Crònica de jurisprudència XXI: la dilatada discrecionalitat del permís de renovació d’explotació de les centrals nuclears. Sentència de l’Audiència Nacional relativa al tancament de la central de Santa María de Garoña.(I)

            1.-La Sentència de 30 de juny del 2011, de l’Audiència Nacional, ha estat ja criticada pel professor Andrés Boix, al seu incisiu bloc (una deu de debat permanent). Examinarem en aquest article els forçats arguments que exposa l’Audiència Nacional per a transformar un tipus d’autorització fins ara pacíficament reglada en un permís que combina elements reglats i discrecionals.

 

 

            2.-En efecte, una part dels recurrents considera que les autoritzacions d’explotació i de pròrroga d’explotació d’instal·lacions nuclears tenen caràcter reglat. De fet, al procediment es preveu simplement el caràcter vinculant de l’informe del Consell de Seguretat Nuclear en matèria de seguretat de la instal·lació, protecció radiològica i protecció física. Invoquen també el criteri liberalitzador de l’art. 2.1 de la Llei 54/1997, del Sector Elèctric (LSE), que reconeix la lliure iniciativa empresarial per a l’exercici d’activitats destinades al subministrament d’energia elèctrica. Fins i tot, l’article 21.1 de la mateixa Llei ja disposa directament que l’atorgament de l’autorització administrativa per a la construcció, l’explotació, la modificació substancial i el tancament de cada instal·lació de producció d’energia elèctrica”tendrá carácter reglado y se regirá por los principios de objetividad, transparencia y no discriminación”.

Central nuclear de Santa María de Garoña.

 

 Font: Ecologíaverde.org

 

            3.-L’Audiència inicia la seva argumentació apuntant que la Disposició Addicional 10ª de la LSE ja refreda una mica els ànims perquè avisa que “las instalaciones de producción de energía eléctrica a las que sea de aplicación la legislación especial en materia de energía nuclear se regirán por la misma, además de por lo dispuesto en la presente Ley”.  A partir d’aquí, si el públic té la paciència d’esperar el cap de setmana, apareixerà als paràgrafs següents el conillet de la discrecionalitat en el permís de renovació d’explotació de les centrals nuclears.  

Cap a un mercat únic europeu de seguretat privada

            1.-El mercat únic europeu afecta fins i tot el nervi de les velles funcions estatals. En tenim un exemple a l’Ordre INT/2850/2011, d’onze d’octubre, per la qual es regula el reconeixement de les qualificacions professionals per a l’exercici de les professions i activitats relatives al sector de la seguretat privada als nacionals dels Estats membres de la Unió Europea.

 

            Aquest procediment de reconeixement, un cop resolt favorablement, permetrà als beneficiaris accedir a Espanya a la mateixa professió per a la qual està qualificat a l’Estat membres d’origen i exercir-la amb els mateixos drets que els nacionals espanyols. L’Ordre entrarà en vigor el dia següent de la seva publicació. Cal intuir, per tant, que no s’espera un “al·luvió” de sol·licituds  (a diferència d’altres sectors de serveis).

Font: Asociación española de lucha contra el fuego.

 

 

            2.-L’Ordre afecta a les següents professions de seguretat privada: vigilant de seguretat, escorta privat, vigilant d’explosius, cap de seguretat, director de seguretat, detectiu privat i guarda particular del camp (guarda de caça i guardapesca marítim).

 

            La resolució administrativa de reconeixement correspon al Director General de la Policia i de la Guàrdia Civil. Es preveu un termini de silenci administratiu positiu de quatre mesos.

 

 

            3.- El primer requisit per a obtenir el reconeixement  és, lògicament, l’acreditació d’un nivell de qualificació professional i preparació equivalent. Però existeixen altres. Per exemple, no tenir antecedents penals o no haver patit una sanció administrativa en matèria de seguretat (als darrers dos o quatre anys, segons siguin infraccions greus o molt greus: Tampoc s’admetria l’equiparació si la persona ha exercit funcions de control de les entitats, serveis o actuacions de seguretat privada com a membre de les Forces i Cossos de Seguretat als dos anys anteriors. S’exigiran, a més, coneixements de llengua castellana suficients per al normal desenvolupament de les seves funcions.

 

            Quan s’adverteixin diferències rellevants en la formació del sol·licitant respecte a les exigides a Espanya, es podrà exigir la superació –a partir de la seva elecció- de:

 

            -O bé un examen d’aptitud.

