Publicada la Llei estatal de seguretat alimentària i nutrició (II). Els principis establerts.

19 de agosto de 201119 de agosto de 2011 ~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-Els primers articles de la Llei 17/2011 es destinen en gran part a concretar els principis normatius del sector. Així, l’art. 4 concreta els principis d’actuació. Aquests han de seguir-se quan les administracions públiques adoptin mesures preventives i de gestió per a acomplir els fins previstos a la llei i, especialment, per a la prevenció dels riscos derivats per a la salut humana.

En concret, són aquests:

a) Principi de necessitat: les actuacions i limitacions sanitàries han d’estar justificades per una raó d’interès general (que cal acreditar).

b) Principi de proporcionalitat (en relació als fins perseguits en cada cas).

c) Principi de no discriminació (en especial, per raó de nacionalitat o forma empresarial).

d) Principi de mínima afecció a la competència: caldrà utilitzar les mesures que menys perjudiquin el normal exercici de la llibertat d’empresa.

—

2.- La Llei dedica tot l’art. 7 al denominat “principi de cautela”. És un article que habilita les autoritats administratives a prendre les mesures pertinents, però en un marc de justificació i motivació bastant estricte:

“1. De conformidad con el artículo 7 del Reglamento (CE) n.º 178/2002, en circunstancias específicas, y en particular ante la aparición de riesgos emergentes, cuando tras haber evaluado la información disponible, se observe la posibilidad de que haya efectos nocivos para la salud, pero siga existiendo incertidumbre científica, podrán adoptarse medidas provisionales de gestión del riesgo para asegurar la protección de la salud, todo ello en espera de una información científica adicional, que permita una evaluación del riesgo más exhaustiva.

2. Las medidas adoptadas con arreglo al apartado anterior serán proporcionadas y no interferirán la actividad económica más de lo necesario para conseguir el nivel de protección de la salud deseado. Dichas medidas tendrán que ser revisadas en un tiempo razonable, a la luz del riesgo contemplado y de la información científica adicional para aclarar la incertidumbre y llevar a cabo una evaluación del riesgo más exhaustiva.

3. Igualmente, cuando se observe la posibilidad de que haya efectos nocivos para la salud de carácter crónico o acumulativo, y siga existiendo incertidumbre científica, podrán adoptarse medidas provisionales para asegurar la protección de la salud, que serán proporcionadas y revisadas en un tiempo razonable a la luz del riesgo contemplado y la información científica adicional que resulte pertinente. “

—

3.-Per últim, l’art. 8 regula el principi de seguretat dels aliments i dels pinsos. D’acord amb l’art. 8.2, “para determinar que un alimento es seguro, además de lo previsto en el art. 14.3 del referido Reglamento [es refereix al Reglament comunitari 178/2002, que no es transcriu], se tendrán también en cuenta los posibles efectos, por la sensibilidad particular de una categoría específica de consumidores, cuando el alimento esté destinado a ella”.

Aquest darrera precisió està dirigida als nens o a altres categories específiques d’edat, certes malalties, etc.

Imatges del Dret X: l’individualisme radical de Howard Roark davant del Tribunal

25 de julio de 20113 de noviembre de 2011 ~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

[ATENCIÓ: AQUEST ÉS EL DARRER ARTICLE ABANS DE VACANCES. TORNEM L’11 D’AGOST. BONES VACANCES]

1.-Normalment, es pren com a base dels corrents neoliberals dels anys setanta i vuitanta del segle passat el nom de l’economista Milton Friedmann. No obstant, el moviment de reducció de l’Estat i expansió de la societat civil o del mercat té altres noms amb més matisos. Per exemple, Ayn Rand.

—

2.-Ayn Rand(1905-1982) és una pensadora poc coneguda a Espanya, encara que alguns cercles liberals comencen a fer-se ressò. La seva teoria, denominada objectivisme, es basa en un individualisme radical, que només s’autolimita en cas de contracte lliurement acceptat i delimitat. El seu pensament –autodenominat “objectivisme”- va ser polèmic als Estats Units, ja que planteja també un ateisme sense concessions. No obstant, la seva influència ha estat considerable i fins i tot Alan Greenspan, l’anterior president de la Reserva Federal Nord-americana durant els anys 1987-2006, estava dins del cercle selecte dels seus seguidors i amics (cosa que, per cert, generà tensions dins del col·lectiu sobre la recta interpretació del laissez-faire capitalista).

