Categoría: Dret Mercantil

Crònica de jurisprudència IX: problemes de legitimació? Consulti al Tribunal Constitucional (I).

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-El Tribunal Suprem, impecablement, havia confirmat en cassació la inadmissió d’un recurs formulat per l’associació d’empreses d’estiba i desestiba del port de Santa Cruz de Tenerife.

El motiu era la falta de legitimació activa, ja que l’objecte d’impugnació era una Ordre del Ministeri d’Economia i Hisenda de 14 de juny del 1995 (de caràcter intern, segons sembla, i no publicada) que incorpora al Patrimoni de l’Estat dos immobles pertanyents a l’”Organización de Trabajos Portuarios” (en endavant, OTP,  que era un organisme autònom de l’Estat).

Cal dir que, d’acord amb el Reial Decret-Llei 2/1986, el patrimoni net resultant de la liquidació d’OTP havia d’incorporar-se a la societat SESTIFE. Aquest ens era una societat d’economia mixta, constituïda majoritàriament per capital públic (en concret, Autoritat Portuària de Santa Cruz de Tenerife) i minoritàriament per empreses concessionàries de serveis d’estiba i desestiba (per tant, la concessió administrativa era el títol legitimador de la seva pertinença a la societat).

—

2.-SESTIFE mai va impugnar l’Ordre del Ministeri d’Economia i Hisenda. Tampoc ho van fer els seus socis privats minoritaris.

Però sí es va atrevir una associació que agrupava aquests socis  minoritaris invocant una mena de legitimació indirecta que els Tribunals, lògicament, van rebutjar.

Entre altres arguments, el Tribunal va precisar que no era aplicable aquí l’art. 19.1 b), que atribueix legitimació davant l’ordre jurisdiccional contenciós-administratiu  a certes corporacions, associacions, sindicats, grups i entitats afectats o legalment habilitats per a la defensa de drets i interessos legítims col·lectius (ja que es tractaria d’una substitució processal de subjectes que ja no tenien legitimació per se).

—

3.- Els drets o interessos legítims relatius a la recepció del patrimoni resultant de la liquidació de l’organisme autònom OTP corresponien a SESTIFE, que res no va impugnar. Tampoc ho feren les empreses concessionàries, socis minoritaris de SESTIFE.

Si una societat anònima no pren cap acord d’exercici dels seus drets davant instàncies judicials ni tampoc ho fan, motu proprio, els accionistes minoritaris, pot fer-ho una associació privada d’aquests socis? ¿No seria més lògic que els socis intentessin una acció de responsabilitat contra els administradors si observessin irregularitats en la seva actuació?

A més, l’Ordre del Ministeri és de pura administració interna (adscripció de béns d’un organisme autònom) i no decideix sobre el còmput del patrimoni resultant de l’OTP.

En efecte, el que es transferia a SESTIFE (societat d’economia mixta) era un patrimoni net i no concrets locals. Aquests locals, per cert, semblen l’objecte d’obsessió malaltissa dels recurrents (cosa que s’explica perquè, durant el litigi, va haver un desallotjament ordenat des de l’Administració de l’Estat).

L’adequada discussió de la valoració de la transferència patrimonial hauria d’haver-se fet en el marc de :

-La deliberació i presa d’acords socials de SESTIFE.

-Els concrets vincles concessionals de cada empresa d’estiba i desestiba (que eren els títols que els permetien estar a la societat).

No obstant, el Tribunal Constitucional –amb dubtosa tècnica jurídica- altera aquest mecanisme raonable i atorga legitimació a l’associació, amb una interpretació creativa de l’art. 24.1 CE. Demà veurem, però, que aquest recurs d’empara acumulava un altre i que –segons la nostra opinió- en ambdós es va aplicar una concepció errònia de la legitimació en el procés contenciós-administratiu.

—

Sentència 139/2010, de 21 de desembre del 2010:

http://www.tribunalconstitucional.es/es/jurisprudencia/Paginas/Sentencia.aspx?cod=10047

Crònica de jurisprudència VII: l’exagerada força retroactiva de la Justícia Constitucional (i II).

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.- El primer que cal aclarir és que, malgrat l’al·legació en aquest sentit de l’Advocat de l’Estat, el TC no valora el fet de l’eventual coincidència dels objectes socials, socis, administradors i treballadors en el deutor principal i en el deutor subsidiari.

