Categoría: Domini públic

La llicència municipal, una institució “démodée” (II)

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-Vèiem ahir la reducció que practica la LES sobre el llistat de les venerables llicències municipals. Encara cal consignar un límit complementari en el darrer incís del nou art. 84 bis LRBRL:

“En caso de existencia de licencias o autorizaciones concurrentes entre una entidad local y alguna otra Administración, la entidad local deberá motivar expresamente en la justificación de la necesidad de la autorización o licencia el interés general concreto que se pretende proteger y que éste no se encuentra ya cubierto mediante otra autorización ya existente.”

—

2.- L’art. 41 de la LES afegeix un art. 84 ter LRBRL per a fer entrar per la porta gran a la comunicació i a la verificació posterior:

.

“Cuando el ejercicio de actividades no precise autorización habilitante y previa, las Entidades locales deberán establecer y planificar los procedimientos de comunicación necesarios, así como los de verificación posterior del cumplimiento de los requisitos precisos para el ejericio de la misma por los interesados previstos en la legislación sectorial.”

—

La necessària distinció, no sempre fàcil, entre medi ambient i urbanisme,

.

3.- Veurem demà el règim transitori establert per la Disposició Addicional vuitena de la LES en relació a l’estatut de les llicències municipals.

De moment, però, cal apuntar a títol d’exemple que una gran part de les llicències urbanístiques ja no tindrien base legal en el futur.  En efecte, als darrers anys ha predominat una concepció àmplia de la normativa urbanística  (al final, fins i tot s’hi ha encabit disposicions relatives a igualtat o discriminació positiva de gènere). Molt sovint, el Pla urbanístic inclou regles de política econòmica, planificació comercial, criteris estètics o arquitectònics peculiars, exigències per a assegurar la cohesió social, etc.

Els motius enumerats ja no tindrien acollida a l’estricte llistat de l’art. 84 bis LRBRL (on sí entrarien, com hem vist, el medi ambient o el patrimoni històrico-artístic).

La llicència municipal, una institució «démodée» (I)

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-Les darreres reformes de la Llei de Règim Jurídic de les Administracions Públiques i del Procediment Administratiu Comú (LRJPAC) ja havien donat passes en aquest sentit. L’objectiu final és una Administració Pública:

.

-Que no imposi controls previs sobre les activitats dels particulars, excepte “raons imperioses d’interès general”.

-I, si cal establir restriccions, han de preferir-se les fórmules de limitació a posteriori.

.

Es tracta, per tant, d’un esquema basat en l’autorresponsabilitat i en el qual han de jugar un gran paper les entitats col·laboradores de l’Administració (d’anàlisi, de certificació,etc.) i els tècnics i professionals particulars competents.

—

2.- La Llei d’Economia Sostenible (LES) estableix al seu article 41 un nou article 84 bis de la Llei Reguladora de les Bases del Règim Local (LRBRL). En síntesi, aquest precepte proclama el següent:

.

2.1.-Amb caràcter general, “el ejercicio de actividades no se someterá a la obtención de licencia u otro medio de control preventivo”.

.

2.2.- No obstant, es podran sotmetre  –facultativament– a llicència o control preventiu les activitats que afectin:

.

-La protecció del medi ambient.

-La protecció del patrimoni històrico-artístic.

-La seguretat o la salut públiques.

-O que impliquin l’ús privatiu i ocupació dels béns de domini públic (¿significa això que desapareix la llicència dels usos no privatius com, per exemple, les terrasses dels bars o altres ocupacions que permeten un ús compatible dels altres administrats?)

—

3.-Ara bé, fins i tot en els casos indicats la decisió de submissió a llicència:

.

-Ha d’estar justificada.

-Ha de ser proporcionada.

Examinarem demà algun límit que encara ha de patir l’establiment de llicència i esbrinarem les conseqüències de la nova regulació.

—

.-Balneari de  La Palma, a Cadis, que data de començaments del segle XX. Fou declarat Bé d’Interès Cultural el 1990. En el camp del patrimoni històrico-artístic, la llicència té plena base legal. Fotografia del quadern de viatge de Paco Piniella (amb autorització de l’autor).