—

3.-El fragment que proposem avui és una escena del film “The fountainhead” (traduït a la versió en castellà com “El manantial”). És una pel·lícula basada en la novel·la d’Ayn Rand del mateix nom. En efecte, a Rand li agradava expressar el seu pensament en novel·les o guions cinematogràfics.

L’arquitecte Howard Roark és acusat de la destrucció d’uns edificis que ell mateix havia projectat. La seva defensa davant del Tribunal és un discurs antològic en defensa de l’individu i de la seva llibertat creadora.

La pel·lícula és un resum del text original, encara que la versió subtitulada en espanyol que aquí acompanyem és força acceptable. Per als lectors interessats, indiquem la font íntegra en anglès i anotem la traducció d’alguns fragments:

“Fa milers d’anys, un dels primers homes descobrí el foc. Fou probablement cremat a la foguera a la que havia ensenyat els seus germans a il·luminar-se. Fou considerat un malfactor que havia tingut tractes amb algun dimoni horrible. Però, a partir d’aquell moment, els homes van tenir foc per a escalfar-se, per a cuinar i per a omplir de llum les seves coves. Ell els havia donat una eina que ningú havia concebut i, així, havia alliberat la terra de la foscor. Uns segles després, un home inventà la roda. Fou probablement trossejat en el mateix turment que va ensenyar a construir als seus germans. Fou considerat un transgressor que s’aventurava a un territori prohibit. Però, a partir d’aquell moment, els homes van poder viatjar i traspassar els horitzons. Els havia deixat un instrument que ni havien imaginat i havia obert els camins del món.

Aquell home, el primer i l’insubmís, se situa en el capítol inicial de qualsevol llegenda que els humans hagin elaborat sobre el principi dels temps. Prometeu fou encadenat a una roca i atacat pels voltors perquè havia robat el foc als déus. Adam va ser condemnat al sofriment perquè havia menjat el fruit de l’arbre del coneixement. Qualsevol que sigui la llegenda, en algun lloc de les ombres de la seva memòria, els humans van saber que la seva glòria va començar amb algú que fou castigat durament pel seu coratge. “

“Cap creador fou impulsat pel desig de servir els seus germans. Ells rebutjaven l’invent que els oferia i que, a més, destruïa la mandrosa rutina de les seves vides. La seva veritat era el seu únic motiu. La seva pròpia veritat i el seu propi treball per a tirar-la endavant a la seva manera. Una simfonia, un llibre, una màquina, una filosofia, un avió o un edifici: aquest era l’objectiu de la seva vida. No pas aquells que sentien, llegien, utilitzaven, creien, volaven o vivien dins l’objecte que el havia creat. La creació, no pas els seus usuaris. La creació, no pas els beneficis que altres obtingueren d’ella. La creació, que va donar forma a la seva veritat. Ell va protegir la seva veritat per sobre de totes les coses i fins i tot contra tots els homes.”

“La ment és un atribut de l’individu. No existeix cap cosa que pugui qualificar-se com a cervell col·lectiu. No existeix el pensament col·lectiu. Un acord obtingut per un grup d’homes és sols un compromís o una mitja obtinguda a partir dels pensaments individuals. És una conseqüència secundària. L’acte primer -el procés de raonament- ha de ser realitzar per cada home en solitari. Podem dividir un menjar entre uns quants homes. Però no el podem digerir en un estómac col·lectiu. Cap home pot emprar els seus pulmons per a fer respirar un altre. Cap home por usar el seu cervell per a pensar per un altre. Totes les funcions del cos i de l’esperit són privades. No poden ser compartides o transferides.”