–

2.- Els Tribunals contencioso-administratius van aplicar en aquest cas una regla elemental: s’abstingueren d’entrar a conèixer sobre les actes, ja que no havien estat impugnades en temps i forma pel deutor principal inicial.

La solució pot generar problemes, però la mateixa legislació tributària aporta la solució. L’article 41.6 LGT indica que “los responsables tienen derecho a reembolso frente al deudor principal en los términos previstos en la legislación civil”.

–

3.- No obstant, el TC atorga l’empara i considera que la negativa del Tribunal contenciós a revisar les liquidacions implica una vulneració del dret a la tutela judicial efectiva (art. 24 CE) i una autèntica indefensió. Per tant, com hem dit, concedeix l’empara i retrotrau les actuacions.

En realitat, el TC ha fet de legislador i ha imposat una regla legal diferent en el tractament de la responsabilitat tributària subsidiària. El caràcter ferm de les liquidacions originàries no vulnera cap precepte constitucional (i la manca de diligència del deutor principal ja es podria resoldre per la via civil).

És cert que l’actual redacció de l’article 174.5 LGT –establerta per la Llei 36/2006, de 29 de novembre- se situa en la línia del Tribunal Constitucional. Però en la resolució del recurs d’empara no se cita en cap moment aquest precepte. I, encara que se cités, seria una mera qüestió de legalitat (canvi de normativa) i no de constitucionalitat.

Enllaç a la Sentència:

http://www.tribunalconstitucional.es/es/jurisprudencia/Paginas/Sentencia.aspx?cod=10048

Crònica de jurisprudència VII: l’exagerada força retroactiva de la Justícia Constitucional (I).

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.- L’entitat mercantil De Manuel Joyeros, S.L. succeí empresarialment a l’entitat Comercial Masaky, S.L. A aquesta se li havien estès diverses actes per la Inspecció de Tributs, signades en conformitat i generadores de les pertinents liquidacions (per IVA i per Impost de Societats). La situació econòmica de Comercial Masaky, S.A. i els seus impagaments provocaren que l’Agència Tributària dictés la declaració de fallit i la resolució de derivació de responsabilitat a l’entitat successora –De Manuel Joyeros, S.L.- com a responsable solidari.

–

2.- L’acord de derivació de responsabilitat fou anul·lat per la jurisdicció contenciosa administrativa, que ja havia declarat la nul·litat de ple dret dels articles dels Reglaments Generals de Recaptació de 1968 i 1990, que establien el caràcter solidari de la responsabilitat dels successors en l’exercici d’activitats econòmiques.

Això donà lloc a un nou acord de derivació de la responsabilitat, ara amb caràcter subsidiari (encara que l’article 42.1.c) de la vigent Llei General Tributària ha retornat a la regla de solidaritat en la successió en la titularitat o exercici d’explotacions o activitats econòmiques).

–

3.- El successor interposà reclamació econòmico-administrativa i recurs contenciós-administratiu contra l’acte de derivació de responsabilitat i contra les liquidacions originàries. Posteriorment, com veurem demà, interposà recurs d’empara, que fou resolt per una discutible Sentència del TC de 21 de desembre del 2010.

Enllaç a la Sentència:

http://www.tribunalconstitucional.es/es/jurisprudencia/Paginas/Sentencia.aspx?cod=10048

Que la tieta no pateixi*: Reial Decret-Llei 2/2011, per al reforçament del sistema financer(i II).

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-Varem examinar ahir el percentatge de capital principal respecte a les seves exposicions totals exigit a bancs i caixes d’estalvi en general. Hem de fer, però, un important advertiment: el Banc d’Espanya, discrecionalment, pot exigir el compliment d’un nivell de capital principal superior al previst “si la entidad no alcanza, en el escenario más adverso de una prueba de resistencia del conjunto del sistema, el nivel de recursos propios mínimos exigido en dicha prueba y hasta el límite de dicha exigencia”. Enllaça aquest extens poder discrecional amb les indeterminacions que ja lluïen a les circulars del Banc d’Espanya que varem examinar a la nostra entrada de 13 de gener  . En definitiva, una relació de subjecció especial de les que han de constar als manuals.

—

2.- Els terminis són realment curts: les entitats han de complir els requisits de capital principal abans del 10 de març del 2011. Si no arriben, disposen de 15 dies hàbils per a presentar una estratègia i calendari de capitalització. Aquesta estratègia ha de ser aprovada pel Banc d’Espanya.

Sense perjudici d’aquest procés de recapitalització, l’incompliment dels percentatges de capital principal es considera infracció molt greu o greu i és sancionable administrativament (art. 3).

