Dret i veritat

17 de enero de 2012 ~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-L’autodenominada “ciència jurídica” és, en realitat, una pseudociència o, en el millor dels casos, un coneixement especialitzat amb un vocabulari depurat que ni de lluny pot plantejar lleis generals –com ho fan la física i la biologia, o les matemàtiques i la lògica- (HERNÁNDEZ MARÍN).

—

2.-Al meu entendre, les argumentacions jurídiques són una branca de la retòrica. La retòrica és l’art o tècnica de convèncer un auditori. Encara que, amb més precisió, es pot concretar que, en el món del Dret, aquest auditori és normalment una autoritat investida de poder formal: un jutge, un Tribunal, un alcalde, un ministre…Altres vegades, aquest auditori és, simplement, un públic més o menys especialitzat o interessat (per exemple, els advocats o els estudiants quan llegeixen una obra doctrinal).

—

3.-Això implica que, en el debat jurídic, s’empren de vegades arguments lògics o filològics, però també màximes de dubtosa coherència (per exemple, “qui pot el més, pot el menys”) o proclamacions sentimentals o polítiques amb l’esperança de convèncer el subjecte que ha de decidir. Com deia el ja clàssic processalista MAJADA, el jurista no és un geòmetra, sinó que parla al cor del jutge.

Aquesta peculiar relació del Dret amb la veritat (que poc importa, ja que no és la finalitat del discurs) té el seu màxim exponent en l’advocat i en la seva actuació el procediment penal. En aquests casos, ningú reclama que es digui la veritat (excepte en el cas de testimonis i perits). I això s’entén, precisament, com una garantia il·lustrada i liberal.

El tema és apassionant i encara ho és més quan s’acudeix al cas concret de la història del ciutadà nord-americà Stephen Class, que evocava Arcadi Espada als seus diaris fa uns dies, amb aquest suggeridor títol: “El diablo, abogado”.

Altre cop sobre modificació de normes i tècnica legislativa

11 de enero de 201211 de enero de 2012 ~ Joan Amenós ~ 2 comentarios

1.-Els reis ens han deixat –com cada any-una munió de reformes. Alguns han tingut una dosi extra de carbó (per exemple, els deutors tributaris per l’IRPF). Aquest allau típic de final d’any (entre Santa Llúcia i Reis, més o menys) em fa imaginar la possibilitat d’establir un calendari de Grans Reformes que fos fix cada any (per exemple, els darrers quinze dies de desembre). Això deixaria l’ordenament estable la resta de l’any (almenys, a nivell de normes amb rang de llei estatals i autonòmiques). Quin plaer, dedicar onze mesos i mig a estudiar les modificacions promulgades amb la seguretat de que res no es mou!

—

2.-Bromes apart, he estat aquests dies passejant amb el mestre QUINTERO OLIVARES i el seu incisiu La enseñanza del Derecho en la encrucijada. Derecho académico, docència universitaria y mundo professional.

El penalista ens proposa admetre la realitat del canvi de lleis (que també ha sofert força el Codi Penal als darrers vint anys):

“La “inestabilidad” de un sistema legal, por otra parte, es algo que no tiene nada que ver con la bondad o maldad de las leyes que se incorporan. La contínua modificación puede, por lo tanto, ser comprendida, sin perjuicio de que muchas veces no estemos conformes con lo que se añade o se suprime, ni menos aún con la imagen que se ofrece del recurso a la ley penal como purga de Benito que todo resolverá. Pero eso no afecta al hecho esencial: la modificación de las leyes, más o menos frecuente, hay que tomarla como consubstancial al derecho. En cambio, el estatismo del sistema legal ha de verse como una anormalidad.”

—

3.-Dit això, li agafo una idea elemental de tècnica legislativa. En concret –parlant del Codi Penal- suggereix reduir la seva extensió i distingir entre un Codi Penal “autèntic” o Llei General i normes penals especials, que patirien transformacions més accelerades a causa de la seva temàtica (medi ambient, delictes econòmiques, trànsit, etc.).

En certa manera, això s’intenta respectar a les principals lleis administratives (la vigent Llei estatal del Sòl podria ser un bon cas, encara que forçat per la reduïda extensió de la competència estatal). Ara bé, hem de reconèixer que cada dia ens allunyem més, per exemple, de la senzillesa i claredat que tenia la Llei de Procediment Administratiu de 1958. Un text amb aquesta factura seria suficient per a regular el procediment administratiu. La degradació també és perceptible si compareu la Llei General Tributària de 1963 i la baluerna en què s’està convertint l’actual LGT.

