la CPA, que podria ser ampliat, però no reduït. En aquests àmbits, la LQDC ha d’atorgar algun nivell de poder públic a les corporacions locals comunals. Així, es configura una petita fortalesa de capacitat pròpia del Comú.
……b)Les competències dels Comuns també poden venir a través de lleis sectorials, les quals hauran de respectar la “Llei mare”. És a dir, la LQDC. Podríem trobar-nos, per tant, amb un legislador molt generós o més aviat gasiu.
*
…2.-Els punts més discutits, com vam anticipar, van venir de la mà de l’urbanisme i dels béns públics. Així, es va plantejar l’any 2001 la inconstitucionalitat de la Llei General d’ordenació del territori i urbanisme (aprovada el 29 de desembre del 2000). La Llei va sortir immaculada del recurs i no es va parar gaire esment en un precepte que, molts anys després, prendria una direcció inquietant. Ho anirem explicant.
**
…3.-Les normes urbanístiques, a tot Occident, van néixer miops. És a dir, miraven a prop: a les ciutats i pobles ja fets o als terrenys erms que calia enganxar aviat al casc de carrers i edificis. Però ja a mitjans del segle XX es comença a parlar d’ordenació del territori d’una manera més àmplia, abraçant terres i ciutats. Fins i tot la primera Llei urbanística espanyola –la Llei del sòl- ja parlava l’any 1956 d’un imponent “Pla Nacional d’Ordenació”.
***
Elements per a una sessió sobre competències locals en matèria de cultura (i V). Annex documental.
…1.-En relació als documents judicials, anotem la important sentència del Tribunal Suprem de 18 de maig del 2016, que desestimà el recurs d’un municipi –Azuqueca de Henares- i que confirmà la legalitat del dret de remuneració als autors pel préstec de les seves obres a les biblioteques públiques: ***.
…Afegim també l’enllaç de l’acord per a la gestió dels drets d’autor a les biblioteques, signat per la Federació de Municipis de Catalunya, l’Associació Catalana de Municipis i l’entitat CEDRO, encarregada de la recaptació i gestió dels drets d’autor: ***.
*
…2.-Per a acabar, afegim algunes fotografies que completen les reflexions que vam fer.
…a) Així , en la relació entre política cultural, regeneració i desenvolupament econòmic, és molt interessant el cas de la denominada “Operación Canalejas”, al centre de Madrid (carrer Alcalá, plaça Canalejas i Carrera de San Jerónimo). La llicència d’obres va ser objecte d’una llarga discussió, amb suspensió d’actuacions inclosa, de cara a assegurar el respecte al patrimoni històrico-artístic, encarnat en la façana. Dins de l’edifici, es preveuen un hotel d’alt nivell i fins i tot alguns habitatges de luxe.
…*
Font: *
b)La gran xarxa nord-americana de biblioteques públiques: la biblioteca pública de Nova York i la biblioteca pública d’Homer (una mica més de cinc mil habitants).
Font:***
…Inevitable, també, la cita del capítol denominat “Paréntesis panegírico de la biblioteca norteamericana” de Pedro Salinas en el seu exili als Estats Units, inclòs al seu assaig “Defensa de la lectura” (dins del seu exquisit llibre El defensor):
.”En cambio no se me olvida la encantada sorpresa al llegar una noche, en automóvil, a un pueblito del Nordeste del país, todo nevado, de desparramado caserío, y reducido a casas de antiguo estilo colonial, en madera, y ver una, ni más grande ni distinta de las demás, derramando luz sobre la nieve, por sus ventanas, toda encendida, como en fiesta, a las ocho de la noche. La Biblioteca Municipal, me dijeron. Parecía fábrica de cuento, morada de muñecas o seres imaginarios, allí toda luminosa, como término ansiado de ásperos caminos por los bosques de abetos.”
…c) Un interessant conjunt històrico-artístic (el concepte és idèntic al de la legislació catalana): Osuna. Al BOE de 15 de juliol del 1967 observem, a la resolució declaratòria, que la protecció arriba a 150 edificis.