—

3.- En el pla de recapitalització apareixen els temors expressats per un sector de l’opinió pública. En concret, la intervenció del “Fondo de Reestructuración Ordenada Bancaria” (FROB), que podrà adquirir accions ordinàries representatives del capital social o aportacions al capital social. Aquestes adquisicions poden ser amb càrrec als Pressupostos Generals de l’Estat.

Aquesta subscripció d’accions i aportacions determina la incorporació del FROB a l’òrgan d’administració de l’entitat emissora. Es preveu l’alienació dels títols adquirits en un termini no superior a cinc anys i “a través de procedimientos que aseguren la competencia” (art. 9.8).

—

.-**Real Decreto-ley 2/2011, de 18 de febrero, para el reforzamiento del sistema financiero

http://www.boe.es/diario_boe/txt.php?id=BOE-A-2011-3254

http://blogs.uab.cat/actualitatjuridicaamenos/?s=Banc+d%27espanya

—

*A “La tieta” -mítica cançó de Serrat- es descriu al vida d’una típica dona soltera de tantes famílies catalanes dels segles XIX i XX. El diumenge de rams, la tieta donava al nét “vint durets per a obrir una llibreta”, ja que “cal estalviar els diners, com sempre ha fet la tieta”. La història de la societat catalana és inexplicable sense la referència -sociològica, econòmica i fins i tot sentimental- a les caixes d’estalvi.

http://www.youtube.com/watch?v=mhPzt1D3fjM

Que la tieta no pateixi*: Reial Decret-Llei 2/2011, per al reforçament del sistema financer(I).

~ Joan Amenós ~ 2 comentarios

1.-Els mitjans de comunicació ja havien avançat els darrers dies els trets del Decret-Llei finalment publicat dissabte.

L’art. 1 estableix els requisits de solvència financera de les entitats de crèdit. És a dir, el percentatge de capital principal respecte a les seves exposicions totals. El concepte de capital principal es defineix legalment a l’art. 2 (i inclou el capital social de les societats anònimes, les seves reserves efectives i expresses, etc.).

—

2.- En el citat article primer apareix la doble vara que ha generat tant enrenou a la opinió pública:

–8% de capital principal com a exigència general.

–10% per a entitats que, a més de certes característiques en el seu sistema de finançament, tinguin la consideració de caixes d’estalvi (bàsicament, sense títols representatius del capital social). Les caixes entraran ordinàriament en aquest apartat, excepte que el seu “finançament majorista” no superi el 20%).

—

3.-L’Exposició de Motius justifica aquesta distinció en que el Decret-Llei pretén “que las entidades se doten un capital, de la màxima calidad, suficiente para garantizar una elevada solidez, siendo la exigencia más alta para aquellas entidades que tienen menor agilidad para captar capital básico en caso necesario”.

Queda servit així el relat sobre les caixes com a princeses del poble devorades pel Gran Capital (narració especialment punyent a Catalunya i a altres Comunitats Autònomes). Però la història no és pas tan maniquea.

De fet, la discussió sobre la naturalesa jurídica de les caixes és ja centenària. Els seus fins d’interès general –canalització de l’estalvi popular i impuls del teixit econòmic- i el seu lligam amb la beneficència justificaren històricament un intens control públic (que adoptà fins i tot la fórmula del Protectorat). Després, però, s’han comportat com a fundacions-empresa i la seva activitat econòmica de captació d’estalvi ha entrat en competència directa amb els bancs.

Demà veurem el procediment aplicable en cas d’incompliment dels ràtios de solvència indicats.

.-**Real Decreto-ley 2/2011, de 18 de febrero, para el reforzamiento del sistema financiero

http://www.boe.es/diario_boe/txt.php?id=BOE-A-2011-3254

—

*A «La tieta» -mítica cançó de Serrat- es descriu al vida d’una típica dona soltera de tantes famílies catalanes dels segles XIX i XX. El diumenge de rams, la tieta donava al nét «vint durets per a obrir una llibreta», ja que «cal estalviar els diners, com sempre ha fet la tieta». La història de la societat catalana és inexplicable sense la referència -sociològica, econòmica i fins i tot sentimental- a les caixes d’estalvi.

http://www.youtube.com/watch?v=mhPzt1D3fjM

Crònica de jurisprudència VI: la discutible citació com a codemandat d’ACS (i II)

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.- El Tribunal denega la suspensió cautelar per diverses raons. En primer lloc, perquè la norma no ha entrat en vigor (i es confia en que “dentro de seis meses…este recurso pudiera estar resuelto de forma definitiva”). En segon lloc, perquè no s’observa que la norma pugui produir ara un dany i, encara que entrés en vigor i després s’anul·lés, “nada impediría que las previsiones estatutarias declaradas nulas por el art. 515 de la Ley de Sociedades de Capital recobraran su vigencia o fueran nuevamente aprobadas”.

