“Deep America” i Vella Europa. Ciutats i comerços (II).

  

 

 

*

 1.-El vigent Decret-llei 1/2009, d’ordenació dels equipaments comercials, ha estat modificat, en primer lloc, en els següents aspectes:

 

———a)Desaparició de la definició àmplia d’”establiment comercial singular”, cosa que sembla reduir-los exclusivament a les categories que ja apareixen a l’article. És a dir:

 

-Establiments de venda a l’engròs.

-Establiments dedicats essencialment a la venda d’automoció i carburants, d’embarcacions i altres vehicles, de maquinària, de materials per ala construcció i articles de sanejament i de pirotècnia.

-Centres de jardineria i vivers.

 

Seria discutible per què aquests i no altres són singulars. El concepte es podia allargassar una mica al Decret-Llei 1/2009, però ara s’adopta un to més restrictiu, de numerus clausus.  Curiosament, per tant, era una mica més favorable a l’apertura del mercat un Decret-Llei promulgat per un  Govern d’inspiració esquerrana que la propugnada per un Govern liberal-conservador.

 

 

——–b) Nova definició de la noció d’”àrea residencial” inclosa a la trama urbana consolidada. Es tracta d’una redacció que es mou en el marc precedent d’aquestes trames i d’acord amb l’ideal de la ciutat compacta:

 

“a) S’entén per àrees residencials el conjunt format per les zones d’aprofitament
privat incloses en polígons d’actuació urbanística en sol urbà o en sectors en sol
urbà o urbanitzable amb planejament urbanístic derivat aprovat i vigent, amb ús
residencial dominant, i els sistemes que les vertebren, sempre que configurin una
ordenació unitària que doni continuïtat al conjunt del teixit urbà residencial.”

 

 

 

     2.-La transformació de l’art. 9.3 generarà polèmica. Es tracta d’un precepte que permetia implantar mitjans i grans establiments comercials de forma excepcional fora de la trama urbana consolidada. Hi havia un seguit de possibilitats que ara queden retallades. En concret, aquesta és l’actual regulació:

 

 

“3. Els mitjans establiments comercials i els grans establiments comercials
només es poden implantar a la trama urbana consolidada dels municipis de més de
5.000 habitants o assimilables a aquests o que siguin capital de comarca. S’entén per
municipi assimilable a un de més de 5.000 habitants el que disposa d’una població

equivalent a temps complet anual (ETCA) superior a aquesta quantitat, segons les
darreres dades oficials de l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat).
Excepcionalment, els mitjans establiments comercials i els grans establiments
comercials es poden implantar també fora de la trama urbana consolidada si la
implantació es produeix dins de les zones d’accés restringit de les estacions de
línies transfrontereres i transregionals del sistema ferroviari que acullen el tren
d’alta velocitat o línies de llarg recorregut, dels ports classificats d’interès general
i dels aeroports amb categoria d’aeroports comercials segons el Pla d’aeroports,
aeròdroms i heliports de Catalunya 2009-2015.”[DESAPAREIXEN LA RESTA DE SUPÒSITS EXCEPCIONALS]

 

 

El mateix passa amb el nou art. 9.4, que també suprimeix les vies excepcionals d’implantació de grans establiments comercials territorials fora de les trames urbanes consolidades:

“4. Els grans establiments comercials territorials es poden implantar únicament
a la trama urbana consolidada dels municipis de més de 50.000 habitants o els assimilables
a aquests o que siguin capital de comarca. S’entén per municipi assimilable
a un de més de 50.000 habitants el que disposa d’una població equivalent a temps
complet anual (ETCA) superior a aquesta quantitat, segons les darreres dades
oficials de l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat).”

 

 

3.-En resum, desapareixen algunes possibilitats discrecionals de l’Administració de cara a ampliar les nocions d’”establiment comercial singular” i de situar instal·lacions excepcionals fora de la trama urbana consolidada.

 

Això reduirà les hipotètiques irregularitats i arbitrarietats administratives (el joc està ara més clar). No obstant, no veig cap relació entre aquestes portes que es tanquen i la promoció econòmica que la Llei busca. Continuarem demà.