Font:***.
.d)Poble i cultura (els pobles creadors de cultura, segons la noció constitucional). El famós i inquietant quadre “Manifestación” (1934) d’Antonio Berni
…e) Cultura com a llibertat d’expressió. L’aspecte individual. El periodista Dutton Peabody defensa, encara que molt begut per a calmar la por, la llibertat de premsa davant el violent bandit Liberty Valance (a la pel·lícula El hombre que mató a Liberty Valance).
…f) La dama d’Elx, centre d’un debat entre el municipi –Elx- i el Museu Arqueològic Nacional, que l’exhibeix (encara que s’han fet mostres temporals a la ciutat, previ conveni).
…g)Manuscrits de Leopoldo Alas –Clarín- recentment adquirits per l’Estat (2018) exercint el seu dret de tempteig en subhasta:
…h)Dirigisme cultural elemental: l’exposició del llibre alemany al paranimf de la Universitat de Barcelona l’any 1941.
Font:***.
…i)El centre Beaubourg o Pompidou (París). Probablemente, el primer cas perfectament estudiat d’impacte social i econòmic i d’una infraestructura cultural. L’edifici fou dissenyat per Renzo Piano i Richard Rogers i és el paradigma de moltes altres actuacions posteriors a les ciutats occidentals.
…j) El Consorci. El cas del Gran Teatre del Liceu (els estatus: aquí***).
Font:***.
…k) La Sagrada Família va generar un interessant debat. Aporto aquí una il·lustrativa nota de premsa de l’Ajuntament de Barcelona sobre els darrers tràmits en marxa. Observem que, efectivament, es preveu no sols un Pla Especial, sinó també una rellevant modificació del Pla General Metropolità. La llicència fou sol·licitada a l’Ajuntament de Sant Martí de Provençals l’any 1885 i, per tant, no és fàcil interpretar avui l’autorització d’aquella data. De fet, la modificació de la normativa urbanística obrirà el pas a la sol·licitud de noves llicències.
…Un bon resum dels dubtes que, al llarg de la història, ha generat aquest projecte el podem llegir a aquest documentat article de Blanca Cia a El País, del 27 de desembre del 2018. Sobre la llarga oposició de la intelligentsia (fins i tot de Le Corbusier!) a la continuació del temple, es pot veure l’article de Lourdes Morgades (El País, 8 de juliol del 1990): ***.
**
…3.-La creativitat. El més arnat –l’antic palau dels sindicats soviètics- i els dibuixos innovadors (a Vilnius).
Font:***.
***
Elements per a una sessió sobre competències locals en matèria de cultura (IV). Annex documental.
…1.-L’annex documental té tres seccions:
…… a)Un annex legislatiu.
…… b) Un annex de jurisprudència.
……. c) Un annex fotogràfic.
*
…2.-Pel que fa a l’aspecte legislatiu, vam citar en primer lloc la Llei 4/1993, de 18 de març, del sistema bibliotecari de Catalunya. Dins d’aquesta norma, hem d’assenyalar el següent:
…–Concepte de biblioteca: art. 2 (la biblioteca reuneix, conserva i facilita l’ús, encara que no hi ha una referència directa al préstec).
…-El Sistema de Lectura Pública, que es defineix a l’art. 21 com a “conjunt organitzat de serveis de biblioteca pública de Catalunya”.
…-Concepte de biblioteca pública. La gratuïtat (per a l’usuari). La possible limitació del préstec: art. 22.
…-Biblioteques que integren el Sistema de Lectura Pública: art. 23.
…-Requisits per a la integració d’una biblioteca en el Sistema de Lectura Pública. La reglamentació: art. 26.
…-Estructura del Sistema de Lectura Pública: art. 31. La biblioteca filial i els serveis bibliotecaris mòbils: arts. 35 i 36.
…–Competències de les entitats locals: arts. 39 i ss.
**
…3.-També vam citar alguns aspectes de la Llei 9/1993, de 30 de setembre, del Patrimoni cultural català. En concret:
…-Els béns culturals d’interès nacional: arts. 7 i ss.
