Categoría: Crònica de jurisprudència

Crònica de jurisprudència XV: Bildu (i IV).

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-Sorprenentment, els primers comentaristes de la sentència han considerat molt sospitós l’elevat nombre de candidats “independents” de la coalició. Però no queda clar, segons el TC, que aquests candidats tinguin vinculació subjectiva amb l’ organització terrorista o amb partits polítics il·legalitzats.

—

2.-Per últim, el Tribunal discuteix si la condemna del terrorisme feta per la coalició recurrent és una mera simulació. La sentència conclou que, en gran mesura, la major o menor sinceritat del subjecte és un dilema insoluble per al Dret, que sols podria resoldre’s “a partir de hechos observables y referidos o imputables al propio sujeto que pretende ejercer su derecho fundamental”.

.

De fet, els dos partits que formen la coalició han condemnat reiteradament la violència terrorista i no sembla que l’acollida dels “independents” hagi canviat les indicades posicions.

—

3.-El Tribunal és conscient de que poden haver-hi sospites, però:

.

“Conviene concluir resaltando que la simple sospecha no puede constituirse en argumento jurídicamente aceptable para excluir a nadie del pleno ejercicio de su derecho fundamental de participación política.  Puede que en el  futuro la sospecha quede confirmada, pero para el enjuiciamiento actual, la misma no podría conducir a un resultado limitador, so pena de dejar en lo incierto el ámbito del libre ejercicio de los derechos de participación política garantizados en el artículo 23 CE y, con ello, el valor del pluralismo político sobre el que se fundamenta el ordenamiento constitucional del Estado democrático. La pretensión de asegurar a ultranza, mediante controles preventivos, la seguridad del Estado constitucional pone muy en primer lugar en riesgo al propio Estado constitucional. Tal pretensión resulta además desproporcionada a la vista de la panoplia de instrumentos de control a posteriori de que se ha dotado, mediante las últimas reformas legales, nuestro ordenamiento.”

.

Aquest paràgraf és el que tanca la fonamentació jurídica abans d’exposar la decisió. És un raonament rellevant que encaixa perfectament a una sentència, al meu entendre, molt raonable. Per part nostra, també és aquesta la darrera entrada d’una sentència que serà fonamental per a la història d’Espanya.

.

Podeu seguir una síntesi del debat sobre «Sortu» i «Bildu» i una referència dels principals articles de premsa publicats al bloc del company i professor de Dret Administratiu Andrés Boix (amb interessants reflexions, des del punt de vista jurídic, sobre el pedestre argument «Tot és ETA«).

Ajuntament de Donosti. Fot: J.Amenós

Crònica de jurisprudència XV: Bildu (III)

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario
Ajuntament de Bermeo. Un dels feus tradicionals d'Eusko Alkartasuna (amb daltabaixos). Està prevista la presentació de la candidatura Bildu de Bermeo.Foto: J.Amenós

.

1.-El Tribunal Constitucional fa una primera afirmació important: s’admet raonablement que és possible deduir que ETA  i el partit il·legalitzat Batasuna van intentar “una estrategia de convergencia con otras fuerzas de la izquierda abertzale”, però es tracta de conductes i documents aliens. No s’ha demostrat que aquesta intenció es materialitzés ni “existen elementos que acrediten la existencia de vínculos personales, de orden financiero o de apoyo material entre ETA y el partido ilegalizado Batasuna y la coalición aquí recurrente” (cosa que fou rellevant en altres casos).

—

2.- Alguns documents per a justificar la il·legalització no foren signats per la coalició demandant d’empara (ni tampoc per Batasuna). En altres casos, la imputació de l’autoria es fa només per informacions periodístiques que parlen de la “izquierda abertzale”.

.

En aquest aspecte, el Tribunal és molt reiteratiu en la següent idea:

“[…] este Tribunal ha de insistir una vez más que la izquierda abertzale como expresión ideológica “no ha sido proscrita de nuestro ordenamiento ni podría llegar a serlo sin quiebra del principio pluralista y de los derechos fundamentales a él conexos” y que las ideologías son en el ordenamiento constitucional español absolutamente libres y deben encontrar en el poder público la primera garantía de su indemnidad, a la que no pueden aspirar, sin embargo, quienes se sirven para su promoción y defensa de medios ilícitos o violentos y se sirven de la intimidación terrorista para la consecución de sus fines”. En definitiva, “son esos medios  y no las ideas o los objetivos políticos pacíficamente perseguidos a los que está destinada la reacción del poder público en defensa del marco de convivencia pacífica diseñado por el constituyente para que en él tengan cabida todas las ideas”.

