Categoría: Dret Tributari

El Decret-Llei 20/2011, de mesures urgents en matèria pressupostària, tributària i financera per a la correcció del dèficit públic (i II). Tributació i altres mesures.

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

 1.-A més d’una nova regulació del pagament fraccionat de l’Impost de Societats (art. 7), es produeix un important augment del tipus aplicable a l’Impost sobre Béns Immobles (excepte que els municipis ja hagin tingut unes ponència de valors aprovades entre els anys 2005 i 2007 i, per tant, ja força actualitzades).

 

D’altra banda, s’articula la taxa per reserva del domini públic radioelèctric, que afecta tots els operadors que utilitzen aquest espai (emissores de ràdio, serveis de telefonia, sistemes d’orientació i navegació, etc.).

 

—

 

  2.-A més, hi ha algunes previsions de detall sobre facilitació del pagament a compte del Fons de Suficiència Global a les Comunitats Autònomes i una actualització a l’alça de les cotitzacions socials, limitació de la garantia de l’Estat per a obres que li han cedit i que exhibeix, etc.

 

Se suprimeix la compensació equitativa per còpia privada, però “el Gobierno establecerá reglamentariamente el procedimiento de pago a los perceptores de la compensación equitativa por copia privada con cargo a los Presupuestos Generales del Estado” (D.Add. 10ª.2).

 

Es mantenen els programes de suport a les persones que hagin exhaurit la protecció per desocupació.

 

—

 

3.-Per últim, es reformen diversos articles de la Llei General Tributària, especialment pel que fa referència a l’assistència mútua internacional entre Estats (D.Final primera).

 

Ja posats, s’aprofita per a incrementar l’IRPF amb un augment de la quota íntegra estatal i es convida a passar l’any nou amb nosaltres a un vell amic de la família:  la deducció per inversió en habitatge habitual (se suposa que per ajudar una mica els bancs a deslliurar-se del seu creixent estoc).

 

Hi ha també bonificacions fiscals per manteniment o creació d’ocupació (tant a l’IRPF com a l’Impost de Societats).

 

També es regulen alguns aspectes de les Caixes d’Estalvis i dels avals estatals per a l’estabilització financera.

 

I, en fi, es prorroguen els criteris de valoració de la Llei 6/1998, sobre Règim del Sòl i Valoracions per al sòl urbanitzable inclòs a àmbits delimitats pel planejament. D’aquesta manera, la Llei esmentada, com el Cid, encara va obtenint victòries després de morta.

Imatges del Dret XII: una votació que hauria canviat la Història (I).

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

 

            1.-En el recent debat sobre la reforma dels preceptes de la Constitució relatius al control del dèficit públic, un diputat reclamava als membres de les formacions d’esquerra un gest de desobediència desmesurada i radical. Apel·lava fins i tot a l’expeditiva dita castissa:  “Pa’ lo que me queda en el convento,…”.

 

—

 

            2.-Aquesta intervenció em va fer recordar un vell debat: pot una votació parlamentària canviar realment la vida i, fins i tot, alterar el curs de la Història?

 

            Existeix un antecedent interessant. Abans de la primera guerra mundial, la doctrina oficial de la Segona Internacional era l’internacionalisme proletari: no emprarem les armes contra els obrers d’altres països. Per tant, el punt de partida era l’oposició a la “guerra burgesa i imperialista”.Ara bé, ja feia anys que les posicions antimilitaristes s’havien estovat. Així, el socialista francès Jaurés intentà una síntesi entre patriotisme i pacifisme. D’altra banda, Rosa Luxemburg considerà que calia aprofitar la guerra com a escenari d’una guerra civil i de classes definitiva.

 

—

 

            3.-A mesura que s’acostava el rum-rum bèl·lic, el nacionalisme guanyava adeptes entre els partits d’esquerra i els sectors conservadors propugnaven la “Unió Sagrada” de tota la nació.

