Entre calles, ordenanzas y libros.
Fuente: **
Era sólo una modificación puntual para la implantación de usos y actividades en suelo no urbanizable protegido, pero el Tribunal Supremo, en sentencia de 30 de junio de 2023, no se anda con chiquitas. el tema era delicado, ya que añadía a nuevos usos industriales y de residuos. Así nos lo recuerda Lucía Casado en el siempre interesante Actualidad Juridica Ambiental.***.
***
1.-Per últim, no canvia l’exigència de declaració responsable i llicència comercial abans de sol·licitar la llicència d’obres municipal. S’especifica que aquesta declaració responsable ha de tenir un caràcter previ (arts. 115 a 117 de la Llei 9/2011).
Es modifica també la quantia de les sancions administratives. Curiosament, a diferència d’altres lleis administratives- es redueix la quantia de les infraccions lleus i greus.
—
2.-És rellevant la nova disposició addicional onzena, que implica una autèntica expansió ex lege de la trama urbana consolidada (TUC).
Es podria discutir aquesta “salvació” de supòsits que abans tenien un caràcter intermig, però és una opció que podria justificar-se en la seguretat jurídica davant el nou règim.
Ara bé, el que ja és més objectable és l’habilitació “al departament competent en matèria de comerç” per a que, d’una manera no prou clara, vagi identificant “concentracions comercials”, que poden passar –o no- al paradís intra muros de la trama urbana consolidada. Si ahir parlàvem d’una major seguretat jurídica, avui hem d’alertar sobre l’enorme risc d’arbitrarietat que infecta la disposició addicional de la Llei 9/2011:
“DISPOSICIÓ ADDICIONAL
Delimitacions del Decret 379/2006, del 10 d’octubre, pel qual s’aprova el Pla territorial sectorial d’equipaments comercials
Es faculta el departament competent en matèria de comerç perquè:
a) Identifiqui i delimiti les concentracions comercials existents en el moment
de l’entrada en vigor del Decret 379/2006, del 10 d’octubre, pel qual s’aprova el Pla
territorial sectorial d’equipaments comercials, però que no hi foren incloses. La
resolució que reconegui aquestes concentracions, que se sotmet al règim jurídic de
la Llei 26/2010, del 3 d’agost, de règim jurídic de procediment de les administracions
públiques de Catalunya, pot comportar llur assimilació a la trama urbana consolidada
a efectes de l’ordenació dels equipaments comercials a partir del moment de
la publicació de la resolució en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya. La
delimitació s’ha de divulgar per mitjà del web del departament.
b) Comprovi, si s’escau, l’adequació de les delimitacions fixades pel Decret
379/2006 a la realitat anterior al moment de l’entrada en vigor del Decret. La resolució
que acordi la revisió, que se sotmet al règim jurídic de la Llei 26/2010, s’ha de
publicar en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, i la nova delimitació
s’ha de divulgar per mitjà del web del departament. A partir d’aquest moment, la
modificació corresponent del perímetre de la concentració és efectiva a l’efecte de
la seva assimilació a la trama urbana consolidada.”
—
3.-Afegirem, per últim, que la desaparició de les implantacions excepcionals fora de les trames urbanes consolidades “no afecta les sol·licituds presentades abans de l’entrada en vigor d’aquesta llei per a emplaçaments amb planejament urbanístic general vigent o en tràmit en el moment de la derogació, i a les que, si s’escau, s’aplicarà el concepte de municipi assimilable delimitat per aquesta mateixa llei”.
A més, la derogació de les implantacions excepcionals “queda diferida en un mes per a les sol·licituds relatives a municipis reconeguts per aquesta llei com a assimilables”. Es tracta d’un precepte de difícil interpretació, que sembla acceptar una possible implantació excepcional a municipis assimilats als de més de 5000 habitants o capitals de comarca. En aquest cas, el mes de gener encara podria servir per a sol·licitar instal·lacions excepcionals de mitjans i grans establiments comercials als “municipis assimilats” (una altra cosa és que s’obtinguin).
