Categoría: Crònica de jurisprudència

Crònica de jurisprudència V: danys causats per animals a la via pública i recurs de cassació per infracció de doctrina (I).

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.- És força freqüent la irrupció d’animals a la calçada d’autopistes i carreteres, amb la posterior producció de danys greus i fins i tot mortals. La casuística davant els Tribunals de Justícia és immensa i, com és sabut, és resolta per la jurisdicció civil quan es tracta de concessionaris (per exemple, autopistes de peatge) i per la jurisdicció contenciosa-administrativa quan es reclama indemnització al titular de la via. Sovint, el problema és més complex i entren en joc les companyies asseguradores i el posterior exercici del seu dret de repetició contra titulars de terrenys pròxims que són vedats de caça.

Lògicament, aquesta enorme varietat genera resolucions amb criteris diferenciats o fins i tot contradictoris. D’aquesta qüestió tractava el cas que examinem avui, relatiu a una sentència de la Sala Tercera del Tribunal Suprem de 6 de juliol de 2010.

–

2.- La Sentència resol un recurs de cassació per a unificació de doctrina. L’article 96.1 regula aquest recurs en aquests termes:

“Podrá interponerse recurso de casación para la unificación de doctrina contra las sentencias dictadas en única instancia por las Salas de lo Contencioso-Administrativo del Tribunal Supremo, Audiencia Nacional y Tribunales Superiores de Justicia cuando, respecto a los mismos litigantes u otros diferentes en idéntica situación y, en mérito a hechos, fundamentos y pretensiones sustancialmente iguales, se hubiere llegado a pronunciamientos distintos.»

–

3.- Per tant, en aquesta situació trobem dues sentències, amb decisions diferents:

–  Sentència “de contrast”: no variaran les situacions jurídiques creades per ella (art. 98.1 LJCA).

–  Sentència impugnada: el recurrent demana la seva cassació. Si la resolució és favorable al recurrent, el Tribunal “resolverá el debate planteado con pronunciamientos ajustados a Derecho, modificando las declaraciones efectuadas y las situaciones creadas por la sentencia recurrida” (art. 98.2 LJCA).

Analitzarem demà un supòsit amb solucions distintes de danys greus causats per la irrupció d’animals a la calçada.

Enllaç a la Sentència:

http://laleydigital.laley.es/Content/Documento.aspx?params=H4sIAAAAAAAEAO29B2AcSZYlJi9tynt/SvVK1+B0oQiAYBMk2JBAEOzBiM3mkuwdaUcjKasqgcplVmVdZhZAzO2dvPfee++999577733ujudTif33/8/XGZkAWz2zkrayZ4hgKrIHz9+fB8/IprrZbW8Xnz2pl7nv7DNJs1nO78wm7brrHxaTT/bxe/FZf4mm9DnbdVm5au8oY+repbXT67pt2ZeXb3ILouLrC2q5ZOsFlDFbPbZd77a2dm5d/Bw796nu7/wMq8bavDZTxYX+bLNf+G8uJg/p/+30j5rmqJ5mrXZZ69On52+On1xcnb8u+/t7+7u7O4+/N33zvd2dnd+YZNn9XT+MrvIP/vOui6aVb2e5ctpkY2zZvXuF5bLt4T0a27EUP8fiUNwhd0AAAA=WKE

Crònica de jurisprudència IV: allau de demandes de responsabilitat patrimonial a causa de la vulneració pel Legislador espanyol de normes tributàries comunitàries? (i II).

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.- La STS de la Sala Tercera del Contenciós-administratiu  de 3 de desembre del 2010 –que varem començar a estudiar ahir– ha unificat definitivament –aclarint titubeigs previs- els principis del règim de responsabilitat patrimonial de l’Estat legislador en aquests dos casos:

– Responsabilitat per actes dictats en aplicació d’una Llei declarada inconstitucional.

– Responsabilitat per actes aplicatius d’una norma contrària al Dret comunitari.