“La persona que intenta viure per als altres és dependent. És un paràsit en els seus objectius i fa paràsits a aquells que vol servir. Aquesta relació només produeix corrupció mútua. És una relació que no es pot concebre. La figura real més propera d’aquest home que viu per a servir a altres és l’esclau. Si l’esclavatge físic és repugnant, encara molt més repulsiva és la noció de servilisme de l’esperit. L’esclau conquerit guarda un vestigi d’honor. Té el mèrit d’haver resistit i, a més, considera que la seva condició és una desgràcia. Però l’home que s’esclavitza a si mateix voluntàriament en nom de l’amor és la més vil de les criatures. Ell degrada la dignitat de l’home i degrada el concepte de l’amor. Però tot això és l’essència de l’altruisme.

Als homes se’ls ha ensenyat que la virtut més alta no és aconseguir, sinó donar. Però ningú no pot donar si no ha creat abans. La creació va abans de la distribució –o no hi ha res a distribuir. La necessitat interna del creador va abans que la necessitat de qualsevol possible beneficiari. Se’ns ha ensenyat a admirar l’actor secundari que reparteix béns que no ha produït i el preferim a la persona que els va fer possibles. Lloem aquell acte caritatiu. Ignorem l’acte creador.”

“Se’ns ha ensenyat que estar d’acord amb els altres és una virtut. Però el creador és l’home que no està d’acord. Se’ns ha ensenyat que és una virtut nedar amb el corrent. Però el creador va sempre contracorrent. Se’ns ha dit que és una virtut estar tots junts. Però el creador roman sol.

Se’ns ha ensenyat que el jo individual és el sinònim del mal i que la desaparició de l’egoisme és l’ideal de la virtut. Però el creador és egoista en un sentit absolut i l’home sense el seu “jo” és algú que no pensa, no sent, no jutja i no actua. Tot això són funcions de l’individu.”

“El primer dret sobre la terra és el dret de l’individu. El primer deure del home és amb si mateix. La seva llei moral consisteix en no situar mai els seus objectius dins de la ment dels altres. La seva obligació moral és fer el que desitja, aconseguir el que vol sense subordinar-se al jou d’altres homes. Això implica viure en el món de les seves facultats creatives, del seu pensament i del seu treball. Res a veure amb el món del gàngster, de l’altruista i del dictador. “

“El “bé comú” d’un grup –una raça, una classe, un Estat- va ser la reivindicació i la justificació de totes les tiranies que s’han imposat sobre els homes. Els crims més horrorosos de la història van ser comesos en nom d’un motiu altruista. ¿Ha igualat algun acte d’egoisme la brutalitat perpetrada pels deixebles de l’altruisme? ¿Radica aquest defecte en la hipocresia dels homes o en la naturalesa dels principis altruistes? Els més terribles assassins foren els més sincers. Van creure en una societat perfecta obtinguda a través de la guillotina i dels afusellaments. Ningú va posar en qüestió el seu dret de matar, ja que estaven matant per un propòsit altruista. S’acceptà que l’home ha de ser sacrificat per altres homes. Els actors canvien, però el curs de la tragèdia es manté. Algú molt humanitari que comença amb declaracions d’amor per l’espècie humana i acaba en un mar de sang. Així ha estat i així serà mentre els homes creguin que una acció és bona si és contrària a l’individu. Això permet a l’altruista actuar i força les seves víctimes a suportar-ho. Els líders dels moviments col·lectivistes no demanen res per a ells. Però observeu els resultats.

El millor bé que els homes poden fer pels altres i la única frase per a una relació decent és: “mans fora!”.

Ara observeu els resultats d’una societat construïda sobre el principi de l’individualisme. Aquest, el nostre país. El país més noble en la història dels homes. El país d’èxit més gran, de major prosperitat, de més llibertat. Aquest país no es va basar en el servei abnegat, en el sacrifici, la renúncia o qualsevol precepte de l’altruisme. Es va fonamentar en el dret de l’home de perseguir la felicitat. A seva pròpia felicitat. No la de qualsevol altre. Un motiu privat, personal i propi. Observeu els resultats. Observeu dins la vostra pròpia consciència.”

***

Publicat el Text Refòs de la Llei d’Auditoria de Comptes

18 de julio de 201118 de julio de 2011 ~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-La Llei indicada defineix d’aquesta manera l’auditoria de comptes (art. 1.2):

“2. Se entenderá por auditoría de cuentas la actividad consistente en la revisión y verificación de las cuentas anuales, así como de otros estados financieros o documentos contables, elaborados con arreglo al marco normativo de información financiera que resulte de aplicación, siempre que dicha actividad tenga por objeto la emisión de un informe sobre la fiabilidad de dichos documentos que pueda tener efectos frente a terceros.”

