Autor: Joan Amenós

El nou article 135 de la Constitució Espanyola.

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

 

            1.-Avui ha estat  publicat el text reformat de l’article 135 de la Constitució Espanyola. El seu text és el següent (les negretes són nostres):

 

            “Artículo único.

El artículo 135 de la Constitución Española queda redactado como sigue:

 

«1. Todas las Administraciones Públicas adecuarán sus actuaciones al principio de estabilidad presupuestaria.

 

2. El Estado y las Comunidades Autónomas no podrán incurrir en un déficit estructural que supere los márgenes establecidos, en su caso, por la Unión Europea para sus Estados Miembros.

Una ley orgánica fijará el déficit estructural máximo permitido al Estado y a las Comunidades Autónomas, en relación con su producto interior bruto. Las Entidades Locales deberán presentar equilibrio presupuestario.

 

3. El Estado y las Comunidades Autónomas habrán de estar autorizados por ley para emitir deuda pública o contraer crédito.

Los créditos para satisfacer los intereses y el capital de la deuda pública de las Administraciones se entenderán siempre incluidos en el estado de gastos de sus presupuestos y su pago gozará de prioridad absoluta. Estos créditos no podrán ser objeto de enmienda o modificación, mientras se ajusten a las condiciones de la ley de emisión.

El volumen de deuda pública del conjunto de las Administraciones Públicas en relación con el producto interior bruto del Estado no podrá superar el valor de referencia establecido en el Tratado de Funcionamiento de la Unión Europea.

 

4. Los límites de déficit estructural y de volumen de deuda pública sólo podrán superarse en caso de catástrofes naturales, recesión económica o situaciones de emergencia extraordinaria que escapen al control del Estado y perjudiquen considerablemente la situación financiera o la sostenibilidad económica o social del Estado, apreciadas por la mayoría absoluta de los miembros del Congreso de los Diputados.

 

5. Una ley orgánica desarrollará los principios a que se refiere este artículo, así como la participación, en los procedimientos respectivos, de los órganos de coordinación institucional entre las Administraciones Públicas en materia de política fiscal y financiera. En todo caso, regulará:

a) La distribución de los límites de déficit y de deuda entre las distintas Administraciones Públicas, los supuestos excepcionales de superación de los mismos y la forma y plazo de corrección de las desviaciones que sobre uno y otro pudieran producirse.

b) La metodología y el procedimiento para el cálculo del déficit estructural.

c) La responsabilidad de cada Administración Pública en caso de incumplimiento de los objetivos de estabilidad presupuestaria.

 

6. Las Comunidades Autónomas, de acuerdo con sus respectivos Estatutos y dentro de los límites a que se refiere este artículo, adoptarán las disposiciones que procedan para la aplicación efectiva del principio de estabilidad en sus normas y decisiones presupuestarias.»

 

Disposición adicional única.

1. La Ley Orgánica prevista en el artículo 135 de la Constitución Española deberá estar aprobada antes del 30 de junio de 2012.

2. Dicha Ley contemplará los mecanismos que permitan el cumplimiento del límite de deuda a que se refiere el artículo 135.3 de la Constitución Española.

3. Los límites de déficit estructural establecidos en el artículo 135.2 de la Constitución Española entrarán en vigor a partir de 2020.

 

Disposición final única.

La presente reforma del artículo 135 de la Constitución Española entrará en vigor el mismo día de la publicación de su texto oficial en el «Boletín Oficial del Estado». Se publicará también en las demás lenguas de España.”

 

—

            2.-Un parell de reflexions immediates. En primer lloc, la plasmació transparent de la cessió de sobirania a la Unió Europea (ja intuïda per la Constitució al seu art. 93 i perfectament lògica a l’actual context). En certa manera, l’article diu: “es respectarà la normativa europea”.