 

 

*Font de la fotografia: web oficial de Walmart.

 

Especulación: primera réplica.

(En el apartado de Comentarios puede verse la primera contestación del profesor Cocciolo a la polémica ya iniciada).

 

 1.-Decía Vargas Llosa que a él le gustaban las polémicas, pero que jamás había visto que una parte fuera convencida por la otra. Intentaré no comportarme de este modo y me meteré, en buena lid, a hacerle cosquillas al colega Endrius Cocciolo, desde el pleno respeto a su magisterio en Derecho Público de la regulación económica.

.

Por otra lado, ya reconozco mi dilatada ignorancia en economía (y en casi todo) y pido a los economistas (hoy hay muchos) su sabio consejo. Después de saludar a la plaza, dejo pasar el cabestro de Gekko (con quien, por cierto, no me identifico) y pongo el capote ante el morlaco.

   2.-La contestación de E. Cocciolo tiene dos partes:

.

a)En la segunda mitad, se admite que la especulación “cumple una función importante en el mercado” y que, por tanto, es útil en muchos casos. Sólo con esto, ya se enfrían muchos ímpetus y calenturas de los reguladores y, por tanto, ya me siento más tranquilo.

.

b) En la primera parte, se intenta una distinción entre “inversiones especulativas” (rechazables) y “legítimas expectativas lucrativas” (admisibles). Transcribo el párrafo central (las negritas son mías):

.

   “La primera cosa que hay que hacer es entender de qué estamos hablando, ¿qué es la especulación? La especulación se define como el conjunto de operaciones comerciales o financieras destinadas a obtener un beneficio económico, basándonos exclusivamente en las variaciones de precios en el tiempo. Sin embargo, para no confundir la especulación con cualquier inversión, es necesario, añadir otra caracterización a la definición, esto es, que las inversiones especulativas se realizan sin tener ningún tipo de control sobre la gestión de los activos en los que se realiza la inversión. Por lo que el especulador no produce y no gestiona el objeto de la especulación. Una primera conclusión podría ser pues que no podemos por lo tanto confundir la especulación con la legitima expectativa lucrativa del productor o prestador de un bien y servicio.”

    3.-A mi entender, este planteamiento es erróneo, ya que el especuladorproduce ygestiona el objeto de la especulación. En concreto, maneja un elemento importante del producto o del servicio: el tiempo (principalmente, el momento de consumo del bien o de recepción del servicio).

.

   El tiempo es, en efecto, un aspecto relevante del bien ofrecido al mercado. No es  lo mismo un cafetito caliente a las nueve de la mañana que a las dos del mediodía. No es lo mismo una pera en las afueras de Lérida recogida a media tarde que la misma pera en La Boquería a las diez de la mañana, cortejada por una  explosión de frutas tropicales. El director del banco es un pesado el día 2, pero es un tipo muy simpático el día 30, justo cuando me firma la póliza para que pague a mis trabajadores (o a mis funcionarios, si me convierto en el mismísimo Reino de España).

.

El especulador suministra al mercado el producto justamente cuando aquél lo necesita y cuando el comprador está excitado y dispuesto, incluso, a pagar precios altísimos en comparación con otros momentos grises y anodinos.

 

 

 

LA ESPECULACIÓN NO ES REPROCHABLE NI EN EL ÁMBITO ECONÓMICO NI EN EL MORAL NI EN EL JURÍDICO (Y II).

 

   1.-De lo que vimos ayer se deduce que, si se acepta la moral capitalista (libre intercambio de bienes y servicios), nada puede objetarse en el manejo especulativo. Diríase que el cien por cien de los operadores –tú y yo, éste y aquél…- ejercen estas prácticas diariamente. La única diferencia es que los demás son unos sucios especuladores y un servidor es un honesto paterfamilias que gestiona admirablemente el patrimonio o un indignado que compra su Quechua en el Ikea.

 

Existen, evidentemente, muchos puntos débiles en la ética del mercado, pero no es éste el asunto que ahora estamos tratando.

 

 

    2.-Si no hay incumplimiento de la normativa civil (nulidad, anulabilidad,…), de la normativa penal (estafa, tráfico de influencias, revelación de secretos,…) o de la reglamentación administrativa (registros, comunicaciones preceptivas, legislación de libre competencia…), no hay nada ilícito en las tácticas especulativas.