*Font: Klara’s Street

Les lleis catalanes de promoció de l’activitat econòmica, de simplificació i millorament de la regulació normativa i de reestructuració del sector públic.

9 de enero de 20129 de enero de 2012 ~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-El DOGC acomiada l’any el 30 de desembre amb tres lleis que modifiquen desenes de lleis precedents. En concret:

-LLEI 9/2011, del 29 de desembre, de promoció de l’activitat econòmica.

-LLEI 10/2011, del 29 de desembre, de simplificació i millorament de la regulació normativa.

-LLEI 11/2011, del 29 de desembre, de reestructuració del sector públic per a agilitar l’activitat administrativa.

—

2.-Haurem d’analitzar amb calma aquests dies les variacions introduïdes. D’entrada, però, s’observa una millor sistemàtica que a les lleis anteriors estatals i autonòmiques sobre el mateix objectiu.

Així, per exemple, la Llei de promoció de l’activitat econòmica distingeix entre l’àmbit agrari, l’àmbit econòmic, l’àmbit sanitari, l’àmbit del territori,…

—

3.-Altres vegades hem examinat aquí els problemes que deriven d’aquesta mena de lleis. Lamentablement, ja són una realitat (tan desagradable i inevitable com la llei de la gravetat: formen part de l’essència de l’Estat com a fórmula de dominació).

Entre els inconvenients que genera aquest mètode normatiu, cal assenyalar el conegut objectiu d’amagar el debat públic sobre canvis que, aparentment, són “detallats”, però que el legislador ja sap que tindran “efectes secundaris” devastadors.

Un exemple: la desaparició de la definició legal d’establiment comercial singular. En aquest cas, curiosament, redueix la “densitat de la regulació”. Una cosa rara, realment. A la pràctica, augmenta la discrecionalitat administrativa, que ja no ha de lligar-se a les pautes legals, sinó que podrà abusar de la vaguetat de la noció d’ “establiment comercial singular”.

Us deixo els dos textos legals:

TEXT DE LA LLEI 9/2011, DE PROMOCIÓ DE L’ACTIVITAT ECONÒMICA

Article 112

Modificació de l’article 6 del Decret llei 1/2009

Es modifica la lletra b de l’apartat 1 de l’article 6 del Decret llei 1/2009, que resta

redactada de la manera següent:

“b) Per raó de la singularitat de l’establiment

”Establiments comercials singulars (ECS): els establiments de venda a l’engròs,

els establiments dedicats essencialment a la venda d’automoció i carburants, d’embarcacions

i altres vehicles, de maquinària, de materials per a la construcció i articles

de sanejament, de pirotècnia, i els centres de jardineria i els vivers.

”Els establiments comercials singulars es classifiquen en petits establiments

comercials (PEC), mitjans establiments comercials (MEC), grans establiments

comercials (GEC) i grans establiments comercials territorials (GECT), d’acord

amb els trams de superfície que estableix la lletra a.”

TEXT DEL DECRET LLEI 1/2009, D’ORDENACIÓ DELS EQUIPAMENTS COMERCIALS.

“b) Per raó de singularitat de l’establiment

Establiments comercials singulars (ECS): establiments comercials que presenten una sèrie de particularitats, entre d’altres, en l’exercici de l’activitat, per la clientela a què es dirigeixen, per la freqüència de compra dels seus productes, per la vinculació de l’activitat en l’entorn on es du a terme, per la necessitat de més superfície pel que fa als articles exposats i el seu volum.[DESAPAREIX LA DEFINICIÓ LEGAL!]

Són establiments comercials singulars els establiments de venda a l’engròs, els establiments dedicats essencialment a la venda d’automoció i carburants, d’embarcacions i altres vehicles, de maquinària, de materials per a la construcció i articles de sanejament, i els centres de jardineria i vivers.

Els establiments comercials singulars, també es classifiquen en petits establiments comercials, mitjans establiments comercials, grans establiments comercials i grans establiments comercials territorials, d’acord amb els trams de superfície establerts en el punt 1 d’aquest article 6.

Establiments comercials no singulars (ECNS): la resta d’establiments comercials.