.

En la mateixa línia, el Tribunal havia precisat una mica abans que:

“El riesgo, en definitiva, de que, confundiendo la ideología profesada por un partido con los medios defendidos o utilizados para promoverla, se termine por perjudicar a quien comparte esa misma ideología aun cuando no pueda demostrarse que la defiende por medios violentos o que lo haga como puro instrumento de quienes hacen de la violencia terrorista su medio de actuación natural. En tal riesgo se incurre en este caso, como declaramos en la STC 126/2009, de 21 de mayo, “cuando las conexiones apreciadas se establecen con la sola referencia a la izquierda abertzale”, pues “en nuestro Ordenamiento no cabe excluir ideología alguna, ni por su contenido o sus fundamentos, ni por los medios de los que eventualmente quieran valerse quienes la defienden”, que “si son violentos serán inaceptables en cuanto tales, pero sin perjuicio alguno a la ideología que pretenden servir” (FJ 9).

—

3.-Per últim, l’element més delicat i boirós són les cartes i converses telefòniques intervingudes on persones integrants de la il·legalitzada Batasuna es refereixen als noms de les candidatures de Bildu i fan principalment comentaris sobre les dificultats de que acceptin la seva inclusió a les llistes. Apareix aquí la “famosa” conversa del Sr. Otegui amb la seva esposa que acaba amb la frase “Tenemos posibilidades de tener la alcaldía”.

.

El Tribunal recorda, en base a la seva jurisprudència anterior, que “la disolución de un partido político no comporta la privación del derecho de sufragio, activo o pasivo, de quienes fueron sus promotores, dirigentes o afiliados” i que “”la ilegalización judicial de los partidos políticos Herri Batsuna, Euskal Herritarrok y Batasuna no ha producido como efecto, en ningún caso, la privación del derecho de sufragio de ciudadano alguno” (STC 44/2009, de 21 de febrero, FJ 13), de modo que ni los promotores, dirigentes o afiliados de los partidos políticos ilegalizados están privados como consecuencia de esa ilegalización del derecho de participación política ni de la acción política en el marco del sistema democrático”.

.

És a dir, es mantenen intactes els drets de sufragi actiu i passiu de les persones que formaven part dels partits polítics il·legalitzats i, per tant, poden emetre comentaris sobre els futurs candidats i  votar-los el dia de les eleccions.

.

El dilluns conclourem l’examen de la sentència amb dues qüestions molt comentades a la premsa:

-L’elevat nombre d’independents a les llistes de Bildu.

-La sinceritat de la condemna del terrorisme efectuada per la coalició demandant.

Crònica de jurisprudència XV: Bildu (II)

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.- La Sentència del Tribunal Constitucional de 5 de maig del 2011 comença amb un resum de la jurisprudència constitucional precedent. En síntesi, considera que:

.

-* El designi de defraudar una prèvia dissolució judicial d’un partit polític a través de la instrumentalització de candidatures electorals d’un altre ha de basar-se en certes similituds substancials:

“a) En primer lugar, la similitud sustancial de las “estructuras, organización y funcionamiento”, b) Además, la similitud sustancial de las “personas que los componen, rigen, representan o administran las candidaturas”, c) En tercer lugar, la similitud de la “procedencia de los medios de financiación o materiales”; d) Por último, se tendrá en cuenta “cualesquiera otras circuntancias relevantes que, como su disposición a apoyar la violencia o el terrorismo, permitan considerar dicha continuidad o sucesión”

.

-** “La constancia de la intención de defraudar, no es, sin embargo, suficiente para tener por cierta la continuidad”, i és precís, per tant, “que de la prueba obrante en las actuaciones se desprenda también que esa intención ha llegado a materializarse”.

.

-*** La inferència de que s’ha produït una instrumentació fraudulenta de la candidatura “debe resultar sólida y no excesivamente abierta”. És a dir, “una suficiente solidez y cualidad de los elementos probatorios sobre los que se sustenta la decisión judicial de anular las candidaturas presentadas».

–

2.- Dit això, el Tribunal Suprem va justificar la seva decisió en dos tipus d’elements: subjectius i objectius.

.