 

            Els diputats socialistes francesos i alemanys, amb una forta implantació, votaren finalment a favor dels crèdits per a la guerra. Jaurès fou assassinat el 31 de juliol del 1914 i la guerra començà l’1 d’agost. Però, què hauria passat si els parlaments d’aquests dos països haguessin bloquejat els fons per a l’exèrcit en nom de la defensa dels més desafavorits, independentment de les fronteres que els haguessin tocat?

Käthe Kollwitz. "Fam"

 

El nou article 135 de la Constitució Espanyola.

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

 

            1.-Avui ha estat  publicat el text reformat de l’article 135 de la Constitució Espanyola. El seu text és el següent (les negretes són nostres):

 

            “Artículo único.

El artículo 135 de la Constitución Española queda redactado como sigue:

 

«1. Todas las Administraciones Públicas adecuarán sus actuaciones al principio de estabilidad presupuestaria.

 

2. El Estado y las Comunidades Autónomas no podrán incurrir en un déficit estructural que supere los márgenes establecidos, en su caso, por la Unión Europea para sus Estados Miembros.

Una ley orgánica fijará el déficit estructural máximo permitido al Estado y a las Comunidades Autónomas, en relación con su producto interior bruto. Las Entidades Locales deberán presentar equilibrio presupuestario.

 

3. El Estado y las Comunidades Autónomas habrán de estar autorizados por ley para emitir deuda pública o contraer crédito.

Los créditos para satisfacer los intereses y el capital de la deuda pública de las Administraciones se entenderán siempre incluidos en el estado de gastos de sus presupuestos y su pago gozará de prioridad absoluta. Estos créditos no podrán ser objeto de enmienda o modificación, mientras se ajusten a las condiciones de la ley de emisión.

El volumen de deuda pública del conjunto de las Administraciones Públicas en relación con el producto interior bruto del Estado no podrá superar el valor de referencia establecido en el Tratado de Funcionamiento de la Unión Europea.

 

4. Los límites de déficit estructural y de volumen de deuda pública sólo podrán superarse en caso de catástrofes naturales, recesión económica o situaciones de emergencia extraordinaria que escapen al control del Estado y perjudiquen considerablemente la situación financiera o la sostenibilidad económica o social del Estado, apreciadas por la mayoría absoluta de los miembros del Congreso de los Diputados.

 

5. Una ley orgánica desarrollará los principios a que se refiere este artículo, así como la participación, en los procedimientos respectivos, de los órganos de coordinación institucional entre las Administraciones Públicas en materia de política fiscal y financiera. En todo caso, regulará:

a) La distribución de los límites de déficit y de deuda entre las distintas Administraciones Públicas, los supuestos excepcionales de superación de los mismos y la forma y plazo de corrección de las desviaciones que sobre uno y otro pudieran producirse.

b) La metodología y el procedimiento para el cálculo del déficit estructural.

c) La responsabilidad de cada Administración Pública en caso de incumplimiento de los objetivos de estabilidad presupuestaria.

 

6. Las Comunidades Autónomas, de acuerdo con sus respectivos Estatutos y dentro de los límites a que se refiere este artículo, adoptarán las disposiciones que procedan para la aplicación efectiva del principio de estabilidad en sus normas y decisiones presupuestarias.»

 

Disposición adicional única.

1. La Ley Orgánica prevista en el artículo 135 de la Constitución Española deberá estar aprobada antes del 30 de junio de 2012.

2. Dicha Ley contemplará los mecanismos que permitan el cumplimiento del límite de deuda a que se refiere el artículo 135.3 de la Constitución Española.

3. Los límites de déficit estructural establecidos en el artículo 135.2 de la Constitución Española entrarán en vigor a partir de 2020.

 

Disposición final única.

La presente reforma del artículo 135 de la Constitución Española entrará en vigor el mismo día de la publicación de su texto oficial en el «Boletín Oficial del Estado». Se publicará también en las demás lenguas de España.”

 

—

            2.-Un parell de reflexions immediates. En primer lloc, la plasmació transparent de la cessió de sobirania a la Unió Europea (ja intuïda per la Constitució al seu art. 93 i perfectament lògica a l’actual context). En certa manera, l’article diu: “es respectarà la normativa europea”.