…-Els béns catalogats: art. 15. En especial, la catalogació dels béns immobles i el bé cultural d’interès local: art. 17.
…-El deure de conservació dels béns: art. 21.
…-Els drets de tempteig i de retracte: art. 22.
…-La prohibició d’enderrocament: art. 32.
…-El planejament urbanístic de protecció (art. 33) i l’autorització d’obres (art. 34).
…-L’autorització del canvi d’ús: art. 36.
…-Els ajuts: arts. 54 i ss.
…-El règim sancionador: arts. 67 i ss.
***
Elements per a una sessió sobre competències locals en matèria de cultura (III).
…1.-Anoto aquí unes reflexions que vaig fer fa uns anys sobre competències culturals del municipi. Es poden consultar en quatre documents (per motius informàtics):
1 ,
2,
3.
i 4.
*
…2.-En la nostra manera d’entendre el servei públic cultural, sobresurt la figura d’André Malraux. Predomina entre nosaltres la seva vella recepta del Ministère des Affaires Culturelles i es repeteixen, també, les seves contradiccions. El començament del Ministère des Affaires Culturelles el marca el Decret 59-889, de 24 de juliol del 1959, i el seu establiment està lligat a la personalitat citada. La doctrina francesa ha afirmat que fou “une création personnalisée” (PONTIER,J.M., RICCI,J.C. i BOURDON, J.: Droit de la culture, Dalloz, Paris, 1990, p.116). És cert que poden rastrejar-se antecedents històrics llunyans, però tractaven la cultura de forma dispersa, amb menys intensitat i sense que es pogués parlar en sentit contemporani de “política cultural”. En aquest sentit, per exemple, ja Colbert havia creat en 1664 una Surintendance Générale des Bâtiments du Roi, Arts et Manufactures (PONTIER, J.M. ET ALTRI, Op.cit., p.115).
…El Decret 59-889 defineix així la missió atribuïda al ministeri: “rendre accessibles les oeuvres de l’humanité, et d’abord de la France, au plus grand nombre de français; assurer la plus vaste audience à notre patrimoine cultural et favoriser la création des oeuvres de l’art et de l’esprit qui l’enrichissent”. S’abandonà la concepció restrictiva de les belles arts, centrada sobre la conservació i la protecció del patrimoni. A diferència d’aquesta funció tradicional, el servei públics dels assumptes culturals té per objecte la difusió de la cultura i l’enriquiment del patrimoni cultural –això últim, mitjançant l’ajut a la creació- (PONTIER et altri, op.cit., p.116).
…En un discurs de Malraux davant l’Assemblea Nacional el dia 27 d’octubre del 1966, afirma el seu objectiu de “faire pour la culture ce que la IIIè République a fait pour l’enseignement: chaque enfant de la France a droit aux tableaux, au théatre, au cinéma comme à l’alphabet” (PONTIER et altri, op. cit., p.118) . El ministeri patiria de seguida dues dificultats que després s’han reproduït de forma reiterada a altres països. En primer lloc, la disputa competencial amb altres rams (en especial, ja des de bon començament, amb el d’Education Nationale). En segon lloc, la feblesa pressupostària (PONTIER et altri, op.cit., p.118). Precisament, aquests problemes també són perceptibles a una part de la realitat actual. Una crítica frontal dels postulats de la política cultural pot llegir-se a FUMAROLI ,M., L’État culturel. Essai sur une religion moderne. Éditions de Fallois, Paris, 1992 (v. especialment pp.151 i ss.).
