«Examination. The ultimate weapon. I have them at gunpoint. They open their arms:
– Examination? Now? It cannot be!
-What lessons are included?
-Everything we have done until today.
It’s been a month and a half since we started classes. I like to take the first exam soon. The exam is the most serious exchange between a teacher and his students. The comments in the classroom or even the exercises you do at home are a reliable enough guide, but the exam is much more so. Between people, paper. Chance is left, as much as possible, aside, and the student and the teacher meet face to face: in the abstract.”
Toni Sala, Little chronicle of a secondary school teacher. (2002).
En aquesta secció consignarem algunes notícies, de vegades substancials i altres cops aparentment marginals, sobre el curs de Dret Administratiu III . Demà comença la competició i és obligat agrair la participació dels alumnes que, als darrers dies, han fet les primeres pràctiques voluntàries dels exàmens orals. En concret: HEMERY, LAGOUT, GOUEZ, ESPARÓ, FISCHER, MAURIAL, LAFONTAINE, MELMAN, DONNIER, BARBIER, CÓMENT, FABRE i RUIZ OÑATE.
Igualment, cal ressaltar que van fer la mateixa feina MARTÍNEZ LÓPEZ, RETAMERO, RUIZ DOMÍNGUEZ, REDONDO, IVARS, PERRIN, BERGLÖF, ELOSEGUI, EGEA i CHEYRIE.
Sólo resiste la UNED, como un jabato. Unos cuantos -en Derecho-hacemos lo que podemos :en Cerdanyola, un puñado en Madrid y un florido grupo en Andalucía. La Universidad española es incapaz de organizar como un trámite normal un elemental examen oral entre sus estudiantes.
Acaba aquest semestre la segona fase del projecte Verba volant -que ja tenia alguns antecedents- i, per a avançar-me a la reunió, se m’acudeixen a rajaploma algunes idees molt sintètiques per a ordenar el discurs. Les columnes del que hem fet són les següents:
Transparència: la manera ideal de reflexionar sobre el sistema seria venir el dijous 1 de juny a les 9 a classe a veure els darrers exàmens orals dels estudiants. Els orals són públics i fins i tot en algun cas hem convidat persones externes al curs (en concret, vice-degans i ex-alumnes). Per cert, en aquestes sessions amb observadors es va recomanar un codi de vestimenta més seriós i la meva suposició és que aquests detalls ajuden al rigor i a la solemnitat.
Tots aprenem de tots. Per primer cop, els alumnes han vist com s’examinen els seus companys, com ho fan els millors i com anem perfeccionant les exposicions.
Pràctica, correcció i maduració. Davant un volum realment elevat d’estudiants que ha de ser avaluats oralment, tenim dues alternatives:
-a)Sistema italià: el professor explica, existeix un manual de referència i l’alumne es presenta a la convocatòria a la qual va preparat. (la de juny o una posterior). Evidentment, aquest sistema seria més còmode per als professors i per a una minoria d’alumnes, però seria menys profitós tenint en compte que la pràctica totalitat dels nois i de les noies no han fet mai un examen oral a la universitat (o potser sols alguna prova aïllada per pujar nota). Una constatació, per cert, tristíssima a una facultat de Dret (que s’ha generalitzat, lamentablement, a una gran part de les facultats espanyoles).
-b) Sistema de perfeccionament progressiu: cal programar un mínim de de tres exàmens orals per alumne. A més, poden realitzar-se proves voluntàries, intervencions complementàries, etc.