Nova i exigent regulació per a les aigües minerals naturals i per a les aigües de brollador (i II).

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.- El RD 1798/2010, de 30 de desembre, ha matisat el procediment d’autorització aplicable a l’explotació de les aigües minerals naturals i de les aigües de brollador (“aguas de manantial”).

Exposarem tot seguit els tràmits de forma sintètica:

– Primer: sol·licitud de declaració de l’aigua com a aigua mineral natural o com a aigua de brollador (que són les dues categories legals previstes).

Aquesta sol·licitud serà resolta per l’autoritat minera competent de la Comunitat Autònoma. La resolució final serà una declaració motivada que, en cas favorable, es publicarà al BOE i al diari oficial de la Comunitat Autònoma corresponent.

– Segon: un cop publicada la precedent declaració de l’aigua, caldrà sol·licitar l’autorització d’aprofitament del brollador o captació subterrània. Serà resolta per l’autoritat minera competent de la Comunitat Autònoma, d’acord amb els preceptes de la Llei de Mines (especialment, arts. 24 i ss.). Cal assenyalar el següent:

-L’Administració Pública ha de concedir el dret preferent a l’aprofitament d’aigües minerals a qui fos el seu propietari en el moment de la declaració de la seva condició mineral (aigua mineral natural o aigua de brollador). Aquest propietari pot cedir l’aprofitament a tercers.

-Si es tracta de deus situades en terrenys de domini públic, l’aprofitament correspondrà a la persona que hagués instat l’expedient. En aquest cas, l’aprofitament s’atorgarà mitjançant una específica concessió administrativa (art. 27.3 de la Llei de Mines).

-Dins la documentació per a obtenir l’autorització cal ressaltar, entre d’altres, el projecte general d’aprofitament, el pressupost d’inversions i l’estudi econòmic, així com la justificació d’un possible perímetre de protecció.

-En cas de denegació o manca d’exercici del dret d’aprofitament atorgat, l’Administració podrà convocar un concurs públic per a concedir l’aprofitament.

-Si l’autorització o la concessió (per exemple, en el perímetre de protecció) afecten a tercers, el titular estarà obligat a indemnitzar-los. En cas de desavinença, podrà sol·licitar l’aplicació de la Llei d’Expropiació Forçosa si l’aigua ha estat declarada d’utilitat pública. En aquest cas, per tant, es constituiria en beneficiari de l’expropiació.

-L’autorització d’aprofitament es publicarà al BOE.

–

2.-Un cop efectuada aquesta última publicació, la intervenció administrativa es manté amb l’obligació d’inscripció  de les aigües al Registre Sanitari d’Aliments.  En el cas de les aigües minerals naturals, aquesta inscripció serà requisit imprescindible per a la seva inclusió a la llista d’aigües minerals reconegudes (que es comunica a la Comissió Europea i es publica al DOUE).

–

3.- El Reial Decret regula de forma primmirada el règim d’autocontrol de les aigües per l’explotador i estableix l’obligació d’interrupció immediata de l’activitat en cas de que es detecti contaminació. També hi ha una referència, lògicament, a la inspecció administrativa i al règim sancionador.

Recordeu, en fi, que, d’acord amb el darrer incís de l’art. 5.1 del Decret, “en los locales de hostelería y/o restauración, los envases deben abrirse en presencia del consumidor”.

Nova i exigent regulació per a les aigües minerals naturals i per a les aigües de brollador (I).

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-El recent RD 1798/2010, de 30 de desembre, ha regulat “la explotación y comercialización de aguas minerales naturales y aguas de manantial envasadas para consumo humano”. És un sector d’extraordinària importància econòmica i realment rellevant a la nostra vida quotidiana.

El nou Decret s’aplica a les aigües extretes del subsòl del territori del Regne d’Espanya, però les seves exigències sanitàries, de composició i d’etiquetatge també vinculen les aigües minerals dels altres Estats de la Unió Europea i fins i tot de països tercers.

