Categoría: Dret Tributari

Fer neteja: pagar els deutes dels ens locals amb empreses i autònoms (i II).

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

 

                        1-Les operacions d’endeutament previstes pel Decret-Llei 8/2011 tenen un termini de cancel·lació que no pot ser superior a tres anys ni pot tenir períodes de carència.

 

                        La línia financera que posarà en marxa l’ICO quedarà tancada el 31 de desembre del 2014.

 

—

 

                        2.- Abans de concertar les operacions d’endeutament, les Entitats Locals han d’aprovar la liquidació dels seus pressupostos generals de l’any 2010.

 

.

 

                        Abans de l’1 de desembre del 2011, caldrà sol·licitar a l’ICO l’acceptació per a concertar operacions d’endeutament.  Tot i que, aparentment, sembla una acceptació reglada, podrien existir dubtes (per exemple, els derivats senzillament dels límits quantitatius de la línia financera prevista, que ben segur que no és el corn de l’abundància).

 

.

 

                        El procediment s’iniciarà amb sol·licitud aprovada pel Ple de la Corporació Local, amb informe favorable de la Intervenció i informe de la Tresoreria sobre els deutes que es volen cobrir.

 

                        L’acord d’aprovació contindrà la relació identificativa i detallada de les certificacions i documents acreditatius de les obligacions pendents de pagament que es volen saldar.

 

.

 

                        Obtinguda l’acceptació, “las Entidades locales podrán formalizar con las entidades de crédito las operaciones financieras correspondientes, las cuales actuarán por cuenta del Instituto de Crédito Oficial en la materialización del pago a las empresas y autónomos.” (art.8).

 

—

 

                        3.-Però, al final, un dia o altre caldrà pagar a l’ICO. Si l’ens local contreu amb aquesta entitat deutes ferms, impagats en el període voluntari fixat, l`òrgan competent del Ministeri d’Economia i Hisenda procedirà a retenir les quantitats que l’entitat local hauria de rebre com a participació en els tributs de l’Estat.

El Decret-Llei 8/2011: sobre deutes hipotecaris i d’ens locals i també sobre altres matèries

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

 

1.-Un altre Decret-llei ple de normes disperses. En concret, el “Real Decreto-ley 8/2011, de 1 de julio, de medidas de apoyo a los deudores hipotecarios, de control del gasto público y cancelación de deudas con empresas y autónomos contraídas por las entidades locales, de fomento de la actividad empresarial e impulso de la rehabilitación y de simplificación administrativa.”

 

—

 

2.-El contingut és realment divers. Comença amb una reforma de la Llei d’Enjudiciament Civil en matèria d’execució hipotecària. Segueix després la regulació d’una línia de crèdit per a la cancel·lació de deutes de les Entitats Locals amb empreses i autònoms.

 

S’efectua també, amb l’objectiu d’impuls de l’activitat empresarial, una reforma de la Lleide l’IRPF i de les Lleis de l’Impost sobre Societats, sobre Renta de no Residents i sobre el Patrimoni. També hi ha una variació important en el text refós de la Llei General d’Estabilitat Pressupostària.

 

En la línia de la Lleid’Economia Sostenible, el legislador torna a entrar en la rehabilitació urbana i arquitectònica i, a més, es reforma la Llei estatal del Sòl.

 

Per últim, es fan algunes precisions en matèria de silenci administratiu, preveient el seu sentit estimatori al llistat que incorporala Llei.

 

Apareixen també modificacions concretes dela Lleid’Aigües, dela Lleide Prevenció i Control Integrats dela Contaminació, del Soroll, de Responsabilitat Mediambiental i de Qualitat de l’Aire i Protecció de l’Atmosfera.

 

—

 

3.- La modificació de la Llei d’Enjudiciament Civil  introdueix una sèrie de regles que asseguren que l’adjudicació del bé immoble al creditor hipotecari no baixarà del 60% (encara que no hi hagi cap altre postor).