4.- “Do you speak Law?” . Empremaquesta frase perquè fem una aposta radical en favor del veritable destinatari de la docència, en favor del treball de l’estudiant. Ens acostem, en certa manera, a la classe d’idiomes. És a dir, no es tracta de que professor llenci grans discursos (alguns sí, és clar), sinó de que parli i lluiti i treballi l’alumne. Això té una implicació contundent que tot seguim concretarem: el que entenem per “explicació” no supera el 20% de de les hores de classe. La resta ja està integrada per les exposicions dels alumnes, amb la correcció, els advertiments, les indicacions i comentaris dels professors. Evidentment, no els hi toca totes les setmanes, ja que les seves intervencions estan programades. Però l’entrada a classe és lliure i pot venir qualsevol alumne (sigui o no del seminari afectat). Lògicament, les notes es comuniquen als alumnes personalment i es publiquen -almenys- les millors (per exemple, les superiors a set o vuit). Es fomenta un sa esperit competitiu (sobre això, podem parlar amb calma), però també el respecte al company. S’aplaudeix després de cada intervenció (regla sagrada).
5.-El material, abans. Cal que l’alumne tingui al seu abast, amb antelació , el programa i materials de l’assignatura. Com s`integren aquests materials?:
-a) Els tradicionals apunts, que han de ser clars i precisos (fins i tot, sovint vam afegir algunes fotografies explicatives).Atenció: és molt important que un 10-20% dels temes estiguin constituïts per una visió general del curs. És a dir, des de la primera setmana l’estudiant ha de tenir un marc global del temari. Així, podrà comprendre autònomament el sentit de les lliçons concretes.
-b) Els manuals: existeixen aspectes concrets que, als apunts, han de deixar-se en blanc, per a permetre que l’estudiant els treballi amb els manuals reconeguts ( i no “a internet”). És dramàtic, però els professors es queixen sovint de la pèrdua de contacte amb els manuals i això és un vici que cal corregir. Cal saber “situar” el tema en els llibres de referència (és una operació elemental en el treball del jurista).
-c) Altres suports: hem utilitzat ja la remesa d’enregistraments (o “podcast”) amb lliçons concretes o informació complementària. En general, els alumnes valoren molt positivament aquests mitjans.
6.- El problema del format.-És cert que hem estat inspirats pel model ideal de les oposicions als cossos més prestigiosos de la funció pública i hem configurat uns discursos de deu minuts (encara que hem permès uns treballs més curts al començament i hem tingut tendència a allargar-los a les fases finals del curs). El termini de preparació és de dos minuts com a màxim (sobre un paper en blanc).
7.-No obstant, pensem que cal baixar a uns temes de 5-6 minuts (però més nombrosos). Això donaria una major agilitat a les exposicions i milloraria el volum total de pràctiques. Es podrien mantenir al final els temes llargs de 10-12 minuts per als aspirants a excel·lent i matrícula d’honor. El temps per a fer l’esquema previ seria d’un minut.
8.- Els paràmetres estan clars i han de ser compresos el primer dia. Són quatre:
3-Capacitat d’ampliació, de noves dades, de consulta als manuals…
4-Elegància expressiva.
De fet, s’observa que, a mesura que avança el curs, van millorant els paràmetres darrers (els professors utilitzen aquesta plantilla comuna i fins i tot podria computar-se numèricament en el futur). Molt important: el primer dia del curs, un alumne de l’any anterior explica el sistema als nous alumnes durant uns vint minuts (en absència del professor, evidentment).
9.- Malgrat les nostres reticències inicials (tant dels professors com dels alumnes) les exposicions s’enregistren (només el so, no la imatge). Això permet que els docents comparin les qualificacions i observin com avança el curs. També és útil a nivell d’impugnacions o revisions (a nivell de classe, les peticions de revisió no superen l’1% tenint en compte tots els cursos on hem aplicat el sistema). El mecanisme ha funcionat molt bé.
10.- Els resultats: els alumnes saben com es prepara una oposició; aprenen a improvisar un discurs precís en un jutjat, davant el contrari o en una reunió o en una assemblea de negociació de convenis col·lectius (un ambient no precisament tranquil); exerciten la memòria i s’expressen de manera precisa (en aquest punt s’ha insistit molt) i dominant un vocabulari; controlen els seus nervis, se superen psicològicament i descobreixen que poden fer una activitat elemental des del punt de vista de les professions jurídiques que -només feia unes setmanes- no podien ni somniar.
