Categoría: Drets i llibertats

Crònica de jurisprudència XIV: constitucionalitat de les “llistes-cremallera” obligatòries (home-dona-home-dona-home-dona…)(i II)

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-La sentència que examinem es basa en una jurisprudència prèvia, relativa a l’art. 44 bis de la LOREG (redacció introduïda per la Llei Orgànica 3/2007, per a la igualtat efectiva de dones i homes) –STC 12/2008, de 29 de gener- i Llei 4/2005 del Parlament Basc, per a la igualtat de dones i homes –STC 13/2009, de 19 de gener-.

El Tribunal Constitucional considera, en primer lloc, que la pertinença a un sexe no es constitueix en condició d’elegibilitat i no afecta al dret de sufragi passiu individual.

—

2.-El Tribunal afirma que el contingut essencial de dret de sufragi passiu consisteix en la garantia de “que accedan al cargo público aquellos candidatos que los electores hayan elegido como sus representantes, satisfaciéndose, por tanto, dicho derecho siempre que se mantenga la debida correlación entre la voluntad del cuerpo electoral y la proclamación de los candidatos”.

En aquest sentit, el principi de composició equilibrada de les candidatures electorals “se asienta sobre un criterio natural y universal, como es el sexo”. És a dir, es tracta d’un paràmetre que, a tot arreu, divideix la societat en dos grups quantitativament equilibrats. La solució seria diferent si s’empressin altres qualitats no universals que parcel·lessin la noció de ciutadà, que és la base del sistema electoral democràtic.

Dit això, l’art. 9.2 CE habilita el legislador per a imposar una igualtat efectiva en la representació política.

—

3.-El Tribunal entén que la solució adoptada no vulnera la llibertat de configuració de llistes pels partits polítics. És més, “que los partidos políticos, dada su “doble condición de instrumentos de actualización del derecho subjetivo de asociación, por un lado y de cauces necesarios para el funcionamiento del sistema democrático, por otro” (STC 48/2003, de 12 de marzo, FJ 5), coadyuven por imperativo legal –esto es, por mandato del legislador constitucionalmente habilitado para la definición acabada de su estatuto jurídico- a la realización de un objetivo previsto inequívocamente en el art. 9.2 CE no es cuestión que pueda suscitar reparos de legitimidad constitucional”.

La restricció sobre el lliure funcionament dels partits polítics es considera una limitació proporcionada i,per tant, constitucionalment legítima.

Hem de concloure amb dos matisos:

-El Tribunal no amaga que la imposició de les llistes-cremallera es justifica en la remoció de la desigualtat que pateixen les dones a l’àmbit de la representació política. Per tant, “sólo se justifica en la realidad de las circunstancias sociales del momento en que se adopta, de manera que su misma eficacia habrá de redundar en la progresiva desaparición del fundamento constitucional del que ahora disfruta. Se trata, en definitiva, de una medida sólo constitucionalmente aceptable en tanto que coyuntural, en cuanto responde a la apreciación por el legislador de una situación determinada”.

Cal tenir en compte que el percentatge de  dones al Parlament d’Andalusia és –segons es recull a les al·legacions- del 31%.

.

–Seria aplicable la mateixa jurisprudència a altres categories universals com els grups d’edat? Caldria assegurar una representació mínima de grups infrarrepresentats com, per exemple, els joves entre 18 i 30 anys?

Man Tugging on Woman's Skirt

Descripció: An illustration of a man tugging on a woman’s skirt.
Font: Holley, Marietta Samantha in Europe (New York: Funk and Wangalls Company, 1896).Ús autoritzat.

Crònica de jurisprudència XIV: constitucionalitat de les “llistes-cremallera” obligatòries (home-dona-home-dona-home-dona…)(I)

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-La vigent Llei electoral andalusa (Llei 5/2003, de reforma de la Llei 1/1986) va introduir l’obligatorietat de que les llistes electorals s’estructuressin “ocupando los candidatos de un sexo puestos impares y los de otro los pares”.

La mesura, coneguda tècnicament com a “llista-cremallera”, és més exigent que les meres quotes, ja que assegura un resultat final de paritat gairebé exacta (sempre estarà al voltant del 50%).

