Categoría: Dret Penal

Imatges del Dret XI: testimonis forçosos.

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

 

 

 

     1.-La STC 235/2007, de 7 de novembre, es va pronunciar sobre la constitucionalitat de l’art. 607.2 del Codi Penal que, en aquell moment, regulava el delicte consistent en difondre per qualsevol mitjà idees o doctrines que neguessin o justifiquessin els delictes de genocidi o pretenguessin la rehabilitació de règims o institucions que donin suport a aquestes pràctiques.

 

     La sentència, bastant polèmica (i amb diversos vots particulars), va declarar inconstitucional la inclusió de l’expressió “nieguen o” al primer incís de l’art. 607.2 del Codi Penal. És a dir, el denominat “negacionisme” stricto sensu quedava emparat per la llibertat d’expressió.

 

     En canvi, es va mantenir la constitucionalitat del càstig de la difusió d’idees o doctrines que justifiquen un delicte de genocidi. És a dir, segons s’interpretava al Fonament jurídic novè, era punible l’apologia pública del genocidi, en la mesura en que aquesta defensa operava com a incitació indirecta a la perpetració. Es tractava, per tant, de perseguir una modalitat de provocació, ni que fos indirecta.

 

—

 

     2.– El General nord-americà George S. Patton va instaurar la pràctica de convocar forçosament els civils alemanys dels voltants dels camps de concentració cada vegada que aconseguien un alliberament. Un cop al voltant dels cadàvers, havien d’escoltar un discurs dels oficials nord-americans i, després de desfilar davant d’aquell espectacle espantós, eren obligats a enterrar les restes de les víctimes.

 

     A més de la lliçó moral  (probable objectiu del sempre controvertit general), Patton s’assegurava la presència de centenars de testimonis forçosos. És cert que comptava al seu favor l’època daurada de la fotografia (avui, tan manipulable), però aprofitava per a posar-ho una mica més difícil a les doctrines negacionistes (que, òbviament, encara no havien aparegut).

 

—

 

     3.-La fotografia correspon al camp de Landsberg, que era una derivació del camp de concentració de Dachau. Està datada el 30 d’abril del 1945 i correspon al fotògraf Jim Pringle (AP Staff/Associated Press Archives). Es pot consultar en paper a Memories  of World War II.Photographs from the archives of the Associated Press, Abrams (2004), p.148. El discurs està pronunciat pel coronel Ed Seiller, cap de la secció de policia militar de la Dotzena Divisió Blindada.

 

 

 

 

Crònica de jurisprudència II: l’Alcalde no prevaricà

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.- L’Alcalde d’ Alhama d’Aragó  estava legitimat legalment per a dictar dues resolucions:

– Incoar el procediment sancionador contra el Secretari de l’Ajuntament.

– Adoptar una mesura cautelar de “prohibición de acceso a los expedientes objeto de la denuncia y al apartamiento de aquellos asuntos sobre los que pueda haber una sospecha fundada de irregularidades”.

Ara bé, totes les altres actuacions seves van ser anul·lades pels Jutjats contencioso-administratius: presa de mesures cautelars de suspensió provisional de funcions –fins i tot, abans de la incoació del procediment sancionador, desproporció de les sancions proposades a l’expedient sancionador, reiterades irregularitats en la notificació, etc.

–

2.- El 23 d’octubre del 2008, l’Audiència Provincial de Saragossa dictà sentència condemnant el citat Alcalde per un delicte continuat de prevaricació (pena de deu anys d’inhabilitació especial).

El Tribunal Suprem, en sentència de 4 de febrer de 2010, cassa i anul·la la sentència impugnada, a més de dictar una altra a la qual absol l’acusat del delicte imputat. El Tribunal reitera una noció estricta del delicte de prevaricació basada en els següents elements:

– Primer.- Manteniment de les tesis objectives, que insisteixen que en la prevaricació ha d’existir “una patente y fácil cognoscibilidad de la contradicción del acto administrativo con el derecho”.  Es recorden els tradicionals adjectius jurisprudencials que han descrit la situació: “palmaria”, “patente”, “evidente”, “esperpéntica”, etc.

– Segon.- Cal complementar la regla anterior amb la perspectiva subjectiva, incrustada en el mot tradicional del tipus “a sabiendas”. Això implica que la resolució administrativa és un producte de la voluntat de l’autor, convertida en font de normativitat.

