Autor: Joan Amenós

L’objectiu de reducció de la quantitat d’entitats instrumentals.

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

            1.-El nombre d’ens institucionals o instrumentals de l’Administració ha estat, fins fa uns mesos, imparablement creixent. Augment en el nombre d’entitats i augment en la tipologia de perfils. La darrera manifestació expansiva ha estat la figura de la fundació pública, com si no fossin suficients totes les fórmules ja assajades per a les diferents situacions (organismes autònoms, entitats públiques empresarials, figures consorcials o mancomunades, assumpció de fórmules societàries privades, etc.).

 

            Al fil de la crisi econòmica, neix el propòsit de reduir la quantitat d’ens instrumentals. En el fons, el repte és “posar ordre” en aquesta galàxia administrativa, amb l’esperança de que això abarateixi els costos globals. De tota manera, l’equació no és tan fàcil, ja que pot ser més cara una Administració única i sobredimensionada que un conjunt ben coordinat d’entitats amb el règim adequat per a les seves funcions.

 

—

 

            2.-La Llei 7/2011, de mesures fiscals i financeres, ha ordenat al Govern endegar un procés de disminució progressiva d’aquestes entitats. El camí no està exempt de contradiccions, ja que la mateixa Llei ha creat alguns ens nous i, a més, ha reforçat d’altres. Igualment, no s’entén que la minva no s’apliqui inicialment als serveis d’assistència, educació i benestar social, ja que –si és una opció de “racionalització”- són aquests sectors els que més la necessiten.

 

—

 

            3.-En definitiva, l’art. 59 de la Llei de mesures fiscals i financeres disposa el següent:  

 

            “Racionalització del nombre d’entitats

1. El Govern ha d’impulsar un procés de racionalització, reducció i simplificació del nombre de les entitats que componen el seu sector públic, especialment el no administratiu, amb l’objectiu de comptar amb un sector públic sostenible, eficaç i eficient, que no comporti un llast per al dèficit públic i per a la qualitat dels serveis públics.

2. Durant l’exercici pressupostari corresponent a l’any 2011, el Govern ha de dur a terme en una primera fase una reducció del 10% de les entitats existents en començar l’any i del 20% de les aportacions pressupostàries, i ha de prioritzar aquest procés en l’àmbit dels serveis públics que no es consideren essencials per a donar resposta a les demandes ciutadanes. S’exceptuen d’aquesta primera fase de reducció les entitats vinculades a la prestació de serveis d’assistència sanitària, educació i benestar social.

3. En les fases subsegüents del procés de racionalització del sector públic no administratiu, el Govern ha de garantir que la reducció comporti el 25% menys d’entitats existents respecte de les existents a l’inici del 2011. El Govern ha de presentar cada any un informe amb les decisions preses en compliment dels objectius establerts.”

 

Contraatac a la Directiva de serveis: es dóna estabilitat a les autoritzacions per a la venda no sedentària.

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

            1.-L’aplicació de la Directiva de serveis, de la legislació estatal sobre venda ambulant i del Decret Legislatiu 3/2010 per a l’adequació de normes amb rang de llei a la Directiva 2006/123/CE havien afeblit la posició dels titulars d’autoritzacions de venda no sedentària en els espais i vies públiques dels municipis.

 

            La norma catalana citada concretava que l’autorització no es podia concedir per un termini superior a vuit anys. A més, es disposava que les autoritzacions ja concedides quedaven prorrogades per un termini màxim de quatre anys.

 

            L’afany de renovació de les lleis indicades ha cedit en favor del manteniment de les posicions arrelades. Els lectors potser ja van molt poc a la plaça de venda ambulant però –si encara s’hi acosten- de ben segur que els agrada repetir als mateixos llocs i comprar les verdures a les parades “de tota la vida”.

 

            La recent Llei 7/2011 de mesures fiscals i financeres ha donat més estabilitat als negocis establerts i ha tancat l’apertura del mercat preexistent durant quinze anys (és a dir, l’inici d’un procés de noves autoritzacions). Això es fa amb una doble regla que altera els anteriors terminis i que veiem tot seguit.