—

2.-El Tribunal Constitucional, a la seva Sentència 40/2011, de 31 de març, va admetre la constitucionalitat de la norma. És important assenyalar, en primer lloc, que es va fer una interpretació generosa de l’art. 44 bis, apartat 1 de la LOREG (Llei Orgànica de Règim Electoral General). Aquest article, introduït per la disposició addicional segona  de la Llei Orgànica 3/2007, per a la igualtat efectiva de dones i homes, disposa que:

-Existirà un percentatge mínim de representació d’ambdós sexes a les candidatures electorals.

-En les eleccions a les Assemblees autonòmiques “las leyes reguladoras de sus respectivos regímenes electorales podrán establecer medidas que favorezcan una mayor presencia de mujeres en las candidaturas”.

Això concorda amb una jurisprudència prèvia del Tribunal Constitucional, que està acceptant les mesures de discriminació electoral positiva que van adoptant certes Comunitats Autònomes.

—

3.-No obstant, és veritat que la regla andalusa és, com diuen els recurrents, la que implica una intervenció “més agressiva”.

De fet -tal com es discuteix expressament a la sentència-  quedarien fora de les eleccions andaluses partits “masclistes” amb percentatge superior d’homes i partits feministes radicals que només volguessin dones a les seves llistes.

Examinarem demà l’argumentació del Tribunal Constitucional i els límits de la constitucionalitat admesa. Deixant ara de banda la mesura compensatòria de gènere, el Tribunal introdueix unes consideracions al meu entendre preocupants sobre l’àmbit real d’autonomia dels partits polítics, a punt de convertir-se en purs apèndixs de l’estructura administrativa estatal.

Imatges del Dret VI: 25 d’abril

~ Joan Amenós ~ 1 comentario

1.-El 25 d’abril del 1974, un amplíssim grup de militars portuguesos –articulats dins del “Movimento das Forças Armadas”- donà un cop d’Estat i derrocà el règim republicà, que tenia com a President del Govern Marcelo Caetano.

.

El sistema polític destronat ha estat qualificat de diverses formes pels historiadors. Per a alguns, es tractava d’una “República autoritària” i, per altres, un dels millors exemples d’”Estat corporatiu”. El seu principal ideòleg fou A. de Oliveira Salazar, que va ser President del Govern des del 1932 al 1968 i que va teoritzar un “Estado novo”, amb una relativa influència del feixisme italià, un reforçament del paper de l’Església i l’anticomunisme propi de l’època.

—

2.-El cop donà lloc a una fase convulsa, en part propiciada per l’heterogeneïtat del moviment. Així, el mateix general Spínola –que apareix al document que adjuntem- intentaria un cop militar des de posicions reaccionàries l’11 de març del 1975. En el si dels militars s’agrupaven, de fet, sectors moderats –com el representat pel capità Vítor Alves, que morí el gener del present any- i grups d’esquerra radicalitzats. El nom rellevant en aquest darrer àmbit és, sens dubte, l’oficial Otelo Saraiva de Carvalho. Finalment, però, la nova Constitució fou aprovada el 1976.

.

Aquestes fredes i curtes notes no són suficients per a descriure l’impacte fet per la “Revoluçao dos Cravos” en la retina de la Història. A favor del mite juguen el seu caràcter incruent i sense vessament de sang, l’entrega espontània de clavells als soldats, la consciència de que només el cop podia posar fi a les absurdes i sagnants guerres als territoris colonials d’Ultramar i –és clar- la cançó de Zeca Alfonso, “Grandôla, vila morena”, triada pel mateix Saraiva de Carvalho com a senyal radiofònic per a la sortida de les tropes al carrer.

—

3.-Des del punt de vista jurídic, hem de fer dues consideracions. En primer lloc, la influència que la Constitució portuguesa del 1976 va tenir a la Constitució espanyola del 1978, especialment pel que fa als drets socials o “Principis rectors de la política social i econòmica”.

El tema ha estat molt ben estudiat en el volum coordinat pel professor TAJADURA TEJADA, La Constitución portuguesa de 1976. Un estudio académico treinta años después, Centro de Estudios Políticos y Constitucionales, 2006.  És especialment recomanable l’article inicial del mateix professor Tajadura, on reflexiona sobre la inviabilitat dels principis constitucionals en el marc de l’aldea global.