**
…3.-Evidentment, la figura de Malraux no s’exhaureix en aquesta activitat ministerial. La seva tasca literària i política va molt més enllà. En aquest sentit, és deliciosa la sèrie de fotografies que li va fer Maurice JARNOUX el 1953 al seu municipi de Boulogne. Eren èpoques on la fotografia encara era encara un art sagrat (com totes les arts han de ser-ho) i no la gasòfia actual d’un món hiperfotografiat. Entre altres temes, algunes fotos descriuen a Malraux preparant el seu llibre Le Musée Imaginaire, a una època sense internet:
…Algun dia, però, havia de trobar-se el francès amb l’altre gran aventurer de les lletres mundials del segle XX, Ernest Hemingway. Enrique Vila-Matas, a París no se acaba nunca, ens explica la història, tants cops difosa:
…”Dice la leyenda que Hemingway, armado de una metralleta y acompañado por un grupo de la Resistencia francesa, el 25 de agosto de 1944, tres cuatro largos años de ocupación alemana, se adelantó unas horas a la entrada de los aliados en París y liberó el bar del Ritz, el famoso Petit Bar de la rue Cambon. Exactamente la leyenda dice que Hemingway liberó las bodegas del hotel. Después, tomó una suite en él y, en una casi permanente nebulosa de champagne y coñac, se dispuso a recibir a amigos o simples visitantes que fueran a felicitarle, Entre los que se presentaron en el hotel, estuvo André Malraux, arrogante a más no poder. El escritor francés entró desfilando en el Ritz con un pelotón de soldados a sus órdenes, convertido en todo un coronel con lustrosas botas de caballería. No puede decirse que hubiera dio al Ritz a felicitar a nadie, y menos a Hemingway, que lo advirtió enseguida y que inmediatamente se acordó de que aquel orgulloso coronel había abandonado en 1937 la guerra civil española para escribir L’espoir, la novela que algunos cándidos habían elevado a la categoría de obra maestra. Enseguida se vio que el coronel Malraux alardeaba de su pelotón de soldados y se reía del manojo de desarrapados que estaban a las órdenes de Hemingway, el liberador del bar del Ritz.
…”Qué pena”, le dijo Hemingway a Malraux, “que no tuviéramos la ayuda de tus fantásticas fuerzas cuando tomamos París”. Y uno de los incondicionales desarrapados a las órdenes de Hemingway murmuró al oído de su jefe: “Papa, on peut fusiller ce con?” (“Papá, ¿podemos fusilar a este gilipollas?”).»
…Una bona paràbola, potser, per a contrapesar la manera anglosaxona d’entendre la política cultural –ràpida, efectiva, dispersa- i el formalisme estatista de la cultura, tan francès i tan nostre.
***
Elements per a una sessió sobre competències locals en matèria de cultura (II)
…1.-A l’article anterior d’aquesta sèrie, havíem introduït uns criteris relativament restrictius i alhora un pèl astuts per a tirar endavant una política cultural local coherent dins del marc de l’ordenament jurídic. Abans d’examinar la normativa concreta i l’elaboració del Dret de la Cultura, m’ha semblat útil aportar aquí dos poemes de Joan Margarit que il·lustren dos aspectes rellevants.
*
...2.-El primer fa pensar en el tema clàssic dels límits de la formació cultural per a millorar la vida social (i personal). Sempre se cita l’exemple de la música clàssica sonant als camps d’extermini nazis. No sembla casual la tria del títol, “Pergamon Museum”, el gran museu berlinès. Ara bé, tots pensem –amb raó- que això va ser només una excepció. És més, sembla que l’autèntica cultura ve de la mà de l’emperador savi, que presideix el cor del poema.
**
…3.-Entra llavors el segon poema, que podria edificar tot sol la legitimació de l’”Estat de cultura”, com a darrera evolució de l’Estat social. És un autèntic programa i manifest: la cultura com a noblesa definitiva. Va ser la primera poesia que em va fascinar de Joan Margarit. M’encanta la tria del barri del Besós com a símbol de les possibilitats transformadores de la lectura, de la música, de la instrucció…És, sense dubte, un dels seus millors poemes i alguna cosa –o molt- del poeta-arquitecte deu haver en la dignificació lírica dels cables d’alta tensió i del pas elevat de l’autopista.
Afegeixo, en fi, la lectura que el mateix poeta va fer del seu vers (i que també va recollir en el seu pregó de la Mercè del 23 de setembre del 2010).