 

            -O bé  un període de pràctiques a un Centre acreditat.

 

            Cal afegir, a més, que els detectius privats han d’aprovar obligatòriament un prova d’aptitud sobre dret positiu espanyol.

 

      Per últim, hem de precisar que l’obtenció d’aquest reconeixement és independent de la llicència d’armes, que haurà de seguir el seu tràmit específic.

L’obligació d’informar sobre el consum d’energia dels productes (i II)

 1.-Ja varem veure ahir l’extens camp cobert pel RD 1390/2011, que abraça els “productes relacionats amb l’energia”. No obstant, l’art. 2.3 exclou de la seva aplicació els següents:

      a) Los productos de segunda mano.

      b) Medios de transporte para personas o mercancías.

            c) La placa de datos de potencia o su equivalente colocada sobre dichos productos por motivos de seguridad.”

 

 

            2.-Les obligacions bàsiques del venedor estan constituïdes per la inclusió d’una etiqueta i una fitxa amb els consums d’energia elèctrica, d’altres formes d’energia i, en determinats casos, d’altres recursos essencials (art. 5). Això val tant per a productes destinats a la venda, al lloguer o al lloguer amb dret a compra i cobreix també qualsevol mitjà de venda a distància (amb referència expressa a internet).

            Òbviament, es prohibeixen les etiquetes  (i també les marques, símbols o inscripcions) que no acompleixin els requisits establerts al Decret o que indueixin a error o creïn confusió. Això ens planteja la qüestió del mecanisme de vigilància administrativa, que és aquí fonamental i que s’atribueix tant a l’Estat com a les Comunitats Autònomes.

 

 

            3.-Els sistemes de reacció davant l’incompliment del Decret són els clàssics del Dret espanyol i es descriuen a l’art. 10: requeriments proporcionats davant la detecció de les irregularitats i, en cas de persistència, fins i tot la limitació o prohibició d’introducció al mercat i la seva retirada. Amb independència de l’Administració que actuï, l’Institut Nacional del Consum ha d’informar a la Comissió Europea i als altres Estats membres de les mesures preses, indicant el motiu de les decisions. Aquesta precisió és especialment important en un sector on es poden produir resolucions que lesionin el lliure intercanvi de mercaderies al territori de la Unió Europea.

 

            Per últim, en matèria sancionadora s’aplica la Llei General de Defensa dels Consumidors i Usuaris  normativa de desenvolupament. Són infraccions molt greus:

 

      1.º Suministrar etiquetas o fichas con información falsa.

2.º Exhibir etiquetas o fichas con información falsa.

3.º Presentar documentación falsa o no presentar la documentación si es requerida por las autoridades.

4.º No exhibir las etiquetas del producto o la información correspondiente cuando la venta sea a distancia o cualesquiera otros medios que no permitan ver el producto expuesto al posible usuario final».

 

            Cal recordar, però, que l’art. 282 del Codi Penal castiga els fabricantes o comerciantes que, en sus ofertas o publicidad de productos o servicios, hagan alegaciones falsas o manifiesten características inciertas sobre los mismos, de modo que puedan causar un perjuicio grave y manifiesto a los consumidores, sin perjuicio de la pena que corresponda aplicar por la comisión de otros delitos”.


L’obligació d’informar sobre el consum d’energia dels productes (I)

           

            1.-Existeixen regles que milloren la vida quotidiana. Per exemple, el Reial Decret 1390/2011, de 14 d’octubre, pel qual es regula la indicació del consum d’energia i altres recursos per part dels productes relacionats amb l’energia, mitjançant l’etiquetat i una  informació normalitzada. Aquesta norma regula en un àmbit concret el dret a la informació de consumidors i usuaris establert actualment al Reial Decret Legislatiu 1/2007, de 16 de novembre, que va aprovar el Text Refós de la Llei General per a la defensa dels Consumidors i Usuaris.

 

            Certament, ja s’havia promulgat un antecedent. Em refereixo al R.D. 124/1994, de 28 de gener, que regulava l’etiquetat i la informació referent al consum d’energia i altres recursos en els aparells d’ús domèstic.