Respecte als primers, el Tribunal Suprem considera que “las vinculaciones que proporcionan (los demandantes) o bien son tan remotas que resultan prácticamente irrelevantes, o son inseguras en cuanto a su autenticidad (la demandada ha opuesto numerosos ejemplos de alusiones a candidatos que, siempre según la demanda, son inciertas o abiertamente equivocadas) por lo que carecen de solidez para tenerlas por indubitadas, o bien hacen referencia a situaciones personales o actividades que sencillamente no merecen ningún juicio de desvalor desde la perspectiva que nos ocupa”.

.

Aquesta afirmació és important perquè altres processos d’il·legalització sí es basaven en la trajectòria personal dels candidats.

–

3.- En conseqüència, el debat jurídic es va plantejar respecte els elements objectius, que el Tribunal Suprem considerava provats i el Constitucional no prou sòlids. Aquests elements són els que van aportar principalment els informes de les Forces i Cossos de Seguretat de l’Estat i que examinarem demà.

Crònica de jurisprudència XV: Bildu (I).

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.- El gran mestre VALLET DE GOYTISOLO anotava en el seu Panorama del Derecho Civil que el Dret es mou entre l’Amor i la Força. Podríem dir que, els darrers 40 anys, la Força ha prevalgut sobre l’Estat de Dret al País Basc. Només un observador molt optimista –en la línia del Càndid de VOLTAIRE- podria incloure en la normalitat democràtica europea una situació en la qual la meitat dels càrrecs electes a nivell estatal, autonòmic i local disposaven d’estrictes mecanismes de seguretat que incloïen l’escorta privada.

–

2.- En aquest llarg període, el nombre d’assassinats s’acosta a les 1000 persones (amb diversos crims de repugnància moral inaudita), van operar grups armats lligats a certes autoritats estatals (els 27 morts atribuïts al GAL) i es parla fins i tot d’un autèntic exili intern forçat (amb un grup no concretat de milers de persones que canviaren cautelosament la seva residència cap a altres zones d’Espanya).

.

Els governs espanyols han utilitzat diverses estratègies per a consolidar l’Estat de Dret. Cal destacar els quatre processos de negociació formalment oberts (un amb la denominada “ETA Político-Militar” i els altres amb ETA tout court) i una acció policial molt tosca al començament però amb progressiu control de la situació des de finals dels anys noranta.

–

3.- Des del punt de vista jurídic, és impossible entendre certes institucions sense la presència d’aquest conflicte. Per exemple, l’extensió competencial de l’Audiència Nacional o la legislació sobre dissolució i suspensió de partits polítics.

.

Darrerament, però, han començat a donar-se algunes passes rellevants per a la instauració d’una relativa normalitat. Exemple d’això serien la sentència de l’Audiència Nacional de 12 d’abril del 2010, que deixa sense efecte la mesura cautelar de tancament del diari Egunkaria i, probablement, la sentència del TC que comentem demà.

https://ciudadesleyesyletras.blog/wp-content/uploads/2011/05/8cad4-bildu252520portada.jpg

Crònica de jurisprudència XIV: constitucionalitat de les “llistes-cremallera” obligatòries (home-dona-home-dona-home-dona…)(I)

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-La vigent Llei electoral andalusa (Llei 5/2003, de reforma de la Llei 1/1986) va introduir l’obligatorietat de que les llistes electorals s’estructuressin “ocupando los candidatos de un sexo puestos impares y los de otro los pares”.

La mesura, coneguda tècnicament com a “llista-cremallera”, és més exigent que les meres quotes, ja que assegura un resultat final de paritat gairebé exacta (sempre estarà al voltant del 50%).

—

2.-El Tribunal Constitucional, a la seva Sentència 40/2011, de 31 de març, va admetre la constitucionalitat de la norma. És important assenyalar, en primer lloc, que es va fer una interpretació generosa de l’art. 44 bis, apartat 1 de la LOREG (Llei Orgànica de Règim Electoral General). Aquest article, introduït per la disposició addicional segona  de la Llei Orgànica 3/2007, per a la igualtat efectiva de dones i homes, disposa que:

-Existirà un percentatge mínim de representació d’ambdós sexes a les candidatures electorals.

-En les eleccions a les Assemblees autonòmiques “las leyes reguladoras de sus respectivos regímenes electorales podrán establecer medidas que favorezcan una mayor presencia de mujeres en las candidaturas”.