En conclusió, estem en principi davant una llei restrictiva, ja que tanca “la porteta del pati” que suposaven els permisos excepcionals al Decret-Llei 1/2009. És cert, però, que això afavoreix la seguretat jurídica. No obstant, el joc de la disposició addicional i de les transitòries introdueixen graus excessius de discrecionalitat, que podrien fer del “senyor de les TUC” un ésser força arbitrari. D’altra banda, el quadre final té poc a veure amb la promoció econòmica i és, més aviat, un mecanisme per a amorosir una mica l’statu quo vigent.
Foto: Parc Vallés.
*
1.-El vigent Decret-llei 1/2009, d’ordenació dels equipaments comercials, ha estat modificat, en primer lloc, en els següents aspectes:
———a)Desaparició de la definició àmplia d’”establiment comercial singular”, cosa que sembla reduir-los exclusivament a les categories que ja apareixen a l’article. És a dir:
-Establiments de venda a l’engròs.
-Establiments dedicats essencialment a la venda d’automoció i carburants, d’embarcacions i altres vehicles, de maquinària, de materials per ala construcció i articles de sanejament i de pirotècnia.
-Centres de jardineria i vivers.
Seria discutible per què aquests i no altres són singulars. El concepte es podia allargassar una mica al Decret-Llei 1/2009, però ara s’adopta un to més restrictiu, de numerus clausus. Curiosament, per tant, era una mica més favorable a l’apertura del mercat un Decret-Llei promulgat per un Govern d’inspiració esquerrana que la propugnada per un Govern liberal-conservador.
——–b) Nova definició de la noció d’”àrea residencial” inclosa a la trama urbana consolidada. Es tracta d’una redacció que es mou en el marc precedent d’aquestes trames i d’acord amb l’ideal de la ciutat compacta:
“a) S’entén per àrees residencials el conjunt format per les zones d’aprofitament
privat incloses en polígons d’actuació urbanística en sol urbà o en sectors en sol
urbà o urbanitzable amb planejament urbanístic derivat aprovat i vigent, amb ús
residencial dominant, i els sistemes que les vertebren, sempre que configurin una
ordenació unitària que doni continuïtat al conjunt del teixit urbà residencial.”
—
2.-La transformació de l’art. 9.3 generarà polèmica. Es tracta d’un precepte que permetia implantar mitjans i grans establiments comercials de forma excepcional fora de la trama urbana consolidada. Hi havia un seguit de possibilitats que ara queden retallades. En concret, aquesta és l’actual regulació:
“3. Els mitjans establiments comercials i els grans establiments comercials
només es poden implantar a la trama urbana consolidada dels municipis de més de
5.000 habitants o assimilables a aquests o que siguin capital de comarca. S’entén per
municipi assimilable a un de més de 5.000 habitants el que disposa d’una població
equivalent a temps complet anual (ETCA) superior a aquesta quantitat, segons les
darreres dades oficials de l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat).
”Excepcionalment, els mitjans establiments comercials i els grans establiments
comercials es poden implantar també fora de la trama urbana consolidada si la
implantació es produeix dins de les zones d’accés restringit de les estacions de
línies transfrontereres i transregionals del sistema ferroviari que acullen el tren
d’alta velocitat o línies de llarg recorregut, dels ports classificats d’interès general
i dels aeroports amb categoria d’aeroports comercials segons el Pla d’aeroports,
aeròdroms i heliports de Catalunya 2009-2015.”[DESAPAREIXEN LA RESTA DE SUPÒSITS EXCEPCIONALS]
El mateix passa amb el nou art. 9.4, que també suprimeix les vies excepcionals d’implantació de grans establiments comercials territorials fora de les trames urbanes consolidades:
“4. Els grans establiments comercials territorials es poden implantar únicament
a la trama urbana consolidada dels municipis de més de 50.000 habitants o els assimilables
a aquests o que siguin capital de comarca. S’entén per municipi assimilable
a un de més de 50.000 habitants el que disposa d’una població equivalent a temps
complet anual (ETCA) superior a aquesta quantitat, segons les darreres dades
oficials de l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat).”
—
3.-En resum, desapareixen algunes possibilitats discrecionals de l’Administració de cara a ampliar les nocions d’”establiment comercial singular” i de situar instal·lacions excepcionals fora de la trama urbana consolidada.