 

—

 

            3.-En segon lloc, la importància de la Llei Orgànica de desenvolupament de l’article. De fet, fins i tot podria interpretar-se que es preveuen dues lleis orgàniques: una primera de caràcter conjuntural –per a precisar el dèficit estructural màxim d’acord amb la UE (art.135.2 CE) i una altra –més estable- de desenvolupament dels principis del precepte constitucional (art. 135.5). No obstant, és cert que la disposició addicional única es refereix només a una sola Llei Orgànica derivada de l’art. 135.

 

            Aquest Llei Orgànica té també el problema de que s’exigeix un termini per a la seva aprovació (seria inconstitucional si s’aprova després?). Més complicacions té encara l’ajornament de l’entrada en vigor del dèficit estructural fins l’any 2020. Per tant, la Llei Orgànica tindrà –almenys en aquest punt- una vacatio legis de vuit anys. I tot això, a més, tenint en compte que si la Unió Europea imposa uns terminis diferents per a acomplir el dèficit estructural, caldrà reformar la Constitució.

 

            En fi, s’observen fàcilment les presses de la reforma (encara que les regles materials de fons no semblen desencertades, ja que són màximes elementals d’una economia domèstica).

L’empresa que descargolava les ruletes…

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

            1.-La recerca de sistemes objectius d’inspecció, verificació i certificació –diferenciats de la vigilància administrativa- és un dels reptes principals del Dret Públic en els darrers vint anys.  En alguns casos, amb enorme ressonància política i econòmica (per exemple, les ja populars agències particulars d’avaluació de solvència i riscos al sector bancari). En altres, amb una incidència quotidiana que ja forma part de la rutina (per exemple, les entitats certificadores de la seguretat dels ascensors).

 

            El BOE del 24 de setembre ens proporcionava un darrer exemple: l’Ordre Ministerial per la qual s’estableixen els requisits i el procediment de designació d’entitats independents que realitzin les certificacions i d’avaluació del software de jocs i de seguretat d’operadors de jocs. Com és fàcil intuir, recau sobre aquests operadors una greu missió: determinar si “la Banca” (l’operador) enganya.

 

—

 

            2.-Les sol·licituds de designació són resoltes per la Comissió Nacional del Joc, després de verificar l’acompliment dels requisits indicats a la mateixa ordre ministerial. Cal precisar que es preveu un termini de 6 mesos per a dictar resolució, amb eficàcia positiva del silenci.

 

            L’autorització atorga el títol d’Entitat de Certificació.

 

—

 

            3.-Els requisits imposats recorden les velles exigències que caracteritzaven l’Administració Pública i els seus funcionaris:

 

            –Capacitat jurídica,professional, tècnica i financera. En aquest sentit, es demana que el personal que actuï tingui –a títol individual- determinades certificacions internacionals per a examinar sistemes tècnics (CISA, SSCP, etc.).

 

      –“Independencia e imparcialidad respecto de los operadores de juego, no pudiendo encontrarse sometido a situaciones de conflicto de intereses que afecten al resultado de la labor de evaluación y certificación.”

 

      –Confidencialitat respecte a l’avaluació i els seus resultats.

 

Cal afegir que aquestes entitats tenen una específica obligació de denúncia, ja que han de “poner en conocimiento del organismo administrativo competente cualquier hecho que pretenda influir en la modificación de los resultados de la evaluación realizada, independientemente de su origen”.

 

Una divisió de poders low cost: l’obligació d’abstenció en els Jutges i Magistrats que deixen la carrera política.

~ Joan Amenós ~ 1 comentario

 

            1.-La divisió de poders té a Espanya, des de fa temps, un defecte grosser: els jutges i magistrats tenen dret a presentar-se com a candidats en eleccions per a accedir a càrrecs públics representatius al Parlament Europeu, al Congrés dels Diputats, Senat, Assemblees Legislatives de les Comunitats Autònomes o Corporacions Locals. A més, poden ser nomenats per a càrrec polític o de confiança.

 

            Fins aquí, res a dir. La contradicció apareix quan aquestes persones –en serveis especials o en excedència voluntària respecte a la seva funció judicial- decideixen reingressar al servei actiu: poden fer-ho sense limitacions.