Això concorda amb una jurisprudència prèvia del Tribunal Constitucional, que està acceptant les mesures de discriminació electoral positiva que van adoptant certes Comunitats Autònomes.

—

3.-No obstant, és veritat que la regla andalusa és, com diuen els recurrents, la que implica una intervenció “més agressiva”.

De fet -tal com es discuteix expressament a la sentència-  quedarien fora de les eleccions andaluses partits “masclistes” amb percentatge superior d’homes i partits feministes radicals que només volguessin dones a les seves llistes.

Examinarem demà l’argumentació del Tribunal Constitucional i els límits de la constitucionalitat admesa. Deixant ara de banda la mesura compensatòria de gènere, el Tribunal introdueix unes consideracions al meu entendre preocupants sobre l’àmbit real d’autonomia dels partits polítics, a punt de convertir-se en purs apèndixs de l’estructura administrativa estatal.

Crònica de jurisprudència XIII: la Generalitat de Catalunya no té competència per a fixar el concepte de “venda en rebaixes”

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-La Sentència del Tribunal Constitucional 4/2011, de 14 de febrer (sala primera) ha resolt una qüestió d’inconstitucionalitat plantejada per interlocutòria de la Secció cinquena de la Sala del Contenciós-Administratiu del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.

El Tribunal Constitucional resol el litigi amb la conclusió de que el concepte de “venda en rebaixes” entra dins de la noció de “legislació mercantil”. Per tant, la seva fixació és competència estatal, d’acord amb l’art. 149.1.6 CE.

—

2.-Aquesta decisió implica que la Generalitat de Catalunya, en exercici de les seves competències sobre comerç interior i protecció del consumidor, pot establir mesures contra la venda en rebaixes il·legal o reforçar el pertinent arsenal sancionador, però no alterar el concepte de venda en rebaixes que, d’acord amb la Sentència, es perfila a l’art. 24.1 de la Llei estatal 7/1996, de 15 de gener, d’ordenació del comerç minorista. Es tracta d’una noció estricta, limitada “en exclusiva a las ventas de productos realizadas en un mismo establecimiento por un precio inferior al fijado antes de dicha venta” (9è antecedent de fet). “Enriquir”  aquest concepte amb referències alternatives a altres avantatges comercials no entra dins la competència de la Generalitat.

—

3.- És important subratllar que el plet no es va enjudiciar d’acord amb el nou Estatut del 2006 (encara que opino que això no hauria canviat res). En les qüestions d’inconstitucionalitat no regeix la doctrina del ”ius superveniens, según la cual el control de las normas que incurren en un posible exceso competencial debe hacerse de acuerdo con las normas del bloque de la constitucionalidad vigentes al momento de dictar Sentencia” (F.J. 3er).

Per tant, s’aplica l’Estatut del 1979 i s’anul·la l’incís de l’art. 34.1 del Decret Legislatiu de la Generalitat de Catalunya 11993, de 9 de març, sobre comerç interior. Aquesta norma havia fonamentat una important sanció econòmica contra una societat mercantil que, lògicament, ha de veure ara anul·lada la punició administrativa imposada.

Crònica de jurisprudència XII: dies a quo per al requeriment o impugnació d’actes d’una entitat local per l’Administració de l’Estat o de la Comunitat Autònoma (i II).

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-El Tribunal Suprem va precisar, en primer lloc, que la cassació en interès de llei implica l’existència d’una doctrina greument danyosa per a l’interès general. És a dir, una sèrie de decisions freqüents i reiterades que puguin perjudicar l’indicat interès general.

L’Alt Tribunal apunta precisament que “el requerimiento previsto en el art. 65.2 de la LRBRL [que és el que aquí tractem] viene constituyendo un foco de conflicto arraigado y tradicional que tiende a repetirse en su formulación y a diversificarse en sus formas”.

—

2.-Davant d’això, el Tribunal considera que la remissió de la decisió municipal a l’Administració de l’Estat i a la de la Comunitat Autònoma és un deure connex a la lleialtat institucional i a la seguretat jurídica. Un deure, a més, que no pot ser convalidat per la conducta d’un tercer o per altres mitjans.

—

3.-En definitiva, la data determinant per al requeriment d’anul·lació o per a la impugnació en via jurisdiccional serà la DATA DE RECEPCIÓ DE LA COMUNICACIÓ EXIGIDA PER LA LEGISLACIÓ DE RÈGIM LOCAL.