Això reduirà les hipotètiques irregularitats i arbitrarietats administratives (el joc està ara més clar). No obstant, no veig cap relació entre aquestes portes que es tanquen i la promoció econòmica que la Llei busca. Continuarem demà.
*Font de la fotografia: web oficial de Walmart.
Fotografia:Alex S.Maclean. «Water connection». *
1.-M’han sorprès les darreres declaracions del principal candidat republicà a la Casa Blanca, Mitt Romney. Dic principal perquè sembla que va primer en el peculiar sistema de comicis nord-americà (no obstant, els interessats en els grans debats ideològics i jurídics, potser treuran més suc del llibertarià Ron Paul i el seu “retorn als valors constitucionals”). Arran de la seva darrera victòria a New Hampshire, va proclamar que Obama “vol convertir els Estats Units en una societat subsidiada, a l’estil europeu”. I va afegir:
“Volem assegurar que encara formem part d’un lliure i pròsper país d’oportunitats. El president pren la seva inspiració de les capitals europees; nosaltres mirem les ciutats i els petits pobles dels Estats Units.”
—
2.-Es tracta d’un vell tòpic, que ara es treu perquè l’opinió pública nord-americana mira amb cara d’estranyesa la “crisi de l’euro”. Ara bé, la comparació entre l’Amèrica dels petits pobles i de les seves singulars ciutats i l’”Europa de les capitals” ja fa temps que va començar a marcir-se. És cert que els dos punts de partida eren diferents, però la convergència és ara evident (tot i que lenta en alguns aspectes). “Ells” estan molt interessats en el que nosaltres fem i els europeus són cada dia més americans. El meu lloc de feina, per exemple, és al costat de l’autopista “B-30”. Segons alguns urbanistes, aquest tram és un exemple de morfologia urbana típicament nord-americana.
—
3.-És veritat, però, que és molt freqüent que, a Europa, la normativa operi com a fre o retardador de demandes socials favorables a l’american way of life. A Espanya, el debat es juga principalment en dos camps:
-Llibertat d’horaris.
-Llibertat efectiva d’establiment.
Apuntarem demà algunes notes sobre aquest darrer punt a partir de la reforma del Decret-Llei català d’equipaments comercials efectuat per la recentíssima Llei 9/2011, de promoció de l’activitat econòmica.
1.-A més d’una nova regulació del pagament fraccionat de l’Impost de Societats (art. 7), es produeix un important augment del tipus aplicable a l’Impost sobre Béns Immobles (excepte que els municipis ja hagin tingut unes ponència de valors aprovades entre els anys 2005 i 2007 i, per tant, ja força actualitzades).
D’altra banda, s’articula la taxa per reserva del domini públic radioelèctric, que afecta tots els operadors que utilitzen aquest espai (emissores de ràdio, serveis de telefonia, sistemes d’orientació i navegació, etc.).
—
2.-A més, hi ha algunes previsions de detall sobre facilitació del pagament a compte del Fons de Suficiència Global a les Comunitats Autònomes i una actualització a l’alça de les cotitzacions socials, limitació de la garantia de l’Estat per a obres que li han cedit i que exhibeix, etc.
Se suprimeix la compensació equitativa per còpia privada, però “el Gobierno establecerá reglamentariamente el procedimiento de pago a los perceptores de la compensación equitativa por copia privada con cargo a los Presupuestos Generales del Estado” (D.Add. 10ª.2).
Es mantenen els programes de suport a les persones que hagin exhaurit la protecció per desocupació.
—
3.-Per últim, es reformen diversos articles de la Llei General Tributària, especialment pel que fa referència a l’assistència mútua internacional entre Estats (D.Final primera).
Ja posats, s’aprofita per a incrementar l’IRPF amb un augment de la quota íntegra estatal i es convida a passar l’any nou amb nosaltres a un vell amic de la família: la deducció per inversió en habitatge habitual (se suposa que per ajudar una mica els bancs a deslliurar-se del seu creixent estoc).
Hi ha també bonificacions fiscals per manteniment o creació d’ocupació (tant a l’IRPF com a l’Impost de Societats).
