Estatut intervencionista i legislació agilitzadora

7 de febrero de 20127 de febrero de 2012 ~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

Els companys de l’Associació Catalana de municipis m’han convidat a fer demà un xerrada dins del cicle sobre les lleis òmnibus. Us passo un fragment -relatiu a la Llei 11/2011, que és la que se m’ha assignat- en el que plantejo la contrpaosició ideològica entre un Estatut d’autonomia intervencionista i pesat i els nous aires de la política legislativa, que vol la simplificació i l’agilitat, a més de reduir el paper del sector públic:

«19.-Però si fins ara tot era complex i primmirat, detallista mesquí, en el Títol III –relatiu al Consell Català de l’Empresa i a l’Agència de Suport a l’Empresa Catalana- tot és expansió i alegria.

Així, per una banda, hi apareix el Consell Català de l’Empresa –fill directe de l’art. 45 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya-, on s’encabiran les organitzacions sindicals i empresarials més representatives i també les institucions, corporacions de dret públic i també les associacions “l’activitat de les quals té relació directa amb la innovació, la internacionalització, l’emprenedoria i el desenvolupament empresarial”. Un reglament establirà la composició i funcions d’aquest Consell.

Aquí cal apuntar que l’Estatut d’Autonomia –l’art. 45 és un magnífic exponent[1]– és una norma molt intervencionista, que casa poc amb la mentalitat més restrictiva i liberal de les darreres lleis ( i també, potser, de la Llei que comentem).

En el mateix títol III es fa néixer l’Agència de Suport a l’Empresa Catalana, entitat de dret públic adscrita al departament d’indústria i que, al meu entendre, encaixa poc en una Llei d’agilització i aprimament administratiu. A més, se li vol donar un paper actiu, ja que pot constituir societats mercantils i participar en qualsevol altre ens, públic o privat, amb ànim de lucre o sense.»

[1] ARTICLE 45 DE L’ESTATUT D’AUTONOMIA DE CATALUNYA. ÀMBIT SOCIOECONÒMIC

Els poders públics han d’adoptar les mesures necessàries per a promoure el progrés econòmic i el progrés social de Catalunya i dels seus ciutadans, basats en els principis de la solidaritat, la cohesió, el desenvolupament sostenible i la igualtat d’oportunitats.
Els poders públics han de promoure una distribució de la renda personal i territorial més equitativa en el marc d’un sistema català de benestar.
Els poders públics han d’adoptar les mesures necessàries per a garantir els drets laborals i sindicals dels treballadors, han d’impulsar i han de promoure’n la participació en les empreses i les polítiques d’ocupació plena, de foment de l’estabilitat laboral, de formació de les persones treballadores, de prevenció de riscs laborals, de seguretat i d’higiene en el treball, de creació d’unes condicions dignes al lloc de treball, de nodiscriminació per raó de gènere i de garantia del descans necessari i de les vacances retribuïdes.
La Generalitat ha de promoure la creació d’un espai català de relacions laborals establert en funció de la realitat productiva i empresarial específica de Catalunya i dels seus agents socials, en el qual han d’estar representades les organitzacions sindicals i empresarials i l’Administració de la Generalitat. En aquest marc, els poders públics han de fomentar una pràctica pròpia de diàleg social, de concertació, de negociació col·lectiva, de resolució extrajudicial de conflictes laborals i de participació en el desenvolupament i la millora de l’entramat productiu.
La Generalitat ha d’afavorir el desenvolupament de l’activitat empresarial i l’esperit emprenedor tenint en compte la responsabilitat social de l’empresa, la lliure iniciativa i les condicions de competència, i ha de protegir especialment l’economia productiva, l’activitat dels emprenedors autònoms i la de les empreses petites i mitjanes. La Generalitat ha de fomentar l’acció de les cooperatives i les societats laborals i ha d’estimular les iniciatives de l’economia social.
Les organitzacions sindicals i empresarials han de participar en la definició de les polítiques públiques que les afectin. La Generalitat ha de promoure la mediació i l’arbitratge per a la resolució de conflictes d’interessos entre els diversos agents socials.
Les organitzacions professionals i les corporacions de dret públic representatives d’interessos econòmics i professionals i les entitats associatives del tercer sector han d’ésser consultades en la definició de les polítiques públiques que les afectin.
La Generalitat, en consideració a les funcions social, cultural i de promoció econòmica que compleixen les caixes d’estalvis, ha de protegir l’autonomia institucional i ha de promoure la contribució social d’aquestes entitats a les estratègies econòmiques i socials dels diversos territoris de Catalunya.

