Autor: Joan Amenós

Imatges del Dret XIV: Can Gazà, la darrera estació.

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-L’Estat social o del benestar fa els darrers badalls. La severa cirurgia que ara se li aplica intenta salvar les parts sanes per a trasplantar-les a un cos nou que encara no sabem com serà. Aquesta desaparició no impedirà, evidentment, que la gent trobi altres fórmules de solidaritat social, de mútua cooperació.

—

2.-Parlant fa uns anys al company Marcos VAQUER (un dels experts en la relació entre Administració i tercer sector), em comentava –i ho va posar per escrit- que era raonable que l’Administració no presti directament serveis que demanen una relació humana especial, una capacitat d’afecte que no podem exigir de toscos i diligents funcionaris. És el cas de la relació amb els ancians, amb els marginats, amb els malats…Una altra cosa, però, seria el suport administratiu indirecte (subvencions, cessió de locals, etc.).

—

3.- El vídeo  que presentem avui és un pèl llarg potser pel nostre format. Però són quaranta minuts que valen la pena, ja que cada segon de filmació és impecable. Recomano la pantalla gran, com comprendreu de seguida.

El documental em va cridar l’atenció perquè l’ànima de Can Gazà –Jaume Santandreu- proposa una acollida als marginats sense institucions públiques ni privades pel mig. Per què? Perquè als organismes d’ajuda ja encarcarats arriba un moment en què l’important no és la persona atesa, sinó els llocs de treball i interessos dels terapeutes, la discussió sobre els mètodes que cal aplicar, els complements retributius del personal i dels directors, etc.

La filmació  està produïda per RTVE i ja ha obtingut diversos premis:

http://www.rtve.es/alacarta/videos/cronicas/cronicas-can-gaza-ultima-estacion/621713/

Horaris comercials: entre Singapur i les festes de guardar (i II)

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

 

 

1.-Una llei de dinamització econòmica hauria de ser una bona excusa per a alterar (o derogar, tout court)  i donar més alegria a la regulació d’horaris comercials. Però no ha estat aquesta l’opció de la Llei catalana 9/2011, de promoció de l’activitat econòmica. Les seves modificacions de la vigent Llei 8/2004, de 23 de desembre, d’horaris comercials, han estat molt reduïdes.

 

—

 

2.-Amb la reforma, certs establiments que gaudien d’un règim de major llibertat d’horaris -els situats en municipis turístics, les mal denominades “botigues de conveniència” i els petits establiments d’alimentació- ja poden obrir l’1 de maig i l’11 de setembre (només han de tancar l’1 de gener i el 31 de desembre).

 

—

 

3.-D’altra banda, es preveu l’evacuació d’informe de les entitats patronals en relació a la proposta de declaració de municipi turístic (al costat dels informes que ja existien).

 

Es regula també la pròrroga de la condició de municipi turístic, que serà normalment de quatre anys. Fins i tot, un nou art. 3.6 de la Llei d’horaris comercials disposa una “mini-pròrroga” si ja no apareixen turistes:

 

“”6. En cas que es denegui la pròrroga de la condició de municipi turístic, si

l’ajuntament afectat acredita que la pèrdua d’aquesta condició comporta una pèrdua

significativa de llocs de treball en el municipi o d’ingressos tributaris de la

corporació municipal, la dita condició es pot prorrogar fins a un termini màxim

de dos anys.”

 

            En definitiva, una norma tímida que apura fins l’últim glop l’obsoleta categoria del “municipi turístic”. Precisament, l’orientació actual del turisme és que tot el territori pot ser  un producte turístic.

 

 

 

 

 

Horaris comercials: entre Singapur i les festes de guardar (I)

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

 

1.-Parlàvem fa poc de dos aspectes on s’està debatent l’acostament entre els paradigmes (cada dia més propers) de les ciutats europees i les nord-americanes. Per una banda, la implantació de grans establiments comercials, on ja hem comentat una Llei catalana de promoció econòmica francament tímida i conservadora de l’statu quo.

 

L’altre àmbit de discussió són els horaris comercials, en els quals també incideix la mateixa Llei.