PERGAMON MUSEUM
Hi ha una moneda que té d’or la cara
però la creu de coure, negra i bruta
pel verdet de la mort. L’Europa bàrbara,
l’Europa dels museus i de la música,
té fosca l’ànima: cal vigilar-la,
com sempre va fer Roma. Surt la lluna
sobre Berlín i penso en la campanya
d’hivern de Marc Aureli en la planúria
gelada de les ribes del Danubi.
Allà escrivia sota del capot
i voltat per la xusma militar
sobre l’oblit i la malenconia.
S’endevinen fogueres i cavalls
darrere l’art i la filosofia.
*
RECORDAR EL BESÒS (1980)
Les finestres de nit amb la llum groga
són ulls voltats pel rímmel de l’asfalt.
Recordo el pis: una bombeta morta,
gossos i infants damunt d’un matalàs.
En la cuina corrupta sense porta,
amb verdet als plats bruts amuntegats,
un noi escolta un vell pick-up que toca
discs de drapaire però tots de Bach.
Els cables negres d’alta tensió
la lluna sobre el riu els fa brillar.
Sota el pas elevat de l’autopista
la desolada terra de ningú,
corral de cotxes de segona mà.
Per a aquest món, cap més futur que Bach.
Joan Margarit
***
Control interno de legalidad, buenas prácticas y corrupción urbanística: guión para una mesa redonda.
…1.-Buenas tardes. Deseo en primer lugar agradecer su presencia aquí y, especialmente, doy las gracias a los organizadores por haberme invitado. En concreto, al Ayuntamiento de Mollet –con su impecable servicio técnico con Begoña Ballvé, Jefa de Servicios Jurídicos, S.Carmona y Anna Castelló Soler– y a la ya emblemática Revista de Derecho Urbanístico y Medio Ambiente, con su presidente Sr. Francisco Alegría Martínez de Pinillos a la cabeza.
…El título de la mesa redonda es amplio y se expresa en positivo –“El control interno de la legalidad de la actividad urbanística y el cumplimiento de buenas prácticas como garantía de eficiencia y buena administración”-. Sin embargo, como aconsejaba Heráclito, para comprender el bien hay que mirar el mal, para acercarse a la paz hay que contemplar la guerra. Y la guerra, el dios Marte que impulsa esta cuestión es, evidentemente, el fantasma de la corrupción. Su sinuosa presencia ha reforzado la construcción de trincheras jurídicas –las que existían y algunas nuevas- y, como un caracol, ha segregado un líquido ya abundante de buenas prácticas y protocolos de buen gobierno.
*
…2.-Tenemos hoy con nosotros al Dr. Óscar Capdeferro, autor de la monografía principal –un auténtico manual, vaya- sobre la corrupción urbanística tratada desde el Derecho Administrativo. También nos acompaña el Sr. Jordi Tres, jefe del Área del servicio de Formación de la Oficina Anti-Fraude de Cataluña, una institución ya puntera en el análisis técnico de este campo. Igualmente, es un placer presentar a Camil Cofan Amiel, subdirector general de Urbanismo de la Generalidad, que nos explicará cómo se aplican al planeamiento las reglas de transparencia y buena administración.
Por otra parte, no debe olvidarse que estos temas gozan de una ya extensa preocupación doctrinal. La transparencia, por ejemplo, disfruta de una bibliografía casi inabarcable. Por lo que respecta a la corrupción stricto sensu baste citar el reciente libro publicado en Marcial Pons La corrupción política en la España contemporánea, cuyos directores –Borja de Riquer, J.Ll. Pérez Francesch, Lluís Ferran Toledano y Oriol Luján– capitanean un sólido grupo de investigación en la Universidad Autónoma de Barcelona. Por mi parte, tengo la suerte de formar parte de un equipo de profesores españoles con epicentro en la Universidad de Granada para el estudio de la corrupción bajo el prisma del Derecho Administrativo, comandados por el infatigable Federico Castillo Blanco [1].