El Decret-Llei 20/2011, de mesures urgents en matèria pressupostària, tributària i financera per a la correcció del dèficit públic (i II). Tributació i altres mesures.

5 de enero de 20125 de enero de 2012 ~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-A més d’una nova regulació del pagament fraccionat de l’Impost de Societats (art. 7), es produeix un important augment del tipus aplicable a l’Impost sobre Béns Immobles (excepte que els municipis ja hagin tingut unes ponència de valors aprovades entre els anys 2005 i 2007 i, per tant, ja força actualitzades).

D’altra banda, s’articula la taxa per reserva del domini públic radioelèctric, que afecta tots els operadors que utilitzen aquest espai (emissores de ràdio, serveis de telefonia, sistemes d’orientació i navegació, etc.).

—

2.-A més, hi ha algunes previsions de detall sobre facilitació del pagament a compte del Fons de Suficiència Global a les Comunitats Autònomes i una actualització a l’alça de les cotitzacions socials, limitació de la garantia de l’Estat per a obres que li han cedit i que exhibeix, etc.

Se suprimeix la compensació equitativa per còpia privada, però “el Gobierno establecerá reglamentariamente el procedimiento de pago a los perceptores de la compensación equitativa por copia privada con cargo a los Presupuestos Generales del Estado” (D.Add. 10ª.2).

Es mantenen els programes de suport a les persones que hagin exhaurit la protecció per desocupació.

—

3.-Per últim, es reformen diversos articles de la Llei General Tributària, especialment pel que fa referència a l’assistència mútua internacional entre Estats (D.Final primera).

Ja posats, s’aprofita per a incrementar l’IRPF amb un augment de la quota íntegra estatal i es convida a passar l’any nou amb nosaltres a un vell amic de la família: la deducció per inversió en habitatge habitual (se suposa que per ajudar una mica els bancs a deslliurar-se del seu creixent estoc).

Hi ha també bonificacions fiscals per manteniment o creació d’ocupació (tant a l’IRPF com a l’Impost de Societats).

També es regulen alguns aspectes de les Caixes d’Estalvis i dels avals estatals per a l’estabilització financera.

I, en fi, es prorroguen els criteris de valoració de la Llei 6/1998, sobre Règim del Sòl i Valoracions per al sòl urbanitzable inclòs a àmbits delimitats pel planejament. D’aquesta manera, la Llei esmentada, com el Cid, encara va obtenint victòries després de morta.

Els Decrets-Llei d’ajornament de pagaments.

26 de diciembre de 2011 ~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-Fa uns mesos, quan els noticiaris avisaven de que perillava a Grècia el pagament als funcionaris, l’eco sonava encara molt llunyà. Avui –encara que la lletra és diferent- ja sentim la mateixa música (tocada, per cert, pels governs més conscients, en espera de que els altres iniciïn també el camí de la devaluació soterrada i sense anestèsia).

El dos recents Decrets –Llei (en especial, el 3/2011) promulgats per la Generalitat de Catalunya tenen, per tant, una doble qualitat de mesura històrica i de precedent de les regulacions que vindran. Mesura històrica perquè implica probablement la primera suspensió de pagaments encoberta d’una Administració Pública a Espanya de la guerra civil (almenys, amb l’elevat volum d’afectat que aquests dos Decrets-Llei tenen). I són un precedent perquè preanuncien les mesures restrictives que el Govern de l’Estat i d’altres Comunitats Autònomes i ens locals estan començant a prendre o hauran d’assumir ben aviat.

—

2.-Així, el Decret-Llei 3/2011, de mesures urgents en matèria de tresoreria, autoritza el Govern a ajornar el pagament del líquid de les retribucions del mes de desembre –amb un límit del 20%- per a personal funcionari, personal sotmès a règim estatutari i personal docent de pagament delegat. És cert, però, que certs ens institucionals no es veuen afectats per aquesta facultat (per exemple, algunes entitats del sector públic de la salut.

