Autor: Joan Amenós

Notaris i Registradors de la Propietat, més aliats que mai de la disciplina urbanística (i II).

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

 

 

 

   1.-El nou art. 51 de la Llei estatal del Sòl, relatiu als actes urbanístics inscribibles al Registre de la Propietat, ha afegit un nou paràgraf, que apareix om a segon incís de l’art. 51.1.c). En síntesi, la regulació és la següent:

 

             -És inscribible en el Registre de la Propietat la incoació d’expedient sobre disciplina urbanística o d’apressament administratiu per a garantir l’acompliment de les sancions imposades.

 

              -La novetat rau en que “en todo caso, la incoación de expedientes de disciplina urbanística que afecten a actuaciones por virtud de las cuales se lleve a cabo la creación de nuevas fincas registrales por vía de parcelación, reparcelación en cualquiera de sus modalidades, declaración de obra nueva o constitución de régimen de propiedad horizontal, la Administración estará obligada a acordar la práctica de en el Registro de la Propiedad de la anotación preventiva”.

 

           Volem subratllar especialment que es tracta d’una resolució obligatòria per a l’Administració (sense perjudici, és clar, de les potestats de qualificació del Registrador).

 

—

 

      2.-Aquesta anotació preventiva es practicarà sobre la finca a la qual recau el corresponent expedient.

 

Aquesta anotació caducarà als quatre anys i podrà ser prorrogada a instància de l’òrgan urbanístic actuant.

 

—

 

       3.- La principal novetat introduïda per la nova redacció de la Llei del Sòl és que l’omissió de la descrita anotació preventiva d’incoació d’expedient disciplinari “dará lugar a la responsabilidad de la Administración competente en el caso de que se produzcan perjuicios económicos al adquierente de buena fe de la finca afectada por el expediente” (segon incís de l’art. 51.2). I el precepte encara rebla que “en tal caso, la citada Administración deberá indemnizar al adquirente de buena fe los daños y perjuicios causados”.

 

            Caldrà veure com s’aplica aquesta previsió, però estem davant una regla important en matèria de responsabilitat administrativa.

Notaris i Registradors de la Propietat, més aliats que mai de la disciplina urbanística(I)

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

 

 

 

1.-Els arts. 24 i 25 del Decret-Llei 8/2001, que estem examinant aquests dies, han introduït importants modificacions en matèria d’accés al Registre de la Propietat d’actuacions urbanístiques i de disciplina urbanística.

 

        En primer lloc, es regula la constància al Registre de les declaracions d’obra nova acabada quan aquesta no coincideix amb la declaració d’obra nova en construcció. És a dir, s’han produït modificacions en el projecte inicialment autoritzat i, per tant, aquestes variacions han de constar al pertinent assentament d’inscripció (vegeu al respecte el nou art. 20.3 de la Llei del Sòl).

 

—

 

2.-En segon lloc, el nou art. 20.4 regula la pertinent inscripció de les escriptures de declaració d’obra nova “en el caso de construcciones, edificaciones e instalaciones respecto de las cuales ya no proceda adoptar medidas de restablecimiento de la legalidad urbanística que impliquen su demolición por haber transcurrido los plazos de prescripción correspondientes”.

 

.

 

       És a dir, es tracta d’obres il·legals, però que ja no poden ser remogudes gràcies al pas del temps i, en concret, al transcurs dels terminis de prescripció per a ordenar el restabliment de la legalitat urbnaística. El règim de la inscripció és el següent:

.

 

       a)–Inscripció i constància de la de la situació de fet autèntica:

 

“Se inscribirán en el Registro de la Propiedad las escrituras de declaración de obra nueva que se acompañen de certificación expedida por el Ayuntamiento o por técnico competente, acta notarial descriptiva de la finca o certificación catastral descriptiva y gràfica de la finca, en las que conste la terminación de la obra en fecha determinada y su descripción coincidente con el título” (art. 20.4.a), primer incís).

 

      b)-Obligacions del Registrador de:

 

*-Comprovar prèviament “la inexistencia de anotación preventiva por incoación de expediente de disciplina urbanística sobre la finca objeto de la construcción, edificación e instalación de que se trate y que el suelo no tiene carácter demanial o está afectado por servidumbres de uso público general” (nou art. 20.4.a)).