 

—

 

            2.-Així, el núm. 1 de la Disposició Transitòria segona de la Llei de mesures fiscals i financers estableix una doble pauta: 15 anys i, a més, prorrogabilitat (en contra del l’anterior criteri, que no volia atorgar cap avantatge “per als prestadors cessants ni per les persones que estiguin especialment vinculades amb ell”):

 

            “1. Les autoritzacions per a exercir la venda no sedentària atorgades abans de l’entrada en vigor del Decret legislatiu 3/2010, del 5 d’octubre, per a l’adequació de normes amb rang de llei a la Directiva 2006/123/CE del Parlament i del Consell, del 12 de desembre de 2006, relativa als serveis en el mercat interior, resten automàticament prorrogades per un període de quinze anys, a comptar de l’entrada en vigor del decret legislatiu esmentat i són prorrogables, de manera expressa, per períodes similars.”

 

 —

            3.-Pel que fa als nous autoritzats, s’estableix també un termini d’exercici de quinze anys:

 

            “Les autoritzacions per a exercir la venda no sedentària atorgades després de l’entrada en vigor del Decret legislatiu 3/2010, del 5 d’octubre, per a l’adequació de normes amb rang de llei a la Directiva 2006/123/CE del Parlament i del Consell, del 12 de desembre de 2006, relativa als serveis en el mercat interior, i abans de l’entrada en vigor de la present disposició s’entenen concedides per un període de quinze anys.”

 

Divisió del Departament de Cultura de la Generalitat en dos grans ens instrumentals.

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

 

 

 

              1.-Ja comença a ser antiga la  controvèrsia sobre els ministeris de cultura i la seva existència i funcions. En síntesi, haurien dos models purs. Per una banda, el que s’inspira en Malraux i el ministeri de cultura francès: l’Estat assumeix la conservació dels béns de patrimoni històrico-artístic i, a més, fomenta la creació i, per tant, l’aparició de noves obres culturals. La nació té una cultura pròpia i l’Estat és el seu garant.

 

            Per altre costat, el model liberal, que només atribuiria a l’Estat funcions culturals subsidiàries i, com a màxim, la creació d’algunes infraestructures bàsiques (per exemple, la xarxa de biblioteques).

 

            En aquest context, té interès la nova organització del Departament de Cultura mitjançant dos grans ens instrumentals. En certa manera, això recorda l’opció de l’Ajuntament de Barcelona amb la instauració de l’Institut de Cultura de Barcelona.

 

—

 

            2.- El primer ens filial creat per  la Llei de mesures fiscals i financeres és l’Agència Catalana del Patrimoni Cultural.  Es tracta d’una entitat de dret públic que ajusta la seva actuació al dret privat.

 

            Aquesta entitat gestiona el gruix del patrimoni cultural de la Generalitat (cosa que inclou diversos museus i equipaments).  El seu Consell d’Administració està presidit pel conseller de cultura.

 

            L’Agència ha de signar un contracte-programa amb el Departament de Cultura. El seu personal es regeix pel dret laboral , “sens perjudici de l’adscripció de personal funcionari per a l’exercici de potestats administratives i de les funcions pròpies del Cos de Titulació Superior, Patrimoni Artístic” (art. 76).

 

            Encara que rep dotacions pressupostàries de la Generalitat i pot rebre subvencions, també es compten entre les seves entrades (entre d’altres) “els ingressos de dret públic i dret privat derivats de la prestació dels seus serveis” (art. 75). És probable que es busqui per aquest epígraf un camí de relatiu autososteniment.

 

—

 

            3.-El segon ens creat per la Llei de mesures fiscals i financers és l’Oficina de Suport a la Iniciativa Cultural, que és també una entitat de dret públic que ajusta la seva activitat al dret privat.

 

            A aquest ens li correspon una competència cabdal en el nostre ecosistema cultural: “la tramitació i la resolució de tots els procediments de concessió d’ajuts en matèria cultural, d’acord amb les bases reguladores i les convocatòries que aprovi el departament d’adscripció o les entitats que en depenen “ [es refereix al departament de cultura].