A més, “se suspenen parcialment tots els acords i pactes sindicals signats en l’àmbit del personal funcionari i estatutari en els termes estrictament necessaris per a la correcta aplicació d’aquest Decret llei i, així mateix, esdevenen inaplicables les clàusules contractuals o les condicions regulades pels convenis col·lectius en l’àmbit del personal laboral que contradiguin el que disposa aquest Decret llei “ (art. 4).

—

3.-Per la seva banda –i ja amb un to menys apocalíptic- el Decret LLei 4/2011, de 20 de desembre, de necessitats financeres del sector públic en pròrroga pressupostària, autoritza el Govern per a fer ús d’operacions d’endeutament (dins de certs límits) fins que es mantingui la situación de pròrroga pressupostària al llarg del 2012.

Especulación: primera réplica.

6 de diciembre de 20116 de diciembre de 2011 ~ Joan Amenós ~ 1 comentario

(En el apartado de Comentarios puede verse la primera contestación del profesor Cocciolo a la polémica ya iniciada).

1.-Decía Vargas Llosa que a él le gustaban las polémicas, pero que jamás había visto que una parte fuera convencida por la otra. Intentaré no comportarme de este modo y me meteré, en buena lid, a hacerle cosquillas al colega Endrius Cocciolo, desde el pleno respeto a su magisterio en Derecho Público de la regulación económica.

Por otra lado, ya reconozco mi dilatada ignorancia en economía (y en casi todo) y pido a los economistas (hoy hay muchos) su sabio consejo. Después de saludar a la plaza, dejo pasar el cabestro de Gekko (con quien, por cierto, no me identifico) y pongo el capote ante el morlaco.

—

2.-La contestación de E. Cocciolo tiene dos partes:

a)En la segunda mitad, se admite que la especulación “cumple una función importante en el mercado” y que, por tanto, es útil en muchos casos. Sólo con esto, ya se enfrían muchos ímpetus y calenturas de los reguladores y, por tanto, ya me siento más tranquilo.

b) En la primera parte, se intenta una distinción entre “inversiones especulativas” (rechazables) y “legítimas expectativas lucrativas” (admisibles). Transcribo el párrafo central (las negritas son mías):

“La primera cosa que hay que hacer es entender de qué estamos hablando, ¿qué es la especulación? La especulación se define como el conjunto de operaciones comerciales o financieras destinadas a obtener un beneficio económico, basándonos exclusivamente en las variaciones de precios en el tiempo. Sin embargo, para no confundir la especulación con cualquier inversión, es necesario, añadir otra caracterización a la definición, esto es, que las inversiones especulativas se realizan sin tener ningún tipo de control sobre la gestión de los activos en los que se realiza la inversión. Por lo que el especulador no produce y no gestiona el objeto de la especulación. Una primera conclusión podría ser pues que no podemos por lo tanto confundir la especulación con la legitima expectativa lucrativa del productor o prestador de un bien y servicio.”

—

3.-A mi entender, este planteamiento es erróneo, ya que el especulador sí produce y sí gestiona el objeto de la especulación. En concreto, maneja un elemento importante del producto o del servicio: el tiempo (principalmente, el momento de consumo del bien o de recepción del servicio).

El tiempo es, en efecto, un aspecto relevante del bien ofrecido al mercado. No es lo mismo un cafetito caliente a las nueve de la mañana que a las dos del mediodía. No es lo mismo una pera en las afueras de Lérida recogida a media tarde que la misma pera en La Boquería a las diez de la mañana, cortejada por una explosión de frutas tropicales. El director del banco es un pesado el día 2, pero es un tipo muy simpático el día 30, justo cuando me firma la póliza para que pague a mis trabajadores (o a mis funcionarios, si me convierto en el mismísimo Reino de España).

El especulador suministra al mercado el producto justamente cuando aquél lo necesita y cuando el comprador está excitado y dispuesto, incluso, a pagar precios altísimos en comparación con otros momentos grises y anodinos.

LA ESPECULACIÓN NO ES REPROCHABLE NI EN EL ÁMBITO ECONÓMICO NI EN EL MORAL NI EN EL JURÍDICO (Y II).

