Categoría: Crisi econòmica

El nou Fons de Garantia de Dipòsits de les Entitats de Crèdit (I)

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

 

            1.-Varem començar ahir l’anàlisi del Decret-Llei 16/2011, de 14 d’octubre, pel qual es crea el Fons de Garantia de Dipòsits d’Entitats de Crèdit. L’objectiu principal del Fons es descriu al primer incís del seu  art. 2.1: “1. Se crea el Fondo de Garantía de Depósitos de Entidades de Crédito, en adelante el Fondo, al objeto de garantizar los depósitos en entidades de crédito hasta el límite previsto en este real decreto-ley.”

 

 

—

 

            2.-És interessant la referència al règim jurídic de la nova entitat. Per a la seva adequada interpretació, caldrà tenir en compte el règim dels tres fons anteriors (el de Bancs, el de caixes i el de cooperatives de crèdit, que es dissolen i integren els seus patrimonis en el nou fons). En concret, l’art. 3.1 disposa, de forma gairebé telegràfica que:

 

      “1. El Fondo tendrá personalidad jurídica propia, con plena capacidad para el desarrollo de sus fines, en régimen de derecho privado y sin sujeción a las normas reguladoras de los organismos públicos y las sociedades mercantiles estatales.”

 

—

 

3.- Les funcions del Fons són la garantia de dipòsits (que és la més tradicional en aquests casos) i, també, el reforçament de la solvència i funcionament de les entitats bancàries. Aquesta segona funció permet al Fons preparar plans de solvència d’obligat compliment per als seus integrants.

 

      Totes les entitats de crèdit espanyoles pertanyen obligatòriament el Fons i han fer les aportacions que examinarem demà. En cas contrari, s’inicia expedient d’exclusió (art.5.3):

 

“3. Las entidades de crédito que no realicen debidamente sus aportaciones al Fondo de Garantía de Depósitos de Entidades de Crédito o incumplan cualquiera de las obligaciones que les corresponden frente al mismo, podrán ser excluidas del Fondo, una vez que hayan fracasado las medidas que se adopten para asegurar su cumplimiento. Será competente para acordar la exclusión el titular del Ministerio de Economía y Hacienda, a propuesta del Banco de España y previo informe de la Comisión Gestora del Fondo.”

 

 

Imatge del sector bancari i normativa de reforçament. El Reial Decret 16/2011, de 14 d’octubre, pel qual es crea el Fons de Garantia de Dipòsits d’Entitats de Crèdit.

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

       1.-No és cap secret que el sector bancari s’ha situat en el centre del debat públic (sovint, però, amb una demagògia que encara enfosqueix més la discussió). El primer senyal d’alarma va venir quan, assumits alguns principis elementals de funcionament del mercat (bàsicament, la destrucció creativa ja descrita per Schumpeter), va entrar per la porta del darrera la recepta viciosa de que  les empreses bancàries no podien ser abandonats a la seva sort:”too big to fail”. Després de “deixar caure” algunes, la por i la prudència aconsellaren actuacions correctores. Algunes, fins i tot amb una certa dimensió teatral:

 

 El presidente del Gobierno, José Luis Rodríguez Zapatero, durante la reunión con los presidentes de bancos y cajas de ahorro.

 

(Reunió del President del Govern amb els representants de les principals entitats bancàries, octubre del 2008, Font: cinco días.com)

 

—

 

     2.-L’Exposició de Motius del Reial Decret 16/2001, de 14 d’octubre, pel qual es crea el Fons de Garantia de Dipòsits d’Entitats de Crèdit, ha resumit la normativa d’aquests “dos anys de reformes estructurals”:

 

      -Decret-Llei 9/2009, de 26 de juny, sobre reestructuració bancària i reforçament dels recursos propis de les entitats de crèdit.

 

      -Reial Decret-Llei 11/2010, de 9 de juliol, d’òrgans de govern i altres aspectes del règim jurídic de les Caixes d’Estalvi.

 

      -Reial Decret-Llei 2/2011, de 18 de febrer, per al reforçament del sistema financer.