 

            Posteriorment, però, la Unió Europea ha aprovat un voluminós cabal de normativa (diversos reglaments i, especialment, la Directiva 2010/30 UE) per a desenvolupar l’etiquetat energètic, especialment en els electrodomèstics (rentaplats, neveres, rentadores, televisions, condicionadors d’aire…).

 

Font: www. balay.es

 

            2.-L’Estat dicta el Decret que comentem d’acord amb la seva competència exclusiva sobre bases i coordinació general de la planificació econòmica (art. 149.1.13 CE) i, malgrat el seu rang, es considera incorporada a través d’ell la Directiva 2010/30/CE, del Parlament Europeu i del Consell, relativa a la indicació del consum d’energia i altres recursos per part dels productes relacionats amb l’energia, mitjançant l’etiquetat i una informació normalitzada. No es preveu vacatio legis i entra en vigor el dia següent a la seva publicació.

 

 

            3.-Un aspecte important d’aquesta norma és l’expansió del seu àmbit objectiu, ja que s’aplica als “productes relacionats amb l’energia”. L’art. 2.a) defineix aquest concepte i,  tal com s’observa, es va més enllà de l’electrodomèstic tradicional:

 

      a) «Producto relacionado con la energía» o «producto»: Todo bien cuya utilización tiene una incidencia en el consumo de energía y que se introduce en el mercado o se pone en servicio en España, incluidas las piezas destinadas a incorporarse a productos relacionados con la energía contemplados en el presente real decreto, que son introducidas en el mercado y/o puestas en servicio como piezas individuales para un usuario final, y cuyo comportamiento medioambiental puede evaluarse de manera independiente.”

 

Imatges del Dret XII: una votació que hauria canviat la Història (i II).

            1.- A Alemanya, Karl Liebknecht va voler respectar la unitat del partit i es va abstenir (amb altres dos diputats) a la votació al Reichstag del 4 d’agost sobre els crèdits bèl·lics, però seria l’únic que votaria ja directament en contra a la sessió del 2 de desembre del 1914 (el seu grup, el SPD, tenia 110 parlamentaris).

 

            El 1916, el mateix Liebknecht fa una crida al proletariat berlinès per a sumar-se a la manifestació del primer de maig i derrocar el “govern imperialista” (en plena guerra!). Fou arrestat i condemnat per un tribunal militar. El 1919, Karl Liebknecht i Rosa Luxemburg foren assassinats.

 

 

            2.-Què hauria passat si el sentiment de classe hagués superat el nacionalisme i els parlaments haguessin obstaculitzat la guerra? Segurament, la Història hauria canviat amb una manotada inesperada. Més enllà de les idees polítiques de cadascú (i en aquesta secció ja hem donat prou indicis de pluralisme), hi ha una enorme grandesa en el plantejament de no disparar contra el germà estranger de la teva pròpia classe.

Kathe Köllwitz. "Pobresa"

 

 

            3.-La fotografia que hem triat avui correspon a un gravat de Käthe Kollwitz: “La vida i la mort. En memòria de Karl Liebknecht” (1921). Käthe Kollwitz fou una interessantíssima artista alemanya, amb una evolució que va del naturalisme a l’expressionisme i amb una enorme capacitat per a mostrar la misèria dels més desgraciats (gana, pobresa i guerra). Les fotografies del dia anterior, com varem indicar, també són seves. Observeu els rostres i l’impressionant to elegíac de tota la composició:

 

 

 

 

 

Käthe Kollwitz. "La vida i la mort. En memòria de Karl Liebknecht" (1921).

Imatges del Dret XII: una votació que hauria canviat la Història (I).

 

            1.-En el recent debat sobre la reforma dels preceptes de la Constitució relatius al control del dèficit públic, un diputat reclamava als membres de les formacions d’esquerra un gest de desobediència desmesurada i radical. Apel·lava fins i tot a l’expeditiva dita castissa:  “Pa’ lo que me queda en el convento,…”.

 

 

            2.-Aquesta intervenció em va fer recordar un vell debat: pot una votació parlamentària canviar realment la vida i, fins i tot, alterar el curs de la Història?

 

            Existeix un antecedent interessant. Abans de la primera guerra mundial, la doctrina oficial de la Segona Internacional era l’internacionalisme proletari: no emprarem les armes contra els obrers d’altres països. Per tant, el punt de partida era l’oposició a la “guerra burgesa i imperialista”.Ara bé, ja feia anys que les posicions antimilitaristes s’havien estovat. Així, el socialista francès Jaurés intentà una síntesi entre patriotisme i pacifisme. D’altra banda, Rosa Luxemburg considerà que calia aprofitar la guerra com a escenari d’una guerra civil i de classes definitiva.