**
…3.-Lo primero que debe moderar un moderador que se precie de tal cargo es la extensión de su discurso. Me limitaré, por tanto, a abrir tres catas en las que pueda aflorar el debate.
…Inicialmente, el frente político y politológico. La corrupción es hoy un arma fundamental en la lucha política. A mi entender, ello contamina inevitablemente el mundo de los saberes sociales, que no son científicos y que pugnan por cocinar un conocimiento objetivo en este grasiento cocido. Baste observar que los análisis politológicos serios muestran muchas menos alarmas que las que suenan ruidosas en el estrépito de la opinión pública. Con un apunte técnico: no es nada fácil acotar el concepto de corrupción en la práctica y, en urbanismo, debe ser claramente deslindado de otros fenómenos como la especulación, la fealdad arquitectónica o las programas de crecimiento territorial expansivo.
…En segundo lugar, la cuestión jurídica. El Derecho penal dispone de potentes instrumentos para atajar el mal, siempre que el juez disfrute de medios y ganas y le llegue al Ministerio Fiscal un aluvión de notitia criminis suficientemente elaborado para facilitar la incoación de los procedimientos. Ahora bien, el Derecho Administrativo siempre tuvo elementos preventivos, además de los que ya se están articulando en torno a las ideas de transparencia, buen gobierno y buena administración. Respecto a estos últimos, las esperanzas son altas y quizás el riesgo está en su acumulación y falta de simplicidad, ya que es sabido que la corrupción respira con fuerza en situaciones de caos normativo.
Respecto a los medios clásicos, podríamos señalar, por ejemplo, la importancia de los cuerpos de funcionarios de habilitación nacional. Secretarios e interventores son unánimemente alabados por la doctrina e incluso se señala que su falta ha favorecido los grandes escándalos producidos en algunas corporaciones locales. Nos hallamos, sin embargo, ante una herramienta, a veces, de metal romo por diversas razones. Por ejemplo, la dotación meramente interina de sus plazas, la falta de medios materiales o la inquietante presencia de la libre designación como fórmula de provisión de puestos en algunos ayuntamientos. Es un error que la Administración del Estado haya perdido presencia en la configuración de su status y carrera profesional, ya que es la entidad adecuada para defender a un auténtico enemigo del pueblo, en el sentido –absolutamente positivo y liberador- que le da Ibsen: un incómodo doctor Stockmann contra el podrido balneario local.
…Y, finalmente, deseo poner sobre la mesa una frase cuyo autor lamento no recordar y que se preguntaba por qué unas personas con la misma formación y clase y posición social se corrompen y otras no. El autor aludía luego a los valores familiares como una de las claves de estas divergencias vitales. A menudo, los que nos dedicamos al Derecho miramos por encima del hombro a las aportaciones de la ética pública, pero es evidente que esta disciplina está aportando criterios que habrá que tener en cuenta en el futuro. Muchas gracias.
—
[1] Se trata, en concreto, del «Proyecto I+D DER2016-79920-R, LA LUCHA POR LA ÉTICA Y CONTRA LA CORRUPCIÓN: EMPLEO Y CONTRATACIÓN DEL SECTOR PÚBLICO, URBANISMO Y ACTIVIDAD DE FOMENTO DE LOS PODERES LOCALES».
***
Elements per a una sessió sobre competències locals en matèria de cultura (I)
…Inicio aquestes reflexions amb la recuperació d’un inici de debat que em van demanar els companys d’Interacció de la Diputació de Barcelona i que va generar un cert debat. Potser avui no ho signaria tot, però és un bon començament. He fet algun petit ajustament normatiu,però es manté la pràctica totalitat del text:
L’estabilització i la contenció de l’acció de les corporacions locals a l’àmbit cultural
Publicat per Joan Amenós Álamo el 05/11/2014 – 13:21 | Última modificació: 06/04/2016 – 13:44
…1.- L’acció cultural de les administracions públiques és com l’electricitat: funciona i opera però, potser en gran part per la meva ignorància, se’m fa molt difícil definir-la. Tenint en compte que estem davant d’un escrit d’apertura d’un debat, no em perdré per llargs viaranys teòrics i em limitaré a respondre a una qüestió elemental: quin és el marc global que ha establert per a la cultura la recent reforma –de l’any 2013- de la Llei estatal Reguladora de les Bases del Règim Local (LRBRL)?