—

2.-L’auditoria de comptes és una activitat privada, però la supervisió pública és intensíssima i es manifesta en diverses actuacions de control realitzades per l’Institut de Comptabilitat i Auditoria de Comptes (art. 27.3):

“a) La autorización e inscripción en el Registro Oficial de Auditoría de Cuentas de los auditores de cuentas y de las sociedades de auditoría.

b) La adopción de normas en materia de ética, normas de control de calidad interna en la actividad de auditoría y normas técnicas de auditoría en los términos previstos en esta ley, así como la supervisión de su adecuado cumplimiento.

c) La formación continuada de los auditores de cuentas.

d) El control de calidad, el sistema de investigación y el régimen disciplinario.”

—

3.-A més, existeix una obligació específica d’independència que intenta construir un sistema de neutralitat diferent al propi de l’Administració i basat sobre aquest principi (primer incís de l’art. 12.1):

“Los auditores de cuentas y las sociedades de auditoría deberán ser independientes, en el ejercicio de su función, de las entidades auditadas, debiendo abstenerse de actuar cuando su independencia en relación con la revisión y verificación de las cuentas anuales, los estados financieros u otros documentos contables pudiera verse comprometida.”

Què es demana a una carrera de Dret?

23 de junio de 201130 de junio de 2011 ~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-El Dr. Argullol, catedràtic de Dret Administratiu, ens explicava fa molts anys, quan promogué la creació de la Universitat Pompeu Fabra, que va tenir la feliç idea de reunir alguns representants de les empreses de més importància i dimensió radicades a a Catalunya i els hi va preguntar què li demanaven a un jove llicenciat. En conclusió, reclamaven tres requisits:

–Idiomes estrangers (especialment, l’anglès, és clar).

–Escriure correctament (una carta, un informe, una nota,…).

–Expressió oral precisa i clara.

El coneixement de la matèria es donava per fet o, simplement, es considerava secundari. Aquest llistat tan senzill sempre m’ha semblat la clau de la qualitat universitària. Ens podem fer aquesta pregunta: quin percentatge dels nostres recent llicenciats serien capaços d’aixecar-se en una reunió o una assemblea i exposar clarament una opinió fonamentada (malgrat els nervis)? Quants serien capaços d’enviar un article atractiu i ben escrit sobre un tema de la seva especialitat per a la revista de l’empresa? Quants podrien llegir un diari en anglès? Òbviament, si el resultat fos minso, la responsabilitat no seria seva, sinó principalment nostra…

—

2.- M’ha vingut al cap aquesta interessant conclusió quan he vist els requeriments que el legislador imposa actualment a la carrera de Dret (el «grau», en la nomenclatura actual). Atenció, professors, no cal que llegiu els llargs llistats de “competències i habilitats”, ja que l’ordenament els ha concentrat a l’art. 3.1 del recent Reial Decret 775/2011, de 3 de juny, pel qual s’aprova el Reglament de la Llei 34/2006, de 30 d’octubre, sobre l’accés a les professions d’Advocat i Procurador dels Tribunals:

“a) Conocer y comprender los elementos, estructura, recursos, interpretación y aplicación del ordenamiento jurídico e interpretar las fuentes y los conceptos jurídicos fundamentales de cada uno de los distintos órdenes jurídicos.

b) Conocer y comprender los mecanismos y procedimientos de resolución de los conflictos jurídicos, así como la posición jurídica de las personas en sus relaciones con la Administración y en general con los poderes públicos.

c) Conocer y saber aplicar los criterios de prelación de las fuentes para determinar las normas aplicables en cada caso, y en especial el de la conformidad con las reglas, los principios y los valores constitucionales.

d) Interpretar textos jurídicos desde una perspectiva interdisciplinar utilizando los principios jurídicos y los valores y principios sociales, éticos y deontológicos como herramientas de análisis.

e) Pronunciarse con una argumentación jurídica convincente sobre una cuestión teórica relativa a las diversas materias jurídicas.