En tercer lloc, en fi, no s’observa encara un fumus boni iruis en la pretesa declaració ultra vires de la norma.

–

2.- Ara bé, el cert és que ACS, S.A. disposa d’un percentatge d’accions que, quan s’apliqui l’article 515 indicat, li permetrà controlar la societat, ja que no seran vàlides les limitacions al dret de vot dels actuals Estatuts Socials d’IBERDROLA (segons els quals cap accionista pot emetre un nombre de vots superior al 10%).

–

3.- Aquests fets, especificats a la demanda, porten a la Sala a citar a ACS com a demandada. La resolució és discutible, ja que –llavors- caldria citar a tots els accionistes majoritaris de Societats de Capital que “patissin” limitacions en el dret de vot. A més, ACS adquirí les accions coneixent la clàusula limitativa i el mateix Tribunal accepta que atribuir-li una voluntat de control i buidament financer d’IBERDROLA és un “judici d’intencions” basat en notícies periodístiques. En definitiva, els drets d’ACS no venen d’una norma que no ha entrat en vigor, sinó de la seva titularitat d’unes concretes accions (regulada per la legislació vigent i els estatuts societaris)

En conclusió, es dóna a ACS una intervenció més pròpia d’un defensor de la legalitat (d’una norma amb rang de Llei que encara no ha entrat en vigor) que d’un codemandat.

Enllaç a l’Aute (JUR 2011/29478):

http://www.westlaw.es/wles/app/nwles/document?tid=jurisprudencia&docguid=I0ffd46b0365211e08b98010000000000&base-guids=JUR201129478&fexid=flag-red-juris&fexid=flag-yellow-juris&fexid=flag-blue-juris&fexid=DO-ANA-25&fexid=DO-ANA-23&srguid=i0ad600790000012e2e5acfd104150dfa

Crònica de jurisprudència VI: la discutible citació com a demandat d’ACS (I)

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.- IBERDROLA,SA, interposà l’1 de setembre del 2010 davant la Sala Tercera del Tribunal Suprem recurs contenciós-administratiu contra l’art. 515 del R.D. Legislatiu 1/2010, de 2 de juliol, pel qual s’aprova el Text Refós de la llei de Societats de Capital. El precepte diu el següent:

“Artículo 515. Nulidad de las cláusulas limitativas del derecho de voto.

En las sociedades anónimas cotizadas serán nulas de pleno derecho las cláusulas estatutarias que, directa o indirectamente, fijen con carácter general el número máximo de votos que puede emitir un mismo accionista o sociedades pertenecientes a un mismo grupo.

Cuando se produzca la admisión a negociación en un mercado secundario oficial de valores de las acciones de una sociedad cuyos estatutos contengan cláusulas limitativas del máximo de votos, la sociedad deberá proceder a la adaptación de sus estatutos, eliminando dichas cláusulas, en el plazo máximo de un año contado a partir de la fecha de admisión. Si transcurriere ese plazo sin que la sociedad hubiese presentado en el Registro Merrcantil la escritura de modificación de sus estatutos, las cláusulas limitativas del máximo de voto se tendrán por no puestas.”

—

2.-L’actora considera que aquest article té un simple rang reglamentari i no legal, ja que és contrari al principi legal rector de la vida societària: l’autonomia de la voluntat. És a dir, aquesta autonomia evitaria la nul·litat de ple dret de les clàusules dels estatuts de les societats anònimes que estableixin limitacions als drets de vot dels accionistes.

—

3.-A l’escrit d’interposició, IBERDROLA sol·licità per altressí la mesura cautelar consistent en la suspensió de l’aplicació de la norma impugnada. Cal advertir que l’article debatut entrarà en vigor l’1 de juliol del 2011 (a diferència de la resta del Decret Legislatiu, ja vigent des del 2 de juliol del 2010).

(Aute o interlocutòria del Tribunal Suprem, Sala Tercera, Secció 6ª, de 3 de gener del 2011. Repertori La Ley: 419/2011).