 

 

            3.-A mesura que s’acostava el rum-rum bèl·lic, el nacionalisme guanyava adeptes entre els partits d’esquerra i els sectors conservadors propugnaven la “Unió Sagrada” de tota la nació.

 

            Els diputats socialistes francesos i alemanys, amb una forta implantació, votaren finalment a favor dels crèdits per a la guerra. Jaurès fou assassinat el 31 de juliol del 1914 i la guerra començà l’1 d’agost. Però, què hauria passat si els parlaments d’aquests dos països haguessin bloquejat els fons per a l’exèrcit en nom de la defensa dels més desafavorits, independentment de les fronteres que els haguessin tocat?

Käthe Kollwitz. "Fam"

 

La decisiva intervenció de l’Estat de cara a la integració de les comunitats islàmiques dins la Comissió Islàmica d’Espanya.

 

            1.-El recent Reial Decret 1384/2011, pel qual es desenvolupa l’article 1 de l’Acord de Cooperació de l’Estat amb la Comissió Islàmica d’Espanya, planteja una situació jurídicament curiosa.

 

            L’Estat va signar l’indicat Acord de Cooperació amb la Comissió Islàmica d’Espanya, aprovat per la Llei 26/1992, de 10 de novembre, i destinat a fer efectius els drets de llibertat i igualtat religiosa de les comunitats musulmanes a Espanya.

 

 

            2.-Transcorregut aquest temps, però, s’observa que ha crescut el nombre de comunitats islàmiques inscrites al Registre d’Entitats Religioses. No obstant, es tracta de col·lectius no integrats a la Comissió Islàmica d’Espanya i, per tant, no queden afectats per l’Acord amb l’Estat, malgrat el seu interès en participar-hi.

 

Modernitat i tradició al món islàmic.Foto Müjdat Gezen

 

            3.-Davant d’aquesta situació,  l’Estat intervé i facilita que els grups indicats puguin integrar-se a la Comissió Islàmica d’Espanya. És cert que aquesta podrà oposar-se motivadament a les sol·licituds d’integració, cosa que vincula al Registre d’Entitats Religioses. Si així fos, però, el recurs d’alçada contra la decisió denegatòria del Registre permet que l’autoritat estatal es pronunciï de forma definitiva (sense perjudici del possible recurs contenciós-administratiu).

 

            En certa manera, estem davant el problema que l’Església Catòlica ha resolt ha través d’un llarg procés de decantació històrica: la combinació entre la unitat eclesial i les diverses congregacions i entitats que, com a ens filials, tenen una personalitat pròpia dins del paraigües de l’ens matriu.

 

            Transcrivim els principals preceptes del procediment descrit (arts.1.2 a 1.5):

 

      2. Las Comunidades o Federaciones Islámicas que se encuentren inscritas en el Registro de Entidades Religiosas, podrán pedir también su incorporación a la Comisión Islámica de España mediante solicitud en la que se manifieste la aceptación del Acuerdo de Cooperación del Estado con la Comunidad Islámica de España.

3. El Registro de Entidades Religiosas notificará a la Comisión Islámica de España la correspondiente solicitud de integración, para que pueda manifestar su conformidad o formular oposición motivada, en el plazo de 10 días.

4. El Registro emitirá resolución en el plazo máximo de 30 días desde la presentación de la solicitud. Si se cumplieran los requisitos anteriormente señalados y la Comisión Islámica de España hubiera manifestado su conformidad, o hubiera transcurrido el plazo sin realizarla, se procederá a anotar la integración de la Comunidad o Federación Islámica solicitante en la Comisión Islámica de España.

5. Si la solicitud no cumpliera los requisitos del apartado 2, o la Comisión Islámica de España emitiera oposición motivada, el Registro emitirá resolución denegando la anotación. Contra dicha resolución se podrá interponer recurso de alzada, pudiéndose recabar para su decisión informe de la Comisión Asesora de Libertad Religiosa.”