 

            Cal afegir que les dues entitats que hem descrit es constituiran un cop el Govern aprovi els estatuts que els regulen. És d’especial interès la concreció de la configuració i membres del Consell d’Administració de l’Oficina de Suport a la Iniciativa Cultural (que la Llei ha deixat oberta).

 

Creació de l’Òrgan Administratiu de Recursos Contractuals de Catalunya (i II). Designació discrecional de funcionari públic.

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

 

 

     1.-Havíem començat a examinar ahir la creació a Catalunya d’aquest nou òrgan unipersonal per a la resolució de recursos contractuals. En efecte, a diferència de l’opció estatal –un Tribunal Administratiu Central de Recursos Contractuals, adscrit al Ministeri d’Economia i Hisenda- , el legislador català ha optat per un òrgan unipersonal adscrit al Departament de la Presidència.

 

 

 

     Els requisits per a ser designat titular de l’òrgan esmentat són el següents:

 

 

     -Ésser funcionari de carrera dels cossos o escales del grup A1, que hagin desenvolupat la seva activitat professional per un temps superior a quinze anys, “preferentment en l’àmbit del dret administratiu relacionat directament amb la contractació pública”.

 

     -Llicenciatura en dret.

 

     –“Competència professional acreditada”.

 

—

 

     2.- La provisió del lloc ha d’ajustar-se als principis d’igualtat, publicitat, mèrit i capacitat i el procés de selecció i designació s’inicia amb la convocatòria pública corresponent.

 

 

 

     El titular serà designat pel titular del Departament de la Presidència. La mateixa resolució establirà les retribucions i el règim jurídic. Tot i que no queda clar a la Llei, no estem estrictament davant un concurs de mèrits amb barems taxats i, pel contrari, s’observen elements de designació discrecional entre els candidats presentats.

 

—

 

     3.-El titular és inamovible i el seu mandat té una durada de cinc anys.  S’admet la reelecció.

 

     Com és habitual en aquests supòsits, les causes de remoció o cessament són taxades:

 

     -Defunció.

 

     -Acabament del mandat.

     -Renúncia escrita i acceptada pel titular del Departament de la Presidència.

 

     -Pèrdua de la condició de funcinari.

 

     -Incompliment greu de les seves obligacions.

 

     -Condemna, per sentència ferma, a pena privativa de llibertat o inhabilitació absoluta o especial per a ocupacions o càrrecs públics.

 

     -Incapacitat sobrevinguda per a l’exercici del càrrec.

 

     -Pèrdua de la nacionalitat.

 

 

Creació de l’Òrgan Administratiu de Recursos Contractuals de Catalunya (I)

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

            1.-La disposició addicional quarta de la Llei catalana 7/2011, de mesures fiscals i financeres, ha creat l’Òrgan Administratiu de Recursos Contractuals de Catalunya.  Aquest òrgan “té naturalesa d’òrgan administratiu especialitzat que actua amb plena independència funcional en l’exercici de les seves competències” (núm. 1 de la indicada Disposició Addicional).

 

            L’òrgan té la competència per a resoldre els diferents recursos, les sol·licituds d’adopció de mesures provisionals i les qüestions de nul·litat previstes a la Llei de l’Estat 30/2007, del 30 d’octubre, de contractes del sector públic (així com a la Llei 31/2007, sobre procediments de contractació en els sectors de l’aigua, l’energia, els transports i els serveis postals).

 

—

 

            2.- El seu àmbit subjectiu d’actuació inclou:

 

            -L’Administració de la Generalitat i les entitats i organismes que formen part del seu sector públic i que tenen la consideració de poders adjudicadors.

 

            -Les administracions locals integrades en el territori català, incloent les entitats i els organismes locals que tenen la consideració de poders adjudicadors.

 

                        Cal precisar que els municipis de més de cinquanta mil habitants del territori de Catalunya poden crear un òrgan propi amb competència per a per a resoldre els recursos de llur àmbit local i sector públic.

 

            -El Parlament de Catalunya i les institucions i entitats que en depenen i també les altres institucions i entitats de la Generalitat creades per l’Estatut d’Autonomia poden atribuir la competència per a resoldre els recursos i les reclamacions a l’Òrgan Administratiu del Recursos Contractuals de Catalunya si formalitzen el pertinent conveni.