 

      El canvi ha estat molt rellevant, segons s’indica, en el subsector de les caixes d’estalvis: han passat de45 a 15 entitats i el volum mitjà d’actius de cadascuna d’elles pràcticament s’ha triplicat.

 

—

 

      3.-El Decret-Llei que comentem “viene a culminar la recapitalización y reestructuración del sistema financiero”, d’acord amb els següents trets:

 

   “– La unificación de los hasta ahora tres fondos de garantía de depósitos en un único Fondo de Garantía de Depósitos de Entidades de Crédito, que mantiene las funciones y rasgos característicos de los tres fondos a los que sustituye.

– La actualización y fortalecimiento de la segunda función del sistema: el reforzamiento de la solvencia y funcionamiento de las entidades, también conocida como función de resolución, a fin de garantizar la actuación flexible del nuevo Fondo unificado.”

 

 

S’afegeix que aquests dos objectius contribuyesen al “al principio esencial que tanto las instancias financieras internacionales como el Gobierno de la nación han situado en la base de la intervención pública ante la crisis financiera: que sea el propio sector financiero quien asuma los costes ocasionados por su saneamiento y recapitalización, con el fin de que el conjunto de reformas no suponga costes para el erario público, en definitiva, para el contribuyente.”

 

Apareix aquí un tema interessant sobre la deteriorada  imatge pública del sector bancari. El tema no és només espanyol, lògicament. Dissabte passat, Le Monde i altres diaris francesos dedicaven una pàgina sencera a publicar una nota de la Fédération Bancaire Française : “Il y a tout ce qu’on dit sur les banques. Et puis il y a la vérité.”. És a dir “Existeix tot el que es diu sobre els bancs. I després existeix la veritat”.

El delicat procés de privatització de «Loterías y Apuestas del Estado».

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

            1.-Un dels mecanismes principals per a eixugar el dèficit és, lògicament, la venda d’actius públics. Als darrers mesos, s’havien donat les passes legals per a  alienar el 30% de la “Sociedad Estatal Loterías y Apuestas del Estado” (SELAE).

 

            El 23 de setembre del present any, el Consell de Ministres autoritzava l’”Agente Gestor de la Privatización, Sociedad Estatal pera la Venta de Acciones de Loterías y Apuestas del Estado”  a formular una oferta pública de venda que, com hem avançat, arribava fins al 30% de les accions de la Societat indicada (fins ara, de titularitat pública en la seva totalitat).

 

—

 

            2.-El BOE de 27 de setembre publicava l’Ordre EHA / 2551/ 2011,  per la qual es creava un “órgano colegiado para el asesoramiento en el proceso de privatización de las acciones de la Sociedad Estatal Loterías y Apuestas del Estado”.

 

            Es tracta d’un òrgan de l’espècie prevista a l’art. 40.1.b) de la LOFAGE. És a dir, un òrgan –en aquest cas, propi del Ministeri d’Economia i Hisenda- amb funcions de proposta i emissió d’informes preceptius.

 

—

 

            3.-A aquest òrgan se li han encarregat els informes sobre totes  les decisions rellevants del procés de privatització. Malgrat que ja existia un informe previ favorable del “Consejo Consultivo de Privatizaciones”, el cert és que la nova instància havia de pronunciar-se –entre altres aspectes- sobre el desistiment, suspensió o ajornament de l’oferta pública de venda. Probablement, la seva posició influí en la suspensió de l’oferta anunciada fa uns dies.

 

            Es tractava d’una de les operacions més grans de la història de la borsa espanyola (amb entrada immediata de la societat a l’IBEX 35). Però, segons sembla, el convuls moment borsari aconsellava retardar l’operació.

El nou article 135 de la Constitució Espanyola.

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

 

            1.-Avui ha estat  publicat el text reformat de l’article 135 de la Constitució Espanyola. El seu text és el següent (les negretes són nostres):

 

            “Artículo único.

El artículo 135 de la Constitución Española queda redactado como sigue:

 

«1. Todas las Administraciones Públicas adecuarán sus actuaciones al principio de estabilidad presupuestaria.