 

—

 

2.-La Llei estatal 1/2004, d’horaris comercials, va donar passes fermes cap a la liberalització, però deixava la pilota en molts punts a la teulada de les Comunitats Autònomes. De tota manera, l’art. 5.1 ja imposava la lliure determinació d’horaris en certes botigues:

 

“1. Los establecimientos dedicados principalmente a la venta de pastelería y repostería, pan, platos preparados, prensa, combustibles y carburantes, floristerías y plantas y las denominadas tiendas de conveniencia, así como las instaladas en puntos fronterizos, en estaciones y medios de transporte terrestre, marítimo y aéreo y en zonas de gran afluencia turística, tendrán plena libertad para determinar los días y horas en que permanecerán abiertos al público en todo el territorio nacional. “

 

—

 

3.-A la resta de negocis, les Comunitats Autònomes podien bastir una política pròpia d‘horaris comercials (respectant alguns mínims per a tot Espanya, com per exemple els vuit diumenges i festius d’apertura autoritzada).

 

Amb el temps, el model català ha estat un dels més restrictius i a penes ha emprat les facultats atorgades per la Llei estatal. Contràriament, l’opció de la Comunitat Autònoma de Madrid s’ha acostat cada dia més cap a la llibertat total. L’estació final seria l’art. 6 de l’avantprojecte de Llei de dinamització de comerç minorista madrileny (que encara està en fase discussió):

 

“Artículo 6. Libertad de apertura comercial en días festivos.

Cada comerciante determinará con plena libertad y sin limitación legal alguna, en todo

el territorio de la Comunidad de Madrid, los festivos de apertura en los que desarrollará su actividad comercial.”

 

En favor de la propietat intel·lectual, en defensa dels autors i en pro de la creativitat

~ Joan Amenós ~ 3 comentarios

 

1.-Com ja hem comentat en alguna altra ocasió, la protecció de la propietat intel·lectual sempre ha estat problemàtica. Els contraris a la seva tutela enarboraren històricament dues grans objeccions:

 

-La primera, de caràcter tècnic, basada en la dificultat de salvaguardar una noció tan abstracta. Avui, això presenta menys obstacles ja que, gràcies a internet, se sap perfectament on és l’original i on és la còpia.

 

-La segona, de caràcter filosòfic i polític, centrada en el deute permanent de l’individu amb la comunitat (d’on ve el llenguatge? d’on ve la instrucció? del comú). Per aquest motiu, l’ordenament s’arronsa i, al cap d’un temps d’explotació, els drets de propietat intel·lectual passen al domini públic.

 

—

 

2.-Als darrers anys, però, alguns sectors han volgut bastir una ideologia sota el lema “tot és gratuït”. Es tractava, bàsicament, d’advocats, enginyers de software i professors universitaris. Respecte als primers, no presento cap objecció, ja que defensaven els interessos dels seus clients. Els segons –els informàtics- volien assegurar la venda dels seus productes, encara que fos a lladres i receptadors. Pel que fa als tercers, jo no els tindria gaire en compte, ja que –tenint segures les garrofes en l’erari públic- convertien la seva vida en una deliciosa aventura de Robin Hood, imaginant sense cap risc utopies  comunitàries de tot a cent, com Kropotkins de la postmodernitat.

 

D’aquest manera, amb els silenci dels que no enteníem res, han esbombat durant uns anys els seus vaporosos eslògans sobre “el nou paradigma d’internet”, la inatacabilitat del “peer to peer”, etc.

 

—

 

 

3.-Un vell instint adolescent em fa desconfiar dels coups de force que, de quan en quan, porten a terme les autoritats nord-americanes. Aquest cap de setmana, però, com en una vella pel·lícula de Hollywood, torna Humphrey Bogart (que no hauria existit sense protecció de la propietat intel·lectual) comandant els policies bons i proclamant que els cantants no es limitaran a vendre samarretes i que els llibres no desapareixeran.

 

L’FBI, com un llamp, com un desembarcament de Normandia en el cor del totalitarisme pirata.

Principi de lliure competència i remoció dels concessionaris d’obres públiques i de serveis

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

 

1.-Els concessionaris d’obres publiques i els de serveis públics  reclamen de vegades, en aquests dies difícils, que s’allargui una mica la concessió, de cara a compensar pèrdues que, als anys de la bonança, no van ser prou previstes. La legislació posa, però, límits temporals estrictes a l’ampliació de terminis com a fórmula per a compensar la baixa rendibilitat actual i esperar que el futur rescabali la migradesa del present. Veurem avui, però, que la tradicional reluctància de l’ordenament per a dilatar la durada d’explotació té, fins i tot, un suport a la jurisprudència europea.