 

**-Posteriorment, donaran compte a l’Ajuntament respectiu de les inscripcions realitzades i faran constar en la inscripció i en la nota de despatx la pràctica d’aquesta notificació.

 

        c)-L’assentament d’inscripció deixarà constància de la situació de fora d’ordenació. En aquest sentit, “será preciso aportar el acto administrativo mediante el cual se declare la situación de fuera de ordenación, con la delimitación de su contenido” ( nou art. 20.4.b)).

 

—

 

3.-Com es veu, l’objectiu és protegir els tercers adquirents de bona fe quan desitgen comprar obrar o construccions afectades d’alguna il·legalitat. L’Exposició de Motius del Decret-Llei arriba a parlar de “terceros adquirentes de buena fe que se ven desprotegidos a causa de actuaciones en las que no han sido parte, y que no siempre han estado exentas en su origen de supuestos de corrupción”.

 

        Bé, la veritat és que els concrets articles de la norma ja no es refereixen a aquesta sorprenent al·lusió a “la corrupció” i regulen, simplement, respostes davant la il·legalitat administrativa (que no es dóna forçosament en un marc “de corrupció”, sinó que pot respondre a motius tan pedestres com la manca de mitjans d’inspecció i control).

 

.

 

      Aquesta curiosa confessió de “corrupció” a una Exposició de Motius –sense cap transcendència pràctica positiva- podria estar lligada a una hipotètica justificació de l’extraordinària urgència i necessitat del Decret-Llei (molt forçada) o, més aviat, al progressiu enfortiment del discurs de política jurídica segons el qual “cal que que l’Estat controli la corrupció urbanística local” (fins i tot, amb un control diferent del que ja puguin efectuar les Comunitats Autònomes).

 

.

 

La protecció dels tercers adquirents de bona fe també ha incidit en una important modificació de l’accés dels expedients de disciplina urbanística al Registre de la Propietat. Ho examinarem dilluns.

Més silenci negatiu i més silenci positiu.

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-El Reial Decret-Llei 8/2011, d’u de juliol, “de medidas de apoyo a los deudores hipotecarios, de control del gasto público y cancelación de deudas con empresas y autónomos contraídas por las entidades locales, de fomento de la actividad empresarial e impulso de la rehabilitación y de simplificación administrativa” ha perfilat dues regles preexistents en matèria de silenci administratiu.

 

—

 

 

2.-La primera és una precisió dels supòsits de silenci desestimatori previstos a la Llei estatal del Sòl. L’Exposició de Motius cita al respecte expressament la sentència de 28 de gener de 2009, de la Sala Tercera del Tribunal Suprem, que va fixar com a doctrina legal el caràcter de llei bàsica estatal de l’art. 8.1.b) de la vigent Llei del Sòl. En virtut d’això, s’imposa el silenci negatiu en la concessió de “facultades de extraordinaria relevancia e impacto sobre el territorio”. Els supòsits són els següents:

 

              “a) Movimientos de tierras, explanaciones, parcelaciones, segregaciones u otros actos de división de fincas en cualquier clase de suelo, cuendo no formen parte de un proyecto de reparcelación.

           

            b) Las obras de edificación, construcción e implantación de instalaciones de nueva planta.

 

            c) La ubicación de casas prefabricadas e instalaciones similares, ya sean provisionales o permanentes.

 

            d) La tala de masas arbóreas o de vegetación arbustiva que, por sus características, puedan afectar al paisaje.

 

            e) La primera ocupación de las edificaciones de nueva planta y de las casas a que se refiere la letra c) anterior.”

 

Com veiem, per tant, el nucli dur de les actuacions urbanístiques singulars dels particulars segueix sotmès a un règim de silenci negatiu.

 

—

 

3.- D’altra banda, l’art. 26 del mateix Decret-Llei remet a un llarguíssim llistat inclòs a l’annex de supòsits on s’aplicarà el règim de silenci positiu. Es preveu també el termini que regirà (en cas de manca de concreció, s’aplicaran els criteris generals de la Llei 30/1992). Es tracta, per tant, d’una important expansió del silenci positiu (ja que s’inclouen 114 referències legals).