 

—

 

            2.-En aquesta situació, crec que seria millor la vella regla catòlica: el capellà no pot casar-se. Si l’amor li ha guanyat la partida, ha de deixar de ser capellà. Si el jutge s’ha enamorat del parlament o de la vara governamental, ha de plegar el ram i renunciar a la carrera judicial.

 

            És fàcil imaginar l’estropell que pot causar un magistrat de l’Audiència Nacional que seu al Congrés un parell d’anys, és nomenat després ministre o director general i torna finalment a l’Audiència Nacional, amb la sana intenció –potser- de fer justícia però sense oblidar els que li van promoure una moció de censura, els diputats que el van insultar en aquella sessió de control i el president del partit que no el va incloure a la candidatura (els més vells recordaran casos flagrants, per cert). No: la política i la magistratura no han de caminar de bracet.

 

—

 

            3.-La regulació és tan lamentable que la darrera sessió del Congrés en aquesta legislatura va aprovar la modificació de la Llei Orgànica 6/1985, del Poder Judicial, per a que, en aquests casos (o fins i tot en la mera presentació com a candidats a les eleccions) els jutges i magistrats, els membres de la Carrera Fiscal i els del Cos de Secretaris Judicials, un cop reingressin a la Carrera corresponent, “deberán de abstenerse de conocer de los asuntos concretos vinculados con su actividad política”.

 

            Doncs encara gràcies! Però la xacra institucional persisteix.

Crònica de jurisprudència XVII: la solitud de l’home que volia treballar.

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

            1.-Interessant sentència de 27 de juny del 2011 del Jutjat del Contenciós núm. 9 de Sevilla i seleccionada avui mateix pel repertori La Ley  (98595/2011).

 

            El supòsit és fàcil de descriure: un funcionari que pertany al cos de tècnic general sol·licita a l’Ajuntament al qual serveix una certificació sobre el lloc que ocupa i la seva posició en la plantilla i en la relació de llocs de treball. ( a més de les retribucions que se li assignen).

 

            A més, es constata que:

 

            -El recurrent percebia les retribucions de Tècnic d’Administració General (Cap del servei de Secretaria).

            -No obstant, no desenvolupava cap funció.

 

—

 

            2.-Estem davant d’un cas que podríem qualificar de mobbing passiu.

 

            El Jutge consigna la vulneració de l’art. 14.b) de l’Estatut Bàsic de l’Ocupació Pública, que disposa que els empleats públics tenen dret al desenvolupament objectiu de les funcions o tasques pròpies de la seva condició professional, d’acord amb la progressió obtinguda en la seva carrera professional.

 

            Es pot intuir que els problemes derivaven de l’exercici per part d’aquest funcionari del lloc de Secretari d’Ajuntament fins l’any 2007 (se suposa que com a Secretari habilitat). Un cop deixa aquest càrrec, comença l’infern descrit pel Jutjat i que vulnera el seu dret al càrrec:

 

            –“Ausencia de funciones y responsabilidad y de falta de personal colaborador y de medios con los que compartir y realizar la tarea día a día”.

 

            -La situació “genera desaliento y puede llegar a producir consecuencias negativas en la salud del funcionario por una sensación de vacío y desmoronamiento moral al encontrarse aislado y sin funciones”.

 

            -A més, “resulta insólito en una situación de crisis económica como la actual que se pueda prescindir del trabajo de un funcionario público con experiencia y a la vez retribuir el mismo”. De fet, en quatre anys només va emetre un informe jurídic.

 

—

 

            3.-El Jutjat admet, òbviament, l’àmbit de la potestat d’autoorganització (que permet fixar les funcions assignades a cada empleat). No obstant, condemna l’Ajuntament a expedir el certificat sol·licitat i “que se proceda a la asignación y desempeño de funciones”.