 

Es verdad que, a menudo, el Derecho corre muy retrasado en la adecuada configuración de estas estrategias. Pero esto ha sido siempre así. Desde la peculiaridad de la lex mercatoria en la Edad Media hasta los actuales SWAP, pasando por la imposición en el siglo XIX de un Código de Comercio especializado frente al Derecho civil común.

 

Sin embargo, dos excepciones (y alguna más que podría rebuscarse) levantan su dedito. La más llamativa es la represión penal de la alteración de precios que resulten de la libre concurrencia. Se trata de la vieja y castiza maquinación para alterar el precio de las cosas, aunque ahora con algunas cremas y afeites. No obstante, lo cierto es que precisa de medios comisivos tasados: violencia, amenaza, engaño o información privilegiada. Pero, como precisa la doctrina, “dejan fuera, salvo que pudiesen constituir otra infracción, conductas como, por ejemplo, el acaparamiento de productos para forzar la elevación de precios” (QUINTERO OLIVARES).

 

La segunda salvedad serían las obsesivas reglas “contra la especulación urbanística”. Su análisis nos llevaría muy lejos, pero sus espectaculares fracasos (el inédito y casi virgen Texto Refundido de la Ley del Suelo del 92, el fantasmal Registro municipal de solares sin edificar…) aconsejan que no les dediquemos ni una línea más.

 

Obviamente, todo esto no niega la necesaria regulación de cualquier mercado, pero debe apuntarse con precisión el objetivo de la norma y no limitarse a chutar contra la barrera. Por ejemplo, parece claro que la liaison entre gobiernos y bancos nacionales ya no queda muy presentable o que ha de avanzarse en la colaboración internacional para la persecución de los infractores.

 

 

    3.-El nudo de la cuestión actual es la presencia de Estados sedientos de dinero. Hace ya muchos años, tuve ocasión de escuchar en vivo al profesor Fuentes Quintana, que se quejaba del “incrementalismo” de los presupuestos públicos. Hoy quedaría aterrorizado. El problema es el deudor. Y es lógico que, al oler su sangre, las sardinas crezcan como tiburones.

 

No es fácil sancionar a los infractores

El delicat procés de privatització de «Loterías y Apuestas del Estado».

            1.-Un dels mecanismes principals per a eixugar el dèficit és, lògicament, la venda d’actius públics. Als darrers mesos, s’havien donat les passes legals per a  alienar el 30% de la “Sociedad Estatal Loterías y Apuestas del Estado” (SELAE).

 

            El 23 de setembre del present any, el Consell de Ministres autoritzava l’”Agente Gestor de la Privatización, Sociedad Estatal pera la Venta de Acciones de Loterías y Apuestas del Estado”  a formular una oferta pública de venda que, com hem avançat, arribava fins al 30% de les accions de la Societat indicada (fins ara, de titularitat pública en la seva totalitat).

 

 

            2.-El BOE de 27 de setembre publicava l’Ordre EHA / 2551/ 2011,  per la qual es creava un “órgano colegiado para el asesoramiento en el proceso de privatización de las acciones de la Sociedad Estatal Loterías y Apuestas del Estado”.

 

            Es tracta d’un òrgan de l’espècie prevista a l’art. 40.1.b) de la LOFAGE. És a dir, un òrgan –en aquest cas, propi del Ministeri d’Economia i Hisenda- amb funcions de proposta i emissió d’informes preceptius.

 

 

            3.-A aquest òrgan se li han encarregat els informes sobre totes  les decisions rellevants del procés de privatització. Malgrat que ja existia un informe previ favorable del “Consejo Consultivo de Privatizaciones”, el cert és que la nova instància havia de pronunciar-se –entre altres aspectes- sobre el desistiment, suspensió o ajornament de l’oferta pública de venda. Probablement, la seva posició influí en la suspensió de l’oferta anunciada fa uns dies.

 

            Es tractava d’una de les operacions més grans de la història de la borsa espanyola (amb entrada immediata de la societat a l’IBEX 35). Però, segons sembla, el convuls moment borsari aconsellava retardar l’operació.