 

—

 

            3.- Lògicament, el punt de partida és que es tracta d’un òrgan que actua amb plena independència i que no s’integra en l’estructura jeràrquica de l’Administració (números 5, 6 i 7 de la disposició addicional quarta).  Estem davant d’un dels supòsits que la doctrina anomena de “jerarquia afeblida” . Així, en el precitat número 7 s’indica que tampoc rep instruccions de cap tipus dels òrgans de les administracions afectades.

 

            Examinarem demà la concreta opció organitzativa desenvolupada per la Generalitat.

***

 

 

 

 

 

 

 

Alienació de béns immobles o drets reals desafectats a través de concurs públic (normativa catalana)(i II)

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

 

            1.-La legislació espanyola havia preferit tradicionalment la subhasta com a fórmula d’alienació de béns públics patrimonials.  Aquesta forma de venda gaudia de dos avantatges:

 

            -Permetia a l’Administració obtenir el millor preu possible.

 

            -Evitava corrupteles gràcies a l’automàtica adjudicació al millor postor.

 

            La normativa catalana havia seguit aquest criteri fins ara. És cert que el procediment ordinari seguirà sent la subhasta, però es pot utilitzar el concurs, ni que sigui de forma restringida (en els supòsits i amb les formalitats que s’estableixin per reglament).

 

—

 

            2.-Aquesta creixent preferència del legislador pel concurs pot explicar-se per la possibilitat de pactar amb el nou propietari que l’ens públic mantingui la possessió com a arrendatari. Aquesta hipòtesi ha de polir algunes arestes jurídiques, però seria admissible si es tracta d’immobles qualificats com a béns patrimonials.

 

.

 

            En la línia de justificar els procediments que es portin a terme, la Llei de mesures fiscals i financeres ha introduït un nou art. 26.2 al Text Refòs de la Llei de Patrimoni de la Generalitat. En aquest precepte –amb una redacció carregosa- es desenvolupa el “principi d’optimització” per a l’ús d’edificis administratius:

 

            “2. La utilització d’edificis d’ús administratiu es regeix per criteris que tendeixen a llur optimització, entesa com el conjunt d’anàlisis tècniques i econòmiques sobre immobles existents, la previsió de l’evolució de la demanda immobiliària pels serveis públics, la programació de la cobertura de necessitats i d’intervencions de verificació i control, que tenen per objecte identificar, en un àmbit territorial o sectorial determinat, la millor solució per a satisfer les necessitats contrastades d’edificis d’ús administratiu en l’àmbit geogràfic o sectorial considerat, amb assumpció de les restriccions econòmiques, funcionals o de naturalesa cultural o mediambientals que es determinin.”

 

.

 

            Es revifarà, per tant, el vell debat sobre la conveniència de que els edificis administratius destinats a serveis públics siguin posseïts en virtut d’un contracte d’arrendament i no como a propietari (debat que, per cert, també es planteja soviet en el si de les societats mercantils).

 

—

 

            3.-Per últim, es regula de forma generosa l’alienació directa (que estava simplement mencionada), amb l’afegit de dos nous apartats -5 i 6- a l’art. 18 del text refòs de la Llei catalana de Patrimoni. En aquest cas, el model seguit –amb gairebé total fidelitat- és l’art. 137.4 de la Llei del Patrimoni de les Administracions Públiques. En definitiva, el redactat dels nous preceptes és el següent:

 

            “5. Es pot acordar l’adjudicació directa en els supòsits següents:

a) Quan l’adquirent és una altra administració pública, persona jurídica de dret públic o privat que pertany al sector públic, o una entitat sense ànim de lucre, declarada d’utilitat pública.

b) Quan l’immoble sigui necessari per a donar compliment a una funció de servei públic o a la realització d’un fi d’interès general per una persona diferent de les previstes per la lletra a.