 

2. El Estado y las Comunidades Autónomas no podrán incurrir en un déficit estructural que supere los márgenes establecidos, en su caso, por la Unión Europea para sus Estados Miembros.

Una ley orgánica fijará el déficit estructural máximo permitido al Estado y a las Comunidades Autónomas, en relación con su producto interior bruto. Las Entidades Locales deberán presentar equilibrio presupuestario.

 

3. El Estado y las Comunidades Autónomas habrán de estar autorizados por ley para emitir deuda pública o contraer crédito.

Los créditos para satisfacer los intereses y el capital de la deuda pública de las Administraciones se entenderán siempre incluidos en el estado de gastos de sus presupuestos y su pago gozará de prioridad absoluta. Estos créditos no podrán ser objeto de enmienda o modificación, mientras se ajusten a las condiciones de la ley de emisión.

El volumen de deuda pública del conjunto de las Administraciones Públicas en relación con el producto interior bruto del Estado no podrá superar el valor de referencia establecido en el Tratado de Funcionamiento de la Unión Europea.

 

4. Los límites de déficit estructural y de volumen de deuda pública sólo podrán superarse en caso de catástrofes naturales, recesión económica o situaciones de emergencia extraordinaria que escapen al control del Estado y perjudiquen considerablemente la situación financiera o la sostenibilidad económica o social del Estado, apreciadas por la mayoría absoluta de los miembros del Congreso de los Diputados.

 

5. Una ley orgánica desarrollará los principios a que se refiere este artículo, así como la participación, en los procedimientos respectivos, de los órganos de coordinación institucional entre las Administraciones Públicas en materia de política fiscal y financiera. En todo caso, regulará:

a) La distribución de los límites de déficit y de deuda entre las distintas Administraciones Públicas, los supuestos excepcionales de superación de los mismos y la forma y plazo de corrección de las desviaciones que sobre uno y otro pudieran producirse.

b) La metodología y el procedimiento para el cálculo del déficit estructural.

c) La responsabilidad de cada Administración Pública en caso de incumplimiento de los objetivos de estabilidad presupuestaria.

 

6. Las Comunidades Autónomas, de acuerdo con sus respectivos Estatutos y dentro de los límites a que se refiere este artículo, adoptarán las disposiciones que procedan para la aplicación efectiva del principio de estabilidad en sus normas y decisiones presupuestarias.»

 

Disposición adicional única.

1. La Ley Orgánica prevista en el artículo 135 de la Constitución Española deberá estar aprobada antes del 30 de junio de 2012.

2. Dicha Ley contemplará los mecanismos que permitan el cumplimiento del límite de deuda a que se refiere el artículo 135.3 de la Constitución Española.

3. Los límites de déficit estructural establecidos en el artículo 135.2 de la Constitución Española entrarán en vigor a partir de 2020.

 

Disposición final única.

La presente reforma del artículo 135 de la Constitución Española entrará en vigor el mismo día de la publicación de su texto oficial en el «Boletín Oficial del Estado». Se publicará también en las demás lenguas de España.”

 

—

            2.-Un parell de reflexions immediates. En primer lloc, la plasmació transparent de la cessió de sobirania a la Unió Europea (ja intuïda per la Constitució al seu art. 93 i perfectament lògica a l’actual context). En certa manera, l’article diu: “es respectarà la normativa europea”.

 

—

 

            3.-En segon lloc, la importància de la Llei Orgànica de desenvolupament de l’article. De fet, fins i tot podria interpretar-se que es preveuen dues lleis orgàniques: una primera de caràcter conjuntural –per a precisar el dèficit estructural màxim d’acord amb la UE (art.135.2 CE) i una altra –més estable- de desenvolupament dels principis del precepte constitucional (art. 135.5). No obstant, és cert que la disposició addicional única es refereix només a una sola Llei Orgànica derivada de l’art. 135.