5 de diciembre de 20115 de diciembre de 2011 ~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-De lo que vimos ayer se deduce que, si se acepta la moral capitalista (libre intercambio de bienes y servicios), nada puede objetarse en el manejo especulativo. Diríase que el cien por cien de los operadores –tú y yo, éste y aquél…- ejercen estas prácticas diariamente. La única diferencia es que los demás son unos sucios especuladores y un servidor es un honesto paterfamilias que gestiona admirablemente el patrimonio o un indignado que compra su Quechua en el Ikea.

Existen, evidentemente, muchos puntos débiles en la ética del mercado, pero no es éste el asunto que ahora estamos tratando.

—

2.-Si no hay incumplimiento de la normativa civil (nulidad, anulabilidad,…), de la normativa penal (estafa, tráfico de influencias, revelación de secretos,…) o de la reglamentación administrativa (registros, comunicaciones preceptivas, legislación de libre competencia…), no hay nada ilícito en las tácticas especulativas.

Es verdad que, a menudo, el Derecho corre muy retrasado en la adecuada configuración de estas estrategias. Pero esto ha sido siempre así. Desde la peculiaridad de la lex mercatoria en la Edad Media hasta los actuales SWAP, pasando por la imposición en el siglo XIX de un Código de Comercio especializado frente al Derecho civil común.

Sin embargo, dos excepciones (y alguna más que podría rebuscarse) levantan su dedito. La más llamativa es la represión penal de la alteración de precios que resulten de la libre concurrencia. Se trata de la vieja y castiza maquinación para alterar el precio de las cosas, aunque ahora con algunas cremas y afeites. No obstante, lo cierto es que precisa de medios comisivos tasados: violencia, amenaza, engaño o información privilegiada. Pero, como precisa la doctrina, “dejan fuera, salvo que pudiesen constituir otra infracción, conductas como, por ejemplo, el acaparamiento de productos para forzar la elevación de precios” (QUINTERO OLIVARES).

La segunda salvedad serían las obsesivas reglas “contra la especulación urbanística”. Su análisis nos llevaría muy lejos, pero sus espectaculares fracasos (el inédito y casi virgen Texto Refundido de la Ley del Suelo del 92, el fantasmal Registro municipal de solares sin edificar…) aconsejan que no les dediquemos ni una línea más.

Obviamente, todo esto no niega la necesaria regulación de cualquier mercado, pero debe apuntarse con precisión el objetivo de la norma y no limitarse a chutar contra la barrera. Por ejemplo, parece claro que la liaison entre gobiernos y bancos nacionales ya no queda muy presentable o que ha de avanzarse en la colaboración internacional para la persecución de los infractores.

—

3.-El nudo de la cuestión actual es la presencia de Estados sedientos de dinero. Hace ya muchos años, tuve ocasión de escuchar en vivo al profesor Fuentes Quintana, que se quejaba del “incrementalismo” de los presupuestos públicos. Hoy quedaría aterrorizado. El problema es el deudor. Y es lógico que, al oler su sangre, las sardinas crezcan como tiburones.

LA ESPECULACIÓN NO ES REPROCHABLE NI EN EL ÁMBITO ECONÓMICO NI EN EL MORAL NI EN EL JURÍDICO (I)*

4 de diciembre de 20115 de diciembre de 2011 ~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

*[ Aquest text és una nota per a iniciar o continuar un debat i està destinada a la xarxa «Regulación, Administración y Derecho Público (RADP)», que dirigeix el professor de Dret Administratiu Endrius Cocciolo]

1.-Un sector de la opinión pública y del espectro político considera que los principales culpables de la denominada “crisis de la deuda soberana” son los prestamistas o compradores de títulos estatales. Estos sujetos, lógicamente, buscan el mejor momento y condiciones (interés, garantías, etc.) para sus transacciones, que han de ser aceptadas o rechazadas libremente por la contraparte.

Estas tareas tan normales son calificadas a menudo y de forma despectiva como “especulación”. En esta breve nota intentaré demostrar que se trata de una recriminación injustificada.

—

2.-Desde el punto de vista económico, la especulación es la actuación natural y ordinaria en un mercado con un mínimo de libertad. Todos los consumidores buscan la mejor circunstancia para efectuar su adquisición. Esto vale tanto para la compra semanal de pescado o fruta como para operaciones más complejas (por ejemplo, la adquisición de un automóvil o de una vivienda).