–

2.- En ambdós casos, “aunque los actos administrativos sean firmes -en este caso las liquidaciones tributarias relativas al IVA- ello no impide el ejercicio de la acción de responsabilidad patrimonial del Estado por actos del legislador” (FJ 6è).

–

3.- Això obre la porta a una possible cascada de reclamacions de devolucions d’ingressos indeguts (per aplicació de la Llei espanyola declarada contrària a la Directiva europea).

De fet, el Tribunal ja va imposar en el cas concret una plena “restitutio in integrum” amb abonament dels interessos legals (sobre una quantitat base de 671.323,61.-€.).

És interessant apuntar que el Govern espanyol havia sol·licitat al TJCE una limitació en el temps dels efectes retroactius de la sentència sobre la Llei de l’IVA. Però el Tribunal va afegir que “debe recordarse que sólo con carácter excepcional puede el Tribunal de Justicia, aplicando el principio general de seguridad jurídica inherente al ordenamiento jurídico comunitario, verse inducido a establecerla.”

D’altra banda, és cert que el TJCE, en Sentència de 5-3-1993 – Brasserie du Pêcheur i Factortame-, havia admès que la reparació es regiria pel Dret nacional sobre responsabilitat. Aquest podria imposar “requisitos de fondo y de forma” per a garantir les exigències de seguretat jurídica. Aquesta última escapatòria, però, serà difícil, ja que la jurisprudència comunitària i l’espanyola caminen en la mateixa trajectòria: un règim de responsabilitat patrimonial unificat per a actes danyosos aplicatius de lleis declarades inconstitucionals o de lleis espanyoles contràries al Dret comunitari.

Crònica de jurisprudència IV: allau de demandes de responsabilitat patrimonial a causa de la vulneració pel Legislador espanyol de normes tributàries comunitàries? (I)

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-El Tribunal Suprem ha configurat de forma generosa als darrers anys el principi de responsabilitat patrimonial dels poders públics. Exemple d’això són les sentències de 26-11-2009 i de 27-11-2009 sobre submissió al principi de responsabilitat patrimonial del Tribunal Constitucional i del Defensor del Poble (per exemple, en matèria de dilacions indegudes).

Amb certs requisits, la jurisprudència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJCE), ha desenvolupat la regla de la responsabilitat patrimonial dels Estats membres per vulneració del Dret Comunitari. Per exemple, transposició il·lícita d’una Directiva de manera que s’ultrapassi el raonable marge d’apreciació atorgat a l’Estat i s’arribi a “una violació final suficientment caracteritzada”.

–

2.- Probablement, una boira tardorenca omplia Luxemburg quan el TJCE, en Sentència de 6 d’octubre del 2005 (Assumpte C-204/03), declarà que el Regne d’Espanya havia incomplert la Sisena Directiva en matèria d’harmonització de la legislació dels Estats membres relativa a impostos sobre el valor afegit (Directiva 77/388CE, del Consell, de 17 de maig del 1977, després reformada).

El Regne d’Espanya havia limitat indegudament el dret a deducció en el tribut (tot i que és un tema complex, crec que la solució espanyola garantia millor la neutralitat del tribut, però el cert és que era “massa creativa” respecte a la redacció de la Directiva). La conclusió era que una determinada deducció de l’IVA havia de tenir un àmbit subjectiu més ampli (i també beneficiava, per tant, el demandant en el recurs que avui comentem).

–

3.-A l’entitat ECOPARC DE RESIDUS INDUSTRIALS, SA, se li practicaren determinades liquidacions tributàries en diversos exercicis previs a la data de la Sentència precitada, que declarava que la Llei espanyola sobre l’IVA era contrària al Dret Comunitari. El Lletrat assessor d’ECOPARC va  afanyar-se en trucar al seu soci: el seu client també tenia dret a deducció.

No obstant, aquelles liquidacions –ara infectades teòricament d’il·licitud- eren actes ferms. Eren actes aplicatius d’una norma contrària al Dret Comunitari –d’acord- però no patiren cap impugnació administrativa ni judicial.