 

            Aquest Llei Orgànica té també el problema de que s’exigeix un termini per a la seva aprovació (seria inconstitucional si s’aprova després?). Més complicacions té encara l’ajornament de l’entrada en vigor del dèficit estructural fins l’any 2020. Per tant, la Llei Orgànica tindrà –almenys en aquest punt- una vacatio legis de vuit anys. I tot això, a més, tenint en compte que si la Unió Europea imposa uns terminis diferents per a acomplir el dèficit estructural, caldrà reformar la Constitució.

 

            En fi, s’observen fàcilment les presses de la reforma (encara que les regles materials de fons no semblen desencertades, ja que són màximes elementals d’una economia domèstica).

Universitat i rellançament econòmic.

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

       1.-Ha començat de fet la campanya electoral i ja se senten les primeres al·lusions a la universitat i al sistema educatiu en general. Aquesta vegada, però, orientades al seu paper en la reactivació.

 

       Escolto a la ràdio que un dirigent proposa valorar més les patents que les publicacions dels professors. Bé, es tracta, en certa manera, del vell debat entre investigació bàsica i investigació aplicada, amb l’afegit de que, aquest any, cal que la recerca aplicada tingui una traducció econòmica veloç.

 

—

 

       2.-No seré jo qui negui la utilitat de l’ensenyament per al progrés econòmic i social. Tot serà molt més fàcil si es cultiven les facultats que les aules teòricament haurien de proporcionar: bona escriptura, precisió verbal, domini de la història i del vocabulari de la matèria elegida, idiomes, etc.

 

       Però la selva econòmica necessita, principalment, uns animals que només de quan en quan s’acosten pel campus (algunes tardes, d’amagat, he vist passar algun d’aquests felins entre la malesa). Es tracta d’autèntics lleons que és molt difícil criar en captivitat (aguanten un temps, però al final salten la tanca i surten de la gàbia). L´únic que pot fer la universitat és estudiar i assenyalar les característiques que han de tenir els immensos parcs naturals on poden reproduir-se amb més llibertat (és a dir, indagar les bases sociològiques, les regles de comptabilitat, el marc legal…).

 

—

 

       3.-Gràcies al professor de teoria econòmica Ramon Tremosa vaig conèixer fa temps un paràgraf magnífic de Ludwig Von Mises, corresponent a la seva obra L’acció humana (1949). Us deixo aquí la versió catalana:

 

       “Per triomfar en els negocis no fa falta cap títol acadèmic. Les facultats preparen gent subalterna per desenvolupar funcions rutinàries i no produeixen empresaris. La capacitat d’anàlisi, de judici i de previsió, així com l’energia que la funció empresarial exigeix, no s’aconsegueixen a les aules. Alguns grans empresaris són jutjats a la llum d’erudits cànons acadèmics, que a voltes els titllen de persones incultes. Ser poc refinades, però, no impedeix a aquestes persones d’acomplir puntualment la seva específica funció social: acomodar la producció a la demanda més urgent. Potser per això els consumidors els atorguen el govern del món dels negocis.”

Corriments tectònics derivats de la reforma constitucional en tramitació

~ Joan Amenós ~ 2 comentarios

 

            1.-Ja van apareixent les primeres reflexions sobre la reforma constitucional en discussió. Des del punt de vista legal, el matí comença amb les boires d’inconstitucionalitat  derivades del procediment triat  (Francesc de Carreras). En el mateix lloc s’anota que l’ordenament ja tenia prou eines per a aconseguir els mateixos objectius, tal com hem examinat aquests dies.

 

—

 

 

            2.-Des de la banda dels economistes, les postures semblen més favorables (Oliver Alonso), però desconfien del termini –massa llarg- per a la definitiva posta en marxa del mecanisme o bé proposen fins i tot la possibilitat d’incloure alguna regla d’estalvi obligatori o “matalàs constitucional” en èpoques de superàvit (Sala i Martín).

 

.

 

            Políticament, flotarà en l’ambient durant un temps la crítica a la “manca de participació” o a la inaudita velocitat processal. Començarem a entendre –ara, gràficament- les amplíssimes i creixents implicacions de la signatura dels Tractats Europeus i d’una política monetària comuna.