–

2.- Especial rellevància jurídica té el règim transitori. Les aigües minerals i naturals ja existents hauran d’adaptar les seves característiques generals als nous paràmetres normatius (es tracta, entre d’altres, de l’annex I, relatiu a la quantitat de microorganismes, dades químiques, de puresa, etc.). Això es concreta en un precepte jurídicament contundent i molt interessant: poden regir els paràmetres preexistents fins a l’exhauriment d’existències. En concret, la Disposició Transitòria primera estipula el següent:

“Prórroga de comercialización

Las aguas minerales naturales y aguas de manantial, comercializadas o etiquetadas conforme a la legislación vigente con anterioridad a la entrada en vigor de este real decreto, podrán comercializarse hasta agotar existencias, aunque no se ajusten a lo dispuesto en el mismo.”

–

3.- Diferent de les qualitats pròpies de l’aigua que es distribueix són els requisits per a obtenir les autoritzacions prèvies a l’extracció i comercialització de l’aigua. En aquest cas, sí que es permet que, en els procediments iniciats abans de l’entrada en vigor del RD 1798/2010, es pugui aplicar la normativa autoritzatòria anterior (RD 1074/2002, de 18 d’octubre).

Exposarem demà aquest peculiar nou règim d’autorització, que encara manté com a guia la important Llei de Mines del 1973. En principi, cal entendre que els operadors amb les llicències ja obtingudes no hauran de renovar automàticament els permisos vigents, però sí hauran d’adaptar-se a les noves regles sanitàries, de qualitat i d’etiquetatge. L’art. 1.4.indica que “este real decreto obliga a todos los operadores de aguas minerales naturales y aguas de manantial” i  l’art. 3.1.2on preveu la revocació de  llicències per incompliment de les exigències legals.

—

(.-*Real Decreto 1798/2010, de 30 de diciembre, por el que se regula la explotación y comercialización de aguas minerales naturales y aguas de manantial envasadas para consumo humano.

http://www.boe.es/diario_boe/txt.php?id=BOE-A-2011-971)

A diferència del que pensava Espronceda, el mar sí estava programat: Llei estatal 41/2010, de protecció del medi marí.

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-La llei indicada incorpora a l’ordenament jurídic espanyol la directiva 2008/56/CE, de 17 de juny, que estableix un marc d’acció comunitària per a la política del medi marí. Podeu consultar-la a:

PDF (BOE-A-2010-20050 – 25 págs. – 414 KB)

D’acord amb l’article 132.2 de la Constitució, el mar territorial, els recursos naturals de la zona econòmica i la plataforma continental són béns de domini públic estatal. D’acord amb això, l’art. 1.2 de la Llei considera que els recursos del medi marí són béns de domini públic.

La Llei és d’aplicació a totes les aigües marines, inclosos el llit, el subsòl i els recursos naturals, sotmesos a sobirania o jurisdicció espanyola (art. 2.2). No s’aplica a les activitats de defensa o seguretat nacional (sense perjudici de que aquestes es compatibilitzin amb els objectius de la Llei).

–

2.-El punt de partida és un ús comú general per a tots els usos compatibles amb el bé, sense perjudici de que les Comunitats Autònomes puguin establir normes addicionals de protecció del medi ambient.

Fora d’aquesta situació, les activitats que afectin el medi marí (que poden ser d’execució d’obres o instal·lacions, dipòsits de matèries o abocaments) requeriran informe favorable del Ministeri de Medi Ambient.

La clau de la Llei és, precisament, la planificació d’objectius ambientals i, per tant, de compatibilitat d’usos, que portarà a terme l’Administració Pública (principalment, l’Administració de l’Estat). Això es concreta en l’elaboració d’”Estratègies marines” o plans i programes a partir d’unes demarcacions territorials d’origen geogràfic (regió del Atlàntic nororiental i regió del Mar Mediterrani). També es preveu de forma primmirada la creació d’una “Red de Áreas Marinas Protegidas de España”.

–

3.-En matèria de sancions, la Llei es remet a la legislació sectorial corresponent. La responsabilitat davant el dany ambiental quedarà regulada per la Llei 26/2007, de 23 d’octubre, de Responsabilitat Mediambiental.