També es regulen alguns aspectes de les Caixes d’Estalvis i dels avals estatals per a l’estabilització financera.
I, en fi, es prorroguen els criteris de valoració de la Llei 6/1998, sobre Règim del Sòl i Valoracions per al sòl urbanitzable inclòs a àmbits delimitats pel planejament. D’aquesta manera, la Llei esmentada, com el Cid, encara va obtenint victòries després de morta.
1.-El número 2 de la Disposició Transitòria tercera del Text Refós de la Llei del Sòl va permetre que s’apliqués al sòl urbanitzable delimitat el règim de valoració propi de les lleis immediatament precedents (Llei 6/1998 i Llei 10/2003). És a dir, les “lleis urbanístiques del Partit Popular”.
Quedava així salvat el principi de confiança legítima i s’acudia al criteri tradicional de la legislació espanyola d’introducció “suau” dels nous criteris de valoració.
—
2.-L’indicat precepte va preveure un període inicial de transitorietat de 3 anys, que va ser ampliat pel Decret-Llei 6/2010, sobre mesures per a l’impuls de la recuperació econòmica i de l’ocupació, fins al 31 de desembre del 2011. Aquest termini podia ser alterat en dos casos:
-Per previsió expressa sobre terminis d’execució al planejament.
-Per previsió expressa sobre terminis d’execució a la legislació territorial i urbanística.
—
3.-No havent-se dictat cap pròrroga posteriorment, a partir de l’1 de gener del 2012 el denominat “sòl urbanitzable delimitat” ja serà valorat com a sòl rural i sense expectatives urbanístiques (excepte que s’hagi completat la urbanització i hagi de taxar-se com a sòl urbanitzat).
No obstant, és cert que el factor de correcció per localització (ja regulat pel nou reglament de valoracions) podria amorosir la caiguda de les xifres.
1.-El nou reglament de valoracions de la Llei del Sòl (RD 1492/2011, de 24 d’octubre) va entrar en vigor el 10 de novembre. El nou text desenvolupa la Llei del Sòl en matèria de valoracions immobiliàries. Per tant, manté la distinció entre les situacions de sòl rural i sòl urbanitzat. Com ja va estipular la Llei, en el sòl rural en cap cas “podrán considerarse expectativas derivadas de la asignación de edificabilidades y usos por la ordenación territorial o urbanística que no hayan sido efectivamente realizados”.
Ara bé, és cert que aquesta raonable garraperia en al taxació del sòl rural es compensa amb un concepte més ampli i més modern d’explotació rural i amb la regulació específica del factor de correcció per localització (art.17).
—
2.-El reglament no tracta només qüestions de valoracions, sinó que també dedica un capítol inicial a aclarir dos aspectes del text refòs de la Llei del Sòl “cuya novedad está produciendo en la práctica problemas de interpretación y aplicación” (Exposició de motius).
El primer punt és l’aclariment del concepte de sòl en situació d’urbanitzat. És a dir, el sòl ja integrat a la xarxa de dotacions i serveis propis dels nuclis de població. El reglament precisa que això inclou els terrenys quan:
“a) las parcelas, estén o no edificadas, cuenten con las dotaciones y los servicios requeridos por la legislación urbanística o puedan llegar a contar con ellos sin otras obras que las de conexión de las parcelas a las instalaciones ya en funcionamiento. En ningún caso podrán considerarse a estos efectos, las carreteras de circunvalación, ni las vías de comunicación interurbanas que no tengan, de acuerdo con el instrumento de ordenación correspondiente, la consideración de viales urbanos.
b) esté incluido en un ámbito para el que el instrumento de ordenación prevea una actuación de reforma interior o de renovación urbana.”
—
3.-En segon lloc, es dilata la descripció de l’informe de sostenibilitat econòmica que han d’incloure els instruments d’ordenació de les actuacions d’urbanització. Recordem que es tractava d’un informe “en el que se ponderará en particular el impacto de la actuación en las Haciendas Públicas afectadas por la implantación y el mantenimiento de las infraestructurasnecesarias o la puesta en marcha y la prestación de los servicios resultantes, así como la suficiencia y adecuación del suelo destinado a usos productivos”. És a dir, un informe que té relació directa amb la llegenda atribuïda a Josep Pla que, quan va arribar a Nova York, sembla ser que va dir : “I això, qui ho paga?”