.

Un segon punt és refereix directament al document que acompanyem, que és la portada del diari República, corresponent al número que va aparèixer just el dia del cop. Es pot veure al final l’expressió “AQUEST DIARI NO FOU VISAT PER CAP COMISSIÓ DE CENSURA». És a dir, el periòdic vulnerà aquella mateixa nit la seva obligació de sotmetre’s a censura prèvia. Aquest aspecte era un dels més odiats del règim salazarista i, de fet, una de les mesures immediates del programa del “Moviment das Forças Armadas” era  “A aboliçao de censura e exame previo” (epígraf A) 2 g)).

—

Diari "República". 25 d'abril (text pdf a sota)

Portada del diari portugués «República» del 25 d’abril

La llicència municipal, una institució “démodée” (i III). El règim transitori.

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-Les previsions del nou art. 84 LRBRL regeixen a partir de l’entrada en vigor de la LES. Això vol dir que subsisteixen les llicències municipals actualment establertes.

—

2.-No obstant, la disposició addicional vuitena obliga l’Estat, les Comunitats Autònomes i les Entitats locals a aprovar, dins de les seves competències, normes d’adaptació de les llicències d’activitat als principis de l’art. 84 LRBRL. Això ha d’implicar, com diu el mateix precepte, l’eliminació –en molts casos- de l’exigència de llicència.

S’estableixen els següents terminis:

–Sis mesos per a la presentació del projecte de Llei estatal.

–Dotze mesos per a les Lleis i reglaments d’adaptació autonòmics i locals.

—

3.- La Disposició addicional vuitena és encara més exigent amb els municipis, ja que els obliga a adoptar un acord que:

-Doni publicitat als procediments on subsisteix la llicència local d’activitat.

-Sigui actualitzat d’acord amb la normativa vigent en cada moment.

De tota manera, no es diu el termini en el qual cal fer efectiva aquesta obligació.

La llicència municipal, una institució «démodée» (I)

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.-Les darreres reformes de la Llei de Règim Jurídic de les Administracions Públiques i del Procediment Administratiu Comú (LRJPAC) ja havien donat passes en aquest sentit. L’objectiu final és una Administració Pública:

.

-Que no imposi controls previs sobre les activitats dels particulars, excepte “raons imperioses d’interès general”.

-I, si cal establir restriccions, han de preferir-se les fórmules de limitació a posteriori.

.

Es tracta, per tant, d’un esquema basat en l’autorresponsabilitat i en el qual han de jugar un gran paper les entitats col·laboradores de l’Administració (d’anàlisi, de certificació,etc.) i els tècnics i professionals particulars competents.

—

2.- La Llei d’Economia Sostenible (LES) estableix al seu article 41 un nou article 84 bis de la Llei Reguladora de les Bases del Règim Local (LRBRL). En síntesi, aquest precepte proclama el següent:

.

2.1.-Amb caràcter general, “el ejercicio de actividades no se someterá a la obtención de licencia u otro medio de control preventivo”.

.

2.2.- No obstant, es podran sotmetre  –facultativament– a llicència o control preventiu les activitats que afectin:

.

-La protecció del medi ambient.

-La protecció del patrimoni històrico-artístic.

-La seguretat o la salut públiques.

-O que impliquin l’ús privatiu i ocupació dels béns de domini públic (¿significa això que desapareix la llicència dels usos no privatius com, per exemple, les terrasses dels bars o altres ocupacions que permeten un ús compatible dels altres administrats?)

—

3.-Ara bé, fins i tot en els casos indicats la decisió de submissió a llicència:

.

-Ha d’estar justificada.

-Ha de ser proporcionada.

Examinarem demà algun límit que encara ha de patir l’establiment de llicència i esbrinarem les conseqüències de la nova regulació.

—

.-Balneari de  La Palma, a Cadis, que data de començaments del segle XX. Fou declarat Bé d’Interès Cultural el 1990. En el camp del patrimoni històrico-artístic, la llicència té plena base legal. Fotografia del quadern de viatge de Paco Piniella (amb autorització de l’autor).