Imatges del Dret X: l’individualisme radical de Howard Roark davant del Tribunal

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

    [ATENCIÓ: AQUEST ÉS EL DARRER ARTICLE ABANS DE VACANCES. TORNEM L’11 D’AGOST. BONES VACANCES]       

 

            1.-Normalment, es pren com a base dels corrents neoliberals dels anys setanta i vuitanta del segle passat el nom de l’economista Milton Friedmann. No obstant, el moviment de reducció de l’Estat i expansió de la societat civil o del mercat té altres noms amb més matisos. Per exemple, Ayn Rand.

 

—

 

            2.-Ayn Rand(1905-1982) és una pensadora poc coneguda a Espanya, encara que alguns cercles liberals comencen a fer-se ressò. La seva teoria, denominada objectivisme, es basa en un individualisme radical, que només s’autolimita en cas de contracte lliurement acceptat i delimitat. El seu pensament –autodenominat “objectivisme”- va ser polèmic als Estats Units, ja que planteja també un ateisme sense concessions. No obstant, la seva influència ha estat considerable i fins i tot Alan Greenspan, l’anterior president de la Reserva Federal Nord-americana durant els anys 1987-2006,  estava dins del cercle selecte dels seus seguidors i amics (cosa que, per cert, generà tensions dins del col·lectiu sobre la recta interpretació del laissez-faire capitalista).

 

—        

 

            3.-El fragment que proposem avui és una escena del film “The fountainhead” (traduït a la versió en castellà com “El manantial”). És una pel·lícula basada en la novel·la d’Ayn Rand del mateix nom. En efecte, a Rand li agradava expressar el seu pensament en novel·les o guions cinematogràfics.

.

 

            L’arquitecte Howard Roark és acusat de la destrucció d’uns edificis que ell mateix havia projectat. La seva defensa davant del Tribunal és un discurs antològic en defensa de l’individu i de la seva llibertat creadora.

.

 

            La pel·lícula és un resum del text original, encara que la versió subtitulada en espanyol que aquí acompanyem és força acceptable. Per als lectors interessats, indiquem la font íntegra en anglès i anotem la traducció d’alguns fragments:  

 

.

 

            “Fa milers d’anys, un dels primers homes descobrí el foc. Fou probablement cremat  a la foguera a la que havia ensenyat els seus germans a il·luminar-se. Fou considerat un malfactor que havia tingut tractes amb algun dimoni horrible. Però, a partir d’aquell moment, els homes van tenir foc per a escalfar-se, per a cuinar i per a omplir de llum les seves coves. Ell els havia donat una eina que ningú havia concebut i, així, havia alliberat la terra de la foscor.  Uns segles després, un home inventà la roda. Fou probablement trossejat en el mateix turment que va ensenyar a construir als seus germans. Fou considerat un transgressor que s’aventurava a un territori prohibit. Però, a partir d’aquell moment, els homes van poder viatjar i traspassar els horitzons. Els havia deixat un instrument que ni havien imaginat i havia obert els camins del món.

 

.

 

            Aquell home, el primer i l’insubmís, se situa en el capítol inicial de qualsevol llegenda que els humans hagin elaborat sobre el principi dels temps. Prometeu fou encadenat a una roca i atacat pels voltors perquè havia robat el foc als déus. Adam va ser condemnat al sofriment perquè havia menjat el fruit de l’arbre del coneixement. Qualsevol que sigui la llegenda, en algun lloc de les ombres de la seva memòria, els humans van saber que la seva glòria va començar amb algú que fou castigat durament pel seu coratge. “

 

.

 

 

            “Cap creador fou impulsat pel desig de servir els seus germans. Ells rebutjaven l’invent que els oferia i que, a més, destruïa la mandrosa rutina de les seves vides. La seva veritat era el seu únic motiu. La seva pròpia veritat i el seu propi treball per a tirar-la endavant a la seva manera. Una simfonia, un llibre, una màquina, una filosofia, un avió o un edifici: aquest era l’objectiu de la seva vida. No pas aquells que sentien, llegien, utilitzaven, creien, volaven o vivien dins l’objecte que el havia creat. La creació, no pas els seus usuaris. La creació, no pas els beneficis que altres obtingueren d’ella. La creació, que va donar forma a la seva veritat. Ell va protegir la seva veritat per sobre de totes les coses i fins i tot contra tots els homes.”