 

—

 

            3.-En segon lloc, la importància de la Llei Orgànica de desenvolupament de l’article. De fet, fins i tot podria interpretar-se que es preveuen dues lleis orgàniques: una primera de caràcter conjuntural –per a precisar el dèficit estructural màxim d’acord amb la UE (art.135.2 CE) i una altra –més estable- de desenvolupament dels principis del precepte constitucional (art. 135.5). No obstant, és cert que la disposició addicional única es refereix només a una sola Llei Orgànica derivada de l’art. 135.

 

            Aquest Llei Orgànica té també el problema de que s’exigeix un termini per a la seva aprovació (seria inconstitucional si s’aprova després?). Més complicacions té encara l’ajornament de l’entrada en vigor del dèficit estructural fins l’any 2020. Per tant, la Llei Orgànica tindrà –almenys en aquest punt- una vacatio legis de vuit anys. I tot això, a més, tenint en compte que si la Unió Europea imposa uns terminis diferents per a acomplir el dèficit estructural, caldrà reformar la Constitució.

 

            En fi, s’observen fàcilment les presses de la reforma (encara que les regles materials de fons no semblen desencertades, ja que són màximes elementals d’una economia domèstica).

El discret retorn de l’Impost sobre el Patrimoni

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

            1.-El Decret-Llei 13/2011, de 16 de setembre, ha restablert l’Impost sobre Patrimoni, però amb caràcter temporal.  En efecte, l’Exposició de Motius (no l’articulat, per cert) preveu que l’impost es meriti exclusivament en el 2011 (31 de desembre) i en el 2012 (també el 31 de desembre).

 

—

 

      2.-El Decret-Llei introdueix algunes modificacions a la Llei 19/1991, de 6 de juny, de l’Impost sobre el Patrimoni. Així, l’habitatge habitual queda exempt de tributació en els seus primers 300.000 euros.

 

      El mínim exempt  és de 700.000.-euros (és a dir, l’obligació neix a partir d’un cèntim per sobre de 700.000.-euros com a base imposable).

 

      Cal recordar que la base imposable de l’impost està integrada pel valor d’una àmplia sèrie de béns: immobles, activitats empresarials i professionals, dipòsits bancaris, participacions a societats cotitzades (amb certes excepcions), participacions a societats no cotitzades, joies, vehicles, embarcacions, etc.

 

      El tipus té una certa progressivitat, encara que no està tan afinat com el de l’IRPF (ja que l’Impost de Patrimoni només té 8 trams i, a més d’una quantitat inicial fixa, aplica uns tipus sobre la resta de la base liquidable que van des del 0,2% fins al 2,5%).

.

 

      És un impost polèmic. Va ser suprimit, entre altres raons, perquè es considerava massa tosc respecte a la precisió progressiva de l’IRPF i perquè penalitza intensament l’estalvi (especialment, de les persones físiques que obtenen els seus ingressos del rendiment del treball i no poden atribuir la titularitat del bé patrimonial a una societat mercantil). Ara torna, però amb la incertesa de que el nou govern encara podria prendre alguna decisió abans del meritament.

 

—

 

      3.-L’Exposició de motius recorda que l’impost està cedit a les Comunitats Autònomes i que aquestes tenen potestats normatives sobre el tribut. A més, es permet certes interpretacions sobre l’impacte d’aquest tribut en el finançament de les Comunitats Autònomes (cosa que no li correspon –és matèria de Llei orgànica- i, a més, han donat lloc a interpretacions contradictòries entre els membres del govern).

 

      (Podeu veure un resum molt clar i senzill  del funcionament del tribut a l «Blog salmón» )

Corriments tectònics derivats de la reforma constitucional en tramitació

~ Joan Amenós ~ 2 comentarios

 

            1.-Ja van apareixent les primeres reflexions sobre la reforma constitucional en discussió. Des del punt de vista legal, el matí comença amb les boires d’inconstitucionalitat  derivades del procediment triat  (Francesc de Carreras). En el mateix lloc s’anota que l’ordenament ja tenia prou eines per a aconseguir els mateixos objectius, tal com hem examinat aquests dies.