 

            És fàcil sospitar l’enrariment del clima de treball en aquest Ajuntament i, per tant, no serà senzilla l’execució de sentència. No obstant, no estem en una situació tan estranya, ja que certes circumstàncies de la vida administrativa poden desembocar en aquesta gestió de personal tan defectuosa. Per exemple, canvis d’autoritats polítiques després d´eleccions, actuació irreprotxable del funcionari públic regida pel respecte a la legalitat –agradi o no agradi-, etc.).

 

Foto:IKEA

El discret retorn de l’Impost sobre el Patrimoni

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

            1.-El Decret-Llei 13/2011, de 16 de setembre, ha restablert l’Impost sobre Patrimoni, però amb caràcter temporal.  En efecte, l’Exposició de Motius (no l’articulat, per cert) preveu que l’impost es meriti exclusivament en el 2011 (31 de desembre) i en el 2012 (també el 31 de desembre).

 

—

 

      2.-El Decret-Llei introdueix algunes modificacions a la Llei 19/1991, de 6 de juny, de l’Impost sobre el Patrimoni. Així, l’habitatge habitual queda exempt de tributació en els seus primers 300.000 euros.

 

      El mínim exempt  és de 700.000.-euros (és a dir, l’obligació neix a partir d’un cèntim per sobre de 700.000.-euros com a base imposable).

 

      Cal recordar que la base imposable de l’impost està integrada pel valor d’una àmplia sèrie de béns: immobles, activitats empresarials i professionals, dipòsits bancaris, participacions a societats cotitzades (amb certes excepcions), participacions a societats no cotitzades, joies, vehicles, embarcacions, etc.

 

      El tipus té una certa progressivitat, encara que no està tan afinat com el de l’IRPF (ja que l’Impost de Patrimoni només té 8 trams i, a més d’una quantitat inicial fixa, aplica uns tipus sobre la resta de la base liquidable que van des del 0,2% fins al 2,5%).

.

 

      És un impost polèmic. Va ser suprimit, entre altres raons, perquè es considerava massa tosc respecte a la precisió progressiva de l’IRPF i perquè penalitza intensament l’estalvi (especialment, de les persones físiques que obtenen els seus ingressos del rendiment del treball i no poden atribuir la titularitat del bé patrimonial a una societat mercantil). Ara torna, però amb la incertesa de que el nou govern encara podria prendre alguna decisió abans del meritament.

 

—

 

      3.-L’Exposició de motius recorda que l’impost està cedit a les Comunitats Autònomes i que aquestes tenen potestats normatives sobre el tribut. A més, es permet certes interpretacions sobre l’impacte d’aquest tribut en el finançament de les Comunitats Autònomes (cosa que no li correspon –és matèria de Llei orgànica- i, a més, han donat lloc a interpretacions contradictòries entre els membres del govern).

 

      (Podeu veure un resum molt clar i senzill  del funcionament del tribut a l «Blog salmón» )

Canvis en la pensió de jubilació i en altres aspectes del nostre futur (i II).

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

   

            1.-A més dels aspectes relatius a la pensió de jubilació, la Llei 27/2011 s’ha referit a altres temes interessants. En primer lloc, la Disposició addicional setena autoritza el Govern per a crear l’Agència Estatal de l’Administració de la Seguretat Social (que, com el seu nom indica, tindrà naturalesa d’agència estatal de les regulades a la Llei 28/2006, de 18 de juliol).

 

            La seva constitució i entrada en funcionament es produirà amb l’aprovació del seu Estatut per Reial Decret.

 

            A aquesta nova Agència s’integraran:

 

            -L’Institut Nacional de la Seguretat Social.

 

            -L’Institut Social de la Marina (pel que fa  a les funcions de Seguretat Social).

 

            -La Tresoreria General de la Seguretat Social.

            -La Gerència d’Informàtica de la Seguretat Social.

 

            -El Servei Jurídic de l’Administració de la Seguretat Social.

