Autor: Joan Amenós

Crònica de jurisprudència XVI: l’Estat concretarà què vol dir dèficit públic i fins quin límit pot arribar (STC de 20 de juliol del 2011) (I).

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

 

 

 

            1.- A més dels condicionants de normativa i política europea, la reforma constitucional que s’està tramitant aquests dies s’entén millor a partir de la sentència del Tribunal Constitucional de 20 de juliol de 2011 –encara no publicada al BOE- , que desestima el recurs d’inconstitucionalitat interposat pel Parlament de Catalunya contra diversos preceptes de la Llei 18/2001, de 12 de desembre, General d’Estabilitat Pressupostària i de la Llei Orgànica 5/2001, de 13 de desembre, complementària a la Llei General d’Estabilitat Pressupostària. Ambdues foren promulgades sota el mandat del Gabinet Aznar i foren després modificades diverses vegades. De fet, la Llei 18/2001 fou derogada pel Reial Decret Legislatiu 2/2007, pel qual s’aprova el Text Refós de la Llei General d’Estabilitat Pressupostària . La Llei Orgànica 5/2001 fou modificada per la Llei Orgànica 3/2006, de 25 de maig.

 

—

 

            2.-No obstant aquests canvis, el Tribunal Constitucional considera que no existeix pèrdua sobrevinguda de l’objecte del procés, ja que segueix sent necessari –fins i tot amb la vigent legislació- manifestar-se sobre la controvèrsia constitucional relativa a la fixació de l’àmbit competencial de l’Estat i de les Comunitats Autònomes.

 

.

 

            En aquest sentit, cal dir que la Sentència ha tingut en compte la redacció del vigent Estatut d’Autonomia de Catalunya.

 

—

 

            3.-La decisió del Tribunal Constitucional implica, en síntesi, una interpretació expansiva i sense matisos de l’art. 149.1.13 de la Constitució, que atribueix a l’Estat la competència exclusiva sobre “les bases i coordinació de la planificació general de l’activitat econòmica”. Examinarem demà els principals aspectes d’aquesta interpretació.

 

 

Memòries d’un nen keynesià

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

     1.- La meva generació va estudiar amb el catecisme del mestre que prenia el té amb Virgínia Woolf a les plujoses tardes londinenques. Fins i tot, varem aprendre la faula de l’obrer que obria un forat, el tapava (cobrava) et voilà!: ja tot anava millor. Alguns arribaren a injectar-se  Galbraith en vena. L’avi Paul A. Samuelson, sempre tan mesurat, recomanava però ser cautelós amb aquests experiments i no prendre mal (per cert, acabo de saber que el seu venerable manual ha estat el llibre d’economia per a universitaris més venut a tota la història).  Un servidor encara va tenir la sort de que el cultíssim masover Vladimir Lamsdorff  ens va obrir un dia la portalada de la immensa casa Hayek i ens posava a les nits els discos clandestins de Milton Friedmann.

 

—

 

      2.-Passaren els anys i els monetaristes van créixer com xampinyons. Però es casaren sovint amb parelles malgastadores. Sempre havia un motiu per a dilapidar: una guerra exòtica, un sensual estímul o un canvi de l’habitació dels nens.

 

      Aquí varem conèixer les primeres normes d’estabilitat pressupostària i dèficit zero en el sentit actual amb el gabinet Aznar (que després serien derogades o adaptades) , fins arribar a la paradoxa final en aquest estiu tan suau.

 

—

 

      3.- Aquella generació encara compra diaris de paper. Aprofitant els fulls que ha posat al terra la senyora de la neteja, llegeixo l’article de Gérard Courtois a Le Monde del dia 23 d’Agost.

.

 

      El president Sarkozy ha decidit que el talismà de la disciplina pressupostària rebrà el nom de “règle d’or”. Més amunt dels Pirineus també porten dies d’anades i vingudes amb l’oposició per a trobar el millor encaix per a una reforma constitucional, que es combinaria amb lois organiques posteriors per a precisar la Carta Magna.

 

.