 

—

 

 

            2.-Des de la banda dels economistes, les postures semblen més favorables (Oliver Alonso), però desconfien del termini –massa llarg- per a la definitiva posta en marxa del mecanisme o bé proposen fins i tot la possibilitat d’incloure alguna regla d’estalvi obligatori o “matalàs constitucional” en èpoques de superàvit (Sala i Martín).

 

.

 

            Políticament, flotarà en l’ambient durant un temps la crítica a la “manca de participació” o a la inaudita velocitat processal. Començarem a entendre –ara, gràficament- les amplíssimes i creixents implicacions de la signatura dels Tractats Europeus i d’una política monetària comuna.

 

—

 

            3.-Moltes més vegades de les que creiem, és el Dret el que crea la moral (i no a l’inrevés). Confiem cegament en la consciència ètica expressada en les pàgines dels butlletins oficials. “Si està promulgat, deu ser correcte”. Potser no acomplim l’ordre, potser no hi pensem,  però una part del nostre judici de la conducta ja ha estat delegat a la norma.

 

.

 

            En aquest sentit, crec que el substrat de la reforma constitucional ja l’ha assenayalat  Arcadi Espada: no estirar més el braç que la màniga és un saludable recordatori moral. Afegeixo: és un canvi en el patró de conducta preeminent en el capitalisme. Als darrers anys, s’havia esvaït el Sr. Esteve i la seva bata blava darrera el taulell (treballador, estalviador, fins i tot gasiu). Hem conegut l’exaltació de l’empresa i del consumidor regats amb crèdit fàcil (gaudeix avui i ja pagaràs demà passat: la televisió de plasma, l’automòbil, l’habitatge, la caiguda de les taxes d’autofinançament empresarial…).  La proclamació constitucional de les noves virtuts tindrà efectes en el subconscient públic i privat.

 

 

Crònica de jurisprudència XVI: l’Estat concretarà què vol dir dèficit públic i fins quin límit pot arribar (STC de 20 de juliol del 2011)(i III).

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

 

            1.-Acabem avui l’examen de la rellevant STC de 20 de juliol del 2011.La decisió també considera que és constitucional que les Comunitats Autònomes en situació de dèficit hagin d’aprovar un pla de sanejament, que serà presentat al Consell de Política Fiscal i Financera de les Comunitats Autònomes. Aquest Consell controlarà la idoneïtat de l’instrument presentat. El Tribunal afirma que “la elaboración del plan es una concreción vinculada al incumplimiento del objetivo de estabilidad”.

 

.

 

            I si l’apreciació de l’indicat Consell és negativa? El preceptiu requeriment  estatal posterior tampoc peca d’inconstitucionalitat. En conclusió:

 

.

 

            “De acuerdo con cuanto se ha señalado, no vulnera la autonomía financiera de las Comunidades Autónomas la necesaria elaboración por las Comunidades Autónomas [sic]  del plan económico-financiero cuando los presupuestos autonómicos se aprueben o liquiden con desequilibrio, ni tampoco lo hace su examen por el Consejo de Política Fiscal y Financiera de las Comunidades Autónomas y la presentación de un nuevo plan cuando el anterior no garantice el cumplimiento del objetivo de estabilidad. Lo mismo ocurre cuando, concurriendo las circunstancias imprevistas a que se refiere el apartado 8 del art. 8, la propia Comunidad Autónoma remita un plan rectificativo al Consejo de Política Fiscal y Financiera.“

 

—

 

            2.-Els criteris de la legislació d’estabilitat pressupostària també són plenament aplicables a les Entitats locals. De fet, el mateix  Tribunal recorda que la seva jurisprudència ja permetia:

 

.

 

            -La imposició estatal de límits d’endeutament a les entitats locals.

 

            -Que les operacions, quan se superin aquells límits, se sotmetin a autorització.

 

.

 

            Admès això, l’Estat pot reclamar el seu acompliment per via de reglaments i fins i tot per execucions concretes (“intervenciones estatales de orden aplicativo o ejecutivo respecto de los Entes Locales en relación con el objetivo de estabilidad presupuestaria”).