 

Aquesta norma intenta, per tant, reduir el deute futur que encara li quedarà al deutor. No obstant, si el valor actual del bé és realment inferior a aquest 60% adjudicat (cosa perfectament possible a l’actual mercat), serà l’entitat bancària qui assumirà la pèrdua  i així hauria de constar als seus comptes (factor que pot tenir altres conseqüències que es fàcil intuir en aquests dies d’stress test…)

Crònica de jurisprudència XVII: anotació preventiva d’embargament de béns situats fora del terme municipal del recaptador local.

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-La important Sentència de 16 de març del 2011, dictada per la Sala Tercera del Tribunal Suprem, estableix la següent doctrina legal:

.

“El titular del órgano recaudatorio de una entidad local es competente para dictar, en el seno delprocedimiento ejecutivo de apremio, mandamiento de anotación preventiva de embargo de bien inmueble, respecto de inmuebles radicados fuera de su término municipal”.

 

—

 

2.- Es tractava d’una sentència dictada en recurs extraordinari de cassació en interès de la Llei. La qüestió ja havia estat debatuda, amb resultats contraris a les pretensions municipals, per diverses resolucions de la Direcció General de Registres i del Notariat (tal com es precisa la Fonament de Dret cinquè):

.

“Pero además la conflictividad sobre la materia se muestra patente a la vista de las tres resoluciones de la Dirección  General de los Registrso y del Notariado de fecha 3 de abril de 2009 (BOE 1 de mayo) desestimando recurso de Recaudadores municipales contra negativas de registradores de la propiedad a practicar una anotación preventiva de embargo por falta de competencia del Ayuntamiento, al carecer de jurisdicción para trabar bienes en actuaciones de recaudación ejecutiva situados fuera del territorio de dicha entidad local, siguiendo un reiterado criterio del centro directivo al que hace mención el Ayuntamiento al mencionar Resoluciones de los años 2006, 2007 y 2008.”

—

3.-Cal precisar, però, que la sentència es refereix a la fase cautelar i no, encara, al procediment d’execució forçosa. Complicar la fase cautelar amb una exigència de col·laboració interadministrativa “comporta una burocratización no querida ni buscada por nuestro ordenamiento en aras al principio de eficacia y economía procedimental que debe inspirar el funcionamiento de la Administración y el pleno desarrollo por las Corporaciones Locales de sus potestades propias”.

.

En conseqüència, la decisió cautelar constituïda per la sol·licitud d’anotació preventiva d’embargament pot ser adoptada per l’òrgan recaptador municipal –i, normalment, serà admesa pel registrador si segueix els requisits legals- encara que el bé se situï fora de la circumscripció municipal.

Rehabilitació arquitectònica i manipulació del mercat immobiliari (i II)

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-La deducció prevista només s’aplica als contribuents la base imposable dels quals és inferior a  71.007,20 € anuals i és més generosa quan la base imposable és igual o inferior a 53.007,20€.

Cal recordar que no opera sobre els habitatges afectes a activitats econòmiques, places de garatge, jardins, parcs, piscines i instal·lacions esportives i altres elements anàlegs.

—

2.-La deducció incorpora, a més, una mesura directa contra l’economia submergida i els “pagaments en negre”:

.

“La base de esta deducción estará constituïda por las cantidades satisfechas, mediante tarjeta de crédito o débito, transferencia bancaria, cheque nominativo o ingreso en cuentas en entidades de crédito, a las personas o entidades que realicen tales obras. En ningún caso darán derecho a practicar esta deducción  las cantidades satisfechas mediante entregas de dinero de curso legal.”

—

3.-No obstant, el precepte té alguns punts dèbils des del punt de vista de la justícia tributària. Així, a diferència de la deducció preexistent, el contribuent la pot aplicar “a cualquier vivienda de su propiedad”. És a dir, també les residències secundàries o els habitatges en lloguer.

D’aquesta manera, és probable que, de fet, el conjunt dels contribuents ajudi a finançar les millores d’una certa classe mitja (ja que no crec que les rendes inferiors es llencin a fer grans reparacions en aquest moment).