 

—

 

            3.-Moltes més vegades de les que creiem, és el Dret el que crea la moral (i no a l’inrevés). Confiem cegament en la consciència ètica expressada en les pàgines dels butlletins oficials. “Si està promulgat, deu ser correcte”. Potser no acomplim l’ordre, potser no hi pensem,  però una part del nostre judici de la conducta ja ha estat delegat a la norma.

 

.

 

            En aquest sentit, crec que el substrat de la reforma constitucional ja l’ha assenayalat  Arcadi Espada: no estirar més el braç que la màniga és un saludable recordatori moral. Afegeixo: és un canvi en el patró de conducta preeminent en el capitalisme. Als darrers anys, s’havia esvaït el Sr. Esteve i la seva bata blava darrera el taulell (treballador, estalviador, fins i tot gasiu). Hem conegut l’exaltació de l’empresa i del consumidor regats amb crèdit fàcil (gaudeix avui i ja pagaràs demà passat: la televisió de plasma, l’automòbil, l’habitatge, la caiguda de les taxes d’autofinançament empresarial…).  La proclamació constitucional de les noves virtuts tindrà efectes en el subconscient públic i privat.

 

 

Crònica de jurisprudència XVI: l’Estat concretarà què vol dir dèficit públic i fins quin límit pot arribar (STC de 20 de juliol del 2011)(i III).

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

 

            1.-Acabem avui l’examen de la rellevant STC de 20 de juliol del 2011.La decisió també considera que és constitucional que les Comunitats Autònomes en situació de dèficit hagin d’aprovar un pla de sanejament, que serà presentat al Consell de Política Fiscal i Financera de les Comunitats Autònomes. Aquest Consell controlarà la idoneïtat de l’instrument presentat. El Tribunal afirma que “la elaboración del plan es una concreción vinculada al incumplimiento del objetivo de estabilidad”.

 

.

 

            I si l’apreciació de l’indicat Consell és negativa? El preceptiu requeriment  estatal posterior tampoc peca d’inconstitucionalitat. En conclusió:

 

.

 

            “De acuerdo con cuanto se ha señalado, no vulnera la autonomía financiera de las Comunidades Autónomas la necesaria elaboración por las Comunidades Autónomas [sic]  del plan económico-financiero cuando los presupuestos autonómicos se aprueben o liquiden con desequilibrio, ni tampoco lo hace su examen por el Consejo de Política Fiscal y Financiera de las Comunidades Autónomas y la presentación de un nuevo plan cuando el anterior no garantice el cumplimiento del objetivo de estabilidad. Lo mismo ocurre cuando, concurriendo las circunstancias imprevistas a que se refiere el apartado 8 del art. 8, la propia Comunidad Autónoma remita un plan rectificativo al Consejo de Política Fiscal y Financiera.“

 

—

 

            2.-Els criteris de la legislació d’estabilitat pressupostària també són plenament aplicables a les Entitats locals. De fet, el mateix  Tribunal recorda que la seva jurisprudència ja permetia:

 

.

 

            -La imposició estatal de límits d’endeutament a les entitats locals.

 

            -Que les operacions, quan se superin aquells límits, se sotmetin a autorització.

 

.

 

            Admès això, l’Estat pot reclamar el seu acompliment per via de reglaments i fins i tot per execucions concretes (“intervenciones estatales de orden aplicativo o ejecutivo respecto de los Entes Locales en relación con el objetivo de estabilidad presupuestaria”).

 

—

 

            3.-Dit això, cap obstacle constitucional ha de tenir l’aprovació forçosa per part de l’ens local d’un pla econòmico-financer en cas de desequilibri pressupostari. Aquest desequilibri pot produir-se tant en fase d’aprovació com de liquidació. El pla es remetrà al Ministeri d’Hisenda, que farà el seguiment de la correcció del desequilibri.