Jutges i periodistes. [Disculpa i bones vacances]

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

*És probable que, durant aquests dos dies, hagueu intentat la connexió amb aquest bloc. Heu observat que era impossible, ja que totes les pàgines de la UAB es trobaven sota revisió i treballs de manteniment elèctric i informàtic. Us demanem disculpes per les molèsties produïdes.

Incloguem avui la darrera entrada prèvia a Pàsqua i aprofitem per a desitjar-vos unes bones vacances.

((Aturada per manteniment de la instal·lació elèctrica

Aturada elèctrica del 19 al 20 d’abril))

***

1.- Als darrers anys, les pàgines d’economia dels diaris han guanyat en quantitat i qualitat i, fins i tot, han divulgat un vocabulari econòmic relativament depurat. En canvi, podríem apuntar que la informació sobre matèries jurídiques ha sofert un retrocés.

En efecte, ha desaparegut pràcticament la crònica de tribunals (queden encara alguns noms mítics, com José MARTÍ GÓMEZ o MARTÍN DE POZUELO en el si de La Vanguardia, on també cal citar els articles del constitucionalista Francesc de CARRERAS). La consciència d’aquesta devaluació va ser un dels factors que van motivar, en un altre nivell, l’aparició d’una revista com El Cronista del Estado social y democrático de Derecho.

—


Entrada per l'avinguda del Carrilet


*Autor: Jaruchik, Lara (web oficial de la Generalitat de Catalunya sobre la Ciutat de la Justícia).

—

2.- En aquesta qüestió, és interessant la consulta del document publicat a la web del Consell General del Poder Judicial amb el títol “Síntesis y propuestas de las VII Jornadas Nacionales de Comunicación y Justicia” (les jornades se celebraren el mes de novembre de l’any passat). Una de les conclusions  subratlla la necessitat d’especialitzar i canalitzar la relació amb els mitjans de comunicació amb aquests dos instruments:

-Els Gabinets de Comunicació establerts als tribunals (el nivell bàsic són els Tribunals Superiors de Justícia).

-El Ministeri Fiscal que, d’acord amb l’art. 4.5 del seu Estatut Orgànic, té “l’obligació d’informar la opinió pública dels procediments que estiguin sota el seu coneixement”.

Això no impedeix, però, que el periodista pugui utilitzar altres fonts.

—

3.- Per últim,  opino que el primer en donar exemple hauria de ser el Consell General del Poder Judicial. És penós l’espectacle d’algun dels seus membres en plena tertúlia televisiva parlant pels descosits sobre plets en tramitació. Sóc conscient de que l’estatut dels membres d’aquest Consell no és el de jutges i Magistrats, però s’imposa aquí la regla de la dona del Cèsar.

Crònica de jurisprudència VIII: Assenyalament de vista en data futura i dilacions indegudes (i II).

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.- El Tribunal Constitucional considera que la conducta processal de l’autoritat judicial i del recurrent han estat correctes i que la hipotètica vulneració del dret a un procés sense dilacions indegudes només es produí a causa del “período de tiempo que media entre la admisión a trámite del recurso por providencia de 30 de julio de 2009, y la fecha señalada en ésta para la celebración de la vista, el 15 de febrero de 2011 que, a juicio del recurrente, supera con creces el plazo razonable en el que debe desenvolverse el proceso”.

–

2.- El Tribunal afirma que el retard obeí al volum de treball excessiu del Jutjat. Com ja va indicar a altres sentències, la lentitud fou causada per “deficiencias estructurales u organizativas de los órganos judiciales” o per l’ “abrumador trabajo que sobre ellos pesa”. Afegeix el Tribunal que l’Estat ha de dotar els òrgans judicials dels mitjans personals i materials precisos i que aquesta exigència deriva també de l’article 6.1 del Conveni Europeu de Drets Humans.

A més, s’entén que la inadmissió de la petició d’asil determina que la persona es trobi en situació d’il·legalitat a Espanya i això és un factor de gravetat a tenir en compte.

En definitiva, el retard patit és “estructural” i s’ha vulnerat el dret a un procés sense dilacions indegudes, però el Jutjat no ha dictat cap decisió arbitrària.

–

3.- En conclusió, s’estima parcialment el recurs d’empara. Ara, però, li correspon al particular sol·licitar la indemnització d’acord amb l’article 121 CE. El procediment i els seus requisits estan regulats pels articles 292 a 297 de la Llei Orgànica del Poder Judicial. Alguns aspectes –per exemple, el dany efectiu– no seran de fàcil avaluació.