Rehabilitació arquitectònica i manipulació del mercat immobiliari (I)

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

 

 

Urban decay. Falsas Promesas Broken Promises, John Fekner, Charlotte Street Stencils, South Bronx, NY 1980. John Fekner. Photograph by John Fekner © 1980 Donated to Wikipedia project by the artist. CC

—————————————————————————————————————-

1.- La Disposició Final Primera del Reial Decret Llei 5/2011 de mesures per a la regularització i control de l’ocupació submergida i foment de la rehabilitació d’habitatges estableix una deducció a l’IRPF per obres de millora a l’habitatge. Aquesta nova regla concorda amb l’interès mostrat per la rehabilitació tant pel legislador (per exemple, a la Llei d’Economia Sostenible), com per les administracions públiques i el sector privat (per exemple, a la recent mostra CONSTRUMAT).

–

2.- Aparentment, és una mesura positiva que potser afavoreix una mica la reactivació del sector. Però no està de més recordar que la manipulació del mercat no sol tenir efectes beneficiosos. Les generoses deduccions a l’adquisició d’habitatge també tenen la seva part de responsabilitat en la situació actual.

–

3.- El concepte de rehabilitació formulat per la norma és amplíssim i va des de la protecció de la salut i el medi ambient fins a la instal·lació de televisió digital i Internet. En concret, el seu objecte pot ser:

.

“La mejora de la eficiencia energética, la higiene, salud y protección del medio ambiente, la utilización de energías renovables, la seguridad y la estanqueidad, y en particular la sustitución de las instalaciones de electricidad, agua, gas u otros suministros, o favorezcan la accesibilidad al edificio o a las viviendas, en los términos previstos en el Real Decreto 2066/2008, de 12 de diciembre, por el que se regula el Plan Estatal de Vivienda y Rehabilitación 2009-2012, así como por las obras de instalación de infraestructuras de telecomunicación realizadas durante dicho periodo que permitan el acceso a Internet y a servicios de televisión digital en la vivienda del contribuyente”.

.

Examinarem demà els límits i conseqüències d’aquesta deducció.

Retenció de la participació de les entitats locals en els tributs estatals

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-El clima polític imperant i diverses mesures normatives estan accentuant la pressió sobre les Comunitats Autònomes i les Entitats locals de cara a reduir el dèficit i controlar la despesa pública. En aquesta línia, és important l’article 36 de la recent Llei d’Economia Sostenible (LES), relatiu a l’incompliment pels ens locals de l’obligació de remetre la informació relativa a la liquidació de pressupostos a l’Administració de l’Estat.

—

2.-El supòsit de fet és la vulneració de l’obligació de remetre al Ministeri d’Economia i Hisenda tota la informació relativa a la liquidació dels seus pressupostos (art. 193.5 del Text Refós de la Llei Reguladora de les Hisendes Locals).

La conseqüència jurídica és la RETENCIÓ DE L’IMPORT DE LES ENTREGUES MENSUALS A LES ENTITATS LOCALS A COMPTE DE LA PARTICIPACIÓ EN ELS TRIBUTS ESTATALS QUE ELS CORRESPONGUI.

Es tracta d’una innovació rellevant, ja que el quantum d’aquest suma pot situar-se al voltant del 30% dels ingressos dels municipis i altres entitats locals.

—

3.- No obstant, la justificació raonada de la impossibilitat material d’acomplir l’obligació indicada –expressada en una sol·licitud del Ple–  pot ser acceptada per la Direcció General de Coordinació Financera amb les Comunitats Autònomes i amb les Entitats Locals i, en conseqüència, aquest òrgan està facultat per a suspendre la retenció de fons.

La noció de taxa torna a tenir un caràcter més restringit.

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.- La jurisprudència constitucional havia ampliat enormement l’àmbit de la taxa, en perjudici del preu públic. Com encertadament apuntava el professor TORNOS  a un recent seminari de Dret Administratiu, això havia originat problemes per a molts serveis prestats per les Administracions de forma concessional (des de l’aigua al transport).

–

 

2.- L’expansió havia arribat al màxim amb l’article 2.2.a) de la Llei General Tributària del 2003 (especialment, el seu segon paràgraf):

 

“Los tributos, cualquiera que sea su denominación, se clasifican en tasas, contribuciones especiales e impuestos:

 

a) Tasas son los tributos cuyo hecho imponible consiste en la utilización privativa o el aprovechamiento especial del dominio público, la prestación de servicios o la realización de actividades en régimen de derecho público que se refieran, afecten o beneficien de modo particular al obligado tributario, cuando los servicios o actividades no sean de solicitud o recepción voluntaria para los obligados tributarios o no se presten o realicen por el sector privado.