f) Resolver casos prácticos conforme al Derecho positivo vigente, lo que implica la elaboración previa de material, la identificación de cuestiones problemáticas, la selección e interpretación del dato de Derecho positivo aplicable y la exposición argumentada de la subsunción.

g) Manejar con destreza y precisión el lenguaje jurídico y la terminología propia de las distintas ramas del derecho: Redactar de forma ordenada y comprensible documentos jurídicos. Comunicar oralmente y por escrito ideas, argumentaciones y razonamientos jurídicos usando los registros adecuados en cada contexto.

h) Utilizar las tecnologías de la información y las comunicaciones para la búsqueda y obtención de información jurídica (bases de datos de legislación, jurisprudencia, bibliografía, etc.), así como herramientas de trabajo y comunicación. “

—

3.-Uf!, un catàleg llarg i més que suficient (que fins i tot podria vulnerar el principi orteguià d’economia a l’ensenyament, ja que tot això s’ha de fer en tres o quatre anys). Potser cal apuntar que és un reguitzell massa operatiu, massa “pràctic” (“practicón”, com es diu a l’argot). Ho dic en el sentit de que totes les competències són instrumentals: interpretar, pronunciar-se, resoldre…Fora bonic que haguessin deixat alguna línia per a “conèixer la Història del Dret” (per exemple, ja que historia magister vitae).

Publicat el Reglament sobre accés a les professions d’Advocat i Procurador.

21 de junio de 201130 de junio de 2011 ~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-La formació d’advocats i procuradors té tres fases:

Primera.-El títol universitari de grau.

Segona.-Formació especialitzada impartida a universitats públiques o privades o a escoles de pràctica jurídica homologades. Les universitats i les escoles poden signar convenis per a la impartició conjunta d’aquesta formació. Aquesta fase inclou un període de pràctiques externes.

Tercera.-Avaluació per a cadascuna de les professions a un examen únic i idèntic a tot el territori espanyol.

—

2.-Comencem per l’examen final. Es tracta d’un test i d’un cas pràctic (art. 17.3):

“La prueba será escrita y constará de dos partes que se realizarán en el mismo día. El primer ejercicio consistirá en una prueba objetiva de contestaciones o respuestas múltiples. El segundo ejercicio de la evaluación consistirá en resolver un caso práctico previamente elegido por el aspirante entre varias alternativas.”

—

3.-La convocatòria serà anual i no tindrà limitació de places. La qualificació final serà d’apte o no apte.

El primer exercici incorporarà –en un 20%- la nota obtinguda en el curs de formació.

Un home, un vot. La proposta hongaresa de vot plúrim maternal.

20 de mayo de 201120 de mayo de 2011 ~ Joan Amenós ~ 2 comentarios

1.- Darrerament, hem examinat dues sentències rellevants sobre el concepte i límits del sistema democràtic. La primera, al voltant de les llistes-cremallera forçoses per a les eleccions a Andalusia. La segona, entorn la participació electoral d’una coalició lligada a l’esquerra abertzale.

Curiosament, aquestes dues decisions del Tribunal Constitucional han vingut a coincidir amb un cert soroll sobre la “democràcia real” i la necessitat de respecte a la regla elemental “un home, un vot”.

—

2.- És sorprenent que, l’any 2011, encara hagi de defensar-se aquesta norma tan lògica. El sistema espanyol afavoreix la sobrerepresentació de les zones menys poblades. És conegut el cas de Sòria, que a penes arribaria a un escó en un districte electoral únic de tot Espanya i que, no obstant, en té tres assignats. La infrarepresentació penalitza les circumscripcions més poblades, com Madrid o Barcelona.

L’explicació oficial d’aquesta manipulació apuntava a la protecció dels camperols o del territori. Això no té cap sentit en una economia globalitzada i en el món d’Internet.

A la pràctica, però, es tractava d’articular un contrapès conservador contra les zones urbanes obreres. Però avui la majoria de partits ja són interclassistes (i fins i tot l’extrema dreta obté els seus millors resultats als vells “cinturons vermells”!).

Les contradiccions ja no tenen explicació: per què el vot d’un ciutadà d’una urbanització de luxe de baixa densitat prop de Girona o d’un professional que treballa via Internet des de la seva masia de l’Empordà val molt més que el vot d’un honest oficinista de Sants?