c) Quan la subhasta o concurs promoguts per l’alienació dels béns o drets es declarin deserts o resultin fallits i, sempre que no hagi transcorregut més d’un any des de la celebració de la subhasta o el concurs. En aquest cas, les condicions de l’alienació no poden ésser inferiors a les anunciades prèviament o a aquelles en què s’hauria produït l’adjudicació.

d) Quan la venda s’efectuï a favor d’un o més copropietaris o a favor de qui posseeix un dret d’adquisició preferent reconegut per la llei.

e) Quan, per raons excepcionals, es consideri convenient efectuar la venda a favor de l’ocupant de l’immoble i sempre que aquest hi tingui dret reconegut, d’acord amb la normativa aplicable.

f) Quan es tracti de solars o parcel·les sobrants de vies públiques que per llur forma o extensió són no edificables i llur alienació es faci a favor d’un propietari confrontant.

g) Quan es tracti de finques rústiques inexplotables i llur venda s’efectuï a un propietari confrontant.

Si diversos interessats es troben en un mateix supòsit d’adjudicació directa, l’adjudicació s’ha de resoldre segons l’interès general concurrent en el cas concret. Amb relació a l’alienació a què fan referència les lletres f i g s’ha de seguir el procediment establert per reglament.

6. L‘òrgan competent per a alienar béns o drets pot admetre el pagament ajornat del preu de venda, per un període no superior a deu anys i sempre que el pagament de les quantitats ajornades es garanteixi suficientment mitjançant condició resolutòria explícita, hipoteca, aval bancari, assegurança de caució o una altra garantia suficient usual en el mercat. L’interès de l’ajornament no pot ésser inferior a l’interès legal del diner.”

Alienació de béns immobles o drets reals desafectats a través de concurs públic (normativa catalana). (I)

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

 

 

 

 

            1.- La venda de béns públics (prèviament desafectats) és, en principi, una de les dreceres per a escapar del dèficit i generar crèdits pressupostaris. La història ens subministra diversos exemples, però caldrà veure com es posa en marxa aquesta política de deixar anar llast (ja que, per exemple, el valor dels béns immobles tendeix a la baixa).

 

            En aquest sentit, és interessant la modificació de les formes d’alienació de béns immobles o drets reals que ha efectuat la recent Llei catalana de mesures fiscals i financeres (aquesta norma altera la redacció fins ara vigent de l’art. 18 de la Llei de Patrimoni de la Generalitat de Catalunya).

 

            En realitat, es tracta d’un discret acostament a les fórmules que ja emprava la Llei estatal 33/2003, de 3 de novembre, del Patrimoni de les Administracions Públiques.

 

—

 

            2.- El nou art. 18.2 del Text Refòs de la Llei de Patrimoni de la Generalitat  (aprovada per Decret Legislatiu 1/2002) queda redactat així:

 

.

 

            ““2. L’alienació de béns immobles o drets reals es pot fer per subhasta o per concurs públic o, si el Govern ho acorda, per adjudicació directa, d’acord amb l’apartat 5.

            ”El procediment ordinari per a l’alienació és la subhasta. Només s’utilitza el concurs en els supòsits i amb les formalitats que s’estableixin per reglament, i l’adjudicació recau en el licitador que en conjunt fa la proposició més avantatjosa.

            ”Mentre no es produeixi el desenvolupament normatiu, el procediment del concurs es regeix pel que estableix la normativa patrimonial sobre l’adquisició de béns immobles.

            ”Les alienacions de béns immobles es poden formalitzar en document administratiu, que és títol suficient per a la inscripció en el Registre de la Propietat, quan l’adquirent és una altra administració pública, organisme o entitat vinculada.”

 

—

            3.-La principal novetat rau en l’habilitació de la utilització del concurs com a fórmula per a l’alienació d’immobles.

 

            Al respecte, cal dir que, des de fa uns anys, ja es va trencant la regla general d’ús de la subhasta en aquests casos. De fet, l’art. 137.2 de la Llei estatal de Patrimoni de les Administracions Públiques és inequívoc: “el procedimiento ordinario para la enajenación de inmuebles será el concurso”. Meditarem demà sobre les conseqüències d’aquesta orientació.