 

.

 

            “La ment és un atribut de l’individu. No existeix cap cosa que pugui qualificar-se com a cervell col·lectiu. No existeix el pensament col·lectiu. Un acord obtingut per un grup d’homes és sols un compromís o una mitja obtinguda a partir dels pensaments individuals. És una conseqüència secundària. L’acte primer  -el procés de raonament- ha de ser realitzar per cada home en solitari. Podem dividir un menjar entre uns quants homes. Però no el podem digerir en un estómac col·lectiu. Cap home pot emprar els seus pulmons per a fer respirar un altre. Cap home por usar el seu cervell per a pensar per un altre. Totes les funcions del cos i de l’esperit són privades. No poden ser compartides o transferides.”

 

.

 

            “La persona que intenta viure per als altres és dependent. És un paràsit en els seus objectius i fa paràsits a aquells que vol servir. Aquesta relació només produeix corrupció mútua. És una relació que no es pot concebre. La figura real més propera d’aquest home que viu per a servir a altres és l’esclau. Si l’esclavatge físic és repugnant, encara molt més repulsiva és la noció de servilisme de l’esperit. L’esclau conquerit guarda un vestigi d’honor. Té el mèrit d’haver resistit i, a més, considera que la seva condició és una desgràcia. Però l’home que s’esclavitza a si mateix voluntàriament en nom de l’amor és la més vil de les criatures. Ell degrada la dignitat de l’home i degrada el concepte de l’amor. Però tot això és l’essència de l’altruisme.

 

.

 

            Als homes se’ls ha ensenyat que la virtut més alta no és aconseguir, sinó donar. Però ningú no pot donar si no ha creat abans. La creació va abans de la distribució –o no hi ha res a distribuir. La necessitat interna del creador va abans que la necessitat de qualsevol possible beneficiari. Se’ns ha ensenyat a admirar l’actor secundari que reparteix béns que no ha produït i el preferim a la persona que els va fer possibles. Lloem aquell acte caritatiu. Ignorem l’acte creador.”

 

.

.

 

            “Se’ns ha ensenyat que estar d’acord amb els altres és una virtut.  Però el creador és l’home que no està d’acord. Se’ns ha ensenyat que és una virtut nedar amb el corrent. Però el creador va sempre contracorrent. Se’ns ha dit que és una virtut estar tots junts. Però el creador roman sol.

 

            Se’ns ha ensenyat que el jo individual és el sinònim del mal i que la desaparició de l’egoisme és l’ideal de la virtut. Però el creador és egoista en un sentit absolut i l’home sense el seu “jo” és algú que no pensa, no sent, no jutja i no actua. Tot això són funcions de l’individu.”

 

.

.

 

            “El primer dret sobre la terra és el dret de l’individu. El primer deure del home és amb si mateix. La seva llei moral consisteix en no situar mai els seus objectius dins de la ment dels altres. La seva obligació moral és fer el que desitja, aconseguir el que vol sense subordinar-se al jou d’altres homes. Això implica viure en el món de les seves facultats creatives, del seu pensament i del seu treball. Res a veure amb el món del gàngster, de l’altruista i del dictador. “

 

.

.

 

            “El “bé comú” d’un grup –una raça, una classe, un Estat- va ser la reivindicació i la justificació de totes les tiranies que s’han imposat sobre els homes. Els crims més horrorosos de la història van ser comesos en nom d’un motiu altruista. ¿Ha igualat algun acte d’egoisme la brutalitat perpetrada pels deixebles de l’altruisme? ¿Radica aquest defecte en la hipocresia dels homes o en la naturalesa dels principis altruistes? Els més terribles assassins foren els més sincers. Van creure en una societat perfecta obtinguda a través de la guillotina i dels afusellaments. Ningú va posar en qüestió el seu dret de matar, ja que estaven matant per un propòsit altruista. S’acceptà que l’home ha de ser sacrificat per altres homes. Els actors canvien, però el curs de la tragèdia es manté. Algú molt humanitari que comença amb declaracions d’amor per l’espècie humana i acaba en un mar de sang. Així ha estat i així serà mentre els homes creguin que una acció és bona si és contrària a l’individu. Això permet a l’altruista actuar i força les seves víctimes a suportar-ho. Els líders dels moviments col·lectivistes no demanen res per a ells. Però observeu els resultats.