—

3.-Ahora bien, es cierto que suele atribuírsele a la especulación un plus de “planificación”. En concreto, se supone que hay una fase inicial de acumulación (compra a bajo precio) y un posterior período de oferta (con altos precios de entrada y aprovechando una posible escasez). Sin embargo, la verdad es que ésta es la conducta normal y cotidiana de cualquier comerciante (y tiene su contrapartida en las adquisiciones masivas del comprador en la primera fase, cuando todo son “oportunidades”).

Por otra parte, en fin, también suele suceder que el especulador asume elevados riesgos y que éstos acabarán –lógicamente- convertidos en grandes ganancias o en sonadas ruinas. Es conocido el caso del constructor que se dedicó a acumular –con todos sus costes- una enorme cantidad de arena utilizable en playas, con la esperanza de colocarla algún día en alguna zona turística. Después de varios años de auténtico barbecho para aquellas inútiles masas, una tormenta en el mes de mayo destruyó el litoral…Los hoteleros salvaron el verano y el especulador fue justa y libremente retribuido.

En conclusión, quizá no es conveniente que una señorita de buena reputación pasee sola por estos ambientes, pero lo cierto es que la inmensa mayoría de los operadores de los mercados financieros gana y pierde cada día a través de compraventas que respetan la ética y la legalidad.

Mercheros, financieros, consumidores, yo, tú, él...

Imatges del Dret XIII: Jaime Gil de Biedma diagnostica la crisi econòmica (i II)

17 de noviembre de 201115 de noviembre de 2011 ~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-Es descriuen igualment al poema que vam presentar ahir la desorientació dels governs o l’atmosfera de preocupació, que també són el tòpic dels nostres dies. És cert que hi ha una Catalunya exportadora i brillant que potser té poc a veure amb els petits tallers tan nostrats, però de vegades la pluja destenyeix i fa aparèixer els colors genuïns del paisatge.

—

2.-Pel aficionats a la literatura, apunto la integració de la llengua col·loquial –en aquest cas, el llenguatge televisiu- dins del llenguatge poètic (que era un dels objectius de l’obra de Gil de Biedma).

—

3.-Finalment, cal dir que el país se’n va sortir, començà un procés de dinamització econòmica espectacular (“el milagro español”, va arribar a dir la propaganda del règim) i fins i tot varem néixer nosaltres.

“NOCHE TRISTE DE OCTUBRE, 1959”

A Juan Marsé

Definitivamente
parece confirmarse que este invierno
que viene, será duro.

Adelantaron
las lluvias, y el Gobierno,
reunido en consejo de ministros,
no se sabe si estudia a estas horas
el subsidio de paro
o el derecho al despido,
o si sencillamente, aislado en un océano,
se limita a esperar que la tormenta pase
y llegue el día, el día en que, por fin,
las cosas dejen de venir mal dadas.

En la noche de octubre,
mientras leo entre líneas el periódico,
me he parado a escuchar el latido
del silencio en mi cuarto, las conversaciones
de los vecinos acostándose,
todos esos rumores
que recobran de pronto una vida
y un significado propio, misterioso.

Y he pensado en los miles de seres humanos,
hombres y mujeres que en este mismo instante,
con el primer escalofrío,
han vuelto a preguntarse por sus preocupaciones,
por su fatiga anticipada,
por su ansiedad para este invierno,

mientras que afuera llueve.
Por todo el litoral de Cataluña llueve
con verdadera crueldad, con humo y nubes bajas,
ennegreciendo muros,
goteando fábricas, filtrándose
en los talleres mal iluminados.
Y el agua arrastra hacia la mar semillas
incipientes, mezcladas en el barro,
árboles, zapatos cojos, utensilios

abandonados y revuelto todo
con las primeras Letras protestadas.

Jaime Gil de Biedma

Imatges del Dret XIII: Jaime Gil de Biedma diagnostica la crisi econòmica (I)

16 de noviembre de 201116 de noviembre de 2011 ~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-Fa gairebé tres anys, vaig tenir el gust de recitar aquest poema dins d’un acte de lliurament de diplomes. Algú de la mesa presidencial va comentar que potser era massa llòbrec. No obstant, al llarg d’aquest temps, els versos d’aquesta poesia guanyaven amb insistència una inquietant sensació d’actualitat, de déjà vu.