Aquest darrer concepte es completa amb la impossibilitat de salvació de l’acte per cap cànon interpretatiu:

“Puede decirse, como se hace en otras sentencias, que tal condición aparece cuando la resolución, en el aspecto en que se manifiesta su contradicción con el derecho, no es sostenible mediante ningún medio aceptable de interpretación de la Ley (STS núm. 1497/2002, de 23 de septiembre), o cuando falta una fundamentación jurídica razonable distinta de la voluntad de su autor (STS núm. 878/2002, de 17 de mayo) o cuando la resolución adoptada –desde el punto de vista objetivo- no resulta cubierta por ninguna interpretación de la Ley basada en cánones interpretativos admitidos (STS núm.76/2002, de 25 de enero). Cuando así ocurre, se pone de manifiesto que la autoridad o funcionario, a través de la resolución que dicta, no actúa el derecho, orientado al funcionamiento de la Administración Pública conforme a las previsiones constitucionales, sino que hace efectiva su voluntad, sin fundamento técnico-jurídico aceptable.”

D’altra banda, s’afegeix que la prevaricació, normalment, va més enllà de la nul·litat de ple dret (que seria el vici administratiu més gran).

–

3.- L’Alcalde cessà en el seu càrrec després de les eleccions municipals de maig del 2007. Fins aquell moment, una mescla de decisions regulars i irregulars havia assegurat que el Secretari-Interventor no s’havia reintegrat al seu lloc de treball des del primer Decret de 24 de maig del 2005 (que, a més, sol·licitava el suport de les forces d’ordre públic per a assegurar que el funcionari desallotjava immediatament les dependències municipals).

Referència de la Sentència del Tribunal Suprem de 4 de febrer del 2010 (Sala Segona, del Penal): La Ley 2372/2010

http://laleydigital.laley.es/Content/Documento.aspx?params=H4sIAAAAAAAEAO29B2AcSZYlJi9tynt/SvVK1+B0oQiAYBMk2JBAEOzBiM3mkuwdaUcjKasqgcplVmVdZhZAzO2dvPfee++999577733ujudTif33/8/XGZkAWz2zkrayZ4hgKrIHz9+fB8/IprrZbW8Xnz2pl7nv7DNJs1nO78wm7brrHxaTT/bxe/FZf4mm9DnbdVm5au8oY+repbXT67pt2ZeXb3ILouLrC2q5ZOsFlDFbPbZd77a2dm59+DevZ2DvV94mdcNNfjsJ4uLfNnmv3BeXMyf0/9baZ81TdE8zdrss1enz05fnb44OTv+3ff29+492Pvd9873dnZ3fmGTZ/V0/jK7yD/7zroumlW9nuXLaZGNs2b17heWy7eE8mtuxDD/H6XlVJjbAAAAWKE



Responsabilitat penal de les persones jurídiques per tràfic d’influències.

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-L’article 31 bis 1 del nou Codi Penal, disposa al seu primer paràgraf:

“1. En los supuestos previstos en este Código, las personas jurídicas serán penalmente responsables de los delitos cometidos en nombre o por cuenta de las mismas, y en su provecho, por sus representantes legales y administradores de hecho o de derecho.”

S’instaura així, com és conegut, la responsabilitat penal de les persones jurídiques (que, d’acord amb l’art. 31 bis.5 no és aplicable a les Administracions Públiques territorials o institucionals ni tampoc a partits polítics i sindicats ni a “Sociedades mercantiles Estatales que ejecuten políticas públicas o presten servicios de interés económico general”).

–

2.-Els diferents tipus de tràfic d’influències no han estat modificats, ja que només s’observa un agreujament de penes (arts. 428-431 del Codi Penal) . No obstant, l’art. 430 precisa que una persona jurídica pot ser responsable dels delictes de tràfic d’influències.

–

3.-Les penes que poden imposar-se a la persona jurídica (que no exclouen les que es poden imposar a les persones físiques)  són les següents (art. 33.7):

–Multa per quotes o proporcional (de sis mesos a dos anys).

–Dissolució de la persona jurídica.

–Suspensió d’activitats per un termini que no podrà excedir de cinc anys.

–Clausura dels seus locals i establiments per un termini que no podrà excedir de cinc anys.