 

—

 

            2.-Aquesta nova Agència, però, no s’encarregarà de les prestacions i subsidis per desocupació ni dels serveis socials del sistema de la Seguretat Social. Tampoc s’estendrà la seva actuació a l’assistència sanitària de la Seguretat Social (com a regla general).

 

            Avisem que també es mantenen apart les entitats que gestionen els règims especials de seguretat social de:

 

            -Funcionaris Civils de l’Estat.

            -Forces Armades.

            -Funcionaris al servei de l’Administració de Justícia.

 

—

 

            3.-Crida l’atenció l’ “aportació econòmica al Tresor Públic” [sic] que han de fer les empreses que realitzin acomiadaments col·lectius que incloguin treballadors de cinquanta o més anys d’edat.

 

            Es tracta d’una quantitat que s’ha de fixar reglamentàriament i que només s’exigirà quan l’empresa hagi tingut beneficis en els dos exercicis econòmics precedents.

 

            Es tracta d’una quantitat que no encaixa en la noció de tribut (ni és impost, ni és taxa ni és contribució especial), però que tampoc es pot qualificar com a cotització (de fet, es preveu que aquests diners puguin generar crèdits per a polítiques actives d’ocupació i, per tant, no serien destinats a cobrir prestacions).

 

            Si s’arriba a desenvolupar, prendrà aviat el nom col·loquial d’”impost revolucionari”  (és una hipòtesi).

 

Canvis en la pensió de jubilació i en altres aspectes del nostre futur (I).

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

            1.-La Llei estatal 27/2011, d’1 d’agost, sobre actualització, adequació i modernització del sistema de Seguretat Social és un text relativament breu (si no comptem les disposicions addicionals i finals), però que introdueix importants canvis en les condicions d’aquesta prestació. De fet, ja ens havíem referit alguna vegada al debat suscitat amb ocasió de l’elaboració del text.

 

            Curiosament, la reforma del sistema parteix  d’un fet positiu reflectit a l’Exposició de Motius: Espanya és el segon país del món amb major pervivència de la població. És a dir, no només es viu més sinó que, a més, són molts més els que arriben lluny.

 

—

 

            2.- L’art. 4 és el precepte estrella de la Llei. Aquest article preveu que tindran dret a la pensió de jubilació, a la seva modalitat contributiva, les persones incloses al règim general que reuneixin les següents condicions:

 

            -Haver acomplert 67 anys d’edat o 65 quan s’acreditin 38 anys i 6 mesos de cotització.

 

            -Tenir cobert un període mínim de cotització de 15 anys, dels quals almenys 2 han d’estar compresos dins dels quinze anys immediatament anteriors al moment de causar el dret.

 

            Aquests nous requisits temporals s’aplicaran de forma gradual, en un procés que s’inicia l’any 2013 i conclourà el 2027.

 

            A més, s’estableixen noves regles actuarials per al càlcul de la base reguladora de la pensió de jubilació. Cal recordar que aquesta base reguladora és la que determina després la quantia de la pensió de jubilació (la pensió és un percentatge de la base reguladora) .

 

            La jubilació anticipada, ja sigui per causes no imputables al treballador o la que neixi de la seva voluntat, se segueix admetent, però s’endureixen els seus requisits (d’entrada, calen 61 anys en el primer cas i 63 en el segon).

 

—

 

            3.-Els aspectes de més impacte per al Dret laboral i de la Seguretat Social els deixarem en mans del nostre laboralista de capçalera, el professor Eduardo Rojo, que ha dedicat diversos articles sobre el tema al seu bloc i a publicacions especialitzades.

 

            No obstant, hi ha algunes qüestions de Dret Públic més general que tractarem demà.

Universitat i rellançament econòmic.

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

       1.-Ha començat de fet la campanya electoral i ja se senten les primeres al·lusions a la universitat i al sistema educatiu en general. Aquesta vegada, però, orientades al seu paper en la reactivació.