El reglament precisa el contingut del precitat document en aquest sentit (art. 3.1):
“Específicamente y en relación con el impacto económico para la Hacienda local, se cuantificarán los costes de mantenimiento por la puesta en marcha y la prestación de los servicios públicos necesarios para atender el crecimiento urbano previsto en el instrumento de ordenación, y se estimará el importe de los ingresos municipales derivados de los principales tributos locales, en función de la edificación y población potencial previstas, evaluados en función de los escenarios socio-económicos previsibles hasta que se encuentren terminadas las edificaciones que la actuación comporta. “
L’art. 3.2 del Reglament, en fi, estableix la relació i la coordinació entre l’informe de seguiment de l’activitat d’execució urbanística i l’informe de sostenibilitat econòmica.
1.- La venda de béns públics (prèviament desafectats) és, en principi, una de les dreceres per a escapar del dèficit i generar crèdits pressupostaris. La història ens subministra diversos exemples, però caldrà veure com es posa en marxa aquesta política de deixar anar llast (ja que, per exemple, el valor dels béns immobles tendeix a la baixa).
En aquest sentit, és interessant la modificació de les formes d’alienació de béns immobles o drets reals que ha efectuat la recent Llei catalana de mesures fiscals i financeres (aquesta norma altera la redacció fins ara vigent de l’art. 18 de la Llei de Patrimoni de la Generalitat de Catalunya).
En realitat, es tracta d’un discret acostament a les fórmules que ja emprava la Llei estatal 33/2003, de 3 de novembre, del Patrimoni de les Administracions Públiques.
—
2.- El nou art. 18.2 del Text Refòs de la Llei de Patrimoni de la Generalitat (aprovada per Decret Legislatiu 1/2002) queda redactat així:
.
““2. L’alienació de béns immobles o drets reals es pot fer per subhasta o per concurs públic o, si el Govern ho acorda, per adjudicació directa, d’acord amb l’apartat 5.
”El procediment ordinari per a l’alienació és la subhasta. Només s’utilitza el concurs en els supòsits i amb les formalitats que s’estableixin per reglament, i l’adjudicació recau en el licitador que en conjunt fa la proposició més avantatjosa.
”Mentre no es produeixi el desenvolupament normatiu, el procediment del concurs es regeix pel que estableix la normativa patrimonial sobre l’adquisició de béns immobles.
”Les alienacions de béns immobles es poden formalitzar en document administratiu, que és títol suficient per a la inscripció en el Registre de la Propietat, quan l’adquirent és una altra administració pública, organisme o entitat vinculada.”
—
3.-La principal novetat rau en l’habilitació de la utilització del concurs com a fórmula per a l’alienació d’immobles.
Al respecte, cal dir que, des de fa uns anys, ja es va trencant la regla general d’ús de la subhasta en aquests casos. De fet, l’art. 137.2 de la Llei estatal de Patrimoni de les Administracions Públiques és inequívoc: “el procedimiento ordinario para la enajenación de inmuebles será el concurso”. Meditarem demà sobre les conseqüències d’aquesta orientació.
1.-Un dels punts febles dels actuals estats socials europeus és la seva excessiva pressió fiscal. Però encara pitjor és, potser, la pèrdua del caràcter sistemàtic de les normes tributàries. Especialment distorsionant és el joc dels beneficis fiscals, sovint imprevistos i capritxosos, que alteren completament els lloables objectius inicials de justícia tributària.
.
Un exemple d’aquestes arbitrarietats està constituït per una disposició transitòria quarta amagada dins el recent “Real Decreto-ley 9/2011, de 19 de agosto, de medidas para la mejora de la calidad y cohesión del sistema nacional de salud, de contribución a la consolidación fiscal, y de elevación del importe máximo de los avales del Estado para 2011”. El seu text és el següent:
.
“Disposición transitoria cuarta. Tipo impositivo aplicable del Impuesto sobre el Valor Añadido a las entregas de viviendas.