 

Se entenderá que los servicios se prestan o las actividades se realizan en régimen de derecho público cuando se lleven a cabo mediante cualquiera de las formas previstas en la legislación administrativa para la gestión del servicio público y su titularidad corresponda a un ente público.”

–

 

3.- Però, d’amagatotis, la Disposició Final 58 de la Llei d’Economia Sostenible suprimeix el segon paràgraf de l’article indicat.

Una pena, tants manuals de Dret Financer ja convertits en escombraries. La maledicció de Von Kirchmann, sempre implacable.

Crònica de jurisprudència XI: El Tribunal Suprem no esquinçà el vel.

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.- El Tribunal Suprem ha revocat una sentència de l’Audiència Nacional, ha estimat el recurs contenciós-administratiu i ha reconegut el dret d’una entitat mercantil –“Desert Springs, S.L.”- a que l’Administració de l’Estat li concedeixi un concret incentiu que va sol·licitar per a construir un hotel i camp de golf. La subvenció es basava en la Llei 50/85, de 27 de desembre, d’Incentius Regionals.

–

2.- Entre altres motius, la denegació es basava principalment –segons l’Ordre Ministerial de 14 de febrer de 2005, que resolgué la reposició –en que la societat peticionària tenia una gran part dels seus accionistes domiciliats a un paradís fiscal (Illes Bermudes). Per tant, tal com admeté la Sentència de l’Audiència Nacional de 25 de febrer del 2004, “la consiguiente salida de los beneficios empresariales del proyecto en cuestión” implica que “éste no supone la contribución necesaria al refuerzo e impulso del potencial de desarrollo endógeno de la zona elegida”.

El criteri és discutible perquè el que l’Administració fomenta en aquest cas és la realització d’una obra i urbanització, no que els beneficis es gastin a Espanya.

–

3.- El Tribunal Suprem revoca la sentència i considera que:

– El motiu de denegació no estava previst a l’ordenament regulador de la subvenció (denegada l’any 2000).

– És cert que, després, la Llei General de Subvencions (Llei 38/2003) va regular la qüestió, però seria difícilment aplicable, ja que es refereix a “persones o entitats”que tinguin la residència fiscal a un país o territori qualificat reglamentàriament com a paradís fiscal, però no als socis.

Per tant, el vel de la societat peticionària queda intacte i se li ha d’atorgar la subvenció sol·licitada.

* * *

La Sentència afegeix el vot particular del Sr. BANDRÉS SÁNCHEZ-CRUZAT. Considera, en contra de la posició majoritària, que –encara que no s’especifiqui de forma concreta a la normativa- tota subvenció implica “evitar la concesión de subvenciones a aquellas personas jurídicas que no contribuyan al sostenimiento de las cargas públicas, al utilizar esta opción fiscal, que evidencia la falta de seguridad económico-financiera que avale el proyecto inversor, y que pueden comprometer, además, lesivamente, el principio de veracidad contable-financiera, el principio de transparencia fiscal, la garantía de concurrencia competitiva entre los solicitantes, inserta en el principio de igualdad de trato, y la exigencia de un comportamiento entre agentes económicos y empresas no desleal”.

Considero que el Tribunal es va ajustar de forma més precisa a la legalitat, però la postura del magistrat discrepant ens planteja la interessant opció de recuperar per a la subvenció la noció de relació de supremacia especial (no es tracta d’un concurs entre iguals, sinó de decidir el millor destí per a uns fons públics, fins i tot amb certes regles implícites).

Pel que fa al cas concret, cal apuntar la victòria de Mandeville: vivien falsament a Les Bermudes, però donaven feina, calers, golf i alegria.

Enllaç a la Sentència

Mentrestant: Llei 1/2001, d’autoritzacions financeres i normes pressupostàries i tributàries durant el període de pròrroga pressupostària.