Sobre aquests temes, em remeto a un deliciós i ja vell llibre de COTTERET J.M. i EMERI, C., Los sistemas electorales (1973).

—

3.- Fa pocs dies, The Guardian del 18 d’abril publicava en portada que un partit conservador del nou govern hongarès havia intentat introduir a la nova Constitució un precepte segons el qual el vot d’una mare amb fills menors d’edat tindria un valor doble. Encara que no se’n van sortir, l’objectiu és ara concretar-ho en la futura llei electoral.

Potser sembla una proposta estrafolària, però està basada en estudis demogràfics seriosos que imaginen una Europa només preocupada per a protegir les pensions i els interessos d’un electorat envellit. En definitiva, el debat sobre el vot i el seu abast està més viu que mai.

Crònica de jurisprudència XV: Bildu (i IV).

16 de mayo de 201130 de junio de 2011 ~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-Sorprenentment, els primers comentaristes de la sentència han considerat molt sospitós l’elevat nombre de candidats “independents” de la coalició. Però no queda clar, segons el TC, que aquests candidats tinguin vinculació subjectiva amb l’ organització terrorista o amb partits polítics il·legalitzats.

—

2.-Per últim, el Tribunal discuteix si la condemna del terrorisme feta per la coalició recurrent és una mera simulació. La sentència conclou que, en gran mesura, la major o menor sinceritat del subjecte és un dilema insoluble per al Dret, que sols podria resoldre’s “a partir de hechos observables y referidos o imputables al propio sujeto que pretende ejercer su derecho fundamental”.

De fet, els dos partits que formen la coalició han condemnat reiteradament la violència terrorista i no sembla que l’acollida dels “independents” hagi canviat les indicades posicions.

—

3.-El Tribunal és conscient de que poden haver-hi sospites, però:

“Conviene concluir resaltando que la simple sospecha no puede constituirse en argumento jurídicamente aceptable para excluir a nadie del pleno ejercicio de su derecho fundamental de participación política. Puede que en el futuro la sospecha quede confirmada, pero para el enjuiciamiento actual, la misma no podría conducir a un resultado limitador, so pena de dejar en lo incierto el ámbito del libre ejercicio de los derechos de participación política garantizados en el artículo 23 CE y, con ello, el valor del pluralismo político sobre el que se fundamenta el ordenamiento constitucional del Estado democrático. La pretensión de asegurar a ultranza, mediante controles preventivos, la seguridad del Estado constitucional pone muy en primer lugar en riesgo al propio Estado constitucional. Tal pretensión resulta además desproporcionada a la vista de la panoplia de instrumentos de control a posteriori de que se ha dotado, mediante las últimas reformas legales, nuestro ordenamiento.”

Aquest paràgraf és el que tanca la fonamentació jurídica abans d’exposar la decisió. És un raonament rellevant que encaixa perfectament a una sentència, al meu entendre, molt raonable. Per part nostra, també és aquesta la darrera entrada d’una sentència que serà fonamental per a la història d’Espanya.

Podeu seguir una síntesi del debat sobre «Sortu» i «Bildu» i una referència dels principals articles de premsa publicats al bloc del company i professor de Dret Administratiu Andrés Boix (amb interessants reflexions, des del punt de vista jurídic, sobre el pedestre argument «Tot és ETA«).

Crònica de jurisprudència XV: Bildu (III)

13 de mayo de 201116 de mayo de 2011 ~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

Ajuntament de Bermeo. Un dels feus tradicionals d'Eusko Alkartasuna (amb daltabaixos). Està prevista la presentació de la candidatura Bildu de Bermeo.Foto: J.Amenós

1.-El Tribunal Constitucional fa una primera afirmació important: s’admet raonablement que és possible deduir que ETA i el partit il·legalitzat Batasuna van intentar “una estrategia de convergencia con otras fuerzas de la izquierda abertzale”, però es tracta de conductes i documents aliens. No s’ha demostrat que aquesta intenció es materialitzés ni “existen elementos que acrediten la existencia de vínculos personales, de orden financiero o de apoyo material entre ETA y el partido ilegalizado Batasuna y la coalición aquí recurrente” (cosa que fou rellevant en altres casos).