 

      Courtois considera que el darrer text discutit a nivell parlamentari és realment alambinat, però de ben segur que els lector d’aquestes contrades poden tenir interès en llegir-lo:

 

.

 

      “Les lois-cadres d’équilibre des finances publiques déterminent , par au moins trois années, les oriéntations pluriannuelles, les normes d’évolution et les règles de gestion des finances publiques, en vue d’assurer l’équilibre des comptes des administrations publiques. Elles fixent, pour chaque année, un plafond de dépenses et un minimum de mesures nouvelles afférentes aux recettes que s’imposen globalement aux lois de finances et aux lois de financement de la Sécurité sociale.”  *

 

 

.

*La traducció aproximada seria aquesta:

 

      “Les lleis-marc d’equilibri de les finances públiques determinen, durant almenys tres anys, les orientacions plurianuals, les normes d’evolució i les regles de gestió de les finances públiques, amb l’objectiu d’assegurar l’equilibri  dels comptes de les administracions públiques. Elles fixen, per a cada any, un sostre de despeses i un mínim de noves mesures relatives als ingressos, que s’imposen globalment a les lleis de finances i a les lleis de finançament de la Seguretat Social.”

 

      Avec le temps…

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Capritxós benefici fiscal dins de l’IVA.

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

 

 

            1.-Un dels punts febles dels actuals estats socials europeus és la seva excessiva pressió fiscal. Però encara pitjor és, potser, la pèrdua del caràcter sistemàtic de les normes tributàries. Especialment distorsionant és el joc dels beneficis fiscals, sovint imprevistos i capritxosos, que alteren completament els lloables objectius inicials de justícia tributària.

 

.

 

            Un exemple d’aquestes arbitrarietats està constituït per una disposició transitòria quarta amagada dins el recent “Real Decreto-ley 9/2011, de 19 de agosto, de medidas para la mejora de la calidad y cohesión del sistema nacional de salud, de contribución a la consolidación fiscal, y de elevación del importe máximo de los avales del Estado para 2011”. El seu text és el següent: 

 

.

 

 

            “Disposición transitoria cuarta. Tipo impositivo aplicable del Impuesto sobre el Valor Añadido a las entregas de viviendas.

Con efectos desde la entrada en vigor de este Real Decreto-ley y vigencia exclusivamente hasta el 31 de diciembre de 2011, se aplicará el tipo reducido del 4 por ciento del Impuesto sobre el Valor Añadido a las entregas de bienes a las que se refiere el número 7.º del apartado uno.1, del artículo 91 de la Ley 37/1992, de 28 de diciembre, del Impuesto sobre el Valor Añadido.”

 

 

Cal recordar que el tipus habitual vigent és del 8%.

 

—

 

            2.-Són moltes les preguntes que se’ns acudeixen. En primer lloc, per què només quatre mesos?  Té relació amb el calendari electoral? Es tracta d’una compensació al sector bancari –gran posseïdor de pisos en aquest moment- per la limitació de guanys que pot implicar l’aplicació del Reial Decret-Llei 8/2011, d’u de juliol, “de medidas de apoyo a los deudores hipotecarios, de control del gasto público y cancelación de deudas con empresas y autónomos contraídas por las entidades locales, de fomento de la actividad empresarial e impulso de la rehabilitación y de simplificación administrativa”, que ja havíem comentat aquí?

 

—

 

            3.- La única justificació que dóna l’Exposició de Motius és la següent:

 

      “Se trata de una medida de política fiscal que incide sobre una situación concreta y que persigue obtener efectos sensibles durante el período sobre el que desplegará su vigencia, sin vocación de afectar con carácter permanente la estructura de tipos impositivos del Impuesto sobre el Valor Añadido.”

 

És a dir, ni s’explica el per què ni, posats a fer, ningú no sap per què no es pot estendre a altres productors de béns i serveis que tinguin estocs acumulats (si el que es vol és incidir en aquest aspecte, que tampoc es diu expressament). Fins i tot, per què no aplicar-la a béns i serveis directament lligats al sector de la construcció i que també estan patint durament la crisi  (per exemple, mobiliari, electrodomèstics, aixovar domèstic, electricistes…)? També en aquest cas seria potser criticable però, almenys, tindria alguna llunyana orientació d’interès general i no l’aparent intenció d’ajudar uns prestamistes que, de manera natural i a causa dels impagaments, poden generar estocs dins del seu negoci.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Mecenatge indirecte de la investigació alimentària.