Vamos a examinar una premisa incómoda de la mano del profesor Arruñada. El punto de partida es real: tanto la enseñanza pública como la concertada van quedando afectadas por los mismos principios, por el mismo adoctrinamiento e idéntica modorra. La afirmación fuerte del autor es que también la educación privada se va cubriendo con esos lodos. Si decimos que nuestro medio social sobreprotege a los hijos ¿Por qué iba la escuela a ser diferente? El aula como espacio amodorrado, discretamente lúdico, anodino, respetuoso incluso con el desorden y la mala educación…En algún punto, la pintura podría ser excesiva, pero no se aleja demasiado de la realidad. Curiosamente, por mi experiencia, a un grupo entusiasta de alumnos –siempre pocos, siempre creciendo, siempre con la esperanza de que sean más- les encantan los retos, forzar la máquina, salir del líquido amniótico del vientre comunitario que les han tocado. De hecho, son la única esperanza dentro del magma de padres, profesores, administradores y políticos aclimatados en la suave decadencia.
La professora Judith Gifreu exposà el dimecres 12 d’abril al seminari “Innova Dret” el seu ampli projecte de pràctiques dels estudiants de diverses facultats, realitzades de forma interdisciplinar. La idea rau en configurar equips de diverses llicenciatures i oferir un catàleg de treballs a les institucions interessades –principalment, és clar, els Ajuntaments. Aquests grups farien unes pràctiques o una recerca final de grau vinculats a l’Agenda 2030, als objectius de desenvolupament sostenible i a les agendes urbanes.
Amb els criteris mencionats, s’intenta evitar l’estudiant-paracaigudes, que cau en una oficina a fer una feina sense que ni el seu tutor ni ell mateix sàpiguin massa bé què cal fer. Tenint en compte la capacitat de treball de la Dra. Gifreu –que amb un peu llaura i amb l’altre entaula- no tinc cap dubte que el pla serà un èxit. A més, la Judith ja duu molts anys d’escola en el municipalisme català i això li permet situar la labor dels universitaris dins l’oceà administratiu. Fins i tot, els esbossos que ens va explicar tenen un aire de canvi radical que potser no serà fàcil d’encaixar a les graelles burocràtiques. Com m’agradaria recomençar els meus vells estudis i i integrar-me en aquests comandos pacífics de joves que tracten coses diferents i connecten els seus escrits i els seus interrogants!
Comentábamos el otro día en clase (tercero de administración de empresas y Derecho) la necesidad de elegir inmediatamente la profesión futura, el lugar al cual se encaminan los pasos de los estudiantes. Es una carrera muy dirigida a oficios preestablecidos, aunque puede usarse como formación general, ciertamente. Pero, sea lo que sea, hay que metérselo ya en la cabeza, empezar a vivirlo, conectar las asignaturas con la oposición elegida o con la tarea específica como letrado (pero muy en concreto: de empresa, laboralista, civilista…). Otros preferirán crear una actividad empresarial: pues venga, hay que señalarlo por escrito y ponerlo en marcha dentro de un minuto. Eso permite vivir el graduado -el grado, como le llaman ahora- de otra manera: ensamblar cada clase con la vocación, la materia pesada con el temario de la oposición (si se ha optado por eso), la selección de las ramas en función de lo que voy a hacer…Esto vale incluso si se piensa honestamente: “pues yo voy a procurar dar poco golpe y pasarme cinco o seis años a costa del presupuesto público y de lo que vaya pillando en verano”. Fantástico, porque eso facilita elegir las clases que me voy a saltar, el bar adecuado para las timbas de cartas, los colegas y las colegas que me interesa conocer, etc.
Alguien me dirá: “bueno, es que no lo tengo claro ¿Y si luego varío?” No pasa nada, pues claro que cambiará su profesión en el futuro. Como mínimo, se orientará y se reorientará por senderos imprevistos. Vaya usted a saber. Yo mismo seré sustituido en un par de años por el chatGPT. Y seguro que los estudiantes tienen ahora una pareja a la que aman con locura pero que no será el amor de su vida. ¿Dejan de amarla y entregarse por esa razón? Pues claro que no. Hay que vivir a fondo, señoras y señores. Elijan ya su profesión, tómense como máximo veinticuatro horas para comprometerse en una dirección única. Digan “yo voy a ser notario” y empiecen a empalmar la oposición con las materias. Ya verán, además, que se darán cuenta de que, en unos meses, ya podrían ser ustedes los que impartieran la clase.