***
Sentència de la Secció cinquena de la sala tercera del TS de 25 de febrer del 2011.

Crònica de jurisprudència XII: dies a quo per al requeriment o impugnació d’actes d’una entitat local per l’Administració de l’Estat o de la Comunitat Autònoma (I).

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-La Comunitat Autònoma de Cantàbria interposà recurs de cassació en interès de llei contra una sentència del Tribunal Superior de Justícia que confirmava en apel·lació la sentència del Jutjat del Contenciós-Administratiu de Santander, que havia decidit en els següents termes:

—

-La data d’interposició del requeriment (15 dies) o del recurs contenciós-administratiu (2 mesos) que poden interposar l’Administració de l’Estat o la de la Comunitat Autònoma contra un acte d’un ens local es computa a partir de la data de recepció de l’acord en qüestió. PERÒ AQUESTA DATA POT SER LA QUE CONSTA EN LA COMUNICACIÓ EFECTUADA PER UN TERCER.

—

2.-En efecte, en el cas que comentem, la Comunitat Autònoma havia conegut l’acte que desitjava impugnar –una llicència municipal d’obres- gràcies a la remissió efectuada pel seu titular (el promotor de la construcció). La Comunitat Autònoma estava tramitant un procediment sancionador contra aquest promotor i, de fet, va impugnar la llicència tenint en compte la data que apareixia en el document proporcionat per l’administrat.

—

3.-El Ministeri Fiscal va sol·licitar la desestimació del recurs de cassació en interès de Llei, perquè va considerar que no existia el requisit de dany greu a l’interès  general, ja que no s’observava un freqüència de supòsits similars. Com veurem demà, la sentència de la Sala 5ª del Contenciós-Administratiu del Tribunal Suprem, de 25 de febrer, va rebutjar aquesta argumentació.

***

Sentència de la Secció cinquena de la Sala 3ª del Tribunal Suprem, de 25 de febrer del 2011 (R.Ar. 76700).

STS recepció acords locals

Crònica de jurisprudència XI: El Tribunal Suprem no esquinçà el vel.

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.- El Tribunal Suprem ha revocat una sentència de l’Audiència Nacional, ha estimat el recurs contenciós-administratiu i ha reconegut el dret d’una entitat mercantil –“Desert Springs, S.L.”- a que l’Administració de l’Estat li concedeixi un concret incentiu que va sol·licitar per a construir un hotel i camp de golf. La subvenció es basava en la Llei 50/85, de 27 de desembre, d’Incentius Regionals.

–

2.- Entre altres motius, la denegació es basava principalment –segons l’Ordre Ministerial de 14 de febrer de 2005, que resolgué la reposició –en que la societat peticionària tenia una gran part dels seus accionistes domiciliats a un paradís fiscal (Illes Bermudes). Per tant, tal com admeté la Sentència de l’Audiència Nacional de 25 de febrer del 2004, “la consiguiente salida de los beneficios empresariales del proyecto en cuestión” implica que “éste no supone la contribución necesaria al refuerzo e impulso del potencial de desarrollo endógeno de la zona elegida”.

El criteri és discutible perquè el que l’Administració fomenta en aquest cas és la realització d’una obra i urbanització, no que els beneficis es gastin a Espanya.

–

3.- El Tribunal Suprem revoca la sentència i considera que:

– El motiu de denegació no estava previst a l’ordenament regulador de la subvenció (denegada l’any 2000).

– És cert que, després, la Llei General de Subvencions (Llei 38/2003) va regular la qüestió, però seria difícilment aplicable, ja que es refereix a “persones o entitats”que tinguin la residència fiscal a un país o territori qualificat reglamentàriament com a paradís fiscal, però no als socis.

Per tant, el vel de la societat peticionària queda intacte i se li ha d’atorgar la subvenció sol·licitada.

* * *

La Sentència afegeix el vot particular del Sr. BANDRÉS SÁNCHEZ-CRUZAT. Considera, en contra de la posició majoritària, que –encara que no s’especifiqui de forma concreta a la normativa- tota subvenció implica “evitar la concesión de subvenciones a aquellas personas jurídicas que no contribuyan al sostenimiento de las cargas públicas, al utilizar esta opción fiscal, que evidencia la falta de seguridad económico-financiera que avale el proyecto inversor, y que pueden comprometer, además, lesivamente, el principio de veracidad contable-financiera, el principio de transparencia fiscal, la garantía de concurrencia competitiva entre los solicitantes, inserta en el principio de igualdad de trato, y la exigencia de un comportamiento entre agentes económicos y empresas no desleal”.