—

2.- Alguns documents per a justificar la il·legalització no foren signats per la coalició demandant d’empara (ni tampoc per Batasuna). En altres casos, la imputació de l’autoria es fa només per informacions periodístiques que parlen de la “izquierda abertzale”.

En aquest aspecte, el Tribunal és molt reiteratiu en la següent idea:

“[…] este Tribunal ha de insistir una vez más que la izquierda abertzale como expresión ideológica “no ha sido proscrita de nuestro ordenamiento ni podría llegar a serlo sin quiebra del principio pluralista y de los derechos fundamentales a él conexos” y que las ideologías son en el ordenamiento constitucional español absolutamente libres y deben encontrar en el poder público la primera garantía de su indemnidad, a la que no pueden aspirar, sin embargo, quienes se sirven para su promoción y defensa de medios ilícitos o violentos y se sirven de la intimidación terrorista para la consecución de sus fines”. En definitiva, “son esos medios y no las ideas o los objetivos políticos pacíficamente perseguidos a los que está destinada la reacción del poder público en defensa del marco de convivencia pacífica diseñado por el constituyente para que en él tengan cabida todas las ideas”.

En la mateixa línia, el Tribunal havia precisat una mica abans que:

“El riesgo, en definitiva, de que, confundiendo la ideología profesada por un partido con los medios defendidos o utilizados para promoverla, se termine por perjudicar a quien comparte esa misma ideología aun cuando no pueda demostrarse que la defiende por medios violentos o que lo haga como puro instrumento de quienes hacen de la violencia terrorista su medio de actuación natural. En tal riesgo se incurre en este caso, como declaramos en la STC 126/2009, de 21 de mayo, “cuando las conexiones apreciadas se establecen con la sola referencia a la izquierda abertzale”, pues “en nuestro Ordenamiento no cabe excluir ideología alguna, ni por su contenido o sus fundamentos, ni por los medios de los que eventualmente quieran valerse quienes la defienden”, que “si son violentos serán inaceptables en cuanto tales, pero sin perjuicio alguno a la ideología que pretenden servir” (FJ 9).

—

3.-Per últim, l’element més delicat i boirós són les cartes i converses telefòniques intervingudes on persones integrants de la il·legalitzada Batasuna es refereixen als noms de les candidatures de Bildu i fan principalment comentaris sobre les dificultats de que acceptin la seva inclusió a les llistes. Apareix aquí la “famosa” conversa del Sr. Otegui amb la seva esposa que acaba amb la frase “Tenemos posibilidades de tener la alcaldía”.

El Tribunal recorda, en base a la seva jurisprudència anterior, que “la disolución de un partido político no comporta la privación del derecho de sufragio, activo o pasivo, de quienes fueron sus promotores, dirigentes o afiliados” i que “”la ilegalización judicial de los partidos políticos Herri Batsuna, Euskal Herritarrok y Batasuna no ha producido como efecto, en ningún caso, la privación del derecho de sufragio de ciudadano alguno” (STC 44/2009, de 21 de febrero, FJ 13), de modo que ni los promotores, dirigentes o afiliados de los partidos políticos ilegalizados están privados como consecuencia de esa ilegalización del derecho de participación política ni de la acción política en el marco del sistema democrático”.

És a dir, es mantenen intactes els drets de sufragi actiu i passiu de les persones que formaven part dels partits polítics il·legalitzats i, per tant, poden emetre comentaris sobre els futurs candidats i votar-los el dia de les eleccions.

El dilluns conclourem l’examen de la sentència amb dues qüestions molt comentades a la premsa:

-L’elevat nombre d’independents a les llistes de Bildu.

-La sinceritat de la condemna del terrorisme efectuada per la coalició demandant.