Crònica de jurisprudència XX : responsabilitat contractual de l’Administració concedent d’una autopista quan no ha construït els trams posteriors. Com es concreta el dret al reequilibri econòmic (i II)

  

Alex S.Maclean. Dins del repertori de l'exposició a la Robert Koch Gallery

      

     1.-El Reial  Decret Legislatiu 2/2000 (el ja vell Text Refòs de la Llei de Contractes de les Administracions Públiques), aplicable a la concessió examinada a la sentència i amb una fórmula molt similar a l’actual, estableix, en relació amb el contracte de concessió d’obres públiques, que ha de mantenir-se l’equilibri econòmic del contracte, tenint en compte l’interès general i l’interès del concessionari. En conseqüència, s’imposa el seu restabliment als següents casos:

 

            a)Quan l’Administració modifiqui, per raons d’interès públic, les condicions d’explotació de ‘obra.

 

            b) Quan causes de força major o actuacions de l’Administració [el conegudes doctrinalment com a factum principis] determinen de forma directa el trencament substancial de l’economia de la concessió.

 

            c) Quan es produeixin els supòsits que s’estableixin al propi contracte per a la seva revisió.

 

 

            2.-La Sala va entendre que l’entrada en servei del tram futur de l’autopista tenia un pes fonamental en la concessió, malgrat no fer-se referència a ella en les clàusules del contracte. Es tracta de la primera part del nou accés a i des d’Andalusia.

 

            El problema, però, és la mesura i prova dels danys produïts. El concessionari va aportar un estudi pericial basat en el tràfic del 2009 (uns 2100 vehicles diaris, que s’anirien incrementant en el futur). No obstant, el Tribunal considerà que aquestes xifres constituïen estimacions basades en projeccions i que no atenien a les dades reals i efectives d’una concessió que ha de durar fins el 2040.

 

 

            3.-La decisió final és una victòria per punts del concessionari, que defensarà la seva sort en “el procedimiento de restablecimiento de dicho equilibrio que deberá incoar y llevar a término la Administración General del Estado, según lo previsto en el art. 248.3 del RD Legislativo 2/2000.”. Aquest article disposa que el restabliment de l’equilibri econòmic es fa mitjançant l’adopció de les mesures que en cada cas procedeixin. Per exemple, modificació de tarifes, ampliació o reducció del termini concessional, variació de les clàusules de contingut econòmic, etc.

Crònica de jurisprudència XX: responsabilitat contractual de l’Administració concedent d’una autopista quan no ha construït els trams posteriors. Com es concreta el dret al reequilibri econòmic (I)

 

            1.-Interessant sentència del Tribunal Suprem de 16 de maig del 2011 (Sala tercera, secció 7ª, relativa a la concessió per l’Administració de l’Estat de l’obra pública d’una  important autopista de peatge (R. La Ley 61671/2011). El concessionari assumia que l’oferta que li va fer obtenir l’adjudicació havia de patir una rebaixa en els ingressos previstos a causa de tres factors:

 

            1.El període de ramp up o d’aprenentage dels usuaris.

            2.Els efectes de la crisi econòmica des del 2008.

 

            3.L’estalvi en costos de conservació explotació derivats de la menor utilització de la via.

 

 

            2.-Ara bé, l’indicat concessionari considera que té dret al reequilibri econòmic davant dos fets:

 

                        2.1.L’Administració de la Comunitat Autònoma va desdoblar i va convertir en autovia una carretera en part paral·lela a l’autopista concedida. Això li restava volum de trànsit.

 

                        2.2.L’Administració de l’Estat no ha construït un tram d’autopista que havia de continuar la ja concedida (segons es preveia a la documentació contractual). D’aquesta manera, els dos trams sumarien un corredor privilegiat per a l’accés ràpid de les regions centrals a Andalusia.

 

 

            3.-El primer motiu fou rebutjat pel Tribunal, perquè considerà que les actuacions de millora de la xarxa efectuades per una altra Administració Pública formen part del risc i ventura del concessionari: “no nos parece que tal desdoblamiento sea un hecho extraordinario e imprevisible que deba quedar fuera del riesgo y ventura del contratista”. I afegeix que “De lo contrario, se estaría coartando la responsbilidad de las Administraciones competentes de mejorar las infraestructuras existentes,(…)”

 

            Examinarem dimecres el segon motiu.

El nou Fons de Garantia de Dipòsits de les Entitats de Crèdit (i III). Funcions del Fons. I a mi què m’importa ? La proposta de plans d’actuació.