—

2.-L’autor, Jaime Gil de Biedma, és el poeta més influent de la poesia espanyola de la segona meitat del segle XX. El poema que transcriurem després es refereix a la gran crisi econòmica espanyola del 1959, jalonada per un pla d’estabilització (un ajustament dur), un atur desbocat (que originà una immigració de desenes de milers de persones a nivell intern o cap a Europa) i un intent d’obertura a l’exterior que superés la ja ruïnosa autarquia hispànica. “Noche triste de octubre, 1959” fou recollit al volum de poemes Las personas del verbo (1980), llibre de capçalera de les millors fornades de poetes espanyols de finals de segle.

—

3.-Les coincidències i contrastos amb les percepcions actuals són espectaculars. Apareixen, en primer lloc, els instruments financers moribunds. Observarem a l’últim vers una al·lusió a les lletres protestades. Ja imagino que avui es parla ben poc del “protesto” de les lletres, però només cal apuntar que era una mica més fàcil d’entendre que els paquets d’hipoteques-brossa que van florir molts anys després. La lletra de canvi, per cert, era una de les lliçons més temudes del Dret mercantil.

En segon lloc, seria massa llarg parlar ara del pla d’estabilització. Però és francament curiós que la premsa parli aquests dies d’un animalet que feia temps que els pagesos no albiraven: els tecnòcrates. En efecte, l’indicat pla era acompanyat sota pali pels tecnòcrates espanyols de l’època, que fins i tot reberen l’etiqueta autòctona de “los lópeces” (López Rodó, López de Letona, López Bravo…i, en realitat, molts altres cognoms).

Font: Blog de lectura de la biblioteca de la Universidad de Navarra.

Podeu veure un interessant reportatge fotogràfic sobre aquest autor a la web de la fotògrafa Colita.

El nou Fons de Garantia de Dipòsits de les Entitats de Crèdit (i III). Funcions del Fons. I a mi què m’importa ? La proposta de plans d’actuació.

27 de octubre de 201127 de octubre de 2011 ~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-La funció central del fons és, lògicament, satisfer els seus titulars l’import dels dipòsits o bé dels valor o altres instruments financers. En conseqüència, el Fons queda subrogat en els drets del creditor o inversor.

El Decret-Llei distingeix, però, entre les situacions relatives als dipòsits (per a gent més tranquil·la) i les relatives a valors o altres instruments financers Per a usuaris més felins). Així, segons l’art. 8:

“1. El Fondo satisfará a sus titulares el importe de los depósitos garantizados en los términos previstos reglamentariamente cuando se produzca alguno de los siguientes hechos:

a) Que la entidad haya sido declarada o se tenga judicialmente por solicitada la declaración en concurso de acreedores;

b) Que, habiéndose producido impago de depósitos, el Banco de España determine que la entidad se encuentra en la imposibilidad de restituirlos inmediatamente por razones directamente relacionadas con su situación financiera. El Banco de España tomará dicha determinación a la mayor brevedad posible y, en cualquier caso, deberá resolver dentro del plazo máximo que se determine reglamentariamente, tras haber comprobado que la entidad no ha logrado restituir los depósitos vencidos y exigibles.

2. El Fondo satisfará a los titulares de valores u otros instrumentos financieros confiados a una entidad de crédito los importes garantizados cuando se produzca alguno de los siguientes hechos:

a) Que la entidad de crédito haya sido declarada o se tenga judicialmente por solicitada la declaración de concurso de acreedores, y esas situaciones conlleven la suspensión de la restitución de los valores o instrumentos financieros; no obstante, no procederá el pago de esos importes si, dentro del plazo previsto reglamentariamente para iniciar su desembolso, se levantase el concurso mencionado.

b) Que, habiéndose producido la no restitución de los valores o instrumentos financieros, el Banco de España determine que la entidad de crédito se encuentra en la imposibilidad de restituirlos en el futuro inmediato por razones directamente relacionadas con su situación financiera. El Banco de España tomará dicha determinación a la mayor brevedad posible y, en cualquier caso, deberá resolver sobre la procedencia de la indemnización dentro del plazo máximo que se determine reglamentariamente.”