Pero no es sólo una elección. Es algo más. En el mundo del Derecho, la universidad sólo les dará un vocabulario. La universidad es teorética y es importante, muy importante que sea así. Esto es, como máximo (y es muchísimo) manuales –nada hay más práctico que un viejo manual- y, si acaso, lectura de documentos (sentencias, contratos, liquidaciones recibidas, multas recurridas…). Y nada más. Nunca he creído mucho en los “casos prácticos”, en las probetas de laboratorio sin el aliento de clientes y contrarios (salvo en Derecho romano, por respeto a la tradición: “Ticio vendió a Cayo con promesa de entrega futura…”).
Ustedes han de enfocar el Derecho en los periódicos (la noticia y el follón de hoy es el BOE de mañana), en los juzgados (vayan a ver juicios, por favor, si no pueden ahora por las clases se pasan junio y julio acercándose por las sedes judiciales, profundizando en los rostros de los letrados, las salas, preguntando al conserje cuándo puede entrar en una audiencia pública porque están aprendiendo…). Vayan a aburrirse en plenos municipales que deciden el aumento de las tasas de aparcamiento, hablen con el vecino que conoce a un abogado del Estado, acérquense lo más que puedan a Marta –que es inspectora de Trabajo-, tramiten ante la policía la denuncia de un hurto imaginario (no, eso no), etc. El Derecho está ahí: visiten la biblioteca del Colegio de Abogados (a ver qué hay), abran la web de la asociación de gestores inmobiliarios (a los de ADE y Derecho suelen gustarles estos temas), infórmense en el API de la esquina sobre las condiciones para adquirir un piso hipotético, comenten con sus padres la razón de su alegría en la última declaración de renta, etc. Todas estas pesquisas, contactos e investigaciones reales permitirán que puedan soportar (e incluso entender) profesores pesados, horarios absurdos, clases extrañas… Es la única forma de justificar que vale la pena seguir disfrutando el servicio público de la educación superior mientras fuera, tras las ventanas, alguna abubilla primeriza anuncia el estallido inminente de la primavera.
*APÉNDICE: regalo para los que, en veinticuatro horas, decidan preparar una oposición (aprovechen, de paso, para echar un vistazo a este soberbio blog): “Diario de un opositor a notarías”*.
En sus orígenes, la universidad era, sobre todo, la fundación de una tradición. Los nuevos aprendían de los más antiguos y, llegado el momento, se atrevían a desafiarlos. Se trataba de criar cuervos con método para que sacaran los ojos de una forma civilizada. Esto es, usando la razón y también el agradecimiento por haber caminado a hombros de gigantes.
Por eso hemos impuesto en nuestros cursos la regla de que uno o más alumnos del año anterior expliquen el primer día a sus compañeros cómo fue el curso precedente con ese profesor y esa asignatura. Por supuesto, todo esto se hace a puerta cerrada –como es propio de una auténtica clase- y con el docente fuera y esperando tranquilamente en la cafetería. Bastan quince o veinte minutos. Esto es más que suficiente para que se desgranen informaciones diversas, consejos, trucos, advertencias y críticas. También, claro, para que se ablanden imágenes monstruosas sobre implacables calificaciones (hay que tener en cuenta que los exámenes son orales, según norma ya consolidada).
Evidentemente, cada año traerá novedades y el ritmo del tiempo se impondrá sobre los proyectos iniciales. Sería horrible un curso que respetara el programa al cien por cien, sin permitirse una sorpresa, un desliz o un descubrimiento. Pero la lección de los veteranos asegura la continuidad institucional.
Ciudades, leyes y letras 