 

—

 

            3.-Dit això, cap obstacle constitucional ha de tenir l’aprovació forçosa per part de l’ens local d’un pla econòmico-financer en cas de desequilibri pressupostari. Aquest desequilibri pot produir-se tant en fase d’aprovació com de liquidació. El pla es remetrà al Ministeri d’Hisenda, que farà el seguiment de la correcció del desequilibri.

 

            A més, “las relaciones directas –sin intervención de la Generalitat, por tanto-, tampoco vulneran en este caso la tutela financiera de aquélla sobre estas últimas”. És  a dir, el principi de coordinació estatal pot implicar actuacions de vigilància o seguiment.

 

.

 

            Pot la Generalitat exercir la seva pròpia potestat de tutela financera? Sí, sempre que “no interfiera la competencia estatal” (aquí està, per tant, la clau de la qüestió).

 

.

 

            En definitiva, una sentència que permetria fins i tot reforçar els vigents mecanismes de control per part de l’Estat sobre les situacions de desequilibri pressupostaria de les Comunitats Autònomes i dels Ens locals. En això tenen raó els crítics amb la reforma constitucional en curs: no calia que aquestes potestats de vigilància penetrant es redactessin ex novo a la Norma Suprema. Ja hi són.  

 

 

Crònica de jurisprudència XVI: l’Estat concretarà què vol dir dèficit públic i fins quin límit pot arribar (STC de20 de juliol del 2011) (II)

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

 

     1.-En relació a la sentència que varem començar a comentar ahir, el primer que precisa el Tribunal Constitucional és que l’Estat podria fer, lògicament, la interpretació més radical o extrema de la normativa europea. Després, la podria imposar –auster i exigent- a les Comunitats Autònomes o als ens locals.

 

     Aquesta va ver justament la hipòtesi examinada a la sentència. El Pacte d’estabilitat i creixement establert a la normativa europea que desenvolupava l’art. 104 del Tractat de la Comunitat Europea establia el principi de “dèficit no excessiu”, però el legislador espanyol va seguir el consell bíblic de la doble càrrega imposada per l’enemic (si et carrega amb un quilo, agafa dos…). En conseqüència, va transformar aquell manament obert en un “no dèficit”, “equilibri” o, fins i tot, “superàvit”.  Aquesta assumpció estricta ha de ser acatada també per les Comunitats Autònomes. És a dir, l’Estat espanyol va decidir que l’estabilitat pressupostària implicava “equilibrio o superàvit” i el mateix havien d’entendre les Comunitats Autònomes.

 

—

 

     2.-En efecte, s’interpreta que la regla 13 de l’art. 149.1 CE,  que atribueix a l’Estat la competència sobre les bases i coordinació de la planificació general de l’activitat econòmica, “es una competencia de dirección general de la economía que se proyecta en los diversos sectores de la misma (por todas, STC 197/1996, de 28 de noviembre, FJ 4) y también en materia presupuestaria”.

 

—

 

     3.-En la mateixa línia, se santifiquen constitucionalment les autoritzacions estatals per a operacions de crèdit a l’estranger i per a l’emissió de deute o qualsevol altra apel·lació al crèdit públic. Aquestes autoritzacions prèvies no vulneren l’autonomia política i financera de la Generalitat.

 

     La Sentència segueix analitzant la constitucionalitat d’altres elements de control sobre la Hisenda autonòmica per a garantir els objectius pressupostaris globals. Ho veurem demà.

 

     (Per cert, dono les gràcies a Enric Juliana, finíssim observador de la polític nacional, que ja fa dies que va cridar l’atenció a La Vanguardia sobre el caràcter realment fonamental d’aquesta sentència).

Crònica de jurisprudència XVI: l’Estat concretarà què vol dir dèficit públic i fins quin límit pot arribar (STC de 20 de juliol del 2011) (I).