           

 

Corriments tectònics derivats de la reforma constitucional en tramitació

~ Joan Amenós ~ 2 comentarios

 

            1.-Ja van apareixent les primeres reflexions sobre la reforma constitucional en discussió. Des del punt de vista legal, el matí comença amb les boires d’inconstitucionalitat  derivades del procediment triat  (Francesc de Carreras). En el mateix lloc s’anota que l’ordenament ja tenia prou eines per a aconseguir els mateixos objectius, tal com hem examinat aquests dies.

 

—

 

 

            2.-Des de la banda dels economistes, les postures semblen més favorables (Oliver Alonso), però desconfien del termini –massa llarg- per a la definitiva posta en marxa del mecanisme o bé proposen fins i tot la possibilitat d’incloure alguna regla d’estalvi obligatori o “matalàs constitucional” en èpoques de superàvit (Sala i Martín).

 

.

 

            Políticament, flotarà en l’ambient durant un temps la crítica a la “manca de participació” o a la inaudita velocitat processal. Començarem a entendre –ara, gràficament- les amplíssimes i creixents implicacions de la signatura dels Tractats Europeus i d’una política monetària comuna.

 

—

 

            3.-Moltes més vegades de les que creiem, és el Dret el que crea la moral (i no a l’inrevés). Confiem cegament en la consciència ètica expressada en les pàgines dels butlletins oficials. “Si està promulgat, deu ser correcte”. Potser no acomplim l’ordre, potser no hi pensem,  però una part del nostre judici de la conducta ja ha estat delegat a la norma.

 

.

 

            En aquest sentit, crec que el substrat de la reforma constitucional ja l’ha assenayalat  Arcadi Espada: no estirar més el braç que la màniga és un saludable recordatori moral. Afegeixo: és un canvi en el patró de conducta preeminent en el capitalisme. Als darrers anys, s’havia esvaït el Sr. Esteve i la seva bata blava darrera el taulell (treballador, estalviador, fins i tot gasiu). Hem conegut l’exaltació de l’empresa i del consumidor regats amb crèdit fàcil (gaudeix avui i ja pagaràs demà passat: la televisió de plasma, l’automòbil, l’habitatge, la caiguda de les taxes d’autofinançament empresarial…).  La proclamació constitucional de les noves virtuts tindrà efectes en el subconscient públic i privat.

 

 

Crònica de jurisprudència XVI: l’Estat concretarà què vol dir dèficit públic i fins quin límit pot arribar (STC de 20 de juliol del 2011)(i III).

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

 

            1.-Acabem avui l’examen de la rellevant STC de 20 de juliol del 2011.La decisió també considera que és constitucional que les Comunitats Autònomes en situació de dèficit hagin d’aprovar un pla de sanejament, que serà presentat al Consell de Política Fiscal i Financera de les Comunitats Autònomes. Aquest Consell controlarà la idoneïtat de l’instrument presentat. El Tribunal afirma que “la elaboración del plan es una concreción vinculada al incumplimiento del objetivo de estabilidad”.

 

.

 

            I si l’apreciació de l’indicat Consell és negativa? El preceptiu requeriment  estatal posterior tampoc peca d’inconstitucionalitat. En conclusió:

 

.

 

            “De acuerdo con cuanto se ha señalado, no vulnera la autonomía financiera de las Comunidades Autónomas la necesaria elaboración por las Comunidades Autónomas [sic]  del plan económico-financiero cuando los presupuestos autonómicos se aprueben o liquiden con desequilibrio, ni tampoco lo hace su examen por el Consejo de Política Fiscal y Financiera de las Comunidades Autónomas y la presentación de un nuevo plan cuando el anterior no garantice el cumplimiento del objetivo de estabilidad. Lo mismo ocurre cuando, concurriendo las circunstancias imprevistas a que se refiere el apartado 8 del art. 8, la propia Comunidad Autónoma remita un plan rectificativo al Consejo de Política Fiscal y Financiera.“

 

—

 

            2.-Els criteris de la legislació d’estabilitat pressupostària també són plenament aplicables a les Entitats locals. De fet, el mateix  Tribunal recorda que la seva jurisprudència ja permetia:

 

.