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

 

     1.-La publicitat sobre els aliments ha de respectar una àmplia normativa. En concret, la Llei de Competència Deslleial, la Llei General de Publicitat, la Llei General per a la Defensa dels Consumidors i Usuaris i la legislació estatal i autonòmica de comunicació audiovisual. A més, cal ressenyar el Reglament comunitari 1924/2006, relatiu a les declaracions nutricionals i de propietats saludables dels aliments.

 

La recent Llei estatal 17/2011 de seguretat alimentària i nutrició manté aquest requeriments, però introdueix noves i rellevants regles, que imposaran un canvi en la presentació habitual de molts productes.

 

—

 

     2.-En primer lloc, es prohibeix, tant a la publicitat com a la promoció directa o indirecta d’aliments (art. 44.3):

 

   “a) La aportación de testimonios de profesionales sanitarios o científicos, reales o ficticios, o de pacientes reales o supuestos, como medio de inducción al consumo, así como la sugerencia de un aval sanitario o científico.

b) La promoción del consumo de alimentos con el fin de sustituir el régimen de alimentación o nutrición comunes, especialmente en los casos de maternidad, lactancia, infancia o tercera edad.

c) La referencia a su uso en centros sanitarios o a su distribución a través de oficinas de farmacia.”

 

 

.

 

     No obstant, curiosament, l’art.44.4 introdueix una excepció que, a la pràctica, funcionarà com a mecenatge indirecte (atenció, companys d’instituts universitaris i altres establiments similars):

 

   “4. Solo se permitirá la utilización de avales de asociaciones, corporaciones, fundaciones o instituciones, relacionadas con la salud y la nutrición en la publicidad o promoción directa o indirecta de alimentos, cuando:

a) Se trate de organizaciones sin ánimo de lucro.

b) Se comprometan, por escrito, a utilizar los recursos económicos, obtenidos con esta colaboración en actividades que favorezcan la salud, a través de la investigación, desarrollo y divulgación especializada en el ámbito de la nutrición y la salud.”

 

 

 

—

 

     3.-Per últim, la Llei promou la coneguda regulació voluntària o autorregulació dels operadors econòmics i dels professionals de la de la publicitat (art. 46). No obstant, anuncia la regulació substitutiva per reglament si, en el temps d’un any, no s’han adoptat codis de conducta publicitària per a la protecció de la infància i de la joventut en aquest camp.

 

 

Un any sense l’Àlex Seglers

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

 

      1.-Àlex Seglers Gómez-Quintero (1970-2010)  fou professor de Dret Canònic i Dret eclesiàstic a la Universitat Autònoma de Barcelona  i avui fa justament un any que ens va deixar, en plena maduresa creativa. La glossa professional del professor Seglers ja es va fer en altres llocs. Potser caldria subratllar ara el raríssim equilibri que ell havia aconseguit entre totes les facetes que configuren un universitari.

 

      Era, en primer lloc, un professor vibrant. Encara recordo el goig que feia aquell grup d’alumnes-seguidors que omplien tot un costat de la sala de la Llar del Llibre on va presentar el seu assaig sobre la laïcitat. Li agradava també la investigació i , per exemple, comentava amb il·lusió les darreres sentències que havia trobat als Estats Units sobre els inacabables conflictes religiosos. Era també fi en l’assessorament i el dictamen, on comptava amb l’experiència del Dr. Perlado, magnífic canonista (i home amb un sentit de l’humor profundíssim, per cert). Com a organitzador de cursos i sessions, ja havia construït un cert prestigi en l’atracció de persones de diferents credos i ideologies que venien a exposar i debatre la sempre complicada connexió entre Dret i realitat religiosa.