La seguretat jurídica començà a tremolar quan el magistrat ponent SIEIRA MÍGUEZ inicià l’estudi de la qüestió…

Referència de la sentència a LA LEY: http://laleydigital.laley.es/Content/Documento.aspx?params=H4sIAAAAAAAEAO29B2AcSZYlJi9tynt/SvVK1+B0oQiAYBMk2JBAEOzBiM3mkuwdaUcjKasqgcp

Número de la Sentència al Repertori LA LEY: 208926/2010.

Crònica de jurisprudència III: segueix la guerra de posicions sobre la professionalització de la funció directiva (i II)

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-La Sentència del Tribunal Suprem de 3 de setembre del 2010 examina la legalitat de dotze reial decrets d’organització dels ministeris i dóna un resultat interessant: quatre foren anul·lats, però vuit mantingueren la seva vigència.

–

2.-És interessant observar els criteris que el Tribunal exposa per a avalar la legalitat de les normes organitzatives impugnades:

–En primer lloc, no es pot menystenir un element quantitatiu. En efecte, els reial decrets salvats incloïen una llarga i elaborada justificació. El Tribunal és refractari a admetre les expressions legals telegràfiques i agosarades. També rebutja els “términos genéricos o de pura abstracción” (Fonament de Dret desè). Les motivacions de l’excepció a la reserva funcionarial s’allotgen no sols al preàmbul, sinó també a la descripció articulada de les tasques de la Direcció General.

-Les funcions de l’òrgan –la Direcció General- hauran de precisar-se i caldrà demostrar que són més idònies les persones que, malgrat no tenir la condició funcionarial, poden desenvolupar aquestes “comeses extraordinàries” (FD tercer).

–Els fonaments objectius i de raonabilitat són, en ocasions, molt transparents. Així passa amb la Direcció General del Tresor i Política Financera, que pot ser coberta “entre empleados del Banco de España” (que poden tenir una condició de contractat laboral). És clara la seva “especial qualificació”.

-La relació amb sectors econòmics molt dinàmics i canviants també és subratllada pel Tribunal. Per exemple, el mercat i la indústria informàtica: “elevada especialidad y complejidad técnica; permanente mutabilidad; y necesaria relación con los agentes privados que intervienen en el sector de las nuevas tecnologías” (Fonament de Dret 5è.).

-Les direccions generals que impliquen una “política de comunicació” solen justificar l’acollida de personal al marge de l’estatut funcionarial. Per exemple, la Direcció General de Coordinació Informativa del Ministeri de la Presidència, la Direcció General de Comunicació de la Defensa (del Ministeri de Defensa) i la Direcció General de Relacions Informatives i Socials del Ministeri de l’Interior.

–Però, en canvi, la Direcció General de Suport a les Víctimes del Terrorisme ha de ser cobertes per funcionaris públics, ja que –encara que es tracta de replantejar el fugaç “Alto Comisariado de Apoyo a las Víctimas del Terrorismo”- el contacte amb les indicades víctimes, la relació amb organitzacions sense ànim de lucre o el suport per a l’obtenció d’ajuts formen part de les “actividades propias del normal giro o tráfico administrativo” (FD 7è). Tampoc va servir per a obrir al sector privat la Secretaria General del Consell de Coordinació Universitària el fet de que s’exigís experiència en projectes complexos, público-privats o internacionals: en tot això ja treballen sovint els funcionaris públics del sector educatiu (FD 9è).

–

3.-En conclusió, el Tribunal ha entès que la LOFAGE instaura “un régimen riguroso de profesionalización de los más altos cargos de la estructura administrativa estatal,(…)”.Són admissibles excepcions, però sense defugir la professionalitat i experiència.

Al meu entendre, estem davant d’una jurisprudència rellevant en la construcció de la noció de personal directiu prevista a l’EBEP (“Estatuto básico del Empleo Público”) encara que molt lligada a una aposta legal molt concreta de funcionarització.