Queda clar, d’acord amb la sentència del TC, que no existirà dret de repetició de l’Estat contra Jutges o Magistrats.

–

Enllaç a la Sentència:

http://www.tribunalconstitucional.es/es/jurisprudencia/Paginas/Sentencia.aspx?cod=10050

Crònica de jurisprudència VIII: Assenyalament de vista en data futura i dilacions indegudes (I)

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.- El Sr. Samba Bande va interposar el 28 de juliol del 2009 recurs contenciós-administratiu contra la inadmissió a tràmit de la seva prèvia sol·licitud d’asil. El Jutjat Central del Contenciós-Administratiu assenyalà la vista del procediment per al 15 de febrer de 2011 (per tant, una mica més d’un any i mig).

Es va interposar després recurs de súplica al·legant dilacions indegudes, però fou desestimat per Aute (o interlocutòria) de 7 d’octubre del 2009. Posteriorment, s’interposà recurs d’empara.

–

2.- El Tribunal Constitucional analitza en la Sentència 142/2010, de 21 de desembre del 2010, els requisits que han de donar-se per a que un assenyalament de vista per a una data futura relativament llunyana sigui considerat dilació indeguda (amb vulneració, per tant, de l’article 24.2 CE). En primer lloc, cal fer dos advertiments:

–         El simple retard en resoldre no implica per se una denegació de justícia.

–         El dret a un procés sense dilacions indegudes no s’identifica amb la duració global de la causa, ni amb l’incompliment dels terminis processals.

–

3.- Dit això, el caràcter indegut de les dilacions deriva de criteris objectius que la jurisprudència constitucional ha anat precisant i que són, en síntesi, els següents:

–         Complexitat del litigi.

–         Marges ordinaris de duració de litigis del mateix tipus.

–         Interès arriscat pel demandant d’empara.

–         Conducta processal del demandant.

–         Conducta de les autoritats.

Examinarem demà les conseqüències derivades de l’aplicació d’aquests requisits a un cas concret.

–

Enllaç a la Sentència:

http://www.tribunalconstitucional.es/es/jurisprudencia/Paginas/Sentencia.aspx?cod=10050

Tenen sentiments les institucions? A propòsit de la «Llei Sinde».

~ Joan Amenós ~ Deja un comentario

1.- Ens hem referit en alguna ocasió a un projecte de precepte legal que semblava decaigut i que ara ressuscita. Es tracta de la molt torturada “Llei Sinde”, que s’havia articulat com a disposició final de la Llei d’Economia Sostenible i que implicava la reforma de la Llei de Serveis a la Societat de la Informació i de la Llei Orgànica del Poder Judicial.

Tenen sentiments les institucions? La metàfora de GIERKE ens permetria, hipotèticament, donar una resposta afirmativa, ja que els membres i els òrgans de la persona física tindrien la seva pertinent correlació en les persones jurídiques.I potser també els humors.  No obstant, OTTO MAYER i altres impediren la personificació total de l’Estat. D’aquesta manera, el vestit serveix avui a Espanya per a les Administracions Públiques, però no per a altres poders de l’Estat, que vagaregen despullats pels llimbs de la corporeïtat sense personalitat.

–

2.- Mostra sentiments el Parlament? Dues hipòtesis:

–Vergonya: aquest dies s’ha publicat que Espanya és el país amb més descàrregues il·legals del món. Desconfio sistemàticament d’aquesta mena de càlculs tan esbombats: què s’entén per “descàrregues il·legals”? S’han mesurat realment tots els països o només els occidentals que hagin donat les dades? S’ha tingut en compte la ràtio d’habitants per ordinador?  Sigui quina sigui la resposta d’aquestes qüestions, el resultat final fa envermellir. Altre cop el primitiu individualisme hispànic de la Llegenda Negra teixida pels saxons.

–Timidesa: un precepte esquelètic redactat a corre-cuita i amagat dins la Llei d’Economia Sostenible vindrà al món autoamputat. Això augmentarà la befa dels que el consideren inútil.