 

      Malgrat la seva joventut, ja era un dels renovadors de l’assignatura. Ens feia veure que  les relacions entre Dret i fenomen religiós són importants en moltíssims àmbits (des de l’assitència religiosa a les presons fins a l’estatus dels col·legis confessionals, des de l’urbanisme fins a les exempcions tributàries de les diverses congregacions).  De fet, es tracta del nus del debat sobre la societat multicultural.

 

—

 

      2.- Els que varem créixer sota l’imperi del paper i del llibre no sabem manejar encara el retrat digital dels que han marxat abans. En altres èpoques, aquestes notes podien servir per a configurar algun aspecte amagat, que utilitzaria algun biògraf o estudiós del futur. Si ja el paper ha de patir la conclusió trista anotada per Unamuno –“también tú, papel, morirás”-, amb més motius hem de desconfiar d’aquestes ratlles, que són una il·lusió enganxada a un fluid misteriós i invisible. Però, valgui pel que valgui, vull contribuir humilment a l’etopeia del professor i amic.

 

.

 

      M’agradava molt el seu despatx. Era una autèntica oficina informativa, on sempre tenia a mà (o penjats en algun lloc visible) les darreres notícies dels diaris sobre qüestions religioses (l’assignatura de religió, l’autorització administrativa de centres religiosos, la prohibició de signes de fe explícits, etc.). Però, sobretot, recordo aquelles fotos  de classes, conferències i reunions que ell tenia perfectament ordenades en uns marcs en forma de fileres. Estava orgullós del que estaven fent i de la gent que hi apareixia.

 

.

 

      Una segona mostra del seu entusiasme eren els missatges al telèfon mòbil que enviava quan publicava algun article a La Vanguardia. Volia saber  de seguida com ho vèiem els companys. Sempre es queixava de que la direcció del diari no li donava més espai i li obligava a retallar.

 

.

 

      Per últim, la repetida escena d’algú amb clergyman o amb “vestit d’imam” (segons la nostra ignorància oceànica) que arribava a l’estació dels ferrocarrils catalans a la Universitat Autònoma. No és veuen gaire hàbits religiosos a la universitat (amb l’excepció d’algunes monges que et trobaves de quan en quan per la Facultat de Lletres). Per tant, aquesta presència es devia a algun debat o xerrada que organitzava el professor Seglers. De fet, un dia ens comentava que se li havia “perdut” pel campus un capellà vellet amb la seva cartera…

 

—

 

      3.- Transcric aquí, per a concloure, el poema de José Ángel Valente que fa  un any ens van lliurar la Gemma i el Pol:

 

      “CANCIÓN PARA FRANQUEAR LA SOMBRA

 

            Un día nos veremos

      al otro lado de la sombra del sueño.

      Vendrán a ti mis ojos y mis manos

            y estarás y estaremos

      como si siempre hubiéramos estado

      al otro lado de la sombra del sueño.”

 

 

 

Legislació reguladora de l’ús de les tecnologies de la informació i de la comunicació a l’Administració de Justícia

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

            1.-Ha estat promulgada recentment la importantíssima Llei estatal 18/2011, de 5 de juliol, reguladora de l’ús de les tecnologies de la informació i de comunicació en l’Administració de Justícia. És una Llei innovadora, l’aplicació de la qual –que serà un procés llarg- acabarà transformant completament l’aspecte extern del món judicial. I, com  apuntava certerament Paul Valéry, no hi ha res més profund que la pell. De tota manera, sempre ens quedarà “El secreto de sus ojos” –una pel·lícula extraordinària- per a veure munts i munts de lligalls judicials…

 

—

 

            2.- En matèria de firma electrònica, la Llei no presenta grans innovacions i recull les regles vigents al Dret espanyol. Més novetats  planteja la introducció de les regles que han de regir l’expedient judicial electrònic, la comunicació i notificació electròniques i la tramitació electrònica.

 

            És cert que es preveuen diversos terminis per a la progressiva implantació, ja que aquesta no depèn únicament de la lletra de la Llei, sinó de la posta en servei efectiva dels mitjans electrònics necessaris. Ara bé, tant el Ministeri de Justícia com el Consell General del Poder Judicial i les Administracions competents en la matèria (per exemple, la Comunitat Autònoma de Catalunya) semblen decidides a agilitzar el procés, dins dels inevitables límits de les actuals rigideses pressupostàries.