 

       Escolto a la ràdio que un dirigent proposa valorar més les patents que les publicacions dels professors. Bé, es tracta, en certa manera, del vell debat entre investigació bàsica i investigació aplicada, amb l’afegit de que, aquest any, cal que la recerca aplicada tingui una traducció econòmica veloç.

 

—

 

       2.-No seré jo qui negui la utilitat de l’ensenyament per al progrés econòmic i social. Tot serà molt més fàcil si es cultiven les facultats que les aules teòricament haurien de proporcionar: bona escriptura, precisió verbal, domini de la història i del vocabulari de la matèria elegida, idiomes, etc.

 

       Però la selva econòmica necessita, principalment, uns animals que només de quan en quan s’acosten pel campus (algunes tardes, d’amagat, he vist passar algun d’aquests felins entre la malesa). Es tracta d’autèntics lleons que és molt difícil criar en captivitat (aguanten un temps, però al final salten la tanca i surten de la gàbia). L´únic que pot fer la universitat és estudiar i assenyalar les característiques que han de tenir els immensos parcs naturals on poden reproduir-se amb més llibertat (és a dir, indagar les bases sociològiques, les regles de comptabilitat, el marc legal…).

 

—

 

       3.-Gràcies al professor de teoria econòmica Ramon Tremosa vaig conèixer fa temps un paràgraf magnífic de Ludwig Von Mises, corresponent a la seva obra L’acció humana (1949). Us deixo aquí la versió catalana:

 

       “Per triomfar en els negocis no fa falta cap títol acadèmic. Les facultats preparen gent subalterna per desenvolupar funcions rutinàries i no produeixen empresaris. La capacitat d’anàlisi, de judici i de previsió, així com l’energia que la funció empresarial exigeix, no s’aconsegueixen a les aules. Alguns grans empresaris són jutjats a la llum d’erudits cànons acadèmics, que a voltes els titllen de persones incultes. Ser poc refinades, però, no impedeix a aquestes persones d’acomplir puntualment la seva específica funció social: acomodar la producció a la demanda més urgent. Potser per això els consumidors els atorguen el govern del món dels negocis.”

La Llei de contractes del sector públic als àmbits de la defensa i la seguretat i els acords-marc.

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

 

             1.-La Llei estatal 24/2011, d’u d’agost, de contractes del sector públic als àmbits de la defensa i la seguretat, introdueix algunes modificacions o precisions en relació a la normativa general de contractació pública.

 

            És convenient fixar el seu àmbit objectiu d’aplicació, que s’estipula a l’art. 2:

 

“Artículo 2. Ámbito objetivo de aplicación.

1. Son contratos incluidos dentro del ámbito de aplicación de la presente Ley los contratos relacionados con las actividades de la defensa y de la seguridad pública, cualquiera que sea su valor estimado, y que tengan por objeto:

a) El suministro de equipos militares, incluidas las piezas, componentes y subunidades de los mismos.

b) El suministro de armas y municiones destinadas al uso de las Fuerzas, Cuerpos y Autoridades con competencias en seguridad.

c) El suministro de equipos sensibles, incluidas las piezas, componentes y subunidades de los mismos.

d) Obras, suministros y servicios directamente relacionados con los equipos, armas y municiones mencionados en las letras a), b) y c) anteriores para el conjunto de los elementos necesarios a lo largo de las posibles etapas sucesivas del ciclo de vida de los productos.

e) Obras y servicios con fines específicamente militares u obras y servicios sensibles.

2. La investigación y el desarrollo se consideran servicios a los efectos de la aplicación de la presente Ley.

3. Los contratos de colaboración entre el sector público y el sector privado quedarán incluidos en el ámbito de aplicación de esta Ley, rigiéndose por las normas generales del Título I y las especiales que les sean de aplicación, de conformidad con el régimen jurídico de la prestación principal, tal como dispone el artículo 289 de la Ley 30/2007, de 30 de octubre, de contratos del sector público.

4. Cuando se adjudique un contrato con diversas prestaciones no podrán integrarse en su objeto aquellas prestaciones que no guarden relación entre sí.”