–

3.-L’iusnaturalisme angèlic causà un gran error: la moral crea el Dret. Però la relació no és tan simple. Sovint, el Dret crea la regla moral o, com a mínim, la distribueix, la reforça  i la nodreix de justificació. Crec que calia, per tant, una solemne norma jurídica amb rang de Llei: en el marc d’un programa polític, amb un objecte definit, amb una aparell repressiu seriós i amb garanties i, sobretot, amb una Exposició de Motius. Serena, il·lustrada, civilitzada.

Posts anteriors:

http://blogs.uab.cat/actualitatjuridicaamenos/?s=pirates

2011: els pirates, lamentablement, segueixen saquejant.

~ Joan Amenós ~ 1 comentario

1.-En aquest bloc només comentem, ordinàriament, normes que han guanyat vigència a través de la seva publicació oficial i, en algunes ocasions, fem alguna referència pòstuma a regles derogades. També ens crida l’atenció algun projecte o proposició de llei. Però no és normal que ens fixem en una iniciativa legislativa arraconada. Aquest ha estat el cas, però, de la rellevant “Llei Sinde”, que s’havia articulat com disposició final de la Llei d’Economia Sostenible i que implicava la reforma de la Llei de Serveis de la Societat de la Informació i de la Llei Orgànica del Poder Judicial.

–

2.-El primer que hem de dir és que es tractava d’un projecte francament tímid.  Un òrgan col·legiat –lent i fins i tot integrant interessos diversos- situat en el Ministeri de Cultura era l’encarregat  d’interrompre la prestació de serveis (“tancar les webs”), amb prèvia autorització judicial (dels Jutjats Centrals del Contenciós-administratiu).

Seguim en estat d’alarma i tot –o gairebé tot- són benediccions per la valentia governamental que ha evitat perjudicis terribles per a l’economia nacional. Aquests perjudicis, però, són només una mil·lèsima part dels que causen, diàriament, les hordes de lladres amorrats a la xarxa.

La protecció de la propietat intel·lectual sempre ha estat problemàtica. Tant ens els seus fonaments (ja discutits en el segle XIX) com en la seva articulació (avui, en concret, la justificació del paper de l’Administració en la defensa d’uns determinats drets dels particulars). Però la tàctica de l’estruç mai ha estat bona consellera. I, pel que fa a l’argument de la pretesa “impossibilitat de control”, dono gràcies a Déu que molts no el van tenir en compte per a acabar amb la pirateria sobre costes i vaixells, que va ser una plaga terrible en molts moments de la història.

Si voleu veure el text de la darrera versió rebutjada, consulteu:

http://www.rtve.es/noticias/20100111/texto-integro-propuesta-modificacion-ley-servicios-sociedad-informacion/311347.shtml

–

3.-Sobre les valoracions de tot plegat, em remeto al magnífic article –amb interessants reflexions jurídiques- d’Arcadi Espada al seu bloc i em permeto reproduir la seva part final. L’article porta el títol de “Cierre de tugurios” (les negretes són meves):

“El objetivo de la pedagogía moral de los creadores y de la sanción de los legisladores ha de dirigirse, fundamentalmente, a los usuarios del material robado. Primero para informarles de que, en efecto, se trata de un robo. Este es un paso crucial, aunque cueste comprenderlo. En la segregación de la ideología ha destacado el trabajo de los receptadores, desde luego. Pero no han sido los únicos. Por desgracia han encontrado un ferviente apoyo en aquellos apóstoles de una concepción, más que angélica, puramente supersticiosa del arte, que vincula sus frutos al azar y al soplo divino antes que al esfuerzo, al trabajo y al riesgo. Estetas de varia lección, normalmente saciados por herencia, que en sus ensoñaciones prefieren el mundo servil del mecenazgo al ilustrado y democrático de los derechos de autor. El paso crucial de información sobre la naturaleza ilícita de la descarga debe completarse con otros dos: el emplazamiento a que el ladrón abandone su práctica y la sanción si persiste en ella. Exactamente los tres pasos que establecen las ley francesa, un ejemplo para todos aquellos que, a diferencia de la gran mayoría de partidos políticos españoles, consideran que la piratería es, exactamente, un problema de Estado.”

http://www.arcadiespada.es/2010/12/22/22-de-diciembre/