 

      1.-La funció central del fons és, lògicament, satisfer els seus titulars l’import dels dipòsits o bé dels valor o altres instruments financers. En conseqüència, el Fons queda subrogat en els drets del creditor o inversor.

 

El Decret-Llei distingeix, però, entre les situacions relatives als dipòsits (per  a gent més tranquil·la) i les relatives a valors o altres instruments financers Per a usuaris més felins). Així, segons l’art. 8:

 

“1. El Fondo satisfará a sus titulares el importe de los depósitos garantizados en los términos previstos reglamentariamente cuando se produzca alguno de los siguientes hechos:

a) Que la entidad haya sido declarada o se tenga judicialmente por solicitada la declaración en concurso de acreedores;

b) Que, habiéndose producido impago de depósitos, el Banco de España determine que la entidad se encuentra en la imposibilidad de restituirlos inmediatamente por razones directamente relacionadas con su situación financiera. El Banco de España tomará dicha determinación a la mayor brevedad posible y, en cualquier caso, deberá resolver dentro del plazo máximo que se determine reglamentariamente, tras haber comprobado que la entidad no ha logrado restituir los depósitos vencidos y exigibles.

2. El Fondo satisfará a los titulares de valores u otros instrumentos financieros confiados a una entidad de crédito los importes garantizados cuando se produzca alguno de los siguientes hechos:

a) Que la entidad de crédito haya sido declarada o se tenga judicialmente por solicitada la declaración de concurso de acreedores, y esas situaciones conlleven la suspensión de la restitución de los valores o instrumentos financieros; no obstante, no procederá el pago de esos importes si, dentro del plazo previsto reglamentariamente para iniciar su desembolso, se levantase el concurso mencionado.

b) Que, habiéndose producido la no restitución de los valores o instrumentos financieros, el Banco de España determine que la entidad de crédito se encuentra en la imposibilidad de restituirlos en el futuro inmediato por razones directamente relacionadas con su situación financiera. El Banco de España tomará dicha determinación a la mayor brevedad posible y, en cualquier caso, deberá resolver sobre la procedencia de la indemnización dentro del plazo máximo que se determine reglamentariamente.”

 

2.-I, fins quina quantia podem confiar? Aquesta és la pregunta del milió. La llinda s’ha posat en els 100.000.-euros per titular, com a aportació del Fons. Si en teniu més calerons, us heu de posar a la cua del concurs de creditors. El límit al que m’he referit es descriu a l’art. 10 de la següent manera:

 

«Artículo 10. Importes garantizados.

1. El importe garantizado de los depósitos tendrá como límite la cuantía de 100.000 euros o, en el caso de depósitos nominados en otra divisa, su equivalente aplicando los tipos de cambio correspondiente, conforme todo ello a los términos previstos reglamentariamente.

2. El importe garantizado a los inversores que hayan confiado a la entidad de crédito valores o instrumentos financieros será independiente del previsto en el párrafo precedente y alcanzará como máximo la cuantía de 100.000 euros, en los términos previstos reglamentariamente.»

 

 

 

 

Com és sabut, en cas de crisi bancària per contagi, aquesta previsió se’n va en orris. Només es operativa si els cirurgians financers aconsegueixen controlar la sagnia.

 

El Decret-Llei es mou, per tant, en la línia de les Cimeres Europees que s’estan celebrant aquests dies. És a dir, es tracta de passar ja el gruix de la responsabilitat de la crisi al sector bancari. No obstant, sembla que els matalassos (és ja una expressió tècnica, amb ús habitual de “colchón” a la normativa espanyola i “matelas” a la francesa) fins ara previstos pel Banc d’Espanya no han rebut el suport comunitari.

 

Nota per als pessimistes: Argentina ja creix més que Brasil i dóna per tancada l’època del “corralito” (per cert, un mot amb gran èxit).

  

Cola de argentinos
Font: «Efectos del corralito» : BBC. Mundo. com

 

 

 

3.-El Fons té també funcions de proposta de mesures preventives i de sanejament en el marc de plans d’actuació que aprova definitivament el Banc d’Espanya (arts. 11 i ss.).

 

Podeu llegir en aquest bloc algunes de les normes precedents sobre la qüestió a l’apartat de «crisi econòmica». Per exemple, la relativa a l’anterior Decret-Llei 2/2011, de reforçament del sistema financer.