Referència La Ley:

http://laleydigital.laley.es/Content/ListaResultados.aspx?params=H4sIAAAAAAAEAO29B2AcSZYlJi9tynt/SvVK1+B0oQiAYBMk2JBAEOzBiM3mkuwdaUcjKasqgcplVmVdZhZAzO2dvPfee++999577733ujudTif33/8/XGZkAWz2zkrayZ4hgKrIHz9+fB8/IprrZbW8Xnz2pl7nv7DNJs1nO78wm7brrHxaTT/bxe/FZf4mm9DnVT3L6yfX9Fszr65eZJfFRdYW1fJJVsv7WdMUzdOszT57dfrs9NXpi5Oz4999b3/3/t7Bg3u/+9753s4uvZtn9XT+MrvIP/vOui6aVb2e5ctpkY2zZvXuF05XxWeTdvmaW/3u9zL7O30zC74h8F++ePPq+NUvnC7Cd+jv31+6+YVrGpH96v8BDC2EA+0AAAA=WKE

Crònica de jurisprudència III: segueix la guerra de posicions sobre la professionalització de la funció directiva (I)

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-L’art. 18.2 de la Llei estatal 6/1997, de 14 d’abril, d’Organització i Funcionament de l’Administració General de l’Estat (en endavant, LOFAGE) ha patit un autèntic calvari per a aconseguir la seva plena aplicació i, sobretot, la implantació del seu esperit. El seu text és el següent:

“2. Los Directores generales serán nombrados y separados por real decreto del Consejo de Ministros, a propuesta del titular del Departamento.

 

Los nombramientos habrán de efectuarse de acuerdo con los criterios establecidos en el apartado 10 del artículo 6 entre funcionarios de carrera del Estado, de las Comunidades Autónomas o de las Entidades locales, a los que se exija para su ingreso el título de Doctor, Licenciado, Ingeniero, Arquitecto o equivalente, salvo que el Real Decreto de estructura del Departamento permita que, en atanción a las características específicas de las funciones de la Dirección General, su titular no reúna dicha condición de funcionario.”

–

2.- En aquell moment, es tractava d’una aposta forta del gabinet Aznar en l’estructuració de l’Administració de l’Estat de la segona meitat del segle XX. Tres òrgans directius havien de cobrir-se “entre funcionarios de carrera del Estado, de las Comunidades Autónomas o de las Entidades locales, a los que se exija para su ingreso el título de Doctor, Licenciado, Ingeniero, Arquitecto o equivalente” (art. 15.6):

–Subsecretaris (art. 15.6): sense les excepcions previstes per als Directors Generals.

–Secretaris Generals Tècnics (art. 17.3) : ídem que el cas anterior.

–Directors Generals (art. 18.2): ja l’hem citat i ja hem assenyalat que el Govern pot canviar motivadament el criteri legal professionalitzador.

És cert que era freqüent que els directors generals –i les altres autoritats indicades- fossin funcionaris públics en situació d’excedència o similar per a cobrir el lloc de designació política. Però ara s’imposava que la persona triada conegués per dintre el món de l’Administració i l’aroma dels expedients (havia de ser, a més, del Grup A). Un tema clau, per tant, en l’actual debat sobre la funció directiva.

Les Comunitats Autònomes, per cert, no seguiren el model (almenys, les que jo tinc coneixença).

–

3.-Amb la tinta del BOE encara humida, començaren a promulgar-se excepcions (RD 2232/1998, RD 1466/1999, RD 1281/2000, RD 693/2000, RD 1282/2000, etc.). En algun cas, foren anul·lats per la Sentència del Tribunal Suprem  de 21 de març del 2002 (amb una execució de sentència discutible, per cert).

No obstant, a partir del 2004 les excepcions es disparen. La STS de 7 de desembre del 2005 insistia en la jurisprudència anterior però –en canvi- una STS de 6 de març del 2007 admet la correcció legal en l’exercici de la potestat discrecional del Govern. Podeu veure un resum d’aquestes batalles a la sempre brillant edició anual de MARTÍN REBOLLO de les Leyes Administrativas (Thomson-Aranzadi).

Una Sentència de la Sala Tercera del Tribunal Suprem, de 3 de setembre del 2010, ha tornat a  enfrontar-se profundament amb la qüestió. Ho veurem demà (dilluns, al següent post).