 

.

.

 

            El millor bé que els homes poden fer pels altres i la única frase per a una relació decent és: “mans fora!”.

.

 

            Ara observeu els resultats d’una societat construïda sobre el principi de l’individualisme. Aquest, el nostre país. El país més noble en la història dels homes. El país d’èxit més gran, de major prosperitat, de més llibertat. Aquest país no es va basar en el servei abnegat, en el sacrifici, la renúncia o qualsevol precepte de l’altruisme. Es va fonamentar en el dret de l’home de perseguir la felicitat. A seva pròpia felicitat. No la de qualsevol altre. Un motiu privat, personal i propi. Observeu els resultats. Observeu dins la vostra pròpia consciència.”

***

Fer neteja: pagar els deutes dels ens locals amb empreses i autònoms (i II).

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

 

                        1-Les operacions d’endeutament previstes pel Decret-Llei 8/2011 tenen un termini de cancel·lació que no pot ser superior a tres anys ni pot tenir períodes de carència.

 

                        La línia financera que posarà en marxa l’ICO quedarà tancada el 31 de desembre del 2014.

 

—

 

                        2.- Abans de concertar les operacions d’endeutament, les Entitats Locals han d’aprovar la liquidació dels seus pressupostos generals de l’any 2010.

 

.

 

                        Abans de l’1 de desembre del 2011, caldrà sol·licitar a l’ICO l’acceptació per a concertar operacions d’endeutament.  Tot i que, aparentment, sembla una acceptació reglada, podrien existir dubtes (per exemple, els derivats senzillament dels límits quantitatius de la línia financera prevista, que ben segur que no és el corn de l’abundància).

 

.

 

                        El procediment s’iniciarà amb sol·licitud aprovada pel Ple de la Corporació Local, amb informe favorable de la Intervenció i informe de la Tresoreria sobre els deutes que es volen cobrir.

 

                        L’acord d’aprovació contindrà la relació identificativa i detallada de les certificacions i documents acreditatius de les obligacions pendents de pagament que es volen saldar.

 

.

 

                        Obtinguda l’acceptació, “las Entidades locales podrán formalizar con las entidades de crédito las operaciones financieras correspondientes, las cuales actuarán por cuenta del Instituto de Crédito Oficial en la materialización del pago a las empresas y autónomos.” (art.8).

 

—

 

                        3.-Però, al final, un dia o altre caldrà pagar a l’ICO. Si l’ens local contreu amb aquesta entitat deutes ferms, impagats en el període voluntari fixat, l`òrgan competent del Ministeri d’Economia i Hisenda procedirà a retenir les quantitats que l’entitat local hauria de rebre com a participació en els tributs de l’Estat.

Fer neteja: pagar els deutes dels ens locals amb empreses i autònoms (I).

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

 

            1.-Una de les estrelles normativas del Reial Decret-Llei 8/2011, d’1 de juliol, és la línia de crèdit per a la cancel·lació de deutes de les Entitats Locals amb empreses i autònoms. L’art. 4 de la norma citada indica el següent:

 

      “Con el fin de permitir la cancelación de sus obligaciones pendientes de pago con empresas y autónomos, derivadas de la adquisición de suministros, realización de obras y prestación de servicios, las Entidades locales, con carácter excepcional, podrán concertar operaciones de crédito a largo plazo, con los límites, condiciones y requisitos que se establecen en los artículos siguientes y con arreglo al acuerdo que, con carácter de urgencia, deberá adoptar la Comisión Delegada del Gobierno para Asuntos Económicos por el que instruirá al Instituto de Crédito Oficial para la puesta en marcha de la correspondiente línea financiera”.

—

 

            2.-A aquesta línia financera es poden acollir les Entitats locals, els seus organismes autònoms i entitats dependents.

 

            L’objectiu preferent de la línia financera prevista és “la cancelación de las deudas con los autónomos y las pequeñas y medianas empresas, considerando así mismo [sic] la antigüedad de las certificaciones o documentos” (art. 5.2).

 

.