 

—

 

2.-Així, s’entén que el principi de lliure competència -i també d’igualtat en sentit ampli- té manifestacions cada cop més àmplies. Es considera, en concret, que les concessions (ja siguin d’obres públiques o de serveis) no poden ser per temps il·limitat.

 

A la seva Sentència de 19 de juny del 2008 (Assumpte C-454/06, pressetext Nachrichtenagetur, aps. 3 i 4), el Tribunal de Justícia de la Unió Europea assenyala que la pràctica de formalitzar un contracte públic per temps indefinit és aliena al sistema i a la finalitat de les normes europees en matèria de contractes públics.  S’afirma que aquesta pràctica pot tenir l’efecte , a llarg termini, d’obstaculitzar la competència entre els prestadors de serveis potencials i d’impedir l’aplicació de les disposicions de les directives en matèria de publicitat dels procediments d’adjudicació dels contractes públics.

 

—

 

3.-El mateix raonament és aplicat pel Tribunal de Justícia de la Unió Europea a les concessions a la seva Sentència de 25 de març del 2010 (Assumpte C-451/08, Helma Müller, ap. 78). En concret, es proclama que una concessió atorgada per temps il·limitat seria contrària a l’ordre jurídic de la Unió.

 

S’afegeix que l’objectiu bàsic de la normativa europea de contractes públics consisteix en fomentar al màxim la competència. Per això, el Tribunal és partidari de no impedir que, en el futur, altres oferents puguin intervenir amb noves modalitats i fórmules (que podrien ser més eficaces)*.

 

*Sobre aquests temes, recomano la consulta de BERNAL BLAY, M.A., El contrato de concesión de obras públicas y otras técnicas “paraconcesionales” (2010).

 

Dret i veritat

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

 

1.-L’autodenominada “ciència jurídica” és, en realitat, una pseudociència o, en el millor dels casos, un coneixement especialitzat amb un vocabulari depurat que ni de lluny pot plantejar lleis generals –com ho fan la física i la biologia, o les matemàtiques i la lògica- (HERNÁNDEZ MARÍN).

 

—

 

2.-Al meu entendre, les argumentacions jurídiques són una branca de la retòrica. La retòrica  és l’art o tècnica de convèncer un auditori. Encara que, amb més precisió, es pot concretar que, en el món del Dret, aquest auditori és normalment una autoritat investida de poder formal: un jutge, un Tribunal, un alcalde, un ministre…Altres vegades, aquest auditori és, simplement, un públic més o menys especialitzat o interessat (per exemple, els advocats o els estudiants quan llegeixen una obra doctrinal).

 

—

 

3.-Això implica que, en el debat jurídic, s’empren de vegades arguments lògics o filològics, però també màximes de dubtosa coherència (per exemple, “qui pot el més, pot el menys”) o proclamacions sentimentals o polítiques amb l’esperança de convèncer el subjecte que ha de decidir. Com deia el ja clàssic processalista MAJADA, el jurista no és un geòmetra, sinó que parla al cor del jutge.

 

Aquesta peculiar relació del Dret amb la veritat (que poc importa, ja que no és la finalitat del discurs) té el seu màxim exponent en l’advocat i en la seva actuació el procediment penal. En aquests casos, ningú reclama que es digui la veritat (excepte en el cas de testimonis i perits). I això s’entén, precisament, com una garantia il·lustrada i liberal.

 

El tema és apassionant i encara ho és més quan s’acudeix al cas concret de la història del ciutadà nord-americà Stephen Class, que evocava Arcadi Espada als seus diaris fa uns dies, amb aquest suggeridor títol: “El diablo, abogado”.

“Deep America” i Vella Europa. Ciutats i comerços (i III).

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-Per últim, no canvia l’exigència de declaració responsable i llicència comercial abans de sol·licitar la llicència d’obres municipal. S’especifica que aquesta declaració responsable ha de tenir un caràcter previ (arts. 115 a 117 de la Llei  9/2011).

 

Es modifica també la quantia de les sancions administratives. Curiosament, a diferència d’altres lleis administratives- es redueix la quantia de les infraccions lleus i greus.