 

            -La imposició estatal de límits d’endeutament a les entitats locals.

 

            -Que les operacions, quan se superin aquells límits, se sotmetin a autorització.

 

.

 

            Admès això, l’Estat pot reclamar el seu acompliment per via de reglaments i fins i tot per execucions concretes (“intervenciones estatales de orden aplicativo o ejecutivo respecto de los Entes Locales en relación con el objetivo de estabilidad presupuestaria”).

 

—

 

            3.-Dit això, cap obstacle constitucional ha de tenir l’aprovació forçosa per part de l’ens local d’un pla econòmico-financer en cas de desequilibri pressupostari. Aquest desequilibri pot produir-se tant en fase d’aprovació com de liquidació. El pla es remetrà al Ministeri d’Hisenda, que farà el seguiment de la correcció del desequilibri.

 

            A més, “las relaciones directas –sin intervención de la Generalitat, por tanto-, tampoco vulneran en este caso la tutela financiera de aquélla sobre estas últimas”. És  a dir, el principi de coordinació estatal pot implicar actuacions de vigilància o seguiment.

 

.

 

            Pot la Generalitat exercir la seva pròpia potestat de tutela financera? Sí, sempre que “no interfiera la competencia estatal” (aquí està, per tant, la clau de la qüestió).

 

.

 

            En definitiva, una sentència que permetria fins i tot reforçar els vigents mecanismes de control per part de l’Estat sobre les situacions de desequilibri pressupostaria de les Comunitats Autònomes i dels Ens locals. En això tenen raó els crítics amb la reforma constitucional en curs: no calia que aquestes potestats de vigilància penetrant es redactessin ex novo a la Norma Suprema. Ja hi són.  

 

 

Crònica de jurisprudència XVI: l’Estat concretarà què vol dir dèficit públic i fins quin límit pot arribar (STC de20 de juliol del 2011) (II)

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

 

     1.-En relació a la sentència que varem començar a comentar ahir, el primer que precisa el Tribunal Constitucional és que l’Estat podria fer, lògicament, la interpretació més radical o extrema de la normativa europea. Després, la podria imposar –auster i exigent- a les Comunitats Autònomes o als ens locals.

 

     Aquesta va ver justament la hipòtesi examinada a la sentència. El Pacte d’estabilitat i creixement establert a la normativa europea que desenvolupava l’art. 104 del Tractat de la Comunitat Europea establia el principi de “dèficit no excessiu”, però el legislador espanyol va seguir el consell bíblic de la doble càrrega imposada per l’enemic (si et carrega amb un quilo, agafa dos…). En conseqüència, va transformar aquell manament obert en un “no dèficit”, “equilibri” o, fins i tot, “superàvit”.  Aquesta assumpció estricta ha de ser acatada també per les Comunitats Autònomes. És a dir, l’Estat espanyol va decidir que l’estabilitat pressupostària implicava “equilibrio o superàvit” i el mateix havien d’entendre les Comunitats Autònomes.

 

—

 

     2.-En efecte, s’interpreta que la regla 13 de l’art. 149.1 CE,  que atribueix a l’Estat la competència sobre les bases i coordinació de la planificació general de l’activitat econòmica, “es una competencia de dirección general de la economía que se proyecta en los diversos sectores de la misma (por todas, STC 197/1996, de 28 de noviembre, FJ 4) y también en materia presupuestaria”.

 

—

 

     3.-En la mateixa línia, se santifiquen constitucionalment les autoritzacions estatals per a operacions de crèdit a l’estranger i per a l’emissió de deute o qualsevol altra apel·lació al crèdit públic. Aquestes autoritzacions prèvies no vulneren l’autonomia política i financera de la Generalitat.

 

     La Sentència segueix analitzant la constitucionalitat d’altres elements de control sobre la Hisenda autonòmica per a garantir els objectius pressupostaris globals. Ho veurem demà.

 

     (Per cert, dono les gràcies a Enric Juliana, finíssim observador de la polític nacional, que ja fa dies que va cridar l’atenció a La Vanguardia sobre el caràcter realment fonamental d’aquesta sentència).