 

            Cal tenir en compte que l’import dels deutes que es cobreixen, junt amb els interessos estimats que l’operació de crèdit generaria, no podrà excedir, en cap cas, del 25% de l’import anual de les entregues a compte de la participació de l’entitat local en tributs de l’Estat de l’any 2011.

 

—

 

            3.- No s’inclouen a l’operació els imports que corresponguin a obligacions accessòries a la principal, establertes a la “Ley 3/2004, de 29 de diciembre, por la que se establecen medidas de lucha contra la morosidad en las operaciones comerciales”. D’aquestes obligacions accessòries han de respondre les Entitats locals deutores.

.

            Examinarem demà algunes notes del procediment de petició del crèdit per les entitats locals i el posterior pagament que haurà de fer l’entitat local a l’ICO  per a tornar el prèstec.

 

El Decret-Llei 8/2011: sobre deutes hipotecaris i d’ens locals i també sobre altres matèries

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

 

1.-Un altre Decret-llei ple de normes disperses. En concret, el “Real Decreto-ley 8/2011, de 1 de julio, de medidas de apoyo a los deudores hipotecarios, de control del gasto público y cancelación de deudas con empresas y autónomos contraídas por las entidades locales, de fomento de la actividad empresarial e impulso de la rehabilitación y de simplificación administrativa.”

 

—

 

2.-El contingut és realment divers. Comença amb una reforma de la Llei d’Enjudiciament Civil en matèria d’execució hipotecària. Segueix després la regulació d’una línia de crèdit per a la cancel·lació de deutes de les Entitats Locals amb empreses i autònoms.

 

S’efectua també, amb l’objectiu d’impuls de l’activitat empresarial, una reforma de la Lleide l’IRPF i de les Lleis de l’Impost sobre Societats, sobre Renta de no Residents i sobre el Patrimoni. També hi ha una variació important en el text refós de la Llei General d’Estabilitat Pressupostària.

 

En la línia de la Lleid’Economia Sostenible, el legislador torna a entrar en la rehabilitació urbana i arquitectònica i, a més, es reforma la Llei estatal del Sòl.

 

Per últim, es fan algunes precisions en matèria de silenci administratiu, preveient el seu sentit estimatori al llistat que incorporala Llei.

 

Apareixen també modificacions concretes dela Lleid’Aigües, dela Lleide Prevenció i Control Integrats dela Contaminació, del Soroll, de Responsabilitat Mediambiental i de Qualitat de l’Aire i Protecció de l’Atmosfera.

 

—

 

3.- La modificació de la Llei d’Enjudiciament Civil  introdueix una sèrie de regles que asseguren que l’adjudicació del bé immoble al creditor hipotecari no baixarà del 60% (encara que no hi hagi cap altre postor).

 

Aquesta norma intenta, per tant, reduir el deute futur que encara li quedarà al deutor. No obstant, si el valor actual del bé és realment inferior a aquest 60% adjudicat (cosa perfectament possible a l’actual mercat), serà l’entitat bancària qui assumirà la pèrdua  i així hauria de constar als seus comptes (factor que pot tenir altres conseqüències que es fàcil intuir en aquests dies d’stress test…)

L’Institut de Comptabilitat i Auditoria de Comptes i la seva potestat sancionadora

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

 

 

 

1.-L’Institut de Comptabilitat i Auditoria de Comptes és un organisme autònom adscrit al Ministeri d’Economia i Hisenda. A l’Institut li correspon una rellevant potestat pública: la sanció administrativa respecte els auditors de comptes i les societats d’auditoria.

 

El seu President, amb categoria de Director General, serà nomenat pel Govern, a proposta del Ministre d’Economia i Hisenda.

 

—

 

2.- El règim d’infraccions i sancions presenta algunes peculiaritats. Per exemple, es preveu el termini d’un any per a resoldre i notificar la resolució en els procediments sancionadors (art. 30.3 dela Llei d’Auditoria de Comptes).

 

A més, les sancions per infraccions molt greus o greus es publicaran i s’inscriurà la seva part dispositiva al “Boletín del Instituto de Contabilidad y Auditoría de Cuentas” i al Registre Oficial d’Auditors de Comptes (art. 38.1).