 

— 

            2.- Entre els aspectes interessants d’aquesta norma destaca el denominat “acord-marc” (arts. 53 i ss.). L’acord-marc s’adjudica a una o més empreses, pels procediments previstos a la Llei. Un cop adjudicat, evita la necessitat de noves licitacions, si tots els termes del contracte ja estan establerts a l’acord-marc.  Si cal fer una nova licitació, se seguiran els criteris de l’esmentat acord.

 

            La definició  de l’acord-marc apareix a l’art. 53.1:

 

      “1. Los acuerdos marco podrán celebrarse entre uno o varios órganos de contratación, de una parte, y una o varias empresas, de otra, y tendrán por objeto establecer las condiciones que hayan de regir los contratos a adjudicar durante un período determinado, en particular las relativas a los precios y, en su caso, a las cantidades previstas.”

—

          3.-Com veiem, aquest acord-marc busca una relació estable amb una empresa o amb un grup d’empreses, que passen a tenir un tracte més fluïd i constant amb l’Administració (sense el “perill” de nous processos licitadors que facin aparèixer nous contractistes).

 

            Per a evitar un encarcarament de la relació, l’art. 53.4 preveu que, com a regla general, l’acord marc no podrà superar els set anys i, a més, “los poderes adjudicadores y los órganos de contratación no podrán recurrir a los acuerdos marco de manera abusiva o de manera que la competencia se vea obstaculizada, restringida o falseada.”

 

 

 

Imatges del Dret XI: testimonis forçosos.

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

 

 

 

     1.-La STC 235/2007, de 7 de novembre, es va pronunciar sobre la constitucionalitat de l’art. 607.2 del Codi Penal que, en aquell moment, regulava el delicte consistent en difondre per qualsevol mitjà idees o doctrines que neguessin o justifiquessin els delictes de genocidi o pretenguessin la rehabilitació de règims o institucions que donin suport a aquestes pràctiques.

 

     La sentència, bastant polèmica (i amb diversos vots particulars), va declarar inconstitucional la inclusió de l’expressió “nieguen o” al primer incís de l’art. 607.2 del Codi Penal. És a dir, el denominat “negacionisme” stricto sensu quedava emparat per la llibertat d’expressió.

 

     En canvi, es va mantenir la constitucionalitat del càstig de la difusió d’idees o doctrines que justifiquen un delicte de genocidi. És a dir, segons s’interpretava al Fonament jurídic novè, era punible l’apologia pública del genocidi, en la mesura en que aquesta defensa operava com a incitació indirecta a la perpetració. Es tractava, per tant, de perseguir una modalitat de provocació, ni que fos indirecta.

 

—

 

     2.– El General nord-americà George S. Patton va instaurar la pràctica de convocar forçosament els civils alemanys dels voltants dels camps de concentració cada vegada que aconseguien un alliberament. Un cop al voltant dels cadàvers, havien d’escoltar un discurs dels oficials nord-americans i, després de desfilar davant d’aquell espectacle espantós, eren obligats a enterrar les restes de les víctimes.

 

     A més de la lliçó moral  (probable objectiu del sempre controvertit general), Patton s’assegurava la presència de centenars de testimonis forçosos. És cert que comptava al seu favor l’època daurada de la fotografia (avui, tan manipulable), però aprofitava per a posar-ho una mica més difícil a les doctrines negacionistes (que, òbviament, encara no havien aparegut).

 

—

 

     3.-La fotografia correspon al camp de Landsberg, que era una derivació del camp de concentració de Dachau. Està datada el 30 d’abril del 1945 i correspon al fotògraf Jim Pringle (AP Staff/Associated Press Archives). Es pot consultar en paper a Memories  of World War II.Photographs from the archives of the Associated Press, Abrams (2004), p.148. El discurs està pronunciat pel coronel Ed Seiller, cap de la secció de policia militar de la Dotzena Divisió Blindada.