L’Institut de Comptabilitat i Auditoria de Comptes i la seva potestat sancionadora

 

 

 

1.-L’Institut de Comptabilitat i Auditoria de Comptes és un organisme autònom adscrit al Ministeri d’Economia i Hisenda. A l’Institut li correspon una rellevant potestat pública: la sanció administrativa respecte els auditors de comptes i les societats d’auditoria.

 

El seu President, amb categoria de Director General, serà nomenat pel Govern, a proposta del Ministre d’Economia i Hisenda.

 

 

2.- El règim d’infraccions i sancions presenta algunes peculiaritats. Per exemple, es preveu el termini d’un any per a resoldre i notificar la resolució en els procediments sancionadors (art. 30.3 dela Llei d’Auditoria de Comptes).

 

A més, les sancions per infraccions molt greus o greus es publicaran i s’inscriurà la seva part dispositiva al “Boletín del Instituto de Contabilidad y Auditoría de Cuentas” i al Registre Oficial d’Auditors de Comptes (art. 38.1).

 

 

3.- La complexitat de les normes del sector es manifesta en un enigmàtic article que es constitueix com a principi regulador de la responsabilitat administrativa en aquest àmbit (art. 31.2):

 

“2. No se considerará incumplimiento de las normas de auditoría el que derive de una discrepancia jurídica o técnica razonablemente justificada. A estos efectos, y con el fin de posibilitar la verificación de la razonabilidad de la interpretación de las normas técnicas de auditoría efectuada por el auditor o la sociedad de auditoría, éstos deberán documentar la razonabilidad de la interpretación realizada.

 

 

Publicat el Text Refòs de la Llei d’Auditoria de Comptes

 

 

1.-La Llei indicada defineix d’aquesta manera l’auditoria de comptes (art. 1.2):

 

2. Se entenderá por auditoría de cuentas la actividad consistente en la revisión y verificación de las cuentas anuales, así como de otros estados financieros o documentos contables, elaborados con arreglo al marco normativo de información financiera que resulte de aplicación, siempre que dicha actividad tenga por objeto la emisión de un informe sobre la fiabilidad de dichos documentos que pueda tener efectos frente a terceros.

 

 

2.-L’auditoria de comptes és una activitat privada, però la supervisió pública és intensíssima i es manifesta en diverses actuacions de control realitzades per l’Institut de Comptabilitat i Auditoria de Comptes (art. 27.3):

 

a) La autorización e inscripción en el Registro Oficial de Auditoría de Cuentas de los auditores de cuentas y de las sociedades de auditoría.

b) La adopción de normas en materia de ética, normas de control de calidad interna en la actividad de auditoría y normas técnicas de auditoría en los términos previstos en esta ley, así como la supervisión de su adecuado cumplimiento.

c) La formación continuada de los auditores de cuentas.

d) El control de calidad, el sistema de investigación y el régimen disciplinario.”

 

3.-A més, existeix una obligació específica d’independència que intenta construir un sistema de neutralitat diferent al propi de l’Administració i basat sobre aquest principi (primer incís de l’art. 12.1):

 

Los auditores de cuentas y las sociedades de auditoría deberán ser independientes, en el ejercicio de su función, de las entidades auditadas, debiendo abstenerse de actuar cuando su independencia en relación con la revisión y verificación de las cuentas anuales, los estados financieros u otros documentos contables pudiera verse comprometida.”

La regulació de les agències de qualificació creditícia

1.-Només en comptades ocasions els ritmes dels diaris oficials coincideixen exactament amb l’evolució dels diaris i de l’opinió pública. Però als darrers dies s’ha donat aquesta coincidència, ja que recentment es va publicar la Llei 15/2011, per la qual es modifiquen determinades normes financeres per a l’aplicació del Reglament del Parlament Europeu i del Consell, de 16 de setembre del 2009, sobre agències de qualificació creditícia.