 

—

 

3.- La complexitat de les normes del sector es manifesta en un enigmàtic article que es constitueix com a principi regulador de la responsabilitat administrativa en aquest àmbit (art. 31.2):

 

“2. No se considerará incumplimiento de las normas de auditoría el que derive de una discrepancia jurídica o técnica razonablemente justificada. A estos efectos, y con el fin de posibilitar la verificación de la razonabilidad de la interpretación de las normas técnicas de auditoría efectuada por el auditor o la sociedad de auditoría, éstos deberán documentar la razonabilidad de la interpretación realizada.”

 

 

Publicat el Text Refòs de la Llei d’Auditoria de Comptes

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

 

 

1.-La Llei indicada defineix d’aquesta manera l’auditoria de comptes (art. 1.2):

 

“2. Se entenderá por auditoría de cuentas la actividad consistente en la revisión y verificación de las cuentas anuales, así como de otros estados financieros o documentos contables, elaborados con arreglo al marco normativo de información financiera que resulte de aplicación, siempre que dicha actividad tenga por objeto la emisión de un informe sobre la fiabilidad de dichos documentos que pueda tener efectos frente a terceros.”

 

—

 

2.-L’auditoria de comptes és una activitat privada, però la supervisió pública és intensíssima i es manifesta en diverses actuacions de control realitzades per l’Institut de Comptabilitat i Auditoria de Comptes (art. 27.3):

 

“a) La autorización e inscripción en el Registro Oficial de Auditoría de Cuentas de los auditores de cuentas y de las sociedades de auditoría.

b) La adopción de normas en materia de ética, normas de control de calidad interna en la actividad de auditoría y normas técnicas de auditoría en los términos previstos en esta ley, así como la supervisión de su adecuado cumplimiento.

c) La formación continuada de los auditores de cuentas.

d) El control de calidad, el sistema de investigación y el régimen disciplinario.”

 

—

3.-A més, existeix una obligació específica d’independència que intenta construir un sistema de neutralitat diferent al propi de l’Administració i basat sobre aquest principi (primer incís de l’art. 12.1):

 

“Los auditores de cuentas y las sociedades de auditoría deberán ser independientes, en el ejercicio de su función, de las entidades auditadas, debiendo abstenerse de actuar cuando su independencia en relación con la revisión y verificación de las cuentas anuales, los estados financieros u otros documentos contables pudiera verse comprometida.”

Impugnació administrativa prèvia dels defectes de fons dels plans urbanístics?

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

            1.-El primer paràgraf de l’art. 107.3 de la Llei de Règim Jurídic de les Administracions Públiques i del Procediment Administratiu Comú recorda la regla tradicional al Dret espanyol segons la qual “contra las disposiciones administrativas de carácter general no cabrá recurso en vía administrativa”.

 

            En alguna ocasió ens hem referit  a la interpretació d’aquest article que ha fet el Tribunal Suprem en matèria de recursos contra plans urbanístics. En concret, la regla de que, per a la impugnació dels defectes materials del Pla urbanístic, caldrà interposar directament recurs contenciós-administratiu.

 

—

 

            2.-L’advocat Adrià Rovira Gargallo, al butlletí de Manubens&Asociados, Abogados, de juny-juliol d’aquest any, informa de que el 17 de juny del 2011 es publicava al Butllletí Oficial del Congrés dels Diputats una porposició de Llei presntada pel Grup parlamentari Convergència i Unió per a modificar l’article precitat.

 

            Es vol afegir a l’article precitat un incís que exclogui de la impugnació contencioso-administrativa directa “los recursos administrativos previos a la vía contencioso-administrativa que la legislación sobre ordenación territorial y urbanística pueda establecer contra los instrumentos de ordenación territorial y urbanística”.  

 

—

 

            3.-Segons aquesta iniciativa legislativa, per tant, el règim de recurs administratiu previ seria una opció del legislador autonòmic, encara que només admissible per a instruments d’ordenació territorial i urbanística. En general, sembla que advocats i jutges aplaudirien aquesta possibilitat, ja que s’evita la judicialització immediata d’un conflicte sovint molt tècnic que, sense perjudici de la justícia material, podria ser resolt per la mateixa Administració.

 

              Una última reflexió: l’adopció de la reforma podria suggerir algunes modulacions en el vell debat sobre la distinció entre norma i acte administratiu.