Crònica de jurisprudència II: l’Alcalde no prevaricà

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.- L’Alcalde d’ Alhama d’Aragó  estava legitimat legalment per a dictar dues resolucions:

– Incoar el procediment sancionador contra el Secretari de l’Ajuntament.

– Adoptar una mesura cautelar de “prohibición de acceso a los expedientes objeto de la denuncia y al apartamiento de aquellos asuntos sobre los que pueda haber una sospecha fundada de irregularidades”.

Ara bé, totes les altres actuacions seves van ser anul·lades pels Jutjats contencioso-administratius: presa de mesures cautelars de suspensió provisional de funcions –fins i tot, abans de la incoació del procediment sancionador, desproporció de les sancions proposades a l’expedient sancionador, reiterades irregularitats en la notificació, etc.

–

2.- El 23 d’octubre del 2008, l’Audiència Provincial de Saragossa dictà sentència condemnant el citat Alcalde per un delicte continuat de prevaricació (pena de deu anys d’inhabilitació especial).

El Tribunal Suprem, en sentència de 4 de febrer de 2010, cassa i anul·la la sentència impugnada, a més de dictar una altra a la qual absol l’acusat del delicte imputat. El Tribunal reitera una noció estricta del delicte de prevaricació basada en els següents elements:

– Primer.- Manteniment de les tesis objectives, que insisteixen que en la prevaricació ha d’existir “una patente y fácil cognoscibilidad de la contradicción del acto administrativo con el derecho”.  Es recorden els tradicionals adjectius jurisprudencials que han descrit la situació: “palmaria”, “patente”, “evidente”, “esperpéntica”, etc.

– Segon.- Cal complementar la regla anterior amb la perspectiva subjectiva, incrustada en el mot tradicional del tipus “a sabiendas”. Això implica que la resolució administrativa és un producte de la voluntat de l’autor, convertida en font de normativitat.

Aquest darrer concepte es completa amb la impossibilitat de salvació de l’acte per cap cànon interpretatiu:

“Puede decirse, como se hace en otras sentencias, que tal condición aparece cuando la resolución, en el aspecto en que se manifiesta su contradicción con el derecho, no es sostenible mediante ningún medio aceptable de interpretación de la Ley (STS núm. 1497/2002, de 23 de septiembre), o cuando falta una fundamentación jurídica razonable distinta de la voluntad de su autor (STS núm. 878/2002, de 17 de mayo) o cuando la resolución adoptada –desde el punto de vista objetivo- no resulta cubierta por ninguna interpretación de la Ley basada en cánones interpretativos admitidos (STS núm.76/2002, de 25 de enero). Cuando así ocurre, se pone de manifiesto que la autoridad o funcionario, a través de la resolución que dicta, no actúa el derecho, orientado al funcionamiento de la Administración Pública conforme a las previsiones constitucionales, sino que hace efectiva su voluntad, sin fundamento técnico-jurídico aceptable.”

D’altra banda, s’afegeix que la prevaricació, normalment, va més enllà de la nul·litat de ple dret (que seria el vici administratiu més gran).

–

3.- L’Alcalde cessà en el seu càrrec després de les eleccions municipals de maig del 2007. Fins aquell moment, una mescla de decisions regulars i irregulars havia assegurat que el Secretari-Interventor no s’havia reintegrat al seu lloc de treball des del primer Decret de 24 de maig del 2005 (que, a més, sol·licitava el suport de les forces d’ordre públic per a assegurar que el funcionari desallotjava immediatament les dependències municipals).