—

2.-I, fins quina quantia podem confiar? Aquesta és la pregunta del milió. La llinda s’ha posat en els 100.000.-euros per titular, com a aportació del Fons. Si en teniu més calerons, us heu de posar a la cua del concurs de creditors. El límit al que m’he referit es descriu a l’art. 10 de la següent manera:

«Artículo 10. Importes garantizados.

1. El importe garantizado de los depósitos tendrá como límite la cuantía de 100.000 euros o, en el caso de depósitos nominados en otra divisa, su equivalente aplicando los tipos de cambio correspondiente, conforme todo ello a los términos previstos reglamentariamente.

2. El importe garantizado a los inversores que hayan confiado a la entidad de crédito valores o instrumentos financieros será independiente del previsto en el párrafo precedente y alcanzará como máximo la cuantía de 100.000 euros, en los términos previstos reglamentariamente.»

Com és sabut, en cas de crisi bancària per contagi, aquesta previsió se’n va en orris. Només es operativa si els cirurgians financers aconsegueixen controlar la sagnia.

El Decret-Llei es mou, per tant, en la línia de les Cimeres Europees que s’estan celebrant aquests dies. És a dir, es tracta de passar ja el gruix de la responsabilitat de la crisi al sector bancari. No obstant, sembla que els matalassos (és ja una expressió tècnica, amb ús habitual de “colchón” a la normativa espanyola i “matelas” a la francesa) fins ara previstos pel Banc d’Espanya no han rebut el suport comunitari.

Nota per als pessimistes: Argentina ja creix més que Brasil i dóna per tancada l’època del “corralito” (per cert, un mot amb gran èxit).

Font: «Efectos del corralito» : BBC. Mundo. com

—

3.-El Fons té també funcions de proposta de mesures preventives i de sanejament en el marc de plans d’actuació que aprova definitivament el Banc d’Espanya (arts. 11 i ss.).

Podeu llegir en aquest bloc algunes de les normes precedents sobre la qüestió a l’apartat de «crisi econòmica». Per exemple, la relativa a l’anterior Decret-Llei 2/2011, de reforçament del sistema financer.

–

El nou Fons de Garantia de Dipòsits de les Entitats de Crèdit (II). Patrimoni i administració.

26 de octubre de 201127 de octubre de 2011 ~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-El Patrimoni dels Fons de Garantia de Dipòsits en Caixes d’Estalvi, Establiments Bancaris i Cooperatives de Crèdit s’integra en el Fons de Garantia de Dipòsits amb efectes des de l’entrada en vigor del Decret-Llei 16/2011.

El nou Fons se subroga en tots els drets i obligacions dels fons disolts.

—

2.-El Fons es nodreix, en els termes que es defineixin reglamentàriament, “con aportaciones anuales de las entidades de crédito integradas en él, cuyo importe será de hasta un máximo del 2 por mil de los depósitos a los que se extiende su garantía, en función de la tipología de las entidades de crédito.” (art. 6.2).

En una situació deficitària, la Comissió Gestora –que governa el Fons- pot imposar derrames entre les entitats adherides.

Cal aferir que les sucursals d’entitats de crèdit estrangeres que operen a Espanya « se incorporarán al Fondo en los supuestos y forma que reglamentariamente se determinen” (art. 5.2).

—

3.-El Fons serà regit i administrat per una Comssió Gestora integrada per dotze membres:

–Sis seran designats pel Banc d’Espanya.

–Sis seran designats per les associacions representatives de les entitats de crèdit adherides. Cal precisar que es preveuen dos membres per a les associacions representatives de Bancs, dos per les caixes d’estalvi i dos per les cooperatives de crèdit (en aquest sentit, per tant, es prefereix l’ equilibri representatiu del sector a la correpsondència perfecta amb el volum dels operadors).

La duració del mandat dels membres de la Comissió Gestora serà de quatre anys renovables. Entre les causes de cessament en el càrrec es preveu, a l’art. 7.4.c) :

«Separación acordada por la Comisión Gestora por incumplimiento grave de sus obligaciones, incapacidad permanente para el ejercicio de su función o falta sobrevenida de honorabilidad.”

Reunió dels representants de les principals entitats bancàries. Era l’any 1987 i el sector estava orgullós d’haver trampejats les crisis bancàries dels setanta, pròpies d’un sector encara no prou madur. Font: público.es