 

            Així, l’art. 43 és un avís per als navegants ressagats:

 

            “Artículo 43. Subsanación de actos procesales.

1. El incumplimiento del deber de uso de las tecnologías, en los términos establecidos en esta Ley, por un profesional de la justicia en su primera comunicación con un órgano judicial podrá ser subsanado. A estos efectos, el órgano judicial concederá un plazo máximo de tres días con apercibimiento de que todas sus actuaciones ante ese órgano, en ese o en cualquier otro proceso, así como ante cualquier otro órgano del mismo partido judicial, deberán realizarse empleando medios electrónicos y de conformidad con esta Ley.

2. Si la subsanación no se efectuase en el plazo señalado en el anterior apartado, no se admitirá la actuación que se tratara de realizar.

3. No será preciso practicar el requerimiento a que se refiere el apartado 1 del presente artículo cuando el profesional hubiera sido requerido en tal sentido por cualquier otro órgano judicial del mismo partido judicial, rechazándose de plano cualquier actuación que se tratara de efectuar por medios distintos a los previstos en la presente Ley.”

 

—

 

3.- Per últim, convé tenir en compte que, a la fase transitòria, conviuran procediments per escrit i procediments tramitats electrònicament. Per això, el número 1 de la Disposició Transitòria primera disposa el següent:

 

      “1. Durante el tiempo en que coexistan procedimientos tramitados en soporte papel con procedimientos tramitados exclusivamente en formato electrónico, los servicios electrónicos de información del estado de la tramitación a que se refiere la presente Ley incluirán, respecto a los primeros, al menos la fase en la que se encuentra el procedimiento y el órgano o unidad responsable de su tramitación.”

 

—
 
 
   

Ciutat Judicial de l’Hospitalet. Foto: Urbicsa.

 
 
 
 
 

 

Publicada la Llei estatal de seguretat alimentària i nutrició (i III)

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

 

            1.- Els dies anteriors hem examinat  els principis de la Llei 17/2011, que apareixen majoritàriament al Capítol preliminar. Per a entendre la sistemàtica de la Llei, transcriurem ara l’esquema dels capítols de la Llei:

 

.

 

            -Capítol I: Mesures de prevenció i seguretat dels aliments i pinsos. Es dedica principalment al control previ que han de fer els operadors econòmics, que es combina amb la informació dels riscos detectats a les autoritats competents.

 

.

            -Capítol II: garanties de seguretat en el comerç exterior d’aliments i pinsos. Es regula la inspecció en frontera i altres inspeccions complementàries sobre aliments importats o per a exportar.

 

.

 

            -Capítol III: control oficial i coordinació administrativa . Es destina principalment a la regulació del “Plan Nacional de Control Oficial de la Cadena Alimentaria”, a les mesures d’emergència i a la coordinació dels controls comunitaris.

 

.

 

            -Capítol IV: instruments de seguretat alimentària (registres i coordinació d’alertes).

 

.

 

            -Capítol V: avaluació de riscos, riscos emergents i cooperació científico-tècnica.

 

.

 

            -Capítol VI: laboratoris (amb importants nocions com els laboratoris nacionals de referència  i els laboratoris designats per a realitzar anàlisis de control oficial).

 

.

 

            -Capítol VII: alimentació saludable, activitat física i prevenció de l’obesitat. És aquí on s’incorporen algunes regles que volen orientar les pràctiques de nutrició en els administrats. No es tracta de simple criteris de vigilància o programes pro futuro, sinó que s’imposen algunes obligacions concretes. Per exemple, el polèmic art. 40.6, que precisa que:

 

.

 

            “6. En las escuelas infantiles y en los centros escolares no se permitirá la venta de alimentos con un alto contenido en ácidos grasos saturados, ácidos grasos trans, sal y azúcares. Estos contenidos se establecerán reglamentariamente.”

 

.