 

Entre altres coses, la Llei es refereix al doble requisit d’aquestes agències. En primer lloc, que estiguin registrades d’acord amb la normativa de la Unió Europea o, si són d’un país no membre de la Unió, que tinguin una autorització equivalent. En segon lloc, “se requerirá, además, que la agencia de calificación sea reconocida a tal efecto por el Banco de España, de acuerdo con los criterios que establezca para ello y valorando, en todo caso, la objetividad, independencia, transparencia y contínua revisión de la metodología aplicada, así como la credibilidad y aceptación en el mercado de las calificaciones de crédito realizadas por dicha empresa.”

 

És a dir, les famoses agències que efectuen les qualificacions externes de crèdit no són entitats al marge de la regulació, sinó que estan sota una vigilància pública que gaudeix d’un ampli camp de discrecionalitat.

 

 

2.-A més, els Fons d’Inversió Immobiliària i els Fons de Titolització Hipotecària han de ser, obligatòriament, avaluats per una agència de qualificació creditícia. Les agències atorguen el valor que consideren adequat ( i que ha de constar al fullet d’emissió).

 

 

3.-Per últim, cal precisar que les agències de qualificació creditícia establertes a Espanya i,  a més,  “las personas que participan en las actividades de calificación, las entidades calificadas o terceros vinculados, los terceros a los que las afencias de calificación crediticia hayna subcontratado algunas de sus funciones o actividades, y las personas relacionadas o conectadas de cualquier forma con las agencias o con las actividades de calificación crediticia” queden sota la supervisió, inspecció i sanció de la Comissió Nacional del Mercat de Valors.

 

ENAGÁS com a societat d’economia mixta

1.-La Llei 12/2011, de 27 de maig, sobre responsabilitat civil per danys nuclears o produïts per materials radioactius aprofita (aquestes associacions mentals del legislador!) per a modificar  la Llei 34/1998, del Sector d’Hidrocarburs. En concret, preveu la constitució de dues societats filials d’ENAGAS, SA, encarregades dels següents objectes:

.

-Gestor tècnic del sistema.

.

-Transportista.

.

ENAGAS, SA ostenta la  totalitat del capital social d’aquestes dues societats.

2.-La reforma configura ENAGAS, SA com a interessant exemple de societat d’economia mixta i articula limitacions específiques per als socis privats:

.

Ninguna persona física o jurídica podrá participar directa o indirectamente en el accionariado de la sociedad matriz, en una proporción superior al 5 por 100 del capital social, ni ejercer derechos políticos en dicha sociedad por encima del 3 por 100. Estas acciones no podrán sindicarse a ningún efecto. Aquellos sujetos que realicen actividades en el sector gasista y aquellas personas físicas o jurídicas que, directa o indirectamente participen en el capital de éstos en más de un 5 por 100, no podrán ejercer derechos políticos en dicha sociedad matriz por encima del 1 por 100. Dichas limitaciones no serán aplicables a la participación directa o indirecta correspondiente al sector público empresarial. Las participaciones en el capital social no podrán sindicarse a ningún efecto.

Asimismo, la suma de participaciones directas o indirectas, de los sujetos que realicen actividades en el sector de gas natural, no podrá superar el 40 por 100.”

.

L’incompliment de la limitació en la participació en el capital es considera infracció administrativa molt greu i són responsables les persones físiques o jurídiques que resultin titulars dels valors  o a qui resulti imputable l’excés de participació en el capital o en els drets de vot.

3.- El Dret Administratiu reapareix amb força, a més, a la nova disposició addicional vintena de la Llei del Sector d’Hidrocarburs:

.

El Director Ejecutivo de la sociedad filial de ENAGÁS, S.A. que ejerza las funciones del Gestor Técnico del Sistema será nombrado y cesado por el Consejo de Administración de la sociedad, con el visto bueno del Ministro de Industria, Turismo y Comercio.

.

El personal de la filial que ejerza las funciones como Gestor Técnico del Sistema suscribirá el código de conducta al que hace referencia el artículo 63 de la presente Ley garantizando su independencia respecto al resto de actividades desarrolladas por el grupo empresarial.”

Crònica de jurisprudència XIII: la Generalitat de Catalunya no té competència per a fixar el concepte de “venda en rebaixes”

1.-La Sentència del Tribunal Constitucional 4/2011, de 14 de febrer (sala primera) ha resolt una qüestió d’inconstitucionalitat plantejada per interlocutòria de la Secció cinquena de la Sala del Contenciós-Administratiu del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.