 

—

 

2.-És rellevant la nova disposició addicional onzena, que implica una autèntica expansió ex lege de la trama urbana consolidada (TUC).

 

Es podria discutir aquesta “salvació” de supòsits que abans tenien un caràcter intermig, però és una opció que podria justificar-se en la seguretat jurídica davant el nou règim.

 

Ara bé, el que ja és més objectable és l’habilitació “al departament competent en matèria de comerç” per a que, d’una manera no prou clara, vagi identificant “concentracions comercials”, que poden passar –o no- al paradís intra muros de la trama urbana consolidada. Si ahir parlàvem d’una major seguretat jurídica, avui hem d’alertar sobre l’enorme risc d’arbitrarietat que infecta la disposició addicional de la Llei 9/2011:

 

“DISPOSICIÓ ADDICIONAL

Delimitacions del Decret 379/2006, del 10 d’octubre, pel qual s’aprova el Pla territorial sectorial d’equipaments comercials

Es faculta el departament competent en matèria de comerç perquè:

a) Identifiqui i delimiti les concentracions comercials existents en el moment

de l’entrada en vigor del Decret 379/2006, del 10 d’octubre, pel qual s’aprova el Pla

territorial sectorial d’equipaments comercials, però que no hi foren incloses. La

resolució que reconegui aquestes concentracions, que se sotmet al règim jurídic de

la Llei 26/2010, del 3 d’agost, de règim jurídic de procediment de les administracions

públiques de Catalunya, pot comportar llur assimilació a la trama urbana consolidada

a efectes de l’ordenació dels equipaments comercials a partir del moment de

la publicació de la resolució en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya. La

delimitació s’ha de divulgar per mitjà del web del departament.

b) Comprovi, si s’escau, l’adequació de les delimitacions fixades pel Decret

379/2006 a la realitat anterior al moment de l’entrada en vigor del Decret. La resolució

que acordi la revisió, que se sotmet al règim jurídic de la Llei 26/2010, s’ha de

publicar en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, i la nova delimitació

s’ha de divulgar per mitjà del web del departament. A partir d’aquest moment, la

modificació corresponent del perímetre de la concentració és efectiva a l’efecte de

la seva assimilació a la trama urbana consolidada.”

 

—

 

3.-Afegirem, per últim, que la desaparició de les implantacions excepcionals fora de les trames urbanes consolidades “no afecta les sol·licituds presentades abans de l’entrada en vigor d’aquesta llei per a emplaçaments amb planejament urbanístic general vigent o en tràmit en el moment de la derogació, i a les que, si s’escau, s’aplicarà el concepte de municipi assimilable delimitat per aquesta mateixa llei”.

 

            A més, la derogació de les implantacions excepcionals “queda diferida en un mes per a les sol·licituds relatives a municipis reconeguts per aquesta llei com a assimilables”. Es tracta d’un precepte de difícil interpretació, que sembla acceptar una possible implantació excepcional a municipis assimilats als de més de 5000 habitants o capitals de comarca. En aquest cas, el mes de gener encara podria servir per a sol·licitar instal·lacions excepcionals de mitjans i grans establiments comercials als “municipis assimilats” (una altra cosa és que s’obtinguin).

 

En conclusió, estem en principi davant una llei restrictiva, ja que tanca “la porteta del pati” que suposaven els permisos excepcionals al Decret-Llei 1/2009.  És cert, però, que això afavoreix la seguretat jurídica. No obstant, el joc de la disposició addicional i de les transitòries introdueixen graus excessius de discrecionalitat, que podrien fer del “senyor de les TUC” un ésser força arbitrari. D’altra banda, el quadre final té poc a veure amb la promoció econòmica i és, més aviat, un mecanisme per a amorosir una mica l’statu quo vigent.

 

Foto: Parc Vallés.

 

 

“Deep America” i Vella Europa. Ciutats i comerços (II).

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

  

 

 

*

 1.-El vigent Decret-llei 1/2009, d’ordenació dels equipaments comercials, ha estat modificat, en primer lloc, en els següents aspectes:

 

———a)Desaparició de la definició àmplia d’”establiment comercial singular”, cosa que sembla reduir-los exclusivament a les categories que ja apareixen a l’article. És a dir:

 

-Establiments de venda a l’engròs.