És important l’avís que fa el  número 2 de la Disposició Addicional tercera (especialment rellevant per a les Comunitats Autònomes):

“3. Las Administraciones Públicas y cualesquiera otras entidades integrantes del sector público que, en el ejercicio de sus competencias, incumplieran lo dispuesto en esta ley respecto a obligaciones derivadas de normas del derecho de la Unión Europea, dando lugar a que el Reino de España sea sancionado por las instituciones europeas asumirán, en la parte que les sea imputable, las responsabilidades que se devenguen de tal incumplimiento, de conformidad con lo previsto en esta disposición y en las de carácter reglamentario que, en desarrollo y ejecución de la misma, se dicten.”

Per últim, tenim el gust de recordar que Lucía CASADO , destacada col·lega en el camp del Dret Administratiu a casa nostra, és l’especialista declarat en aquesta matèria. Principalment, amb els seus llibres Los vertidos en aguas continentales. Las técnicas de intervención administrativa (Comares, 2004) i La regulación de los vertidos en aguas continentales en el Derecho comunitario. Hacia un enfoque ambiental y global en la protección de las aguas (Cedecs, 2005).

Nou sector miner sota regulació administrativa: l’emmagatzemament geològic de diòxid de carboni (Llei 40/2010).

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-La Unió Europea ha dictat una abundant normativa en matèria d’energia i canvi climàtic. Malgrat que el cert és que els negacionistes van guanyant terreny, és desitjable que la reducció de la contaminació atmosfèrica segueixi sent un objectiu rellevant de la legislació. En aquest sentit, destaquen les esperances dipositades en el nou procediment tècnic descrit a la recent Llei estatal 40/2010, de 29 de desembre, d’emmagatzemament geològic de diòxid de carboni. En concret, la seva Exposició de Motius es refereix a que:

“La captura y almacenamiento de carbono consiste en captar el dióxido de carbono (CO2) emitido por las instalaciones industriales, transportarlo a un emplazamiento de almacenamiento y finalmente inyectarlo y confinarlo en una formación geológica subterránea adecuada, con vista a su almacenamiento permanente.”

Ho podeu veure a PDF (BOE-A-2010-20049 – 45 págs. – 772 KB)

–

2.- La Llei articula, per tant, un nou sector econòmic, relatiu a l’emmagatzemament geològic de diòxid de carboni.

El punt de partida és la qualificació  com a domini públic estatal de les formacions geològiques  que serveixin per a allotjar aquests gasos (art. 3).

El Ministeri d’Indústria, Turisme i comerç atorgarà:

-Els permisos d’investigació quan afectin a l’àmbit territorial de més d’una Comunitat Autònoma o al subsòl marí.

-Les concessions d’emmagatzemament.

D’acord amb els criteris tradicionals de la legislació de mines, el titular d’un permís d’investigació que ha obtingut un resultat positiu té prioritat per a l’obtenció de la concessió.

Els titulars dels llocs d’emmagatzemament  podran exigir un preu per la seva utilització, respectant els principis de transparència i no discriminació. El règim retributiu de les xarxes de transport al lloc d’emmagatzemament serà establert pel Ministeri d’Indústria, Turisme i Comerç.

–

3.- Seguint una tècnica de la qual el legislador estatal està abusant darrerament, s’incorporen a les disposicions finals diverses modificacions de normes sense cap relació material amb la Llei 40/2010. De fet, la única fórmula que permetrà a l’operador jurídic detectar aquestes variacions serà la base de dades ordenada per computador. Això planteja problemes realment peculiars en la relació Dret-informàtica. Bé, en síntesi, avisem de les següents reformes:

-Llei de l’Impost sobre Successions i Donacions (autoliquidació obligatòria).

-Llei del Cadastre Immobiliari (entre altres aspectes, procediments de valoració col·lectiva).

-Llei de l’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques i Llei de l’Impost sobre Societats, sobre la Renda de no Residents i sobre el Patrimoni (rendiments derivats de les Institucions d’Inversió Col·lectiva).

-Llei de l’Impost de Societats (efectes de les reduccions de capital).