…2.-El resplendor metàl·lic dels ordinadors i dels edificis de discreta estètica de la Unió Europea va il·luminar la previsió del Memorandum of Understanding pactat entre el Govern espanyol i les institucions comunitàries, segons la qual s’aprovaria una reforma de la legislació local amb el següent objectiu: “delimitar les competències municipals, evitar duplicitats i suprimir estructures redundants, així com racionalitzar el Govern local.”
…3.-Sobre aquestes premisses, la LRBRL instaurà un criteri de contenció i estabilització que, lògicament, també recau sobre l’acció cultural de les entitats locals. Dic això basant-me en les següents regles:
……3.1.-Es manté el servei mínim obligatori de la biblioteca pública als municipis superiors a 5000 habitants (art. 26.1.b)LRBRL).
……3.2.-Es manté igualment la competència pròpia –en el marc del que prevegi la Llei sectorial estatal o autonòmica- en matèria de “protecció i gestió del patrimoni històric” (art. 25.2 a) LRBRL).
……3.3.-Es fa un petit ajustament a la competència pròpia –també en el marc de la legislació sectorial- d’ “activitats o instal·lacions culturals”, que ara passa a ser de “promoció cultural i equipaments culturals”.
…...3.4.–Desapareix l’acció cultural complementària d’altres administracions en matèria cultural, que anteriorment recollia l’art. 28 LRBRL (ara derogat). Aquest precepte havia estat interpretat generosament per la doctrina i, a més, la legislació catalana s’hi referia al·ludint –de forma en alguns aspectes reiterativa- a “la cultura” i, també, als “arxius, les biblioteques, els museus, els conservatoris de música i els centres de belles arts” (art. 71.1 de la Llei Municipal i de Règim Local de Catalunya).
…És cert, però, que s’ha mantingut l’activitat complementària ja desenvolupada –aplicant un principi de conservació del servei públic preexistent- i que, teòricament, aquesta opció podria reaparèixer a través del sinuós camí de l’art. 7.4 de la LRBRL (informe previ de l’Administració competent per raó de la matèria i de l’Administració que tingui atribuïda la tutela financera sobre l’ens local).
…4.-En conclusió, per tant, algú podria dir –i en part tindria raó- que “tot queda igual”. Però algunes coses han canviat després de la reforma legal. Dic això basant-me en els següents paràmetres:
……4.1.-Estricta regulació de l’equilibri pressupostari, que subjecta de forma constrictiva l’Administració.
……4.2.-La liquidació definitiva del somni de que, amb el pas del temps, les Administracions Locals anirien ampliant les seves competències gràcies a la seva natural proximitat i al principi de subsidiarietat desenvolupat a la Unió Europea i concretat a la “Carta Europea de l’Autonomia Local”.
...5.-De tota manera, potser seria possible escapar en alguns casos d’aquests límits a través de tres mecanismes:
……5.1.-Utilitzant l’acció cultural com a element complementari o secundari d’altres polítiques públiques que es consideren més rellevants (urbanisme i millora del marc físic de la ciutat, dinamització econòmica, integració social, etc.).
……5.2.-Mantenint i millorant les tradicionals fórmules de cooperació interadministrativa en aquest àmbit (convenis de col·laboració, consorcis, plans i programes conjunts, etc.).
……5.3.-Tenint en compte que el legislador estatal parla d’”equipaments culturals” –les instal·lacions- però –sorprenentment per a un legislador teòricament restrictiu- també es refereix a la “promoció cultural”.
…Espero que aquesta concreció dels factors limitadors i de les possibles fugides pugui encetar el debat.
Barcelona, 2 de novembre del 2014.