 

            A més, “las relaciones directas –sin intervención de la Generalitat, por tanto-, tampoco vulneran en este caso la tutela financiera de aquélla sobre estas últimas”. És  a dir, el principi de coordinació estatal pot implicar actuacions de vigilància o seguiment.

 

.

 

            Pot la Generalitat exercir la seva pròpia potestat de tutela financera? Sí, sempre que “no interfiera la competencia estatal” (aquí està, per tant, la clau de la qüestió).

 

.

 

            En definitiva, una sentència que permetria fins i tot reforçar els vigents mecanismes de control per part de l’Estat sobre les situacions de desequilibri pressupostaria de les Comunitats Autònomes i dels Ens locals. En això tenen raó els crítics amb la reforma constitucional en curs: no calia que aquestes potestats de vigilància penetrant es redactessin ex novo a la Norma Suprema. Ja hi són.  

 

 

Memòries d’un nen keynesià

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

     1.- La meva generació va estudiar amb el catecisme del mestre que prenia el té amb Virgínia Woolf a les plujoses tardes londinenques. Fins i tot, varem aprendre la faula de l’obrer que obria un forat, el tapava (cobrava) et voilà!: ja tot anava millor. Alguns arribaren a injectar-se  Galbraith en vena. L’avi Paul A. Samuelson, sempre tan mesurat, recomanava però ser cautelós amb aquests experiments i no prendre mal (per cert, acabo de saber que el seu venerable manual ha estat el llibre d’economia per a universitaris més venut a tota la història).  Un servidor encara va tenir la sort de que el cultíssim masover Vladimir Lamsdorff  ens va obrir un dia la portalada de la immensa casa Hayek i ens posava a les nits els discos clandestins de Milton Friedmann.

 

—

 

      2.-Passaren els anys i els monetaristes van créixer com xampinyons. Però es casaren sovint amb parelles malgastadores. Sempre havia un motiu per a dilapidar: una guerra exòtica, un sensual estímul o un canvi de l’habitació dels nens.

 

      Aquí varem conèixer les primeres normes d’estabilitat pressupostària i dèficit zero en el sentit actual amb el gabinet Aznar (que després serien derogades o adaptades) , fins arribar a la paradoxa final en aquest estiu tan suau.

 

—

 

      3.- Aquella generació encara compra diaris de paper. Aprofitant els fulls que ha posat al terra la senyora de la neteja, llegeixo l’article de Gérard Courtois a Le Monde del dia 23 d’Agost.

.

 

      El president Sarkozy ha decidit que el talismà de la disciplina pressupostària rebrà el nom de “règle d’or”. Més amunt dels Pirineus també porten dies d’anades i vingudes amb l’oposició per a trobar el millor encaix per a una reforma constitucional, que es combinaria amb lois organiques posteriors per a precisar la Carta Magna.

 

.

 

      Courtois considera que el darrer text discutit a nivell parlamentari és realment alambinat, però de ben segur que els lector d’aquestes contrades poden tenir interès en llegir-lo:

 

.

 

      “Les lois-cadres d’équilibre des finances publiques déterminent , par au moins trois années, les oriéntations pluriannuelles, les normes d’évolution et les règles de gestion des finances publiques, en vue d’assurer l’équilibre des comptes des administrations publiques. Elles fixent, pour chaque année, un plafond de dépenses et un minimum de mesures nouvelles afférentes aux recettes que s’imposen globalement aux lois de finances et aux lois de financement de la Sécurité sociale.”  *

 

 

.

*La traducció aproximada seria aquesta:

 

      “Les lleis-marc d’equilibri de les finances públiques determinen, durant almenys tres anys, les orientacions plurianuals, les normes d’evolució i les regles de gestió de les finances públiques, amb l’objectiu d’assegurar l’equilibri  dels comptes de les administracions públiques. Elles fixen, per a cada any, un sostre de despeses i un mínim de noves mesures relatives als ingressos, que s’imposen globalment a les lleis de finances i a les lleis de finançament de la Seguretat Social.”

 

      Avec le temps…

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Fer neteja: pagar els deutes dels ens locals amb empreses i autònoms (i II).