Wikileaks i les misèries del periodisme jurídic

~ Joan Amenós ~ 2 comentarios

1.-Arcadi Espada és, sens dubte, una de les millors plomes del periodisme espanyol actual. Fa pocs dies, al seu blog, plantejava una interessant qüestió amb contingut jurídic (de fet, les valoracions jurídiques d’Espada solen ser molt encertades). Segons sembla, els primers destil·ladors de la documentació de Wikileaks han considerat –potser a causa  d’una mala traducció- que l’Estat Espanyol va intentar intercanviar amb els Estats Units un quadre que reivindica un ciutadà nord-americà –cas Cassirer- pel tresor obtingut per una empresa nord-americana  i que s’allotjava a un vaixell espanyol enfonsat  a l’Atlàntic –cas Odissey-.

–

2.-El cas Cassirer –potser més interessant- arrenca de la venda a preu irrisori d’un quadre de gran valor d’un jueu alemany a les SS per a aconseguir uns visats per a Anglaterra per a la seva família. El titular del quadre –Cassirer- va considerar que aquest quadre estava afectat per determinats acords internacionals –també firmats per Espanya- destinats a la recuperació i entrega als legítims propietaris de les obres d’art incautades durant el règim nazi. Recomano la lectura de l’article sobre aquesta qüestió a la web de la Commission for Art Recovery (http://www.comartrecovery.org/).

–

3.-Arcadi Espada indica que, segons el fragment de Wikileaks transcrit, no va haver cap canvi ni es va plantejar directament, malgrat que certa premsa espanyola ja ha considerat que el troc era imminent. Més aviat, el que queda clar a les “revelacions” és l’existència de dos processos judicials separats sobre els quals és lògic que ambdós Estats iniciïn converses diplomàtiques. A més, els representats espanyols “agafats en fals” operen correctament quan plantegen les dificultats jurídiques de la negociació: inexistència de sentència favorable a Cassirer, atribució de la titularitat del quadre a la Fundació Thyssen-Bornemisza, etc.

No hi havia cap cosa rara des del moment en que, com Espada assenyala, els dos procediments apareixen citats de forma correlativa a la Memòria de l’Advocacia General de l’Estat del 2008 (p. 23).

Però, és clar, reflexionar sobre tot això, consultar les darreres sentències (accessibles a la xarxa) i obtenir informació sobre el moment processal de cada cas és molt més avorrit que acudir a Wikileaks com a “rincón del vago”.

(Podeu llegir l’article d’Arcadi Espada a:

http://www.elmundo.es/blogs/elmundo/elmundopordentro/2010/12/09/en-el-fantastico-reino-de-wikileaks.html)

Crònica de jurisprudència I: Legalitat d’ordenança municipal que imposa assegurança de responsabilitat civil i fiança a titulars de certes llicències d’obres

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-La sentència 2114/2009, de 12 de novembre, del Tribunal Superior de Justícia de Madrid –Sala contencioso-administrativa, Secció 2ª- ha admès la legalitat d’una Ordenança municipal (de l’Ajuntament de Madrid) que va imposar l’aportació d’un contracte de responsabilitat civil i una fiança que cobria el cost de reposició als TITULARS DE LLICÈNCIES D’OBRES QUE PUGUIN AFECTAR EL DOMINI PÚBLIC (amb referència expressa a possibles danys a la via pública o a les PERSONES que la utilitzin).

–

2.-La sentència inclou una doctrina favorable a aquesta Ordenança Municipal com a REGLAMENT INDEPENDENT LOCAL, ja que cap norma amb rang de Llei preveia aquestes condicions accessòries.

–

3.-És cert que operen aquí com a habilitants específics la protecció del domini públic local i la seguretat en llocs públics. Ara bé, el cert és que obre una escletxa en la jurisprudència contrària a la imposició per Ordenança municipal d’assegurances de responsabilitat civil (per exemple, en el cas de la telefonia mòbil).

Un comentari més ampli de la sentència a SIBINA TOMÁS, D.: “Crònica de jurisprudència”, a Quaderns de Dret Local, 23, Juny de 2010, pp. 211-212.