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

 

 

 

            1.- A més dels condicionants de normativa i política europea, la reforma constitucional que s’està tramitant aquests dies s’entén millor a partir de la sentència del Tribunal Constitucional de 20 de juliol de 2011 –encara no publicada al BOE- , que desestima el recurs d’inconstitucionalitat interposat pel Parlament de Catalunya contra diversos preceptes de la Llei 18/2001, de 12 de desembre, General d’Estabilitat Pressupostària i de la Llei Orgànica 5/2001, de 13 de desembre, complementària a la Llei General d’Estabilitat Pressupostària. Ambdues foren promulgades sota el mandat del Gabinet Aznar i foren després modificades diverses vegades. De fet, la Llei 18/2001 fou derogada pel Reial Decret Legislatiu 2/2007, pel qual s’aprova el Text Refós de la Llei General d’Estabilitat Pressupostària . La Llei Orgànica 5/2001 fou modificada per la Llei Orgànica 3/2006, de 25 de maig.

 

—

 

            2.-No obstant aquests canvis, el Tribunal Constitucional considera que no existeix pèrdua sobrevinguda de l’objecte del procés, ja que segueix sent necessari –fins i tot amb la vigent legislació- manifestar-se sobre la controvèrsia constitucional relativa a la fixació de l’àmbit competencial de l’Estat i de les Comunitats Autònomes.

 

.

 

            En aquest sentit, cal dir que la Sentència ha tingut en compte la redacció del vigent Estatut d’Autonomia de Catalunya.

 

—

 

            3.-La decisió del Tribunal Constitucional implica, en síntesi, una interpretació expansiva i sense matisos de l’art. 149.1.13 de la Constitució, que atribueix a l’Estat la competència exclusiva sobre “les bases i coordinació de la planificació general de l’activitat econòmica”. Examinarem demà els principals aspectes d’aquesta interpretació.

 

 

Memòries d’un nen keynesià

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

     1.- La meva generació va estudiar amb el catecisme del mestre que prenia el té amb Virgínia Woolf a les plujoses tardes londinenques. Fins i tot, varem aprendre la faula de l’obrer que obria un forat, el tapava (cobrava) et voilà!: ja tot anava millor. Alguns arribaren a injectar-se  Galbraith en vena. L’avi Paul A. Samuelson, sempre tan mesurat, recomanava però ser cautelós amb aquests experiments i no prendre mal (per cert, acabo de saber que el seu venerable manual ha estat el llibre d’economia per a universitaris més venut a tota la història).  Un servidor encara va tenir la sort de que el cultíssim masover Vladimir Lamsdorff  ens va obrir un dia la portalada de la immensa casa Hayek i ens posava a les nits els discos clandestins de Milton Friedmann.

 

—

 

      2.-Passaren els anys i els monetaristes van créixer com xampinyons. Però es casaren sovint amb parelles malgastadores. Sempre havia un motiu per a dilapidar: una guerra exòtica, un sensual estímul o un canvi de l’habitació dels nens.

 

      Aquí varem conèixer les primeres normes d’estabilitat pressupostària i dèficit zero en el sentit actual amb el gabinet Aznar (que després serien derogades o adaptades) , fins arribar a la paradoxa final en aquest estiu tan suau.

 

—

 

      3.- Aquella generació encara compra diaris de paper. Aprofitant els fulls que ha posat al terra la senyora de la neteja, llegeixo l’article de Gérard Courtois a Le Monde del dia 23 d’Agost.

.

 

      El president Sarkozy ha decidit que el talismà de la disciplina pressupostària rebrà el nom de “règle d’or”. Més amunt dels Pirineus també porten dies d’anades i vingudes amb l’oposició per a trobar el millor encaix per a una reforma constitucional, que es combinaria amb lois organiques posteriors per a precisar la Carta Magna.

 

.

 

      Courtois considera que el darrer text discutit a nivell parlamentari és realment alambinat, però de ben segur que els lector d’aquestes contrades poden tenir interès en llegir-lo:

 

.