***
Aquest article s’inscriu en el Debat d’Interacció 2014 sobre els reptes de les polítiques culturals locals. Podeu trobar i comentar el fil de debat sobre Interdependència i autonomia política aquí.
Cap a Mollet (i II)
…1.-D’acord amb les normes citades a l’article anterior, es portaren a terme les expropiacions però, per diverses raons, el programa de l’ACTUR de Gallecs s’alentí. La crisi econòmica del 1973, primer, i la mort del General Franco, després, crearen una enorme incertesa en un projecte que assumia unaes dimensions espectaculars. L’any 1970 no arribaven a cinquanta les ciutats espanyoles que superaven els 100.000 habitants.
*
…2.-L’atractiu d’aquesta història és polifacètic a causa de les diverses perspectives que ens ensenya. En primer lloc, és clar, el debat sobre el model territorial. A l’abril del 1977, alguns comissionats en nom del Congrés de Cultura Catalana van adreçar una carta al President Suárez indicant els diferents defectes que hi trobaven. La resposta oficial comunicà que “de les 1472 hectàrees ordenades se’n destinaran 140 a equipaments i 179 a zones verdes”[1]. S’afegia que no seria una “ciutat-dormitori” –hi havia el precedent de Ciutat Badia- sinó una “ciutat integrada”. La idea no era en absolut desgavellada i alguns han vist en la proposta la ressonància del racionalisme de Le Corbusier (per la planificació ex novo atenent totes les funcions urbanes) i de les new towns angleses (per la voluntat de descongestió d’una urbs macrocefàlica).
…De les 1472 hectàrees preparades, s’ha urbanitzat d’una o altra forma la meitat, però –com passa amb les carxofes- el cor central de Santa Maria de Gallecs ha estat protegit i s’ha integrat al Pla d’Espais d’Interès Natural. S’ha discutit si el terreny mostra o no un alt valor ecològic i si té realment un ús i gaudi popular, però el cert és que el seu avantatge principal rau en la consolidació d’un petit miracle verd en una comarca àmpliament edificada. Hauria estat més sensat concentrar el creixement en aquella ciutat dibuixada i evitar l’evident dispersió dels altres nuclis locals? Aquesta és una pregunta que algú s’ha a fet i que ja quedarà sense resposta.
**
…3.-Des d’una altre punt de vista, Gallecs fou un “cas polític”. Va ser una de les primeres proves de foc de la transició política a l’àmbit del govern del territori. El fre a la construcció i la posterior salvaguarda sols poden explicar-se des de les lluites i tensions d’aquell peculiar moment.
…Hi ha també, es clar, la qüestió jurídica, també amb múltiples vessants. Per exemple, les expropiacions, l’apreuament de les quals fou anul·lat pel Tribunal Suprem. Amb els traspassos a la Generalitat, els terrenys passaren de l’INUR (Instituto Nacional de Urbanización) a l’INCASÒL, que és l’actual propietari de la zona preservada. La seva gestió, però, correspon al Consorci del Parc de l’Espai d’Interès Natural de Gallecs, integrat per la Generalitat i pels municipis afectats. D’altra banda, en fi, el dret de reversió fou durant molts anys una espasa de Damocles sobre l’Administració titular.
…Perquè cal dir que, en efecte, molts propietaris abandonaren les seves masies i habitatges. Aparegué llavors el darrer aspecte que cal tenir en compte. Algunes cases foren ocupades per les primeres versions nostrades del moviment hippy i dels recent estrenats ecologistes. Aquest fet atorgà a Gallecs una aurèola mítica que penso que, en certa manera, fou determinant. Bartleby no em creu, però vaig conèixer alguns d’aquells apòstols de la new age de Gallecs. Ell prefereix pensar, però, que tot això és un invent de Vila Matas, tal com es diu a la darrera frase d’aquesta curiosa font documental: ***.
***
[1] GARCIA, X.,REIXAC, J. i VILANOVA, S. El combat ecologista a Catalunya, Edicions 62, Barcelona 1979, p. 116.