-Establiments dedicats essencialment a la venda d’automoció i carburants, d’embarcacions i altres vehicles, de maquinària, de materials per ala construcció i articles de sanejament i de pirotècnia.

-Centres de jardineria i vivers.

 

Seria discutible per què aquests i no altres són singulars. El concepte es podia allargassar una mica al Decret-Llei 1/2009, però ara s’adopta un to més restrictiu, de numerus clausus.  Curiosament, per tant, era una mica més favorable a l’apertura del mercat un Decret-Llei promulgat per un  Govern d’inspiració esquerrana que la propugnada per un Govern liberal-conservador.

 

 

——–b) Nova definició de la noció d’”àrea residencial” inclosa a la trama urbana consolidada. Es tracta d’una redacció que es mou en el marc precedent d’aquestes trames i d’acord amb l’ideal de la ciutat compacta:

 

“a) S’entén per àrees residencials el conjunt format per les zones d’aprofitament
privat incloses en polígons d’actuació urbanística en sol urbà o en sectors en sol
urbà o urbanitzable amb planejament urbanístic derivat aprovat i vigent, amb ús
residencial dominant, i els sistemes que les vertebren, sempre que configurin una
ordenació unitària que doni continuïtat al conjunt del teixit urbà residencial.”

 

 

—

 

     2.-La transformació de l’art. 9.3 generarà polèmica. Es tracta d’un precepte que permetia implantar mitjans i grans establiments comercials de forma excepcional fora de la trama urbana consolidada. Hi havia un seguit de possibilitats que ara queden retallades. En concret, aquesta és l’actual regulació:

 

 

“3. Els mitjans establiments comercials i els grans establiments comercials
només es poden implantar a la trama urbana consolidada dels municipis de més de
5.000 habitants o assimilables a aquests o que siguin capital de comarca. S’entén per
municipi assimilable a un de més de 5.000 habitants el que disposa d’una població

equivalent a temps complet anual (ETCA) superior a aquesta quantitat, segons les
darreres dades oficials de l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat).
”Excepcionalment, els mitjans establiments comercials i els grans establiments
comercials es poden implantar també fora de la trama urbana consolidada si la
implantació es produeix dins de les zones d’accés restringit de les estacions de
línies transfrontereres i transregionals del sistema ferroviari que acullen el tren
d’alta velocitat o línies de llarg recorregut, dels ports classificats d’interès general
i dels aeroports amb categoria d’aeroports comercials segons el Pla d’aeroports,
aeròdroms i heliports de Catalunya 2009-2015.”[DESAPAREIXEN LA RESTA DE SUPÒSITS EXCEPCIONALS]

 

 

El mateix passa amb el nou art. 9.4, que també suprimeix les vies excepcionals d’implantació de grans establiments comercials territorials fora de les trames urbanes consolidades:

“4. Els grans establiments comercials territorials es poden implantar únicament
a la trama urbana consolidada dels municipis de més de 50.000 habitants o els assimilables
a aquests o que siguin capital de comarca. S’entén per municipi assimilable
a un de més de 50.000 habitants el que disposa d’una població equivalent a temps
complet anual (ETCA) superior a aquesta quantitat, segons les darreres dades
oficials de l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat).”

 

—

 

3.-En resum, desapareixen algunes possibilitats discrecionals de l’Administració de cara a ampliar les nocions d’”establiment comercial singular” i de situar instal·lacions excepcionals fora de la trama urbana consolidada.

 

Això reduirà les hipotètiques irregularitats i arbitrarietats administratives (el joc està ara més clar). No obstant, no veig cap relació entre aquestes portes que es tanquen i la promoció econòmica que la Llei busca. Continuarem demà.

 

 

*Font de la fotografia: web oficial de Walmart.

 

«Deep America» i Vella Europa. Ciutats i comerços (I).

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

Fotografia:Alex S.Maclean. «Water connection». *

 

 

1.-M’han sorprès les darreres declaracions del principal candidat republicà a la Casa Blanca,  Mitt Romney. Dic principal perquè sembla que va primer en el peculiar sistema de comicis nord-americà (no obstant, els interessats en els grans debats ideològics i jurídics, potser treuran més suc del llibertarià Ron Paul i el seu “retorn als valors constitucionals”).  Arran de la seva darrera victòria a New Hampshire, va proclamar que Obama “vol convertir els Estats Units en una societat subsidiada, a l’estil europeu”. I va afegir:

 

 

“Volem assegurar que encara formem part d’un lliure i pròsper país d’oportunitats. El president pren la seva inspiració de les capitals europees; nosaltres mirem les ciutats i els petits pobles dels Estats Units.”