“b) Per raó de la singularitat de l’establiment

”Establiments comercials singulars (ECS): els establiments de venda a l’engròs,

els establiments dedicats essencialment a la venda d’automoció i carburants, d’embarcacions

i altres vehicles, de maquinària, de materials per a la construcció i articles

de sanejament, de pirotècnia, i els centres de jardineria i els vivers.

”Els establiments comercials singulars es classifiquen en petits establiments

comercials (PEC), mitjans establiments comercials (MEC), grans establiments

comercials (GEC) i grans establiments comercials territorials (GECT), d’acord

amb els trams de superfície que estableix la lletra a.”

“Llei Òmnibus” o “Llei Bagul”? (i II)

9 de junio de 20119 de junio de 2011 ~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

first computer The Evolution of Computers

1.- La derogació expressa és un mecanisme còmode de depuració de l’ordenament. Però deixa tants dubtes i inquietuds en el legislador que, al final, acaba emprant també la derogació tàcita.

La derogació tàcita és el paradís dels jutges, juristes i picaplets. Tècnicament, és una operació senzilla i, si existeix contradicció entre la nova norma i la precedent, es produeix la derogació.

—-

2.- Ara bé, la regla de contradicció entre normes no està definida des del punt de vista lògic i no segueix cap paràmetre científic (ja sigui matemàtic o de la més humil filosofia del llenguatge). En conseqüència, les demandes i les sentències són un festival de “raonaments” retòrics o sentimentals, de referències històriques d’anar per casa, de “lógica parda” i de refranys recollits per Joan Amades. L’objectiu és convèncer un altre operador (principalment, el jutge, però també pot ser una autoritat administrativa, la part contrària, el client…). La veritat no és important. En això, hem d’admetre que tenien raó els sofistes.

—-

3.- Fa ja molts anys, el catedràtic de Filosofia del Dret Rafael Hernández Marín imaginava una “MÀQUINA DE L’ORDENAMENT”. Per a introduir normes en ella, el Parlament tindria una clau ben grossa i el Govern una de més petita (es podrien distribuir altres per a les Comunitats Autònomes, per a la Unió Europea, etc.).

Quan un operador volgués introduir una norma per a la qual no és competent, la màquina ho impediria. Igualment, un cop la norma estigués dins la màquina, quedarien expulsades les normes contradictòries del passat o d’autoritats inferiors.

Era una petita broma que el mestre ens regalava però, mirat amb perspectiva, potser no estem tan lluny. La màquina permetria aprovar sense problemes i a dojo Lleis d’Economia Sostenible i Lleis òmnibus.

Mentrestant, seguirem jugant a “L’advocat cec”. En efecte, se li tapen els ulls a l’advocat, se li donen unes quantes voltes, se li treu la bena i després li preguntem: quina norma està vigent? Al voltant, les Lleis òmnibus, les refoses i les lleis d’acompanyament riuen i s’esmunyen…

“Llei Òmnibus” o “Llei Bagul”? (I)

8 de junio de 20118 de junio de 2011 ~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.- Als darrers dies, la premsa ha informat de que el Govern català està preparant un projecte de “Llei òmnibus”, que inclouria matèries tan diverses com medi ambient, habitatge, sanitat, urbanisme, política econòmica, etc.

El model, segons sembla, seria similar al de la Llei estatal d’Economia Sostenible, tan caòtica i esfilagarsada (i que ja hem tractat aquí diverses vegades). Es confirmaria així la dita andalusa “To se pega menos lo bonico”.

—

2.- Aquesta mena de lleis tenen el seu antecedent immediat en les Lleis de pressupostos i d’acompanyament de pressupostos que, al voltant dels anys noranta del passat segle, començaren a plantejar seriosos problemes de seguretat jurídica.

Des de fa uns mesos, observem que el ritme imposat per les ràpides reformes econòmiques ha donat una empenta renovada al Decret-Llei. Pel que fa la Llei ordinària, com hem dit, el seu contingut és cada cop més heterogeni i ja és normal que al cos de l’articulat es tracti una qüestió i, a les disposicions addicionals, s’ “aprofiti” per a posar al dia matèries que no tenen res a veure amb la Llei.

—

3.- Dit això, s’extreuen dues conseqüències. La primera, més banal, ens indica que el treball del jurista és actualment impossible sense els mitjans informàtics. La segona, més discutible, ens aboca a una hipòtesi d’informatització completa del raonament jurídic.

Ampliació a altres entitats de l’exoneració de fiança en el contracte d’arrendament que gaudeix l’Administració Pública.