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario


1.-A altres entrades d’aquest bloc ens hem referit a l’articulació de la pròrroga automàtica dels pressupostos de la Generalitat de Catalunya, que presenta aquest any un especial interès jurídic i econòmic. De fet, alguns autors ja parlen de “l’experiment català” com a primer plantejament seriós de pressupostos de crisi planificats amb antelació. La darrera manifestació  és la Llei 1/2011, de 17 de febrer, d’autoritzacions financeres i normes pressupostàries i tributàries durant el període de pròrroga pressupostària.

—

2.- El primer objectiu de la Llei és l’autorització per a fer operacions d’endeutament, en qualsevol modalitat, “per a finançar inversions reals, transferències de capital i variació d’actius financers, consignades en els capítols 6,7 i 8 dels pressupostos de la Generalitat de Catalunya, del Servei Català de la Salut, de l’Institut Català de la Salut, de l’Institut Català d’Assistència i Serveis Socials i de les entitats autònomes administratives”, per un import de 2.613.000.000 d’euros (art. 1).

El segon aspecte afectat (art. 2) és el manteniment de les disposicions relatives al règim de modificacions pressupostàries i de gestió pressupostària que estaven a la Llei 25/2009, de pressupostos de la Generalitat de Catalunya per al 2010. Cal entendre que això permetrà a la Generalitat modificacions pressupostàries en període de pròrroga d’acord amb aquest règim específic (i no amb el general de la normativa pressupostària).

L’article 3 manté la vigència de les quotes dels següents tributs concrets: gravamen de protecció civil (per a determinades empreses afectades), el cànon de l’aigua, la tarifa d’utilització de l’aigua i, en general, les taxes amb tipus de quantia fixa.

—-

3.-La disposició final primera inclou una generosa habilitació al Departament d’Economia i Coneixement per a “fer les modificacions pressupostàries que calgui, d’acord amb la normativa pressupostària vigent, per a desplegar i executar aquesta llei”.

—

.- Llei 1/2011, de 17 de febrer, d’autoritzacions financeres i normes pressupostàries i tributàries durant el període de pròrroga pressupostària.

http://www.gencat.cat/diari/5824/11046040.htm

.-Bibliografia bàsica sobre la pròrroga pressupostària: ALCANTARILLA HIDALGO, F.J.:»La prórroga automática de las leyes de presupuestos», Actualidad Administrativa, núm. 20, quinzena del 16 al 30 de novembre del 2004, Editorial La Ley.

Crònica de jurisprudència VII: l’exagerada força retroactiva de la Justícia Constitucional (i II).

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.- El primer que cal aclarir és que, malgrat l’al·legació en aquest sentit de l’Advocat de l’Estat, el TC no valora el fet de l’eventual coincidència dels objectes socials, socis, administradors i treballadors en el deutor principal i en el deutor subsidiari.

–

2.- Els Tribunals contencioso-administratius van aplicar en aquest cas una regla elemental: s’abstingueren d’entrar a conèixer sobre les actes, ja que no havien estat impugnades en temps i forma pel deutor principal inicial.

La solució pot generar problemes, però la mateixa legislació tributària aporta la solució. L’article 41.6 LGT indica que “los responsables tienen derecho a reembolso frente al deudor principal en los términos previstos en la legislación civil”.

–

3.- No obstant, el TC atorga l’empara i considera que la negativa del Tribunal contenciós a revisar les liquidacions implica una vulneració del dret a la tutela judicial efectiva (art. 24 CE) i una autèntica indefensió. Per tant, com hem dit, concedeix l’empara i retrotrau les actuacions.

En realitat, el TC ha fet de legislador i ha imposat una regla legal diferent en el tractament de la responsabilitat tributària subsidiària. El caràcter ferm de les liquidacions originàries no vulnera cap precepte constitucional (i la manca de diligència del deutor principal ja es podria resoldre per la via civil).

És cert que l’actual redacció de l’article 174.5 LGT –establerta per la Llei 36/2006, de 29 de novembre- se situa en la línia del Tribunal Constitucional. Però en la resolució del recurs d’empara no se cita en cap moment aquest precepte. I, encara que se cités, seria una mera qüestió de legalitat (canvi de normativa) i no de constitucionalitat.

Enllaç a la Sentència:

http://www.tribunalconstitucional.es/es/jurisprudencia/Paginas/Sentencia.aspx?cod=10048