 

—

 

   2.-Es tracta d’un vell tòpic, que ara es treu perquè l’opinió pública nord-americana mira amb cara d’estranyesa la “crisi de l’euro”. Ara bé, la comparació entre l’Amèrica dels petits pobles i de les seves singulars ciutats i l’”Europa de les capitals” ja fa temps que va començar a marcir-se. És cert que els dos punts de partida eren diferents, però la convergència és ara evident (tot i que lenta en alguns aspectes). “Ells” estan molt interessats en el que nosaltres fem i els europeus són cada dia més americans. El meu lloc de feina, per exemple, és al costat de l’autopista “B-30”. Segons alguns urbanistes, aquest tram és un exemple de morfologia urbana típicament nord-americana.

 

—

 

3.-És veritat, però, que és molt freqüent que, a Europa, la normativa operi com a fre o retardador de demandes socials favorables a l’american way of life.  A Espanya, el debat es juga principalment en dos camps:

 

-Llibertat d’horaris.

-Llibertat efectiva d’establiment.

 

Apuntarem demà algunes notes sobre aquest darrer punt a partir de la reforma del Decret-Llei català d’equipaments comercials efectuat per la recentíssima Llei 9/2011, de promoció de l’activitat econòmica.

Altre cop sobre modificació de normes i tècnica legislativa

~ Joan Amenós ~ 2 comentarios

*

1.-Els reis ens han deixat –com cada any-una munió de reformes. Alguns han tingut una dosi extra de carbó (per exemple, els deutors tributaris per l’IRPF). Aquest allau típic de final d’any (entre Santa Llúcia i Reis, més o menys) em fa imaginar la possibilitat d’establir un calendari de Grans Reformes que fos fix cada any (per exemple, els darrers quinze dies de desembre). Això deixaria l’ordenament estable la resta de l’any (almenys, a nivell de normes amb rang de llei estatals i autonòmiques). Quin plaer, dedicar onze mesos i mig a estudiar les modificacions promulgades amb la seguretat de que res no es mou!

 

—

 

2.-Bromes apart, he estat aquests dies passejant amb el mestre QUINTERO OLIVARES  i el seu incisiu La enseñanza del Derecho en la encrucijada. Derecho académico, docència universitaria y mundo professional.

 

El penalista ens proposa admetre la realitat del canvi de lleis (que també ha sofert força el Codi Penal als darrers vint anys):

 

“La “inestabilidad” de un sistema legal, por otra parte, es algo que no tiene nada que ver con la bondad o maldad de las leyes que se incorporan. La contínua modificación puede, por lo tanto, ser comprendida, sin perjuicio de que muchas veces no estemos conformes con lo que se añade o se suprime, ni menos aún con la imagen que se ofrece del recurso a la ley penal como purga de Benito que todo resolverá. Pero eso no afecta al hecho esencial: la modificación de las leyes, más o menos frecuente, hay que tomarla como consubstancial al derecho. En cambio, el estatismo del sistema legal ha de verse como una anormalidad.”

 

—

 

3.-Dit això, li agafo una idea elemental de tècnica legislativa. En concret –parlant del Codi Penal- suggereix reduir la seva extensió i distingir entre un Codi Penal “autèntic” o Llei General i normes penals especials, que patirien transformacions més accelerades a causa de la seva temàtica (medi ambient, delictes econòmiques, trànsit, etc.).

 

En certa manera, això s’intenta respectar a les principals lleis administratives (la vigent Llei estatal del Sòl podria ser un bon cas, encara que forçat per la reduïda extensió de la competència estatal). Ara bé, hem de reconèixer que cada dia ens allunyem més, per exemple, de la senzillesa i claredat que tenia la Llei de Procediment Administratiu de 1958. Un text amb aquesta factura seria suficient per a regular el procediment administratiu. La degradació també és perceptible si compareu la Llei General Tributària de 1963 i la baluerna en què s’està convertint l’actual LGT.

 

*Font: Klara’s Street