29 de diciembre de 20107 de febrero de 2011 ~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-La Llei de Pressupostos de l’Estat per a l’any 2011 ha modificat l’art. 36.6 de la vigent Llei d’Arrendaments urbans. Aquest article enumera les entitats que estan exonerades de fiança en el contracte d’arrendament regulat per la indicada Llei. La novetat de la Llei consisteix en equiparar en aquest avantatge legal a les Mútues d’Accident de Treball i Malalties Professionals de la Seguretat Social:

“6. Quedan exceptuadas de la obligación de prestar fianza la Administración General del Estado, las Administraciones de las Comunidades Autónomas y las entidades que integran la Administración Local, los organismos autónomos, las entidades públicas empresariales y demás entes públicos vinculados o dependientes de ellas, y las Mutuas de Accidentes de Trabajo y Enfermedades Profesionales de la Seguridad Social en su función pública de colaboración en la gestión de la Seguridad Social, así como sus Centros y Entidades Mancomunados, cuando la renta haya de ser satisfecha con cargo a sus respectivos presupuestos.”.

–

2.-La modificació no és un pur capritx, sinó que es justifica en una línia de creixent intervenció administrativa sobre les mútues. De fet, la Llei de Pressupostos citada reforma diversos preceptes del Text Refós de la Llei General de la Seguretat Social en el sentit d’incrementar –encara més- les potestats de control administratiu sobre les precitades mútues. Per exemple, les variacions operen en aquests camps:

–Reposició de reserves obligatòries ordenada per l’Administració a través de derrames obligatòries entre els associats.

–Determinació legal de les finalitats a les quals serviran els excessos de resultat econòmic positiu un cop cobertes les reserves reglamentàries.

–Redacció més àmplia dels supòsits de fet que justifiquen l’adopció de mesures cautelars interventores de l’Administració. En concret, el nou art. 74.1.b) del Text Refós de la Llei General de la Seguretat Social es refereix a:

“Situaciones de hecho, deducidas de comprobaciones efectuadas por la Administración, que determinen desequilibrio económico-financiero que ponga en peligro la solvencia o liquidez de la entidad, los intereses de los mutualistas y beneficiarios o el incumplimiento de las obligaciones contraídas, así como la insuficiencia o irregularidad de la contabilidad o administración, en términos que impidan conocer la situación de la entidad.”

–

3.-Referència:

http://www.boe.es/diario_boe/txt.php?id=BOE-A-2010-19703

Dret Públic 2 – Fugida del Dret Administratiu, 1.

9 de diciembre de 20107 de febrero de 2011 ~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-La jornada començava amb un gran gol de la privatització i fugida del Dret Administratiu, ja que l’art. 7.1 del R.Decret Llei 13/2010 disposava la creació de la societat mercantil “Aena Aeropuertos SA”, que s’encarregarà de la gestió i explotació de serveis aeroportuaris. És cert que l’entitat pública empresarial AENA conservarà la majoria del seu capital, però pot alienar la resta d’acord amb el que estableix la Llei de Patrimoni de les Administracions Públiques. Pocs podien preveure aquest renaixement de les societats mixtes després de la depuració liberal del canvi de segle.

–

2.-Empatava però el Dret Públic –gràcies a la pressió de la normativa europea- amb l’aplicació al nou ens de la normativa pública de contractació (amb els matisos que preveu, però, l’art. 8.a) del Decret-Llei citat). Cal indicar, no obstant, que una gran quantitat dels serveis que observem a un aeroport ja estan concedits a entitats privades a través de diverses fórmules contractuals.

–

3.- El gol definitiu es veia venir des de divendres, ja que el Decret-Llei citat va sotmetre els controladors de trànsit aeri “a la dirección del Ministerio de Defensa quien asumirá su organización, planificación, supervisión y control.” És a dir, ja s’obria pas un règim de jerarquia reforçada en el camp dels controladors civils del trànsit aeri.

El remat decisiu va venir amb l’art. 3 del Reaial Decret 1673/2010, de dissabte, que va declarar l’estat d’alarma per a la normalització del servei públic essencial del transport aeri. L’art. 3 considerava els controladors personal militar i, per tant, “sometidos a las autoridades designadas en el presente real decreto [militars] y a las leyes penales y disiciplinarias militares.”

Es radicalitza, per tant, la perspectiva liberal clàssica: incapacitat gestora de l’Estat i reforçament de la seva funció disciplinària mitjançant un Dret Públic de prerrogatives.