Referència de la Sentència del Tribunal Suprem de 4 de febrer del 2010 (Sala Segona, del Penal): La Ley 2372/2010

http://laleydigital.laley.es/Content/Documento.aspx?params=H4sIAAAAAAAEAO29B2AcSZYlJi9tynt/SvVK1+B0oQiAYBMk2JBAEOzBiM3mkuwdaUcjKasqgcplVmVdZhZAzO2dvPfee++999577733ujudTif33/8/XGZkAWz2zkrayZ4hgKrIHz9+fB8/IprrZbW8Xnz2pl7nv7DNJs1nO78wm7brrHxaTT/bxe/FZf4mm9DnbdVm5au8oY+repbXT67pt2ZeXb3ILouLrC2q5ZOsFlDFbPbZd77a2dm59+DevZ2DvV94mdcNNfjsJ4uLfNnmv3BeXMyf0/9baZ81TdE8zdrss1enz05fnb44OTv+3ff29+492Pvd9873dnZ3fmGTZ/V0/jK7yD/7zroumlW9nuXLaZGNs2b17heWy7eE8mtuxDD/H6XlVJjbAAAAWKE



CRITERIS JURISPRUDENCIALS SOBRE IMPUGNACIÓ DE PLANS GENERALS D’ORDENACIÓ URBANA: DISTINCIÓ ENTRE VICIS FORMALS A LA PRESA DE LA RESOLUCIÓ I CONTINGUT MATERIAL DEL PLA.

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

Post redactat per SÍLVIA CAMPS COMAS, Advocada.

1.-Recents sentències del Tribunal Suprem (Sala 3ª, Secció 5ª, de dates 11 de desembre de 2009 –RJ 2010/2202-, de 28 de maig de 2010 –RJ 2010/2515- i de 21 de juliol de 2010 –RJ 2010/287333) han precisat les peculiaritats per a la impugnació de l’aprovació definitiva dels plans generals. De fet, es continua una línia que ja quedava clara a la STS de 19 de desembre de 2007 (RJ/2008/1928).

–

2.-Es reitera la ja vella doctrina que qualifica els plans d’urbanisme com a disposicions de caràcter general. Per tant, d’acord amb l’art. 107.3 de la Llei 30/92, contra les disposicions de caràcter general no cabrà recurs en via administrativa. La impugnació del contingut del Pla general seguirà aquesta regla i caldrà interposar directament recurs contenciós-administratiu.

–

3.-Ara bé, L’ACTE APROVATORI DE LES COMISSIONS D’URBANISME SÍ ÉS UN ACTE ADMINISTRATIU I CALDRÀ ESGOTAR LA VIA ADMINISTRATIVA SI S’IMPUGNEN VICIS RELATIUS A LA PRESA D’AQUESTA RESOLUCIÓ (per exemple, requisits de procediment, de quòrum, etc.). Això permet al Tribunal respectar l’organització administrativa de la Comunitat Autònoma (al Departament competent en el sector) i permetre el funcionament dels criteris de control propis de la jerarquia administrativa.

Crònica de jurisprudència I: Legalitat d’ordenança municipal que imposa assegurança de responsabilitat civil i fiança a titulars de certes llicències d’obres

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-La sentència 2114/2009, de 12 de novembre, del Tribunal Superior de Justícia de Madrid –Sala contencioso-administrativa, Secció 2ª- ha admès la legalitat d’una Ordenança municipal (de l’Ajuntament de Madrid) que va imposar l’aportació d’un contracte de responsabilitat civil i una fiança que cobria el cost de reposició als TITULARS DE LLICÈNCIES D’OBRES QUE PUGUIN AFECTAR EL DOMINI PÚBLIC (amb referència expressa a possibles danys a la via pública o a les PERSONES que la utilitzin).

–

2.-La sentència inclou una doctrina favorable a aquesta Ordenança Municipal com a REGLAMENT INDEPENDENT LOCAL, ja que cap norma amb rang de Llei preveia aquestes condicions accessòries.

–

3.-És cert que operen aquí com a habilitants específics la protecció del domini públic local i la seguretat en llocs públics. Ara bé, el cert és que obre una escletxa en la jurisprudència contrària a la imposició per Ordenança municipal d’assegurances de responsabilitat civil (per exemple, en el cas de la telefonia mòbil).

Un comentari més ampli de la sentència a SIBINA TOMÁS, D.: “Crònica de jurisprudència”, a Quaderns de Dret Local, 23, Juny de 2010, pp. 211-212.