 

            –Capítol VIII:  publicitat dels aliments. Estableix prescripcions addicionals respecte a la Llei de Competència deslleial, a la Llei General de Publicitat i a la Llei General per a la Defensa dels Consumidors i Usuaris.

 

.

 

            -Capítol IX: potestat sancionadora. A més del règim sancionador habitual, s’estableixen com a possibles mesures accessòries la retirada d ela mercaderia i la publicitat de determinades sancions.

 

            -Capítol X: taxes pels serveis prestats per l’Agència Espanyola de Seguretat Alimentària i Nutrició i per controls oficials de les importacions de determinats pinsos i aliments d’origen no animal.

 

—

 

            2.-Cal tenir en compte que, mentre no s’estableixin procediments específics en matèria d’inspecció, s’aplicarà el RD 1945/1983, de 22 de juny, pel qual es regulen les infraccions i sancions en matèria de defensa del consumidor i de la producció agroalimentària (disposició transitòria única).

 

—

 

            3.-Per últim, hem de recordar que el primer incís de l’art. 23 de la llei disposa que “las Administraciones Públicas que, en el ejercicio de sus competencias, incumplieran lo dispuesto en esta ley o en el Derecho comunitario afectado, dando lugar a que el Reino de España sea sancionado por las instituciones europeas, asumirán, en la parte que les sea imputable, las responsabilidades que de tal incumplimiento se hubieran derivado”.

 

Publicada la Llei estatal de seguretat alimentària i nutrició (II). Els principis establerts.

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

 

 

            1.-Els primers articles de la Llei 17/2011 es destinen en gran part a concretar els principis normatius del sector. Així, l’art. 4 concreta els principis d’actuació. Aquests han de seguir-se quan les administracions públiques adoptin mesures preventives i de gestió per a acomplir els fins previstos a la llei i, especialment, per a la prevenció dels riscos derivats per a la salut humana.

 

.

 

            En concret, són aquests:

 

            a) Principi de necessitat: les actuacions i limitacions sanitàries han d’estar justificades per una raó d’interès general (que cal acreditar).

 

.

 

            b) Principi de proporcionalitat  (en relació als fins perseguits en cada cas).

 

.

 

            c) Principi de no discriminació (en especial, per raó de nacionalitat o forma empresarial).

 

.

 

            d) Principi de mínima afecció a la competència: caldrà utilitzar les mesures que menys perjudiquin el normal exercici de la llibertat d’empresa.

 

—

 

            2.- La Llei dedica tot l’art. 7 al denominat “principi de cautela”. És un article que habilita les autoritats administratives a prendre les mesures pertinents, però en un marc de justificació i motivació bastant estricte:

 

.

 

      “1. De conformidad con el artículo 7 del Reglamento (CE) n.º 178/2002, en circunstancias específicas, y en particular ante la aparición de riesgos emergentes, cuando tras haber evaluado la información disponible, se observe la posibilidad de que haya efectos nocivos para la salud, pero siga existiendo incertidumbre científica, podrán adoptarse medidas provisionales de gestión del riesgo para asegurar la protección de la salud, todo ello en espera de una información científica adicional, que permita una evaluación del riesgo más exhaustiva.

 

.

 

2. Las medidas adoptadas con arreglo al apartado anterior serán proporcionadas y no interferirán la actividad económica más de lo necesario para conseguir el nivel de protección de la salud deseado. Dichas medidas tendrán que ser revisadas en un tiempo razonable, a la luz del riesgo contemplado y de la información científica adicional para aclarar la incertidumbre y llevar a cabo una evaluación del riesgo más exhaustiva.

 

.

 

3. Igualmente, cuando se observe la posibilidad de que haya efectos nocivos para la salud de carácter crónico o acumulativo, y siga existiendo incertidumbre científica, podrán adoptarse medidas provisionales para asegurar la protección de la salud, que serán proporcionadas y revisadas en un tiempo razonable a la luz del riesgo contemplado y la información científica adicional que resulte pertinente. “

 

 

—

 

            3.-Per últim, l’art. 8 regula el principi de seguretat dels aliments i dels pinsos. D’acord amb l’art. 8.2, “para determinar que un alimento es seguro, además de lo previsto en el art. 14.3 del referido Reglamento  [es refereix al Reglament comunitari 178/2002, que no es transcriu], se tendrán también en cuenta los posibles efectos, por la sensibilidad particular de una categoría específica de consumidores, cuando el alimento esté destinado a ella”.