Crònica de jurisprudència XV: Bildu (II)

12 de mayo de 201117 de mayo de 2011 ~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.- La Sentència del Tribunal Constitucional de 5 de maig del 2011 comença amb un resum de la jurisprudència constitucional precedent. En síntesi, considera que:

-* El designi de defraudar una prèvia dissolució judicial d’un partit polític a través de la instrumentalització de candidatures electorals d’un altre ha de basar-se en certes similituds substancials:

“a) En primer lugar, la similitud sustancial de las “estructuras, organización y funcionamiento”, b) Además, la similitud sustancial de las “personas que los componen, rigen, representan o administran las candidaturas”, c) En tercer lugar, la similitud de la “procedencia de los medios de financiación o materiales”; d) Por último, se tendrá en cuenta “cualesquiera otras circuntancias relevantes que, como su disposición a apoyar la violencia o el terrorismo, permitan considerar dicha continuidad o sucesión”

-** “La constancia de la intención de defraudar, no es, sin embargo, suficiente para tener por cierta la continuidad”, i és precís, per tant, “que de la prueba obrante en las actuaciones se desprenda también que esa intención ha llegado a materializarse”.

-*** La inferència de que s’ha produït una instrumentació fraudulenta de la candidatura “debe resultar sólida y no excesivamente abierta”. És a dir, “una suficiente solidez y cualidad de los elementos probatorios sobre los que se sustenta la decisión judicial de anular las candidaturas presentadas».

–

2.- Dit això, el Tribunal Suprem va justificar la seva decisió en dos tipus d’elements: subjectius i objectius.

Respecte als primers, el Tribunal Suprem considera que “las vinculaciones que proporcionan (los demandantes) o bien son tan remotas que resultan prácticamente irrelevantes, o son inseguras en cuanto a su autenticidad (la demandada ha opuesto numerosos ejemplos de alusiones a candidatos que, siempre según la demanda, son inciertas o abiertamente equivocadas) por lo que carecen de solidez para tenerlas por indubitadas, o bien hacen referencia a situaciones personales o actividades que sencillamente no merecen ningún juicio de desvalor desde la perspectiva que nos ocupa”.

Aquesta afirmació és important perquè altres processos d’il·legalització sí es basaven en la trajectòria personal dels candidats.

–

3.- En conseqüència, el debat jurídic es va plantejar respecte els elements objectius, que el Tribunal Suprem considerava provats i el Constitucional no prou sòlids. Aquests elements són els que van aportar principalment els informes de les Forces i Cossos de Seguretat de l’Estat i que examinarem demà.

Crònica de jurisprudència XV: Bildu (I).

11 de mayo de 201128 de noviembre de 2022 ~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.- El gran mestre VALLET DE GOYTISOLO anotava en el seu Panorama del Derecho Civil que el Dret es mou entre l’Amor i la Força. Podríem dir que, els darrers 40 anys, la Força ha prevalgut sobre l’Estat de Dret al País Basc. Només un observador molt optimista –en la línia del Càndid de VOLTAIRE- podria incloure en la normalitat democràtica europea una situació en la qual la meitat dels càrrecs electes a nivell estatal, autonòmic i local disposaven d’estrictes mecanismes de seguretat que incloïen l’escorta privada.

–

2.- En aquest llarg període, el nombre d’assassinats s’acosta a les 1000 persones (amb diversos crims de repugnància moral inaudita), van operar grups armats lligats a certes autoritats estatals (els 27 morts atribuïts al GAL) i es parla fins i tot d’un autèntic exili intern forçat (amb un grup no concretat de milers de persones que canviaren cautelosament la seva residència cap a altres zones d’Espanya).

Els governs espanyols han utilitzat diverses estratègies per a consolidar l’Estat de Dret. Cal destacar els quatre processos de negociació formalment oberts (un amb la denominada “ETA Político-Militar” i els altres amb ETA tout court) i una acció policial molt tosca al començament però amb progressiu control de la situació des de finals dels anys noranta.

–

3.- Des del punt de vista jurídic, és impossible entendre certes institucions sense la presència d’aquest conflicte. Per exemple, l’extensió competencial de l’Audiència Nacional o la legislació sobre dissolució i suspensió de partits polítics.

Darrerament, però, han començat a donar-se algunes passes rellevants per a la instauració d’una relativa normalitat. Exemple d’això serien la sentència de l’Audiència Nacional de 12 d’abril del 2010, que deixa sense efecte la mesura cautelar de tancament del diari Egunkaria i, probablement, la sentència del TC que comentem demà.