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

 

                        1-Les operacions d’endeutament previstes pel Decret-Llei 8/2011 tenen un termini de cancel·lació que no pot ser superior a tres anys ni pot tenir períodes de carència.

 

                        La línia financera que posarà en marxa l’ICO quedarà tancada el 31 de desembre del 2014.

 

—

 

                        2.- Abans de concertar les operacions d’endeutament, les Entitats Locals han d’aprovar la liquidació dels seus pressupostos generals de l’any 2010.

 

.

 

                        Abans de l’1 de desembre del 2011, caldrà sol·licitar a l’ICO l’acceptació per a concertar operacions d’endeutament.  Tot i que, aparentment, sembla una acceptació reglada, podrien existir dubtes (per exemple, els derivats senzillament dels límits quantitatius de la línia financera prevista, que ben segur que no és el corn de l’abundància).

 

.

 

                        El procediment s’iniciarà amb sol·licitud aprovada pel Ple de la Corporació Local, amb informe favorable de la Intervenció i informe de la Tresoreria sobre els deutes que es volen cobrir.

 

                        L’acord d’aprovació contindrà la relació identificativa i detallada de les certificacions i documents acreditatius de les obligacions pendents de pagament que es volen saldar.

 

.

 

                        Obtinguda l’acceptació, “las Entidades locales podrán formalizar con las entidades de crédito las operaciones financieras correspondientes, las cuales actuarán por cuenta del Instituto de Crédito Oficial en la materialización del pago a las empresas y autónomos.” (art.8).

 

—

 

                        3.-Però, al final, un dia o altre caldrà pagar a l’ICO. Si l’ens local contreu amb aquesta entitat deutes ferms, impagats en el període voluntari fixat, l`òrgan competent del Ministeri d’Economia i Hisenda procedirà a retenir les quantitats que l’entitat local hauria de rebre com a participació en els tributs de l’Estat.

Fer neteja: pagar els deutes dels ens locals amb empreses i autònoms (I).

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

 

            1.-Una de les estrelles normativas del Reial Decret-Llei 8/2011, d’1 de juliol, és la línia de crèdit per a la cancel·lació de deutes de les Entitats Locals amb empreses i autònoms. L’art. 4 de la norma citada indica el següent:

 

      “Con el fin de permitir la cancelación de sus obligaciones pendientes de pago con empresas y autónomos, derivadas de la adquisición de suministros, realización de obras y prestación de servicios, las Entidades locales, con carácter excepcional, podrán concertar operaciones de crédito a largo plazo, con los límites, condiciones y requisitos que se establecen en los artículos siguientes y con arreglo al acuerdo que, con carácter de urgencia, deberá adoptar la Comisión Delegada del Gobierno para Asuntos Económicos por el que instruirá al Instituto de Crédito Oficial para la puesta en marcha de la correspondiente línea financiera”.

—

 

            2.-A aquesta línia financera es poden acollir les Entitats locals, els seus organismes autònoms i entitats dependents.

 

            L’objectiu preferent de la línia financera prevista és “la cancelación de las deudas con los autónomos y las pequeñas y medianas empresas, considerando así mismo [sic] la antigüedad de las certificaciones o documentos” (art. 5.2).

 

.

 

            Cal tenir en compte que l’import dels deutes que es cobreixen, junt amb els interessos estimats que l’operació de crèdit generaria, no podrà excedir, en cap cas, del 25% de l’import anual de les entregues a compte de la participació de l’entitat local en tributs de l’Estat de l’any 2011.

 

—

 

            3.- No s’inclouen a l’operació els imports que corresponguin a obligacions accessòries a la principal, establertes a la “Ley 3/2004, de 29 de diciembre, por la que se establecen medidas de lucha contra la morosidad en las operaciones comerciales”. D’aquestes obligacions accessòries han de respondre les Entitats locals deutores.

.

            Examinarem demà algunes notes del procediment de petició del crèdit per les entitats locals i el posterior pagament que haurà de fer l’entitat local a l’ICO  per a tornar el prèstec.