Con efectos desde la entrada en vigor de este Real Decreto-ley y vigencia exclusivamente hasta el 31 de diciembre de 2011, se aplicará el tipo reducido del 4 por ciento del Impuesto sobre el Valor Añadido a las entregas de bienes a las que se refiere el número 7.º del apartado uno.1, del artículo 91 de la Ley 37/1992, de 28 de diciembre, del Impuesto sobre el Valor Añadido.”
Cal recordar que el tipus habitual vigent és del 8%.
—
2.-Són moltes les preguntes que se’ns acudeixen. En primer lloc, per què només quatre mesos? Té relació amb el calendari electoral? Es tracta d’una compensació al sector bancari –gran posseïdor de pisos en aquest moment- per la limitació de guanys que pot implicar l’aplicació del Reial Decret-Llei 8/2011, d’u de juliol, “de medidas de apoyo a los deudores hipotecarios, de control del gasto público y cancelación de deudas con empresas y autónomos contraídas por las entidades locales, de fomento de la actividad empresarial e impulso de la rehabilitación y de simplificación administrativa”, que ja havíem comentat aquí?
—
3.- La única justificació que dóna l’Exposició de Motius és la següent:
“Se trata de una medida de política fiscal que incide sobre una situación concreta y que persigue obtener efectos sensibles durante el período sobre el que desplegará su vigencia, sin vocación de afectar con carácter permanente la estructura de tipos impositivos del Impuesto sobre el Valor Añadido.”
És a dir, ni s’explica el per què ni, posats a fer, ningú no sap per què no es pot estendre a altres productors de béns i serveis que tinguin estocs acumulats (si el que es vol és incidir en aquest aspecte, que tampoc es diu expressament). Fins i tot, per què no aplicar-la a béns i serveis directament lligats al sector de la construcció i que també estan patint durament la crisi (per exemple, mobiliari, electrodomèstics, aixovar domèstic, electricistes…)? També en aquest cas seria potser criticable però, almenys, tindria alguna llunyana orientació d’interès general i no l’aparent intenció d’ajudar uns prestamistes que, de manera natural i a causa dels impagaments, poden generar estocs dins del seu negoci.
1.-El nou art. 51 de la Llei estatal del Sòl, relatiu als actes urbanístics inscribibles al Registre de la Propietat, ha afegit un nou paràgraf, que apareix om a segon incís de l’art. 51.1.c). En síntesi, la regulació és la següent:
-És inscribible en el Registre de la Propietat la incoació d’expedient sobre disciplina urbanística o d’apressament administratiu per a garantir l’acompliment de les sancions imposades.
-La novetat rau en que “en todo caso, la incoación de expedientes de disciplina urbanística que afecten a actuaciones por virtud de las cuales se lleve a cabo la creación de nuevas fincas registrales por vía de parcelación, reparcelación en cualquiera de sus modalidades, declaración de obra nueva o constitución de régimen de propiedad horizontal, la Administración estará obligada a acordar la práctica de en el Registro de la Propiedad de la anotación preventiva”.
Volem subratllar especialment que es tracta d’una resolució obligatòria per a l’Administració (sense perjudici, és clar, de les potestats de qualificació del Registrador).
—
2.-Aquesta anotació preventiva es practicarà sobre la finca a la qual recau el corresponent expedient.
Aquesta anotació caducarà als quatre anys i podrà ser prorrogada a instància de l’òrgan urbanístic actuant.
—
3.- La principal novetat introduïda per la nova redacció de la Llei del Sòl és que l’omissió de la descrita anotació preventiva d’incoació d’expedient disciplinari “dará lugar a la responsabilidad de la Administración competente en el caso de que se produzcan perjuicios económicos al adquierente de buena fe de la finca afectada por el expediente” (segon incís de l’art. 51.2). I el precepte encara rebla que “en tal caso, la citada Administración deberá indemnizar al adquirente de buena fe los daños y perjuicios causados”.
Caldrà veure com s’aplica aquesta previsió, però estem davant una regla important en matèria de responsabilitat administrativa.
Ciudades, leyes y letras 