Considero que el Tribunal es va ajustar de forma més precisa a la legalitat, però la postura del magistrat discrepant ens planteja la interessant opció de recuperar per a la subvenció la noció de relació de supremacia especial (no es tracta d’un concurs entre iguals, sinó de decidir el millor destí per a uns fons públics, fins i tot amb certes regles implícites).

Pel que fa al cas concret, cal apuntar la victòria de Mandeville: vivien falsament a Les Bermudes, però donaven feina, calers, golf i alegria.

Enllaç a la Sentència

Crònica de jurisprudència X: perdoni, que em pot dir què són i què fan les Comunitats de Regants? (i II)

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-La STS d’u de febrer que citàvem ahir especifica que les Comunitats de Regants formen part del gènere de les Comunitats d’usuaris i tenen caràcter de corporacions de Dret públic. Estan adscrites a l’Organisme de Conca, que és qui exerceix sobre elles la tutela administrativa de control (l’Organisme de Conca és la Confederació Hidrogràfica del riu).

La funció primordial de les Comunitats de Regants és administrar i distribuir entre els seus membres els aprofitaments col·lectius d’aigües públiques concedides. Per a acomplir aquesta funció, tenen una sèrie de potestats, entre les quals cal destacar (d’acord amb el Text Refòs de la Llei d’Aigües, Reial Decret Legislatiu 1/2001):

“1) La potestad organizatoria y normativa, por medio de tales Estatutos y Ordenanzas, teniendo en cuenta los contenidos organizativos mínimos relativos a la equidad para contribuir a sus gastos, la garantía de los derechos políticos de sus miembros y el funcionamiento democrático de sus miembros (artículo 82.2);

2)La ejecutividad de sus actos, en los términos previstos en la Ley 30/1992 (artículo 84.5);

3)La utilización de la ejecución sustitutoria para actos que impongan a los usuarios una obligación de hacer de carácter no personalísimo (artículo 83.1);

4)La utilización de la vía de apremio para el cobro de sus deudas líquidas, devengadas con motivo de gastos de conservación, limpieza y mejoras y por la administración y distribución de las aguas, con motivo de ejecución subsidiaria o deudas provenientes de multas e indemnizaciones impuestas por los Tribunales o Jurados de Riego (artículo 83.1 y 4);

5)La potestad de dirimir las controversias de hecho que se susciten entre los usuarios, así como de imponer multas por las infracciones previstas en las Ordenanzas e indemnizaciones (artículo 84.6); y,

6)El carácter de beneficiarias de la expropiación forzosa y de la imposición de servidumbres (artículo 83.2).”

—

2.-Ara bé, les anteriors potestats s’equilibren amb les dues vies de tutela previstes per a l’Organisme de Conca:

-L’aprovació dels seus Estatuts i Ordenances (a més de les seves modificacions), amb la precisió de que la denegació d’aprovació o la imposició de variacions precisen previ dictamen del Consell d’Estat.

–Recurs d’alçada contra Acords de la Junta General i de la Junta de Govern de la Comunitat de Regants.

—

3.- No obstant, el Tribunal afegeix que, al costat d’aquesta funció pública, existeix un interès netament privat. És la seva presència la que permet que el Tribunal Suprem consideri desencertat el criteri del TSJ de València. Segons aquest, l’art. 20.c) LJCA  impedia a la Comunitat de Regants interposar recurs contenciós-administratiu contra els actes de la Confederació Hidrogràfica.

El TS considera que aquesta limitació no és aplicable a l’ens corporatiu quan, en el seu recurs, defensa un benefici per als seus associats, ja que “no cabe desconocer la existencia de un interés netamente privado, de carácter profesional, que estuvo presente en sus orígenes históricos, como agrupaciones de agricultores para la autogestión y distribución del agua del riego de un modo eficaz, ordenado y equitativo, carácter que pervive en la actualidad, por más que la evolución histórica de estas agrupaciones se haya caracterizado por una tendencia a acentuar sus funciones públicas, aunque sin llegar a desnaturalizar o eliminar su carácter de agrupación privada para satisfacer los intereses de los comuneros.”

En conseqüència, el Tribunal Suprem revoca, casa i anul·la la sentència (decidint, també, sobre altres punts de menor relleu doctrinal i conceptual).