 

      “Les lois-cadres d’équilibre des finances publiques déterminent , par au moins trois années, les oriéntations pluriannuelles, les normes d’évolution et les règles de gestion des finances publiques, en vue d’assurer l’équilibre des comptes des administrations publiques. Elles fixent, pour chaque année, un plafond de dépenses et un minimum de mesures nouvelles afférentes aux recettes que s’imposen globalement aux lois de finances et aux lois de financement de la Sécurité sociale.”  *

 

 

.

*La traducció aproximada seria aquesta:

 

      “Les lleis-marc d’equilibri de les finances públiques determinen, durant almenys tres anys, les orientacions plurianuals, les normes d’evolució i les regles de gestió de les finances públiques, amb l’objectiu d’assegurar l’equilibri  dels comptes de les administracions públiques. Elles fixen, per a cada any, un sostre de despeses i un mínim de noves mesures relatives als ingressos, que s’imposen globalment a les lleis de finances i a les lleis de finançament de la Seguretat Social.”

 

      Avec le temps…

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Capritxós benefici fiscal dins de l’IVA.

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

 

 

            1.-Un dels punts febles dels actuals estats socials europeus és la seva excessiva pressió fiscal. Però encara pitjor és, potser, la pèrdua del caràcter sistemàtic de les normes tributàries. Especialment distorsionant és el joc dels beneficis fiscals, sovint imprevistos i capritxosos, que alteren completament els lloables objectius inicials de justícia tributària.

 

.

 

            Un exemple d’aquestes arbitrarietats està constituït per una disposició transitòria quarta amagada dins el recent “Real Decreto-ley 9/2011, de 19 de agosto, de medidas para la mejora de la calidad y cohesión del sistema nacional de salud, de contribución a la consolidación fiscal, y de elevación del importe máximo de los avales del Estado para 2011”. El seu text és el següent: 

 

.

 

 

            “Disposición transitoria cuarta. Tipo impositivo aplicable del Impuesto sobre el Valor Añadido a las entregas de viviendas.

Con efectos desde la entrada en vigor de este Real Decreto-ley y vigencia exclusivamente hasta el 31 de diciembre de 2011, se aplicará el tipo reducido del 4 por ciento del Impuesto sobre el Valor Añadido a las entregas de bienes a las que se refiere el número 7.º del apartado uno.1, del artículo 91 de la Ley 37/1992, de 28 de diciembre, del Impuesto sobre el Valor Añadido.”

 

 

Cal recordar que el tipus habitual vigent és del 8%.

 

—

 

            2.-Són moltes les preguntes que se’ns acudeixen. En primer lloc, per què només quatre mesos?  Té relació amb el calendari electoral? Es tracta d’una compensació al sector bancari –gran posseïdor de pisos en aquest moment- per la limitació de guanys que pot implicar l’aplicació del Reial Decret-Llei 8/2011, d’u de juliol, “de medidas de apoyo a los deudores hipotecarios, de control del gasto público y cancelación de deudas con empresas y autónomos contraídas por las entidades locales, de fomento de la actividad empresarial e impulso de la rehabilitación y de simplificación administrativa”, que ja havíem comentat aquí?

 

—

 

            3.- La única justificació que dóna l’Exposició de Motius és la següent:

 

      “Se trata de una medida de política fiscal que incide sobre una situación concreta y que persigue obtener efectos sensibles durante el período sobre el que desplegará su vigencia, sin vocación de afectar con carácter permanente la estructura de tipos impositivos del Impuesto sobre el Valor Añadido.”

 

És a dir, ni s’explica el per què ni, posats a fer, ningú no sap per què no es pot estendre a altres productors de béns i serveis que tinguin estocs acumulats (si el que es vol és incidir en aquest aspecte, que tampoc es diu expressament). Fins i tot, per què no aplicar-la a béns i serveis directament lligats al sector de la construcció i que també estan patint durament la crisi  (per exemple, mobiliari, electrodomèstics, aixovar domèstic, electricistes…)? També en aquest cas seria potser criticable però, almenys, tindria alguna llunyana orientació d’interès general i no l’aparent intenció d’ajudar uns prestamistes que, de manera natural i a causa dels impagaments, poden generar estocs dins del seu negoci.