–Prohibició de realitzar en el futur les activitats en exercici de les quals s’hagi comès, afavorit o encobert el delicte. Aquesta prohibició podrà ser temporal o definitiva.

–Inhabilitació per a obtenir subvencions i ajudes públiques, per a contractar amb el sector públic i per a gaudir de beneficis i incentius fiscals o de la Seguretat Social, per un termini que no podrà excedir de quinze anys.

–Intervenció judicial per a salvaguardar els drets dels treballadors o dels creditors pel temps que s’estimi necessari, que no podrà excedir de cinc anys.

“Por ser vos quien sois”: el suborn actiu.

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-Al nostre blog ja ens hem referit diverses vegades al nou Codi Penal, que entrarà en vigor el 23 de desembre. Especial interès té per a l’Administració Pública la nova regulació del suborn actiu, establerta a l’art. 424.

–

2.-Els elements del tipus penal són els següents:

-Un particular que ofereix o entrega un present o una retribució a una autoritat o funcionari.

-Aquesta oferta o entrega es fa perquè:

a)Realitzi un acte contrari als deures inherents al seu càrrec.

b)Per a que no faci o retardi el que hauria de practicar.

c) “O en consideración a su cargo o función”: aquí poden haver-hi alguns supòsits complexos, perquè cal observar que es tracta d’un lliurament deslligat d’una resolució concreta.

–

3.-L’art. 424.2 CP castiga el suborn actiu quan la retribució es fa prèvia sol·licitud de l’autoritat o funcionari.

Quines són les principals novetats del nou Codi Penal?

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-El 23 de desembre entra en vigor la reforma del Codi Penal (Llei Orgànica 5/2010). Es tracta d’una modificació que afecta més de 150 articles i de la qual ja hem donat alguna referència en aquest mateix blog. En el nostre àmbit de treball, hem de destacar dos camps on les variacions han estat importants:

–Delictes relatius a l’ordenació del territori i a la protecció del medi ambient (arts. 319 i ss.)

–Delictes contra l’Administració Pública: suborn, tràfic d’influències, negociacions prohibides i corrupció internacional (arts. 419 i ss.).

–

2.-Pel que fa als delictes relatius a l’ordenació del territori i a la protecció del medi ambient, cal assenyalar un important augment de les conductes típiques. Per exemple, en matèria urbanística es fa ara una descripció expressa del delicte de realització d’obres d’urbanització –aquí està la novetat- , construcció o edificació no autoritzables en sòl no urbanitzable.

El mateix passa amb la prevaricació urbanística, que inclou d’un forma molt extensa la realització d’informes il·legals previs a tota mena de normes i resolucions urbanístiques i l’omissió d’inspeccions obligatòries (art. 320). També hi ha ampliació de la conducta típica en matèria de residus tòxics i perillosos (art. 328) i en protecció de la fauna (ja que es castiga la conducta de destruir o alterar greument l’hàbitat de l’espècie amenaçada: art. 334.1).

–

3.-Pel que fa a delictes contra l’Administració Pública, els canvis en la redacció del tipus de suborn són rellevants. Probablement, la gran novetat és ara el suborn actiu (art. 424).

SERÀ DELICTE L’OMISSIÓ DE LA REALITZACIÓ D’INSPECCIONS OBLIGATÒRIES D’INDÚSTRIES O ACTIVITATS CONTAMINANTS.

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-El nou Codi Penal, d’imminent entrada en vigor, ha inclòs com a novetat el càstig de la conducta “que hubiere omitido la realización de inspecciones de caràcter obligatorio” quan es tracti d’indúestries o activitats contaminants (art. 329.1).

–

2.-L’anterior suposa una novetat i donarà lloc a alguns dubtes interpretatius. En principi, cal precisar que EL CARÀCTER OBLIGATORI DE LA INSPECCIÓ HA D’ESTAR PREVIST A LA NORMA REGULADORA DE LA INDÚSTRIA O ACTIVITAT (per exemple, una posta en servei).

–

3.-D’altra banda, es manté com a infracció la conducta de l’autoritat o funcionari públic que amb motiu de les inspeccions d’indústries o activitats contaminants “hubiere SILENCIADO LA INFRACCIÓN de leyes o disposiciones normativas de carácter general que las regulen” (art. 329.1 del nou CP).