El Tribunal Constitucional resol el litigi amb la conclusió de que el concepte de “venda en rebaixes” entra dins de la noció de “legislació mercantil”. Per tant, la seva fixació és competència estatal, d’acord amb l’art. 149.1.6 CE.

2.-Aquesta decisió implica que la Generalitat de Catalunya, en exercici de les seves competències sobre comerç interior i protecció del consumidor, pot establir mesures contra la venda en rebaixes il·legal o reforçar el pertinent arsenal sancionador, però no alterar el concepte de venda en rebaixes que, d’acord amb la Sentència, es perfila a l’art. 24.1 de la Llei estatal 7/1996, de 15 de gener, d’ordenació del comerç minorista. Es tracta d’una noció estricta, limitada “en exclusiva a las ventas de productos realizadas en un mismo establecimiento por un precio inferior al fijado antes de dicha venta” (9è antecedent de fet). “Enriquir”  aquest concepte amb referències alternatives a altres avantatges comercials no entra dins la competència de la Generalitat.

3.- És important subratllar que el plet no es va enjudiciar d’acord amb el nou Estatut del 2006 (encara que opino que això no hauria canviat res). En les qüestions d’inconstitucionalitat no regeix la doctrina del ”ius superveniens, según la cual el control de las normas que incurren en un posible exceso competencial debe hacerse de acuerdo con las normas del bloque de la constitucionalidad vigentes al momento de dictar Sentencia” (F.J. 3er).

Per tant, s’aplica l’Estatut del 1979 i s’anul·la l’incís de l’art. 34.1 del Decret Legislatiu de la Generalitat de Catalunya 11993, de 9 de març, sobre comerç interior. Aquesta norma havia fonamentat una important sanció econòmica contra una societat mercantil que, lògicament, ha de veure ara anul·lada la punició administrativa imposada.

Crònica de jurisprudència IX: problemes de legitimació? Consulti al Tribunal Constitucional (i II).

1.-A la mateixa sentència que varem veure ahir, el TC havia acumulat un altre recurs d’empara. En aquest cas, formulat per l’Autoritat Portuària de Santa Cruz de Tenerife, entitat de Dret Públic vinculada a l’Administració General de l’Estat que, com va recordar l’Advocat de l’Estat, no tenia un propi estatut d’autonomia.

La indicada Autoritat Portuària era l’accionista majoritari de SESTIFE, ja que l’Administració de l’Estat li havia transferit la seva participació.

2.-Els Tribunals contencioso-administratius havien rebutjat la legitimació de l’Administració Portuària per a impugnar dues ordres del Ministeri d’Economia. La solució era lògica, perquè l’art. 20. c) de la LJCA disposa que “no pueden interponer recurso contencioso-administrativo contra la actividad de una Administración Pública:

[…]

c) Las Entidades de Derecho público que sean dependientes o estén vinculadas al Estado, las Comunidades Autónomas o las Entidades locales, respecto de la actividad de la Administración de la que dependan. Se exceptúan aquellos a los que por Ley se haya dotado de un estatuto específico de autonomía respecto de dicha Administración.”

3.- No obstant, el TC permet que l’ens filial impugni resolucions de l’ens matriu.

Si ahir comentàvem que el Tribunal Constitucional havia desmuntat el sistema legal de presa d’acords socials per a la defensa dels drets i interessos d’una societat anònima (a més del mecanisme concedent-concessionaris), avui fa desaparèixer l’obstacle legal a la interposició de recursos de l’ens especialitzat contra l’ens territorial rector.

La seva decisió imposa la retroacció d’actuacions, encara que no arriba a plantejar-se  -com seria lògic en el seu camí- l’autoqüestió de constitucionalitat respecte a l’art. 20.c) (o altres) de la LJCA.

Sentència 139/2010, de 21 de desembre del 2010:

http://www.tribunalconstitucional.es/es/jurisprudencia/Paginas/Sentencia.aspx?cod=10047
—-

http://www.youtube.com/watch?v=teprNzF6J1I&feature=fvwrel