 

            Aquest darrera precisió està dirigida als nens o a altres categories específiques d’edat, certes malalties, etc.

 

Publicada la Llei estatal de seguretat alimentària i nutrició (I)

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

   1.-Existeixen alguns àmbits on l’actuació de l’Estat i de l’Administració Pública és insubstituïble. Un d’ells és la seguretat alimentària. D’una manera força sorprenent, tots confiem en que són comestibles els aliments que se’ns posen a la vista. En part, és un èxit generat per la confiança social i, en part, és producte de l’exercici d’una activitat administrativa.

.

    Recentment, ha estat promulgada la Llei estatal 17/2011, de 5 de juliol, de seguretat alimentària i nutrició (que ja ha entrat en vigor). Es tracta d’una Llei molt àmplia i que és en gran mesura norma bàsica a efectes de distribució competencial. La seva amplitud deriva del fet de que cobreix dos grans camps. Per una banda, la policia o vigilància administrativa sobre la producció, distribució i venda d’aliments. Les recents crisis alimentàries europees han portat el tema als editorials dels diaris, però les autoritats sanitàries fan cada dia actuacions contundents amb menys soroll.

.

    Per altra banda, és una Llei dirigida a orientar els hàbits de nutrició (aspecte aquest segurament menys important a nivell jurídic, però que ha tingut un gran ressò públic). En aquest darrer terreny han aparegut les populars qüestions relatives a la lluita contra l’obesitat o al control dels aliments que es venen a les escoles.

 

—

 

    2.-Evidentment, no tot és controlable administrativament. Si algú ho afirmés , crearia immediatament una “superresponsabilitat administrativa”, que obligaria a l’Administració a compensar qualsevol dany causat pels productors, distribuïdors o venedors d’aliments. Tota la Llei està amarada d’aquesta idea de que “es farà el possible”, tenint en compte les capacitats reals d’actuació i el nivell actual del coneixement científic. Així ens ho recorda el primer paràgraf de l’art. 1.1 de la Llei:

 

.

 

     “1. En desarrollo del artículo 43 de la Constitución, el objeto de esta ley es el reconocimiento y la protección efectiva del derecho a la seguridad alimentaria, entendiendo como tal el derecho a conocer los riesgos potenciales que pudieran estar asociados a un alimento y/o a alguno de sus componentes; el derecho a conocer la incidencia de los riesgos emergentes en la seguridad alimentaria y a que las administraciones competentes garanticen la mayor protección posible frente a dichos riesgos.“

 

 —

    3.-Analitzarem demà els principis d’actuació que estableix la Llei. D’entrada, però, cal subratllar la noció de “traçabilitat” * (“trazabilidad”en castellà), que la Llei defineix a l’art. 6, a més de recordar l’exigència d’etiquetatge o identificació:

 

 .

   “1.Como se previene en el artículo 18 del Reglamento (CE) nº 178/2002, en todas las etapas de la producción, transformación y distribución deberá garantizarse la trazabilidad de los alimentos, los piensos, los animales destinados a la producción de alimentos y de cualquier sustancia o producto que se incorpore o pueda incorporarse a los alimentos o los piensos. Los operadores de empresas alimentarias y de empresas de piensos deberán poder identificar a cualquier persona, entidad o empresa que les hayan suministrado un alimento, un pienso, un animal destinado a la producción de alimentos, o cualquier sustancia destinada a ser incorporada en un alimento o un pienso, o con probabilidad de serlo, y a cualquier empresa a la que hayan suministrado sus productos. Con esta finalidad, dichos operadores pondrán en práctica los sistemas y procedimientos que resulten más adecuados para su actividad y que, en todo caso, aseguren que esa información se ponga a disposición de las autoridades competentes, cuando éstas la soliciten.

 

2. Los alimentos y los piensos comercializados o que se puedan comercializar en España deben estar adecuadamente etiquetados o identificados para facilitar su trazabilidad, mediante la documentación o la información que resulte exigible por la legislación vigente.”  

 

 

 *Crec que existeixen fundades raons per a emprar, en català, els mots “traçament” o “traçat” o, fins i tot, traduccions més atrevides com “itinerari” o “ruta tècnica”. De fet, el mot castellà “trazabilidad” és imprecís en relació al significat que vol mostrar (suposo que es tracta d’alguna traducció dolenta de les normes comunitàries).

“¡Y aún dicen que el pescado es caro!” *

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

 *Nom del conegut quadre de Sorolla, al·lusiu als perills de la mar.

.

Aún dicen que el pescado es caro. Sorolla

.

 

    1.-En altres ocasions, ens hem preocupat dins d’aquest bloc dels problemes de seguretat que pateixen els vaixells sota pavelló espanyol en determinades zones amb pirateria abundant i, especialment, a l’Oceà Índic. El BOE va registrar diverses mesures normatives per a fer front a aquest delicat repte. El darrer exemple és el “Real Decreto 803/2011, de 10 de junio, por el que se regula la concesión directa de subvenciones para la contratación de seguridad privada a bordo en los buques atunreos congeladores que actualente operan en el Océano Índico” (publicat al BOE de 2 de juliol).

 

   A més dels aspectes humans i econòmics, es tracta d’un tema de gran relleu als mitjans de comunicació. Dins la malaltissa necessitat de “produir notícies” pròpia del món que vivim, un atac de pirates en ple segle XXI és un regal del cel: ja imaginem un abordatge, el segrest posterior a punta de kalashnikovs, les entrevistes de la premsa rosa i groga amb les famílies, la negociació del rescat amb malfactors experimentats de papers repartits entre rostres terribles i elegants gestors de comptes a Suïssa, l’oposició demanant explicacions sobre el pagament (com si això fos comprar un vestit al mercat de Calaf!)…I, sobretot, la imatge mítica del pirata i l’instint fabulador de tots els éssers humans.

 

—

 

    2.-El Decret ja va tenir un precedent l’any 2010 i té algunes particularitats jurídiques remarcables. En primer lloc, cal aclarir que es tracta d’una subvenció pública “de carácter excepcional para el desarrollo de acciones que contribuyan a aumentar la seguridad de los tripulantes de la flota española de atuneros congeladores, que actualmente faenan en el Océano Índico, a través de la contratación de servicios de seguridad privada a bordo”.

 

  Ara bé, es tracta d’un cas de concessió directa, per “raons d’interès públic i social”, limitada a 17 vaixells que són, justament, els que integren la flota espanyola de tonyinaires a l´Índic. L’art. 5 concreta el nom de les embarcacions. Apareix, en primer lloc, l’Alakrana –un vell conegut de diaris i televisions- i altres vaixells majoritàriament de l’acreditada flota pesquera basca (Campo Libre Alai, Elai Alai, Izrdia, Playa de Aritzatxu, Txori Argi, Txori Gorri, Archanda, Tarasca, etc.).

 —

 

       3.- La subvenció té un límit màxim del 25% del cost total dels serveis contractats i un topall quantitatiu de 95.000 € (amb percentatges i quantitats més generosos quan es tracta de naus radicades als ports de Ceuta i Melilla).

 

    Els beneficiaris de la subvenció han d’acomplir les disposicions de la política pesquera comunitària i, especialment, respectar la normativa sobre pesca il·legal, no declarada o no reglamentada.

.

   Una singularitat de la subvenció atorgada és l’exigència de que, un cop concedida, el beneficiari ha de posar en marxa un procés selectiu mínim, regit pels principis d’eficàcia i economia i concretat en la sol·licitud de –com a mínim- tres ofertes de proveïdors (amb algunes excepcions, però).

.

    Per últim, cal dir que el preàmbul fa un balanç positiu dels ajuts atorgats l’any passat, ja que “la eficacia de esta medida ha quedado patente al impedirse durante los últimos meses las acciones de piratería mediante la disuasión ejercida por la seguridad privada a bordo”.